I ESPANYA?

«Fuera de España y de Europa se está en ninguna parte y condenados a la nada».

MARIANO RAJOY

Utilitzem l’estesa metàfora del divorci per parlar del tema indepe. Podem afirmar que la gent, en general, es divorcia DE no CONTRA. És a dir, el divorci és una renúncia, una deserció, una derrota, al cap i a la fi. En cap cas un acte d’agressió. Marxar no és agredir, és el moviment contrari. Per això, marxar d’Espanya no pot ser mai una agressió, és conceptualment impossible. Pot ser una decepció, com també ho és per a molts catalans comprovar que no ens trobem a gust dins d’aquest projecte. La independència catalana té, segons com, un aire de derrota, de dimissió, i de renúncia i tristor per allò que podria haver sortit bé. Però, en acabat, s’obre la possibilitat nova i fresca d’una nova forma política i d’una relació igualitària amb els pobles d’Espanya.

El divorci català és amb l’Estat espanyol, no amb els espanyols. Això és ben clar. Algú creu que un indepe amb família, xicota o feina a qualsevol lloc de la Península desitja no tornar a veure’ls? No tenir-hi amistat o negocis?

No hi pot haver agressió ni insult en la constatació que estem mal governats. Tots. Catalans i la resta de pobles espanyols. Que el projecte ha fracassat, i no per l’odi entre nosaltres. No perquè les nostres religions, accents o procedències ens separin. Ha fracassat perquè qui ens governa ens allunya. No és que no puguem viure junts, és que no podem viure sota la mateixa oligarquia, la mateixa estructura de poder descarat i inamovible: de “la Caixa” a la duquessa d’Alba. Del Tribunal Suprem al Círculo Ecuestre.

Nosaltres marxem, o almenys així ho penso jo, amb el missatge cap als altres espanyols que els esperem. Els catalans guillem d’aquest Regne de Zarzuela amb la confiança que aviat així ho faran els altres. «Estoy seguro de que la mayoría de catalanes no quiere salir de España: quiere salir de esta España, que no es lo mismo. Pero es que de esta España somos muchos los que queremos salir». Això escrivia Isaac Rosa, que és bona persona, després de la Diada a El Diario. I és aquesta una idea que trobo especialment excitant: fer de la República catalana un tema d’orgull i refugi per a totes les forces de l’Espanya rebel que també volen, com nosaltres, fugir de la tronada monarquia. Quan el capità Maia i els seus tanquistes van tombar la dictadura portuguesa amb la Revolució dels Clavells, molts espanyols sota la bota franquista hi van veure un senyal premonitori i l’esperança d’una llibertat propera. Per què avui no haurien de veure la rebel·lió catalana amb la mateixa sensació d’aire fresc i llibertat general bufant, en aquest cas, de llevant? Qualsevol espanyol enraonat crec que estarà pregant tant com nosaltres perquè la rebel·lió catalana se’n surti.

Als espanyols d’arreu crec que els podem dir de manera majoritària que els esperem amb mà estesa a l’altra banda de la llibertat. El procés destituent català no pot ser aliè ni agressiu amb aquells que també volen destituir les institucions del 78 d’Espanya estant.

Deslliurar-nos del bipartidisme PPSOE, de la Zarzuela i els seu zoològics bípedes i quadrípedes. Trencar una Constitució que fia als militars la decisió última sobre com hem de viure. Posar fi un model productiu oligopòlic i de confabulació castissa. Són temes de la rebel·lió catalana que no poden deixar indiferents els espanyols de bona fe.

Qui vulgui engegar un procés constituent a la Península ha d’estar amb els catalans. I nosaltres amb ells. La independència entesa, no com a separació, sinó com a refundació de relacions entre territoris i nacions es troba tant en les formes com en l’esperit col·lectiu de la rebel·lió. Marxem, sí, marxem del Regne podrit i fem la nostra. Però no deixem de banda els germans, la família que també malda per deslliurar-se de La Indisoluble imperial.