L’ARGUMENT ECONÒMIC (I LA SEVA INSEGURA EFICÀCIA)

«Per terra observa el català ab tristura sa

industria, son comerç y agricultura».

Lo vertader català,

núm. 1, del 15 de març del 1843

«Esto no es una secesión, es un negocio».

MIGUEL ÁNGEL RODRÍGUEZ

El singular president de l’Uruguai Pepe Mujica, tot parlant sobre la integració econòmica a l’Amèrica del Sud, va afirmar: «Ésto no es un negocio, es una causa». A vegades hem de tenir clar que no tots els afers que impliquen temes de diners tenen a veure amb el món de l’economia. Sovint, les idees i les conviccions són les que mouen els doblers de manera més arriscada i efectiva.

Així que faré meva aquesta brillant frase de Mujica per descriure l’aspecte econòmic del procés, encara que gent com el pintoresc Miguel Ángel Rodríguez continuï aferrat a la periclitada tesi del segle XX que diu que els catalans no tenim cervell polític, només una butxaca insondable (i últimament, pel que es veu, una siciliana mà foradada).

Jo crec que, la rebel·lió, l’hem de portar a bon port per raons essencialment polítiques. Parafrasejant aquell home genial i mesquí i poc amic dels catalans anomenat Quevedo, la secessió l’hem de fer «por el fuero (les llibertats) i no por el huevo (els diners)».

Sé que pot ser que aquesta tesi no generi entusiasmes. Una frase de Ramon Carner, president del Centre Català de Negocis, anava en sentit contrari: unir els catalans basant-se en la butxaca. Va dir: «La ideologia desuneix; la butxaca uneix», i va reblar «i amb la crisi més».

L’argument econòmic, en especial l’espoli de tota mena que patim els catalans per una multitud de drenatges, ha estat el centre dels llibres, estudis i debats que fins ara mantenen la població en el bàndol de la llibertat.

Un espoli fiscal del 8 o 9% del PIB català justifica, sense cap mena de dubte, una fugida immediata de l’Estat extractor. Però la debilitat de l’argument es troba precisament en la força de les xifres. Si un 8% exigeix independència, què faríem si l’Estat ens oferís un 6%? Si, en un moment de debilitat o por, el Regne ens donés un tracte similar al que reben els länder més rics d’Alemanya, un 4%, quina actitud política adoptaríem? Si el 8% és Estat propi, el 4% vol dir federalisme?

En el fons és confiar la llibertat catalana a un regateig constant, a un exercici de peix al cove exaltat.

Dit això, és tan cert, evident i sagnant que l’estructura eterna del Regne és de natura vampírica, que no ens en sortirem mai dins d’una Espanya borbònica. No parlaré del tema perquè existeix una abundosa i recent bibliografia sobre els aspectes econòmics de l’opressió: el clàssic de Germà Bel, Espanya, capital Madrid; els llibres de Pere Macias sobre les infraestructures ruïnoses i, és clar, els informes acadèmics i de lobbies com el CCN sobre els múltiples aspectes de la viabilitat catalana. De tots ells, us recomano, per la seva concisió exacta i la seva mida raonable, un article del periodista Cristian Campos que està penjat a la web de la revista Jot Down. Es titula «El yermo» i porta la qüestió cap al seu marc correcte, més ampli i general. I constata la naturalesa irresoluble del conflicte econòmic entre Catalunya i els interessos del Regne. Diu Campos: «El debat sobre la independència de Catalunya no enfronta un hipotètic nacionalisme essencialista català amb el constitucionalisme espanyol. Enfronta la classe mitjana espanyola amb l’aristocràcia cortesana madrilenya, la qual cosa és ben diferent. Enfronta dues cultures perfectament delimitades: la dels productors de rendes i la dels captadors de rendes». Tornem al ja canònic llibre d’Acemoglu i Robinson, Por qué fracassan las naciones, on es descriu a la perfecció aquest sistema imperial on les forces de l’Estrella de la Mort viuen de l’extracció de rendes. Un sistema que també té un efecte de submissió de les perifèries productores als interessos improductius de l’Imperi.

Així que no crec que les xifres, per molt grans que siguin, ens hagin de servir com a únic argument. Ni tan sols les ineficàcies ideologicoestructurals de l’Estat (Aena, RENFE, Foment, CMT i bombolles diverses). El procés ha d’estar atent a dos fenòmens que comencen a ser rellevants i que ens obren finestres d’oportunitat. Per una banda, l’alineació dels vells poders oligàrquics amb la fidelitat borbònica. I, per l’altra, el nou paper dins l’àmbit de la geoeconomia que se’ns està escrivint als països del Sud d’Europa.

Breument. El primer punt, que tant espanta la gent i fa tremolar les cames de la vella política, és l’oposició de l’anomenat gran empresariat al procés rebel. És normal. Però si prenem una mica en consideració el perfil d’aquestes institucions veurem que, tot i els milions que facturen, representen un llast. El Fomento, El Círculo Ecuestre, El Club de Polo i altres dèries equines… són institucions crescudes i encebades pel mateix sistema que la República vol anorrear: el «boetalisme», o capitalisme castís. Els catalans de Franco, grans promotors de l’Espanya de la Transició, van ser també els finançadors de la Societat del «Pelotazo», la Ciutat dels Jocs Olímpics, La millor botiga del món, l’Univers dels Parcs Temàtics i, finalment, el màgic país de la bombolla i la totxana.

Són ells qui ens han portat fins aquí, són ells qui menystenen els drets laborals tant com els drets catalans. Per això, i per molt dur que sembli (i sigui), la República ha d’encetar un nou model de teixit productiu. Alguns pensen en l’Estònia informàtica, l’Israel de les start-ups o, a males, l’Holanda del paradís fiscal. No és el lloc per desplegar les complexitats del tema, però vull deixar clar que, en un procés com aquest, les limitacions són les que creen les solucions, i els problemes, les idees.

El segon punt també és força interessant i complex. El gran interrogant de la crisi no és quan en sortirem sinó com, en quin estat. Alguns pensem que el dibuix a dues velocitats d’Europa té com a finalitat crear una zona d’externalització dins de la Unió Europea. Una mena de Xina europea on sigui barat, per a l’Europa de sèrie A, produir per exportar després. L’àmbit mediterrani és ideal per instal·lar les noves maquiles del món ric. Catalunya, com sempre, es troba ficada en embolics sincrònics i de natura molt diversa. Les autoritats que defensin la República hauran d’impedir, i no serà fàcil, la degradació del país en nom de la competitivitat. Que la indústria transnacional, la logística i el turisme no ens faci mesells… i low cost, tot just després d’haver obtingut la llibertat.

Gaziel se sorprenia, en el seu llibre Quina mena de gent som, que els catalans creguéssim que l’acció política pot fer malbé els cabals nacionals: «Una economia, per forta que sigui, sense una política pròpia que la resguardi i defensi, és una economia sense protecció, un tresor a l’aire lliure». És el procés polític el que ha de protegir el teixit productiu. És la rebel·lió la que ha de mantenir sota control l’oligarquia. És la sobirania la que ens possibilitarà allò que surt a Els segadors, finament irònic, sobre la Catalunya rica i plena.

ELS IMPOSTOS ELS PAGUEN LES PERSONES, NO ELS TERRITORIS

El reverend Jonathan Mayhew es disposava a llegir el seu sermó a l’ofici religiós que celebrava a l’Old West Church, la que hi ha al número 131 del carrer Cambridge, a Boston. I, tot emprenyat per la política fiscal del Regne, diuen que va pronunciar una frase que canviaria el món: «No taxation without representation». No es paguen impostos sense representació. Era l’any 1750 i James Otis la va publicitar i difondre fins que va esdevenir la idea-força que va empènyer comerciants, pagesos i intel·lectuals de les colònies britàniques d’Amèrica del Nord a fer una declaració il·legal de sobirania i a canviar-se el nom pel d’Estats Units.

Mayhew no es va treure aquesta idea de la màniga. Al Regne Unit del segle XVII la societat també es va dividir entre absolutistes i constitucionalistes. Un d’ells, John Hampden, l’any 1634 va declarar: «What an English King has no right to demand, an English subject has a right to refuse», una contundent manera de dir que el poder ha d’estar subjecte per les lleis i les lleis ho han d’estar per la voluntat del poble. Només cinc anys després Joan Pere Fontanella, al seu exitàs Sacri Regii Senatus Cathaloniae Decisiones, va escriure: «Lex non procedit cessante aequitate, ut quie magis dilectus excludentur». Que, per entendre’ns, vol dir que la llei deixa de ser invocable quan no assegura l’equitat, perquè li manca allò més estimable.

Aquest excurs històric ve a tomb per explicar com, ja des de la creació del parlamentarisme modern al segle XVII, Catalunya, com el Regne Unit i, més tard els Estats Units, entenien la fiscalitat com una forma de voluntat política. I, per tant, entenien la desobediència a les lleis injustes (i als impostos abusius) com un dels deures de qualsevol poble. Aquesta vinculació entre l’univers juridicopolític anglosaxó que crea el parlamentarisme i la tradició paccionada i consuetudinària catalana és apassionant i ens portaria a imaginar quina mena de Península i de Catalunya tindríem si, el 1701, els borbons haguessin tornat al cau gavatxo d’on mai haurien d’haver sortit.

L’espoli ha emprenyat els catalans per la seva magnitud. I perquè ha empobrit i malmès els serveis públics d’una manera innecessària i cruel. Però el que ens ha de fúmer és el mateix que va emprenyar mossèn Mayhew: que no tenim representació per decidir on van els nostres impostos.

I ara, tatxam!!, ara és quan surt l’argument alfa dels borbònics contra el «mite» de l’espoli: els impostos no els paguen els territoris, són els individus. Buf, quina mandra. A veure. És veritat, les persones (físiques o jurídiques) són les que paguen. Però ho fan a entitats territorials. Essencialment territorials: els estats. L’individu de Tenerife no paga a un territori, però sí a un «gestor-del-territori», sigui illenc o bé estatal. És a dir que la territorialització dels impostos és la base mateixa de la fiscalitat. Pagues impostos a Espanya perquè et trobes al territori Espanya. Però la trampa senzilla de l’argument és fer passar el problema de l’espoli per la quantitat d’impostos que paga «cada català». I no és aquest, el problema. Cada català paga el que li toca. L’espoli rau en els serveis rebuts per aquests impostos. En el retorn. Bé: en el seu no-retorn, la seva desterritorialització.

Però la gent d’Espanya, tot i l’alegre nomadisme del poble gitano i del Circ Raluy, té una tendència, diríem que neolítica, a viure en un lloc determinat. L’explicació borbònica habitual descriu Espanya com una mena d’escudella on els individus són com cigrons que ballen d’un lloc a un altre i no tenen cap mena de dimensió local de la despesa estatal: els impostos, els paguen individus espanyols i reben els serveis altres individus espanyols. De Tenerife a Arbeca és el mateix. Tots són individus, tot és Espanya. No reconeixen l’existència del català com a subjecte fiscal. Som, segons que ens ha batejat l’administració, Espanyols Residents a Catalunya (ERC). I així, els impostos del senyor d’Arbeca poden anar a Almendralejo perquè tots els espanyols són iguals. I una escola bressol a Lanzarote beneficia tant uns pares joves d’Igualada com un illenc de tota la vida.

Aquest és l’argument de l’escudella quàntica, on tothom es troba a tot arreu gràcies al sagrat principi d’igualtat (en aquest cas metafísic) de tots els espanyols. Una carretera de Lleó pot ser utilitzada perfectament per un català, i per tant, no es pot considerar espoliat. Com a país turístic sabem que aquella carretera també pot ser fruïda per un islandès que visiti Ponferrada i no per això ell paga impostos al rei d’Espanya. El territori és el sentit final de la despesa pública. Escoles i hospitals. Serveis socials i biblioteques són béns absolutament territorials. I aquí surt l’argument beta. D’acord. Els seus diners es dipositen en béns i serveis lluny de casa seva. Inútils per a vostè. Però això es fa per l’equilibri territorial i la solidaritat. I en aquest punt ens tornem a topar amb el concepte bàsic de sobirania (ni tan sols d’independència). Si un polític, posem que sigui andalús, agafa impostos dels ERC i els gasta en la seva circumscripció electoral, pot ser que ho faci per una veritable necessitat d’equilibri o per una necessitat encara més veritable de reelecció. Pot semblar que penso malament, però la relació entre interessos regionals de caire polític i inversions públiques podria fer molt de mal.

És per aquest concepte topogràfic de la catalanitat que s’ha trobat tanta resistència a la idea de balança fiscal. Els impostos els paguen les persones. I per a l’admisnistració espanyola no existeixen contribuents catalans, només espanyols residents a les laborioses províncies del nord-est, els cèlebres Espanyols Residents a Catalunya (ERC). Tampoc no és possible, segons aquesta doctrina essencial de La Indisoluble, valorar si una inversió afecta un territori o el conjunt, ja que només existeix el conjunt. En aquest sentit sempre posen l’exemple del Museo del Prado: si invertim cinc milions a comprar més quadres, el benefici és per a tots els espanyols. Perquè tots poden anar a gaudir de la seva contemplació i l’augment de turistes millora tot el Regne. És un argument interessat per dues bandes. Potser el Prado és utilitzable per tots els espanyols. Difícilment ho serà una escola bressol a Lanzarote o un subsidi agrari a Almendralejo, despeses extremament localitzades i de benefici local o personal.

D’altra banda, una inversió al Prado anirà acompanyada de més vigilants, guies i restauradors. Aquest personal menjarà a prop del Museu, llogarà pisos a Madrid i farà servir els trens radials de Madrid per tornar a províncies quan tingui vacances. Tota despesa, excepte la financera, es localitza, d’una manera o una altra, en el territori.

Sobirania fiscal es pot entendre segons el principi de subsidiarietat. Els impostos, com més locals, més fàcils són de fiscalitzar i de decidir sota criteris democràtics. Però ja hem vist que l’AGE no té com a missió governar Espanya. La seva funció és «Vertebrar La Idea de España» i això només és possible amb una concentració i desterritorialització dels impostos i una arbitrarietat geogràfica de les despeses. La capacitat de decisió política territorial sobre els impostos podria arribar a fer que, algun dia, aquests anessin a parar a coses útils, i això seria la pitjor catàstrofe possible per als funcionaris imperials.