LA HISPAFRÈNIA

«Los corteses catalanes, gente enojada, terrible; pacífica, suave».

MIGUEL DE CERVANTES

Los trabajos de Persiles y Sigismunda

La hispafrènia és un posat, és una actitud més que una malaltia, tot i que no es pot descartar que pugui tenir efectes somàtics després d’un gran ús. Es tracta, bàsicament, d’una esquizofrènia retòrica que consisteix a exhibir, de manera alternativa i fins i tot sincrònica, fortalesa i feblesa. Empenta i pànic.

Et diuen que el Regne d’Espanya és una nació mil·lenària, antic imperi, poderosa antiga vuitena potència econòmica en temps de ZP. Una nació amb vaixells, tancs i advocats de l’Estat que fa molta por. I, en acabat, el to de l’interlocutor s’amoroseix i et ven el commovedor país que cantava Cecilia: «Mi querida España. / Esta España mía, / esta España nuestra». És a dir, un desvalgut col·lectiu humà, gent pobra però honrada, amenaçada per una despietada i totpoderosa administració perifèrica i provinciana d’intencions imperials. Un poble noble i innocent que, portat pels seus ideals centenaris de democràcia i bon rotllo, es veu traït per una aliança Mordor-catalana tremendament eficaç i letal. Som una mena d’imperi del Japó petit i cruel atacant el Pearl Harbour de la bonhomia democràtica d’uns innocents espanyols. La rebel·lió catalana, a les pàgines d’un mateix diari, és, ensems, una tonteria i una cosa terrible. Un perill i una broma. Vegem alguns exemples d’hispafrènia:

• Són un grapat de quatre gats mal comptats, però controlen tots els sectors: mediàtics, administratius i econòmics.

• I com a derivada: són uns ignorants provincians i incultes, però han convençut intel·lectuals, periodistes i joves (ja sabeu: l’estil nazi).

• La rebel·lió és només una cortina de fum per tapar la mala gestió, però estan sòlidament determinats a anar fins al final.

• Això només ho fan perquè tan sols pensen en la pela, però són uns identitaris excloents i uns nazis que només pensen en la bandera.

• Tots els catalans han estat alliçonats durant trenta anys, però existeix alhora una ferma majoria de catalans reals que és españolista.

• La gent va inundar els carrers de Barcelona per celebrar sanament la victòria de La Roja amb banderes constitucionals com a ciutadans racionals i alegres, però la gent va anar a la Diada com un ramat de bens a fer voleiar banderes perifèriques com una colla de pobletans.

• Òbviament, els catalans no permetran la deriva nacionalista, però el seu silenci permet que segueixi la deriva nacionalista.

• El PSC pot parar la bogeria, però inexplicablement parla del dret a decidir.

• Catalunya independent és inviable, és impossible, serà un fracàs, ningú no hi donarà suport, però és un desafiament terrible que si no s’atura acabarà triomfant.

• Ningú no reconeixerà Catalunya, però les potències estrangeres volen reconèixer Catalunya per enfonsar Espanya.

• Aquest tema no interessa ningú, però és un tema importantíssim i molt greu.

• (Resum) El poble català és savi, no es deixa enganyar, però el poble català és tonto i viu enganyat.

Entre tanta joia hi ha una perla hispafrènica que és especialment sucosa: governen però són minoria. És evident que, en un sistema parlamentari, si els partidaris de la sobirania tenen majoria absoluta no poden tenir minoria absoluta. Un terme exclou l’altre. Això, en el món occidental, però per a un hispafrènic l’antinòmia és perfectament possible.

A poc a poc va emergint la gran creació d’un paisatge hispafrènic: la Catalunya de la immensa majoria minoritària. Tant els partidaris de la República com els borbònics diuen que representen aquest subjecte fantasmagòric. Pel que sembla, i gràcies a Déu, Catalunya no té immenses majories i, si les té, són força inestables. Tot i això, el Principat comparteix amb alguns països un sistema imperfecte i vell basat en paperetes i urnes. Els resultats de les eleccions del 25-N, evidentment, no van fer minvar el pensament hispafrènic. Tot i ser el partit més votat, CiU no podia governar. Encara que el sobiranisme tingués la majoria, la majoria era antisobiranista. No us atabaleu, tot això té una explicació lògica.

EL MISTERI SECRET DE LES CABINES

Segons el relat hispafrènic, els indepes són quatre gats però tenen acollonida la mítica IMC (Immensa Majoria de Catalans).

Diu la mad-press que la gent a Catalunya se sent espanyola. El problema és que si s’hi mostra públicament com a tal és rebutjada arreu (tot i que els indepes són pocs, deu ser que n’hi ha un a cada poble i a cada oficina). Els musulmans anomenen aquesta actitud la taqiyya, és a dir, dissimular les teves creences per salvar la vida. L’islam, com l’Halajà o llei jueva, ho troba legítim. Al cristianisme, aquest mateix tema va portar una bona polèmica quan es van acabar les persecucions romanes. Es tractava dels anomenats lapsi: cristians que negaven la seva fe per no fer d’àpat als lleons; finalment van ser perdonats pel papa Calixt I, que, pobre, va acabar també com a màrtir.

Catalunya, bé ho sabeu, és plena de lapsi. Gent que penja l’estelada groga a la balconada però grava en secret els missatges nadalencs del Rei. De fet, podríem dir que la IMC és un evident fenomen massiu de lapsisme.

Però ens queda un cap per lligar. D’acord, la pressió indepe, tot i que molt minoritària, és insuportable per a un bon espanyol lapsi. Però encara disposa d’un recurs tecnològic que li permetria capgirar la seva opressiva realitat: la cabina de vot amb cortinetes. Allà, només Déu i Isabel la Catòlica et miren. Votes UPyD i després, tranquil·lament, portes la criatura a l’esplai dels minyons hitlerians escoltes i llestos. Si això és d’aquesta manera, com és que la cabina electoral no permet a la IMC guanyar les eleccions? Quin misteri amaguen? Tenen càmeres espies? Forats a la cortina?

DOBLE NOMENCLATURA

Una altra de les aportacions de la hispafrènia a la sociolingüística ha estat la doble nomenclatura de grups i classes catalanes. Us en poso un exemple: «Aquesta deriva és cosa de la burgesia catalana, però l’empresariat hi està del tot en contra». Explicació: quan és nacionalista se li diu burgesia o fins i tot oligarquia. Quan volem que sigui espanyola, se li diu empresariat o, millor, emprenedors. Es tracta de la mateixa gent però el discurs hispafrènic sap etiquetar en positiu o en negatiu segons la seva actitud. Fins i tot el silenci és ambivalent: «El empresariado calla a la expectativa de que Mas modere su locura», una afirmació que es podria versionar tranquil·lament, o no, amb aquestes paraules: «La burguesía catalana calla ante las prebendas y mamandurrias que obtienen de los nazi-onalistas».

També les classes populars han patit aquesta doble nomenclatura: com ja hem vist, si es tracta de donar la imatge d’una massa oprimida, es recorre al terme IMC o «als parats de Catalunya». Si l’expressió popular és favorable a la sobirania, es tracta de «charnegos paniaguados»: gent que espera la «mamandurria», emigrants d’Espanya traïdors a les seves famílies i arrels…

La combinatòria de noms també ha estat explotada. Per exemple: Burgesia positiva, Poble negatiu, és a dir: B+ P-. Exemple: «L’empresariat sap que Catalunya va cap a la catàstrofe empès per unes masses adoctrinades en l’odi a Espanya».

Però, sorprenentment, funciona igual de bé l’algoritme contrari: (B- P+) «L’oligarquia catalana tapa les seves misèries mentre el català del carrer només vol saber com sortir de la crisi, lluny d’estèrils debats identitaris».

Ara, si em demaneu un mestre, si voleu saber qui és el Quevedo, el Pablo Coelho de la hispafrènia, us assenyalaré Jordi Cañas. Seva és la sentència definitiva del gènere. La va dir el gener del 2013, abans de la declaració de sobirania. Per a Cañas, la sedició catalana és «perillosa i ridícula» alhora. Com Chuky, el ninot diabòlic, com Ronald McDonald, com el Fofito de Campofrío, la sobirania catalana fa riure i provoca esgarrifances. És seriosa i còmica. Ridícula i tràgica. Comptat i debatut, la hispafrènia es podria condensar en aquell fantàstic vers de Josep Piera: «Tot és relativament importantíssim».