I QUÈ ÉS EL FEDERALISME?

«En democràcia és fonamental afrontar la realitat».

JOSÉ ZARAGOZA. PSC

El rusc, BTV

2 de novembre del 2009

«Sin ver su ideal realizado, muere el federal honrado».

Auca de la Primera República

Josep Pla ja advertia als catalans el 18 de setembre del 1931 que: «la classe dominant a Catalunya ha cregut sempre que la Constitució espanyola seria federal, i en aquest punt s’ha equivocat absolutament». Els catalans, vés a saber per quins set sous, sempre hem tingut l’esperança, en cada canvi de règim, que ens portés federalisme a les nostres dissortades existències. Sense ser exhaustius, ja va passar els anys 1868, 1873, 1931, 1977, i ha passat ara. Som gent amb una tendència centenària a fer caritat al dimoni en el tema federal.

Arcadi Espada, que és un periodista molt de la broma, va tenir l’ocurrència de batejar el Regne com: «l’Estat més descentralitzat del món». I molt probablement té raó. Espanya és un dels estats unitaris més descentralitzat. Per això, un dels arguments sovint utilitzats per la facció més comprensiva amb els neguits catalans és el de: «però què més voleu, si ja teniu més del que tenen alguns estats federals». A mi em recorda molt els arguments contra la pujada de salaris: «què més vols, almenys tens una feina» o aquell tan fantàstic de: «què voleu, els de Madrid paguen més impostos que vosaltres i no es queixen». Però, tot i aquest consol comparativo-competencial, no es pot anomenar el Regne com a «federal-en-la-forma». Posarem l’exemple familiar un altre cop. El generós Estat autonòmic és com el del pare que dóna al fill, petit i consentit, una setmanada de mil euros i li paga unes colònies a Irlanda per allò de l’anglès. Li deixa agafar el cotxe de la mama i és força comprensiu amb els horaris afteraires del pinxo. El fill gran, més assenyat i independent, s’estima més treballar per cinc-cents euros fent d’aprenent. Paga una part del sou a casa per les despeses i no vol saber res de favors paterns (no sabem si la seva actitud és natural o ve d’un problema de quan era petit amb el pare, no volem fer safareig, nosaltres).

El cas és que l’autonòmic fill petit sembla més lliure, més descentralitzat que el gran. Els observadors internacionals no en tenen dubtes: el fill petit té un aeroport, estació d’AVE i Parlament.

Però a ningú no se li escapa que el finançament de la seva llibertat és a canvi d’una certa submissió política. El pare és qui controla, de fet, els moviments del petit baliga-balaga. El fill gran, l’Estat sobirà, cedeix sou i moviments voluntàriament, però els seus diners sempre seran seus.

És un exemple de pa sucat amb oli, si es vol, però demostra la impossibilitat de comparar la Hispaconsti amb qualsevol federalisme. Federal, foedus, ‘pacte’, ha de venir de baix cap a dalt. És una decisió. L’Estat autonòmic ve de dalt cap a baix. És una concessió.

D’aquí el mantra perpetu i el ramet de metàfores dels centralistes sobre «la manga ancha», «hemos cedido al chantaje», «hemos permitido», «hemos sido demasiado blandos…». En fi.

AMB TRES ENSARRONADES JA N’HI HA PROU

Oriol Junqueras, líder d’ERC, ha publicat llibres. Això tot sol ja és un miracle dins del món del parlamentarisme, però n’ha publicat un que fa una gràcia especial: les proclames de sobirania de Catalunya (1640-1939) de l’any 2009. No sabem si ho va fer com a entrenament per a futures balconades o per evitar els errors que, fins a quatre vegades, ens han portat a no consumar cap de les declaracions.

Fixem-nos en les tres darreres —1873, 1931, 1934— perquè tenen a veure amb la impossibilitat federal.

Encara teníem el Borbó a Madrid, i tan tranquil, quan Macià proclamà la República catalana (com a Estat integrant de la Federació Ibèrica). Una federació inexistent i que, com deia Pla, semblava evident de Barcelona estant, i un exotisme vist des de l’altiplà.

Tres dies després, la possibilitat d’entrar a conviure amb la resta de pobles espanyols com un estat lluire va esdevenir una mena de Mancomunitat amb possibles anomenada Generalitat. De la proclama federal de Companys en podem dir el mateix: el gest de reclamar sobirania per després cedir-la en el si d’una federació semblava un fenomenal garbuix mental dels mediterranis.

L’any 1873, quan es va proclamar la Primera República, Baldomer Lostau va tenir la pensada, encetant la tradició, de proclamar una República catalana per federar-la després amb els pobles germans. Pi i Margall, sabent que el fet no seria entès, va avortar aquell moviment. En caure la República, Pi i Margall va entendre que si hagués apostat per constituir una república on els republicans fossin forts (Catalunya), el projecte peninsular es podria haver salvat.

És per això que, sense voler ofendre cap federalista, m’estimo més aprendre de la història i anar tirant. Mireu, nosaltres proclamem la República catalana, anem fent, la consolidem, i si per l’efecte benèfic del nostre alliberament o per la implosió del règim borbònic es produeix l’adveniment d’una república a Espanya, llavors, sense cap mena de recança, parlem de federació. Però no abans, que amb tres ensarronades n’hi ha prou.

ES NECESSITA (TAMBÉ) UNA GEOGRAFIA FEDERALISTA

Perquè hi hagi federalisme el primer que s’ha de tenir és una geografia federal. I, en general, els estats federals tenen una visió particular del territori. Una visió antagònica al dogma parisenc que amb tant d’encert va descriure Germà Bel al seu llibre Espanya, capital París. A Espanya, a causa de la dèria borbònica de dividir la creació divina entre centre i perifèria, el malbaratament del territori peninsular i les seves potencialitats econòmiques ha estat fatal històricament i ha esdevingut un tema de primer ordre. Els estats federals han fet, precisament, el contrari: equilibrar el territori a través de la dispersió administrativa. Vegem-ne uns quants exemples. Alemanya, configurada històricament en estats separats, ha creat una xarxa de ciutats importants que la República Federal ha respectat. El Banc Central i el centre financer són a Frankfurt. Stuttgart és una capital industrial com Munic, on hi ha la seu del BND, els serveis d’intel·ligència de l’Estat. Una part de l’administració és a Bonn, l’antiga capital, i el Tribunal Constitucional es troba situat a Karlsruhe, tot i que hi ha dependències federals del Tribunal Suprem a Erfurt, Kassel o Leipzig. Hamburg és la capital marítima i a Berlín hi ha el Parlament. I tot i ser la capital, no és de lluny la ciutat més rica i pateix cròniques dificultats financeres.

Us en recordeu, que el president Maragall va plantejar una mena de cocapitalitat? I us en recordeu, que Zapatero va consentir que la Comissió del Mercat de Telecomunicacions (CMT) es traslladés a Barcelona? Doncs el seu director, Carlos Bustelo, ho va qualificar de «deportació» i Esperanza Aguirre va posar el crit al cel per l’espoli i la dispersió que suposaven.

El sistema de ciutats és un terme de l’urbanisme que precisament estudia aquesta mena de relacions. Walter Christaller, el geògraf que va ser nazi i després comunista, ja va demostrar als anys trenta, amb el seu clàssic Die zentralen Orte in Süddeutschland, els avantatges de proveir un territori amb unes ciutats en xarxa que dispersin i alhora apropin l’administració en lloc de concentrar-la en un punt. D’aquesta manera, se l’allunya dels seus administrats i de les perifèries.

La Idea de España que ha heretat i impulsat el PPSOE ha estat la contrària. La lluita per la vèrtebra, l’eix radial. La línia en lloc de la xarxa. Això ha buidat literalment el territori en termes econòmics i de població. L’eix fa sobrer el territori que es desplega als seus costats. Només interessen l’origen i el destí: la capital de província i Madrid. I s’ha de ser molt talòs o molt dogmàtic per contradir els romans en temes de carreteres. Ells van anticipar una Península en xarxa que maximitzava els recursos. El Regne ha dissenyat un sistema que minimitza les discrepàncies, les competències i les dissidències. I així neix l’ús del territori com l’apèndix d’un centre de poder. El país no es comunica, es controla a través de les vies de transport. En aquest sentit, la xarxa radial d’alta velocitat que no és altra cosa que una declaració de trenta mil milions d’euros, políticament transversal, en contra del federalisme. Perquè l’Estat federal no ho és només en el dibuix competencial; ho és, sobretot, en el dibuix territorial.

L’equilibri territorial entre dues ciutats poderoses (BCN/MAD) ha estat motiu de preocupació a diversos països. Però són els federals els que tenen una via particular per amorosir la competència. Entre Sydney o Melbourne, Austràlia va escollir la petita Canberra com a capital. Entre Toronto o Mont-real, el Canadà va escollir la també modesta Ottawa. I Brasil, preocupat per dinamitzar l’interior, va portar el Govern de Rio fins a la selva, on va construir Brasília. D’aquesta manera va oxigenar la rivalitat entre Rio de Janeiro i São Paulo. A molts estats dels Estats Units la capital administrativa no és la ciutat més poblada ni la més rica, i fins i tot, a l’hora d’escollir una capital federal, van decidir erigir-ne una de nova, Washington, en lloc de privilegiar cap de les grans ciutats de l’època. Suïssa, que podia triar entre la rica i alemanya Zuric o la neta i francesa Ginebra, va portar el Govern federal a la rústica Berna. Fins i tot els Països Baixos, que tenen Rotterdam i Amsterdam, van decidir portar tota l’administració, la reina i les ambaixades fins a la petita i provinciana la Haia.

Com podeu veure, els estats federals no són només organismes amb un cert grau de descentralització, com ens fan creure. Tenen una cultura de l’equilibri territorial i dispersió administrativa que a Espanya és inconcebible i antipatriòtica. El fruit perenne del «Madrid y provincias» ha estat la severa depressió de l’interior peninsular mentre el bolet de Madrid amenaça amb menjar-se tot Castella. Oscar Pazos rebla aquesta tesi al seu llibre Madrid és una illa: «Aquesta dissociació d’un Madrid centrípet en un país centrífug, aquest Madrid tant més hegemònic a Espanya com més feble a l’exterior, va ser l’evidència primerenca d’una patologia política que la capital espanyola va patir durant segle i mig». I que s’agreuja cada dia que passa.