COMUNA, COOFICIAL, AUTONÒMICA, REGIONAL I LOCAL
«Es lógico y natural, y así se establece en todos los países, que se imponga el uso de la lengua oficial, porque para eso hay una lengua oficial».
FRANCISCO SILVELA
President del Consell de Ministres espanyol
A la jornada de Pentecosta, als apòstols de Jesús se’ls va posar sobre el cap una llengua de foc que els va permetre parlar totes les llengües sense haver d’estudiar-les. Aquest miracle, atribuït a l’Esperit Sant, l’ha aconseguit també el PP. Gràcies a ell, els catalans ara parlem aragonès oriental, valencià i l’idioma cooficial que no és el castellà, que és el nom que dóna al català el govern Bauzà. Un miracle de glossolàlia que amaga la intenció de negar el fet català negant-li el nom. Negar el nom a una realitat és l’eina més eficaç per fer que aquesta desaparegui. I anomenant les llengües també s’aconsegueix que aquestes acotin el cap. Mirem el terrible cas de França. Allà, totes les llengües que no eren la de la République van passar a denominar-se patois, és a dir, dialecte provincial. El sonor bretó, l’occità dels trobadors, el való o l’enigmàtic cors van desaparèixer de la cultura humana i van passar al calaix de les noses. Tan sols amb el fet de negar la seva condició amb una paraula, els parlants d’aquestes llengües van creure que la seva cultura era un defecte. A la Hispaconsti queda clar que això no és tan evident. Existeix llibertat de llengües, però mai igualtat de jerarquia. És a dir, hi ha llibertat substantiva, però discriminació adjectiva. Mireu: a les llengües espanyoles no castellanes sempre s’hi ha d’afegir un adjectiu que les encotilli i les empetiteixi. Les qualifiquen de manera tremendament exòtica per a qualsevol lingüista: llengua autonòmica. Llengua perifèrica (el japonès, confinat a una illa d’un racó del món, és una llengua perifèrica?) o llengua local (l’alemany, ja posats, també és una llengua local: només es parla en una regió central d’Europa).
D’altra banda, el castellà disposa d’una adjectivació positiva inapel·lable: «Lengua de todos, constitucional, lengua global i lengua común», terme que té el seu propi manifest. Fins i tot Mario Conde s’ha afegit al brainstorming encunyant el terme «idioma básico».
Unamuno va dir als catalans que «la lengua española es el alma de la españolidad». El tolerant Regne constitucional ha reelaborat aquesta tesi de manera multicultural dient: Espanya és molt plural i això és bo. El castellà (per atzars històrics, de bon rotllo, res a veure amb l’Imperi) es troba en condicions de posar en comunicació els espanyols en la seva diversitat. Així que (de bon rotllo un altre cop), ho sento, però és una llengua superior. Com podeu veure, aquesta seria una traducció zapaterista al vell adagi de Max Weinreich: «Una llengua és un dialecte amb un exèrcit i una marina» (i un Tribunal Constitucional, no ho oblidem).
TENIR-LA BEN GROSSA
En definitiva, el seu plantejament és clar i masculí: la mida és important. Hi ha un argument, diguéssim, d’inspiració viril que és molt utilitzat. Primer, definir (reduir) una llengua a la paraula eina. La parla és només una eina, sense afectes ni sentiments i, com a eina, com més eficient i eficaç millor. O, dit d’una altra manera, la llengua com més grossa millor. Ens remet directament a un altre estri que també es tendeix a veure només com una eina desvinculada del cos i dels afectes que aquest genera.
És això: els mascles que la tenen grossa satisfan més femelles; els parlants que la tenen grossa satisfan més gent i més coneixements. El que és petit és, per definició, més pobre que el que és gros. Aquesta idea es troba naturalment inserida en un context de pensament patriarcal-imperial-capitalista malauradament estès i defensat pel mainstream intel·lectual.
Per tant, si mai se us planten al davant amb aquest argument de com més grossa millor, sempre podeu preguntar-vos quina mena d’estranya compensació psicològica hi ha darrere l’argumentador/a.
L’obsessió de l’Estrella de la Mort per fer que el castellà resulti atractiu amb el mètode d’exhibir la seva gran potència, és a dir, el vell truc d’entrar a la discoteca remenant les claus del BMW, ha tingut moments una mica ridículs. Per exemple: les continuades votacions dels eurodiputats espanyols contra qualsevol protecció genèrica de les llengües minoritàries, no fos cas. La darrera vegada va ser el desembre del 2012, quan la proposta parlamentària era per «un reconeixement efectiu del dret de les persones de minories etnicolingüístiques a fer i emetre programes de ràdio i televisió en les seves llengües, als canals regionals i estatals». Una proposta tan enraonada i modesta va patir la ira dels diputats espanyols, que, tot i viure en un país plurilingüe, necessiten fer saber que aquesta diversitat és un defecte, una molèstia que carreguen però no volen promoure.
Els polítics del Regne que treballen a Europa es van trobar l’any 2012 amb una terrible contradicció. Per una banda, el discurs intern espanyol que sempre diu que hem d’emprar el castellà per raons d’utilitat i de massa crítica de parlants i, per l’altra, la posició histèrica del Regne davant de la Patent Única Europea. Es tracta d’una directriu comunitària que pretén, amb els mateixos criteris d’utilitat i coneixement global, que les patents europees només es registrin en anglès, francès i alemany. «Ignoran el castellano», es van queixar amargament dessolades les autoritats borbòniques a uns europeus impassibles. Un posat que, malauradament, els catalans coneixem prou bé.
I permeteu-me tancar amb una altra referència teològica sobre la superioritat de les llengües. Si el bon Déu hagués seguit els mateixos criteris de menyspreu pel que fa a les llengües minoritàries, mai no hauria fet néixer el seu fill en un racó de món, Galilea, una perifèria de Judea on es parlava un dialecte provincià d’una llengua minoritària i perifèrica com era l’arameu. Com a mínim l’hauria fet parlar llatí o castellà.
Que a Déu li agraden les llengües petites no és cap secret. La Bíblia, per exemple, va ser impresa per primera vegada en català l’any 1478, molt abans, per exemple, que en francès (1530), en anglès (1535) o en espanyol (1569). Demostració palmària que la voluntat del Senyor era que la seva paraula aparegués impresa abans en una llengua autonòmica que en la «lengua común».
EL DARDO EN LA ACADEMIA
Mentre escric aquest llibre, els funcionaris del Regne han desplegat una sèrie de lleis amb la clara intenció d’aturar la rebel·lió catalana.
La llei de mercat únic o la d’Acció i Servei Exterior tenen una finalitat que, per bé que no és específica, sí que és genèrica contra les llibertats catalanes.
Però llegint l’article de Màrius Serra a La Vanguardia, el text «Lexicografia d’Estat», vaig tenir coneixement del treball de les filòlogues Sílvia Senz i Montse Alberte, a càrrec del llibre El dardo en la Academia. Esencia y vigencia de las academias de la lengua española (Editorial Melusina, 2011).
Segons aquest llibre, la preparació de la nova edició (la vint-i-tresena) del Diccionario de la Real Academia Española no és tan innocent com pot semblar. Els mots detectats amb esmenes (modificacions, addiccions i supressions) de caire polític són: autodeterminación, autogobierno, consulta popular, estado, estado de derecho, estado federal, estado de alerta, estado de excepción, estado de guerra, estado de sitio, intervencionismo, parlamento, plebiscito, referéndum, soberanía i soberanía nacional. Massa, no?
Però llegim el mestre Serra: «No és la primera vegada que la lexicografia interfereix en el debat jurídic i polític espanyol. El maig del 2010, just a les acaballes de l’agònica deliberació del TC sobre l’Estatut, la RAE ja va modificar l’entrada de nacionalidad, eliminant-ne la quarta accepció (“Denominación oficial de algunas comunidades autónomas españolas”) i introduint aspectes jurídics a la segona (“Vínculo jurídico de una persona con un Estado…”)».
En cas de dubte, els alts tribunals espanyols s’acullen a la definició del DRAE per dictar sentència. No s’ha de ser gaire eixerit per veure que l’Estrella de la Mort no només considera els guàrdies civils eines eficaces per dominar «esos catalanes». Només un parell d’exemples més extrets del llibre i us adonareu que no es tracta de cap atac paranoic.
[estado] federal
1. m. El compuesto por estados particulares, cuyos poderes regionales gozan de autonomía e incluso de soberanía para su vida interior.
El 2014 hi dirà:
Estado federal
1. m. El compuesto por estados particulares, cuyos poderes territoriales gozan de una autonomía sometida al orden constitucional.
Referéndum
(Del lat. referendum, gerundivo de referre).
1. m. Procedimiento por el que se someten al voto popular leyes o decisiones políticas con carácter decisorio o consultivo.
El 2014 hi dirà:
Referéndum
(Del lat. referendum, gerundivo de referre).
1. m. Procedimiento jurídico por el que se someten al voto popular leyes o actos administrativos cuya ratificación por el pueblo se propone.
Com podeu veure, els mateixos que diuen que no s’ha de barrejar política i esport mentre fan un ús constant de La Roja són els mateixos que assenyalen l’ús polític de la llengua catalana. Mentrestant, es pensen que canviant les paraules faran més difícil la inevitable realitat.