LA REBEL·LIÓ CATALANA

«Cataluña es hoy una Comunidad Autónoma en estado de rebeldía».

PEDRO JOTA RAMÍREZ

Dia de Nadal del 2012

Fa una pila d’anys, els colons nord-americans van engegar una rebel·lió que es va convertir en una revolució política i va canviar la faç de la Terra. Aquella gent, quatre gats, desafiaren l’imperi més gran del món i, tot i així, el derrotaren. En la seva declaració d’independència van detallar els motius que els havien impulsat a desobeir la legalitat aleshores vigent. Potser us resultaran familiars. Els pares de la pàtria de Justin Bieber acusaven Jordi III de «negar-se a donar aprovació a lleis, la majoria de les quals convenients i necessàries per al bé públic». Ai, quins records em porta aquesta frase, dels anys que vam viure l’Estatut perillosament!

Però els greuges envers l’Estat continuaven: «Ha fet que els jutges depenguin únicament de la seva Voluntat». «Ha creat una gran quantitat de Noves Oficines i ha enviat un eixam de Funcionaris per assetjar i empobrir el nostre poble» (els faltava exigir solidaritat entre autonomies i ja hi seríem). Es queixaven que el rei «ha influït perquè l’autoritat militar sigui independent del Poder i superior a ell» (mira, com el títol VIII de la Constitució espanyola).

Finalment, els colons recriminaven a l’imperi el fet de «suprimir les nostres Cartes Constitutives, abolir les nostres Lleis més valuoses i alterar en la seva essència les Formes dels nostres Governs». El que ens han dit, des de Felip V ençà, prou ho hem patit.

Aquells anys els fusells eren lents i mataven poc. Tot i així, molta gent va considerar que els motius eren suficients per enfrontar-se al més gran poder del planeta. Arriscar-se a perdre el mercat britànic i jugar-se el veto de l’Imperi davant la comunitat internacional.

Van encetar una rebel·lió sense moneda pròpia i pràcticament sense govern. I se’n van sortir.

Quan s’estudia la història de les emancipacions de nacions i pobles, es troben, si fa no fa, els mateixos motius: impostos, lleis i llibertats, greuges culturals…

Ara els catalans també estem en rebel·lia. Ho afirma Pedro Jota i això deu voler dir que la cosa és seriosa. El procés polític, que té com a punt solemne la declaració de sobirania del 23 de gener del 2013, ens fa incompatibles amb la Constitució del 1978. El nostre és ja, doncs, un moment destituent. Som una comunitat rebel.

Estem fent una rebel·lió tranquil·la, que no és pas una revolució (encara) per la modèstia dels seus plantejaments i la cordialitat de les seves formes, de la mateixa manera que tampoc no es tracta d’una revolta eixelebrada, ja que ve canalitzada i representada per les institucions del país. Rebel·lió que és nacional però que arrossega altres valors en construcció: republicanisme, una nova política, una catalanitat postnacional en un món que torna a encunyar identitats. I, a més, un debat sobre el paper dels pobles enfront de les grans institucions transnacionals del nostre temps com ara la Unió Europea o els mercats financers.

La rebel·lió catalana és pròpia, en el fons i en les seves formes, del segle XXI. I s’enfronta a esquemes i poders del XIX espanyol amb la mateixa força que qüestiona el paper mesell que ens obliguen a fer als pobles d’aquest món cruel anomenat Capitalisme Global.

UTOPIES I EUTOPIES

Ja deu fer més de mig segle que ser un utopista, en termes generals, està ben vist, tot i que sóc perfectament conscient que les utopies avui ja no són el que eren, gràcies a Déu.

La utopia, que les esquerres no van saber atènyer i que els ultraliberals ens fan empassar la seva coll avall fa més de vint anys, postula que és possible construir una societat perfecta. La gràcia, o el truc, del pensament utòpic es localitza, com ja deveu saber, a la u. U-topos: sense lloc. Les utopies neixen en la ment d’algun il·lustrat enfebrat, que les ofereix al comitè central o al ministeri de les colònies, i llavors generalment un exèrcit de metges, enginyers, comissaris i soldats intenten que aquella idea sense lloc (u) trobi qualsevol solar on aplicar-se (topos). Aquesta tècnica, clarament lligada a la modernitat, considera que qualsevol terreny és bo per aplicar una utopia. Tant se val si el tros és pla o costerut, si és devot de la Mare de Déu o del Nen Jesús. Per això, molta gent seguidora de les esquerres vigèsimes (del segle XX) es troba tan a disgust amb el catalanisme. El catalanisme és antiutòpic perquè no parteix d’una idea pura, bona i eterna que es pugui aplicar en qualsevol lloc, sinó que surt d’un petit racó del món per intentar bastir una comunitat que pugui viure d’acord amb unes idees més o menys pures, bones i eternes. Ep!, si pot ser.

Es tracta de la vella diferència entre el mètode deductiu i l’inductiu. Entre la llei general i el cas concret.

Comptat i debatut, el catalanisme polític i la seva versió més actual, la republicana, el que volen és una cosa molt més pròpia de la cultura política del nostre segle: passar de la utopia a l’eutopia. Eu-topos voldria dir ‘un bon lloc’. Es tracta, doncs, que d’un lloc concret, físic, cultural i moral, de Catalunya, en fem un bon lloc. El projecte republicà, per tant, no té gaire sentit si només aspira a posar una bandereta més a l’ONU o una bola al sorteig de l’Eurocopa. Ja posats, si hem de fer Catalunya lliure, no ens costaria gaire més fer-la justa i, si podem, sàvia.

No és, doncs, un projecte utòpic. La natural modèstia del català i la natura concreta del nostre esperit no ens ho permeten. És una visió eutòpica. Fem un bon lloc. Fem que aquest sigui ara un bon lloc.

DIGUEREN

Van dir que Alfonso Guerra ja havia passat el ribot al text i que no s’havia de patir.

Van riure molt de la baixa participació al referèndum per aprovar l’Estatut.

I com van riure quan l’enginyós Lerroux Petit, en Rivera, va encunyar el terme butifarrèndum per ridiculitzar la consulta d’Arenys que va engegar la rebel·lió catalana.

Encara reien, un any després, perquè entre els nou-cents mil vots de les consultes independentistes hi havia «moros» i «nens».

Amb la sentència van dir: «Les hemos puesto en su sitio». I van assegurar, cofois: «Los catalanes no harán nada». És clar, aquests no són com els bascos, que els tenen ben posats.

Van dir que a la mani del 10 de juny només hi van anar seixanta mil persones. I van assegurar que el seu enuig va quedar conjurat quan, l’endemà, Espanya va guanyar el Mundial agermanant tots els catalans sota La Roja.

Van trobar patètic l’editorial conjunt de la premsa catalana: «Com es poden posar d’acord els periodistes catalans si aquí a Madrid l’ofici es demostra clavant navalles albaceteñas. Marietes!».

Van dir que la mani de la Diada va sorprendre tothom perquè mai no miren cap a ponent amb interès ni respecte.

Van assegurar que l’èxit de la Diada residia en el repartiment d’entrepans de chóped per part de CiU.

Van dir que la gent, a la mani de la Diada, protestava contra la crisi, contra CiU, contra la independència…

I el 26-N van celebrar la derrota del procés. I el van enterrar.

Van dir que els diputats de C’s i PP eren la Catalunya real i els altres, la imaginària.

Van comptar els vots i els va sortir que la majoria era minoritària, que els sobiranistes només eren el 34% del cens, que la immensa majoria estava representada pels partits que havien quedat en minoria…

Van jurar que ERC i CiU no podrien pactar mai. I si pactaven, que no podrien redactar la declaració de sobirania. I que si la declaraven, els d’Unió marxarien.

Van dir que la declaració de sobirania era una tonteria.

Van dir que la declaració de sobirania era gravíssima.

Van dir que el procés s’aturaria sol. Van dir que ho aturarien ells…

I seguim.