ÉS IL·LEGAL

«China prohíbe reencarnarse al Dalai Lama».

Agència EFE

13 de febrer del 2011

La increïble notícia continuava dient que: «Els procediments de reencarnació han de complir les convencions religioses, històriques i, a més, han de ser aprovades pel Govern central». Com podeu veure, és força temptador fer el paral·lelisme entre el pobre Tibet envaït per una potència gegantina i la situació catalana, per bé que els nostres dirigents no acostumen a anar vestits amb tovalloles de color safrà i, el que és una sort atès el cas, no han acreditat la virtut de reencarnar-se.

El fet és que un dels més ferms arguments, encara que no gaire sofisticat, per negar la sobirania catalana i els seus actes és dir que tot plegat és il·legal. Certament, ho és.

Ja hem explicat que el procés en què s’ha embrancat Catalunya (els que volen i els que no) només té una naturalesa i un sentit: es tracta d’un acte destituent/instituent. O dit d’una altra manera: un acte de desobediència. Com posa el títol, una rebel·lió. Òbviament, si el Gobierno no s’avé a negociar, les institucions catalanes hauran de posar un peu en la il·legalitat. Ni que sigui per crear-ne una de nova.

La impugnació al paisatge constitucional no és una bogeria específicament catalana. El mateix Thomas Jefferson, pare de la Constitució dels Estats Units, ja recomanava: «Déu ens guard de passar més de vint anys sense una revolució». Es referia al fet que cada generació havia de reformar o refer l’antiga «Constitució dels morts». Un dret que la Constitució francesa del 1793 recollia explícitament: «Article 28. Un poble té sempre el dret a revisar, reformar i canviar la seva Constitució. Una generació no pot imposar les seves lleis a generacions futures».

El fet que el text espanyol no hagi tingut cap reforma d’origen popular i polític des de la seva promulgació deixa entendre que la legalitat pactada amb el franquisme estava dissenyada més per asseure’s al bell mig de la Història que per moure’s al seu ritme.

Però mirem una mica millor el mantra de la il·legalitat. Escollim unes declaracions de Soraya Sáenz de Santamaría on diu, tota seriota, a la Generalitat: «No existe legitimidad sin respeto a la legalidad». Dona, podríem convenir que no existeix legitimitat sense respecte a «una legalitat», sigui la que sigui. Bé d’origen electoral, assembleari, jurídic o, si es vol, diví. Com es comprendrà, les lleis són totes transcendibles, per no dir, és clar, modificables. Fins i tot Moisès (el de veritat, no el convergent) es va atrevir a trencar les taules de la llei que li havia donat el mateix Déu pare i mireu que tenia molt mal caràcter.

Una de les grans tradicions de l’AGE és la seva inflexibilitat. La realitat, per a aquesta raça d’advocats i economistes de l’Estat que copen l’alta administració i el Govern, és una molèstia llunyana i negligible. Com a mostra, la frase amb què Soraya (permeteu-me que la tutegi, és com de casa) va tancar la seva reflexió sobre la legitimitat catalana: «Lo que están haciendo no se puede hacer».

Fantàstic. Podem trobar, en aquest judici apodíptic, el resum de més de quatre-cents anys de decadència imperial. Allò que el món ja està fent, que la gent ja veu possible o necessari, l’AGE ho nega. Com quan els nens creuen, convençudíssims, que si es tapen els ulls el món desapareix, Soraya i l’alt funcionariat del Regne tenen la barra de contradir fins i tot Parmènides i la filosofia presocràtica en ple: allò que és, no és.

És obvi que si algú fa alguna cosa és perquè es pot. Si la seva mentalitat hagués estat formatada en altres menes de filosofies administratives, Soraya podria haver dit: el que fan no és correcte, o no és bo, o potser no és raonable o, si volen, il·legal. Però recordem que l’escepticisme enfront dels fets, el, diguem-ne, quixotisme administratiu de l’Estat, ha estat proverbial. La negativa a ser rescatats o el rebuig frontal a donar cap mena d’autonomia a Cuba. «Lluitarem fins a l’últim home, fins a l’última pesseta», va dir Cánovas.

El Regne creu que el que passa no pot passar. Però, inevitablement, està passant. Així que no es farà res (perquè no passa) fins que, com és obvi, ja hagi passat.