SOU NACIONALISTES

«Para mí, ser nacionalista y ser culto e inteligente es incompatible».

TXIQUI BENEGAS

«Tenim unes ganes terribles de deixar de ser nacionalistes però no ens deixen».

JOAN FUSTER

Oi que és interessant aquest inversemblant i forçat diàleg entre el savi de Sueca i el galtaplè secretari dels socialistes bascos? Podríem estar d’acord amb el fet que, en general, el nacionalisme a l’estil del segle XIX ha estat una forma còsmica d’estupidesa; precisament per això, Fuster i tots nosaltres volem abandonar ben aviat la lluita nacional. Abandonar-la perquè ja no sigui necessària, s’entén. Deixar enrere el nacionalisme català serà un descans immens per a l’esperit del nostre poble: podrem arribar a aquella vella terra promesa a la catalanitat, deixarem de ser el poble escollit (com a cap d’esquila) i passarem a ser un poble normal.

De totes maneres, convindrem que, avui dia, la paraula nacionalista fa més nosa que servei. És un terme antic, forjat per a una altra Catalunya. Un terme amb el qual una munió d’indepes ja no s’identifica i que, precisament per les seves carències, ha estat adoptat com a arma de guerra pel bàndol monàrquic. Analitzem-ho una mica.

Com vaig llegir en els comentaris d’un diari (Libertad Digital, em sap greu): «Nacionalistas són aquellos que persiguen un objetivo, algo que no tienen y en este caso nunca han tenido… El nacionalista español no persigue ningún objetivo, ya lo tiene, ser español. No somos nacionalistas, somos españoles, te guste o no».

Porto a imprimir aquesta opinió no pel que té d’especial, al contrari, ho faig per la seva ufanosa normalitat. És pensament comú que no es pot ser espanyol i nacionalista, atès que Espanya «és» i que, les evidències, ningú no les reivindica. No existeix un partit respiracionista, per posar un cas, atès que respirar «és» normal. Es troba inclòs amb l’existència, és de sèrie, com si diguéssim. Com ser espanyol. Ningú ho ha escollit, és atzarós però és normal. Amb aquests arguments, és veritat que moltíssima gent nega de bona fe, i n’està convençuda, l’existència del nacionalisme espanyol.

Un senyor de dalt de la Diagonal que es diu Félix de Azúa, a l’ABC de l’any 2005, feia un d’aquests raonaments infantils que li són tan propis. El truc és dels de Magia Borrás. Mireu. S’agafa el catalanisme polític i li traieu el nom, la història, l’arrelament i la diversitat. Llavors li adjudiqueu el nom clixé «igual para un roto que para un descosido» i, en acabat, el compareu amb altres clixés. Surt això: «No conozco ni un solo nacionalismo de izquierdas. Quizás Dios ha bendecido a Cataluña con esa diferencia, pero será difícil de demostrar. Los jefes del nacionalismo europeo se llaman Le Pen o Haider y en España, Blas Piñar». Risible però terriblement estès. Aquesta facècia es basa en el buidament absolut del concepte «nacionalista», que, com hem vist, serveix per fer passar bou per bèstia grossa.

I així, Arcadi Oliveres i Blas Piñar es trobarien de bracet. Els exiliats republicans i els repressors de Vichy i, quina cosa més curiosa, Companys i la Gestapo resulta que eren de la mateixa ideologia. Incomprensible, el seu afusellament hauria estat una execució entre correligionaris, segons Azúa.

Marcel·lí Iglesias, expresident d’Aragó, també va utilitzar la paraula com un projectil de càrrega buida d’aquells que usen els antitancs: «Quan s’han posat fronteres i han guanyat els hipernacionalismes hi ha hagut milions de morts». El despropòsit és evident, però l’eficiència de la munició innegable: parlar de nacionalisme català, fora de les fronteres peninsulars, és fer-se un autogol innecessari.