EL FILL DE LA CHACÓN

«¿Tengo que decidir por mi hijo de cuatro años si es catalán o español?»

CARME CHACÓN

Aspirant

El tema terrible de les nacionalitats, els passaports, el destí dels centenars de milers de catalanoespanyols i el panorama cert de convertir-los en esclaus, exterminar-los o bé optar per una deportació massiva cap a Binèfar, és un dels temes preferits dels profetes de l’apocalipsi. Òbviament, les qüestions relatives al reconeixement internacional són també un plat fort de l’argumentari monàrquic per espantar els republicans. Com bé va dir López Tena, el mínim que podem esperar és l’expulsió del sistema solar.

El primer argument que s’utilitza quan es tracta el reconeixement internacional és aquest elegant mantra, bonic i clàssic: el món va cap a la supressió de fronteres i vosaltres en voleu posar una. «El mundo va en dirección opuesta», va confirmar Rajoy a la premsa internacional.

Però el món, senyors, no suprimeix cap frontera. Les fa més específiques. El món deixa viatjar els turistes, però blinda les fronteres als immigrants, i això ho podem veure a Ceuta o a Grècia, i també a la frontera entre Mèxic i els Estats Units. El món permet el lliure comerç de mercaderies, però blinda amb un proteccionisme duríssim els productes agraris europeus, per exemple. Internet crea un món global… però hem de passar per les duanes del Google, del Facebook i d’Apple, per exemple, que limiten, censuren i dirigeixen el trànsit com si fossin veritables policies de fronteres. La divisió de Xipre i de Corea continuen vives. Els conflictes territorials entre la Xina i el Japó sovintegen. Israel, sense anar més lluny, és l’exemple de país frontera obsessionat i bolcat en els límits i els controls.

Entenc que el que volen dir, amb ben poca gràcia, és que la importància de les fronteres polítiques ha minvat. Bé, això només és cert en el cas de l’Europa Occidental, i no pas sempre. L’any 2010, Dinamarca va suspendre l’acord de Schengen per controlar la immigració, però és veritat que la percepció de l’europeu és la de la inutilitat de les fronteres, i d’aquí el discurs d’inutilitat d’una frontera catalana. Estem d’acord.

El que volem és la República catalana, i que aquest projecte sigui polític, no duaner. Així que es tractaria d’una frontera de la mateixa intensitat que separa els membres de la Unió i, si ens veten fins a la segona vinguda de Jesucrist, la frontera tindrà la mateixa intensitat que la francosuïssa. Poca cosa. Jo no he vist mai famílies acomiadant-se bo i plorant a la barrera que separa Portugal d’Espanya, ni tampoc gent falsificant visats amb segells fets amb patata per poder entrar a Noruega. La frontera catalana, l’únic que marcarà és fins on mana el rei d’Espanya i a partir de quin punt mana el poble català. Un poble, diguem-ho tot, format per tothom que hi vulgui ser, perquè, seguint les normes dictades pel pare de la pàtria Ovidi Montllor: «Si forasters, ara són catalans, / ells han vingut. / No els hem tret de sa casa». Al contrari. Que sigui la República la casa de qui la vulgui i la necessiti. Ja tenim tradició i tarannà. Recordem que l’any 1283, sota el regnat de Pere III, es va disposar en les constitucions que qualsevol foraster establert a Barcelona, al cap de l’any i un dia, adquiria la categoria de ciutadà gaudint de tots els furs i prerrogatives. És el nostre esperit i la nostra política fer més catalans i no pas expulsar els que ja en són. Catalunya no ha forçat mai cap exili.

NINGÚ NO ET RECONEIXERÀ I NO SERÉ AMIC TEU

Al capitalisme, als solos de guitarra del heavy i a la política internacional mai queden forats sense omplir. Quan una empresa marxa, una altra ocupa el seu forat. Quan un mercat tanca, procurem obrir-ne un altre. En geopolítica hi ha situacions que són problemes fins que es converteixen en oportunitats. Ho saben molt bé els vells imperis colonials que van fer de la desfeta de la descolonització l’oportunitat de controlar els negocis de les noves nacions. Fixeu-vos en Portugal, que va enviar a morir milers de joves pel «problema» d’Angola i Moçambic, uns països que avui són una font de feina on emigren com a treballadors els antics colonitzadors.

Hi ha un mantra que diu que, la Catalunya independent, ningú no la reconeixerà. No se n’expliquen els motius ni els arguments, però l’afirmació és sempre irrevocable. Potser a les autoritats noruegues els va ofendre molt la prohibició dels toros a Catalunya, o potser el Govern d’Indonèsia es creurà de debò que Junqueras, el nou Ahmadinejad, és un nazi-onalista amb plans atòmics per envair el Rosselló.

És absurd i còmic. Amb la situació catalana passarà com amb tantes «situacions» en la història de la política internacional: ningú no manté un veto etern sobre els pobles, encara que sigui el de Corea del Nord. A la Catalunya lliure les empreses de creuers aparcaran els seus bucs com ho fan avui a Croàcia tot i la seva «secessió» violenta. Els italians, malgrat ser una república, voldran lligar amb noies a la Barceloneta amb la mateixa insistència que sota la monarquia. I si és bo i barat, el món comprarà tot el que es fabriqui a Catalunya sense compadir-se per Rosa Díez.

La idea del veto perpetu, de l’odi etern, del mur, del bloqueig i el boicot no és una teòrica gaire ben vista en el món que tenim a prop. De fet, no s’han donat mai a Europa, ni durant els pitjors i violents temps del segle XX. Pensem en Irlanda. Va obtenir la independència l’any 1922, després de violentíssimes guerres i repressions angleses per part dels sinistres black and tans. Era una societat «dividida», com diuen els dependentistes. A la Gran Guerra, cent mil irlandesos van anar a lluitar per l’Imperi britànic mentre l’altra part de la societat s’aixecava en l’alçament de Pasqua del 1916. El cas és que la llibertat irlandesa va portat molta, moltíssima sang, odi i destrucció.

I ara mireu si n’és, de curiós. El 1922 es proclama l’Estat Lliure d’Irlanda, que queda dintre de la Commonwealth i accepta tenir el Rei anglès com a cap d’estat. O sigui, Catalunya s’independitza però manté Joan Carles com a cap d’estat. Aquesta situació, amb variacions, va durar fins al 1949, vint-i-set anys després, quan, tranquil·lament, el poble irlandès (i només ell) decideix despatxar el Rei i convertir-se en una república. En aquests anys, tot i l’odi i els morts, cap de les dues illes va fer boicot, ni va prohibir la residència o la feina als veïns, i quan la guerra flagel·lava el Regne Unit, els vells enemics van restar lleials.

Per això l’amenaça del veto espanyol em sembla, com a poc, marciana. El Govern del Regne condemnaria a «la gana i la misèria» els milions d’unionistes que viuen al Principat? Això els faria millors als seus ulls? Castigaria de grat un murcià o un andalús la seva família resident a Catalunya només pel plaer de «mantener el honor de la patria a salvo»? Saben els homes de l’Estrella de la Mort que el segle XVII ja ha passat? Quan a les Nacions Unides preguntin als delegats del Regne per què no admeten l’existència de la República germana de Catalunya, la raó diplomàtica, jurídica i humanitària serà clara: «A nosotros no nos torea ni Dios!». I el món ho comprendrà.

Hem d’estar tranquils. Els llaços personals, familiars i culturals sempre s’imposen als Margallo de la Història. I sobre el tema de les relacions postindependents, un exemple recent. Vaig veure al YouTube un programa de la televisió sèrbia (efectivament, qui no té feina, el gat pentina). Era un late show dirigit per un jove i fatxenda presentador d’èxit que es deia Fajront Republika (el programa, no el presentador, que és en Zoran Kesić). El cas és que l’any 2009 van portar com a convidats d’honor el grup The Books of Knjige. Es tracta d’una mena de Monty Python que fa surrealisme balcànic. El grup és montenegrí i el programa es va emetre a tres anys de la independència de Montenegro de Sèrbia. I tots reien i s’ho passaven bé. És tan difícil imaginar que Chiquito actuï a la Catalunya republicana? O que un català surti a les televisions espanyoles si mai ens separem? Si ho fan fins i tot els serbis, algú dubta que a Espanya, sense violència i amb una fraternitat centenària, el bon rotllo no serà no només possible sinó normal?