ETS ESPANYOL TANT SÍ COM NO

«Hay otra forma de hacer España
que a nadie ahoga, y a nadie engaña».

Melodia electoral del PRD

de Roca i Junyent

Mira el teu DNI! Què hi diu? Gran pregunta. I molt popular! El meu, en concret, diu que ja ha caducat (febrer del 2013). Tot i així continuo sent, oficialment i estranyament, un ciutadà del Regne d’Espanya. És curiós observar que molts dels arguments més vehements dels dependentistes es concentrin en una mena de patriotisme administratiu on el DNI substitueix en reverència la bandera nacional i el «vuelva usted mañana» esdevé la lletra del nou himne dels que han fet de l’AGE la pàtria dels espanyols purs, sense exotismes perifèrics.

Es veu que el sociòleg francès Pierre Bourdieu tenia raó quan deia que «la institució instituïda fa oblidar que és fruit d’una llarga sèrie d’actes d’institució i es presenta amb tota la faisó d’allò que és natural». És a dir que, per a l’argumentari borbònic, el DNI no és un estri administratiu, no és l’efecte d’un estat, sinó la causa evident de la teva pertinença a aquest Estat.

A mi, aquesta passió pel DNI sempre m’ha fascinat. Aquell partit que va quedar darrere del Partit Pirata en les últimes eleccions, el UPyD, hi té una veritable obsessió. En la primera campanya que els vaig veure, el seu cartell era una reproducció gegantina del DNI de Rosa Díez amb un misteriós lema: «Lo que nos une». Rosa Díez com a persona és el que ens unirà? O ens uneix el DNI de Rosa Díez? Què passa si mai el perd al metro?

Estem veient que l’existència d’un ens artificial com és un estat és percebut com la «raó natural», que diria Bourdieu, que justifica la unió. L’existència contingent d’un Estat espanyol és l’argument més sòlid que justifica la teva pertinença. O dit en termes de gramàtica política borbònica: «Esto es lo que hay. Si te gusta bien y si no, también».

En el fons, aquest argument dóna la raó als indepes. Si només ens uneix una administració, vol dir que el Regne no és una nació, és només un estat. I és estrany, perquè si Rosa Díez, en lloc del DNI, ens ensenyés el seu arbre genealògic, la unió entre espanyols seria més evident i clara. Però, és clar, no es tracta tant d’evidenciar un parentiu entre els pobles espanyols com de fer palesa l’obediència de tots ells a un estat, la Nau. El DNI és l’ADN de qui s’estima més la unitat de finestreta que la diversitat de sangs.

L’argument del «tant sí com no» té moltes variants. «Mira el mapa i digue’m on ets!». Un clàssic. O les modalitats comparatives: «Múrcia té més història que Catalunya i no vol ser cap nació», «Madrid paga més que Catalunya i no es queixa», «València parla un idioma propi i no vol ser independent». Es tracta de la típica confusió entre el que és comunitari amb el que és gregari. Si els altres no ho fan, tu tampoc. Es troba prop del típic argument de l’esclau: «Jo em llevo cada dia a les sis, treballo dotze hores i cobro cinc-cents euros, i no em queixo!». Així que els altres no tenen dret a treballar menys i cobrar més. Ni tampoc a queixar-se, és clar.

Però, al fil d’aquesta mena d’arguments en acusatiu, trobo més preocupant la persistència del que podem anomenar falsa simetria.

LA FALSA SIMETRIA

Imaginem-nos un sopar de Nadal on el germà gran (exlegionari de metre vuitanta) diu a la família: «Em sento una dona atrapat en el cos d’un home. A partir d’ara, digueu-me Hortènsia, si us plau». I el pare (coronel retirat d’enginyers) li etziba: «Tu et dius Manolo, i et diré Manolo».

Deixem la dissortada Hortènsia i el seu neguit i fixem-nos en la diferència entre el qui diu: «Jo em vull dir» i el qui afirma: «Jo vull que tu et diguis». És molt semblant al noi de Sant Quirze de Safaja que diu: «Sóc, em sento, de nació catalana», mentre l’home d’Almendralejo li respon: «Tu no te puedes sentir de ninguna nación catalana». Que una persona o una comunitat debati sobre la seva identitat és un exercici de llibertat. Si aquest noi de Ciutadans diu que els catalans no som sobirans, som una província del Regne com qualsevol altra, en té tot el dret atès que ell és subjecte d’aquesta elecció. Si vol la minoria d’edat política per al país on viu, ell i la seva família, endavant les atxes! Una altra cosa és quan algú t’obliga a viure d’una manera determinada i ho fa a distància, des d’una altra comunitat. No puc és un acte sobirà. No pots és un acte colonial.

Se’m dirà que per al senyor d’Almendralejo no hi ha diferència entre ell i el de Sant Quirze perquè el percep i es percep com a membres d’una sola comunitat. Ell sí. Però nosaltres no. Aquelles frases que diuen: «Home, però si tu i jo som amics, com germans. Som de la mateixa colla» o aquella: «Et tinc clissat: Tu i jo som pastadets», són sempre afirmacions incòmodes. Són assercions, totes elles, que no tenen el consens absolut de les dues parts. De fet, una d’elles fa afirmació constant de diferenciació tant en forma de partits catalanistes com de preservació de costums i institucions. «Ens estimem com el primer dia, oi que sí, cari?… (glups!)».

La pobra Hortènsia no ha dit en cap moment que no formi part de la seva família. Ha demanat un tracte nou, una consideració diferent. En realitat, ha fet un acte d’autodeterminació i ha imposat una nova relació amb el seu Estat/família. I s’entén que només ell/ella pot marcar als altres el tracte que vol per a ella mateixa. No consensua, imposa. Però ho fa sobre si mateixa. Sobre la seva pròpia llibertat. I així Catalunya no necessita negociar ni demanar permís sobre com vol ser reconeguda per la família.