VIAJE A NINGUNA PARTE

«Estaba deseando que viniera usté para acá…
Señoritooooooo».

FERNANDO FERNÁN GÓMEZ

Viaje a ninguna parte

«El senyor Mas ha començat un camí cap a la “nada”».

ALICIA SÁNCHEZ-CAMACHO

Debat sobre la declaració de sobirania

Gener del 2013

José Luís Rodríguez Zapatero, que es veu que va ser president del Consell de Ministres anys enrere, es preguntava tot sorprès en una televisió que va ajudar a fundar: «¿Por qué el viaje a ninguna parte?». Va ser el desembre del 2012 i Zapatero, com ja hem vist que feia Soraya, despatxava el neguit català amb la madura tècnica de la negació de l’evidència: «Hay cosas que las comunidades autónomas no pueden hacer». No sé per què, però em va recordar aquell to suficient dels mascles quan, tot cofois, deien (i diuen) allò de: «Hi ha coses que les dones no poden fer». Però del que tractarem aquí és del molt profús argument del viatge. Fer cap al desconegut, anar de pet al penya-segat, a la deriva, al rumb i a la derrota. Com va dir el presi: «Salpem».

Una de les grans metàfores polítiques d’Occident ha estat la de la Nau de l’Estat. Ja Heràclit, el filòsof dels fluids, va comparar la situació política de la ciutat de Mitilene com la d’una nau enmig de la tempesta, i encoratjava la tripulació a portar-la a bon port. Exactament la mateixa metàfora que va emprar el president Mas en la seva investidura del 2012. Fet que demostra que, o bé Mas és un fan dels presocràtics o bé que no s’ha inventat res de nou a la Mediterrània des de fa tres mil anys, cosa que a mi, particularment, em tranquil·litzaria.

El cas és que, des de Plató fins als humanistes, la Nau de l’Estat ha constituït una metàfora molt socorredora. De fet, la mateixa paraula governar té el seu origen en el mot grec kubernetes, que no és un altra cosa que un capità d’un vaixell. Manar és portar el timó, queda clar.

I dintre d’aquest ambient mariner, una paraula que el dependentisme ja fa temps que utilitza per descriure el moviment cap a la sobirania és: deriva. No és pas innocent. Espanya, òbviament, té un rumb; Catalunya, una deriva. El sobiranisme polític no pot saber on va perquè és, en essència, un moviment embogit, irracional. Per tant, l’indepe va, tant sí com no, a la deriva. Es tracta d’un paisatge que ha quallat. Desafio a trobar en la mad-press algú que hagi escrit mai «el camí sobiranista». El que sí admeten, en cartografia pretesa, és l’horrible «full de ruta», la roadmap del dimoni que Bush petit posà de moda. La cosa curiosa és que Mas, posem per cas, té un «full de ruta» per seguir «la deriva». Per si sou de terra endins, com el pastor de Joan Maragall, us ho explico perquè és curiós: anar a la deriva no és pas anar perdut; el que l’expressió descriu és quan el vaixell està governat pels corrents. Així que, en contra del que pensa la mad-press, el president Mas sí que va a la deriva, ja que es va a posar a governar, diguem-ne, portat pel corrent popular.

Viatjar és un perill, això ho saben totes les mares. Vés a saber què hi trobes. Un altre vers del mateix mantra: com que no sabem què trobarem al final del viatge, no viatgem.

I qui tingui la temptació d’encetar el camí, que sàpiga almenys el destí: cap al penya-segat, cap a enlloc i, un clàssic, el mantra de l’atzucac. El famós «callejón sin salida». Alguns titulars: «Rubalcaba alertó a Duran i Lleida del riesgo de meter a Cataluña en un callejón sin salida». Pere Navarro creu que: «Mas lleva a Cataluña a un “callejón sin salida”». La Razón del 31 d’octubre del 2012: «Mas, callejón sin salida». Cospedal: «Artur Mas se ha colocado a sí mismo y a su partido en una situación sin salida».

Detesto posar-me zen, però qualsevol carreró sense sortida sempre té almenys una sortida. Es tracta de girar cua i desfer el camí que ens ha portat fins allà. I si la lluita plurisecular i majoritària per encaixar en una realitat estatal espanyola no xuta, és legítim cabdellar el fil d’Ariadna per sortir del laberint. El que no faria ningú, i menys un poble, és, davant d’un mur, quedar-se quiet mirant els maons esperant que es dissolguin, i menys encara si aquests maons són de la solidesa sacra de la Hispaconsti.

Tot i que avui dia ja gairebé ningú no creu en el Sentit de la Història, aquesta té, almenys, recorregut. La idea que el fet de forçar una situació política l’únic que pot portar és una mena d’embús del Tetris és absurd. Si fas coses, passen coses. I si et declares sobirà, ho ets, i si convoques un referèndum, s’obtindrà un resultat. Una altra cosa és que les accions de la rebel·lió catalana ens portin al punt que volem, això no ho podem saber. Però el que sí que sabem és que un poble que comença a caminar, efectivament, es mou, desplaça els centres de gravetat, canvia el paisatge polític i crea una nova perspectiva.

El mantra de l’atzucac té, a més, un aspecte de paternalisme irritant. Quan els catalans s’adonin de l’error, tornaran i, com cantaven en una comèdia sobre la revolta cubana (Españoles sobre todo, 1887), la mare generosa que és la pàtria gran ens tornarà a acollir: «Arrepentidos vuelvan acá / que siempre España perdonará. / Vuélvanse todos en santa paz / y viva, viva / la integridad».