LA COLLONADA A QUÈ NINGÚ NO RENUNCIA

«Porque en este mundo global la independencia no existe».

JOHN H. ELLIOTT

El País, 6 de gener del 2013

La frase ve d’una entrevista que l’historiador anglès, especialista i amic de Catalunya, John H. Elliott, va fer a El País mostrant-se contrari a la República catalana. Elliott, gran estudiós del segle XVII català, té, com és lògic, tot el dret de mostrar-se contrari al que vulgui, però el porto aquí no per la seva opinió sinó pel seu argument. És un argument força estès que diu que, com que avui dia els estats ja no són el que eren, tenir-ne un és una pèrdua de temps. Ve a ser una versió geopolítica d’allò que «l’amor de veritat no existeix» o que «mai podràs ser feliç» que sempre et passen per la cara els amargats de la vida. Avui dia, la independència no existeix. Com sol repetir amb molt d’encert Rubert de Ventós: «Si no existeix, que ens la donin». És curiós com aquestes postures condescendents i paternalistes sempre provenen d’autors originaris de països imperials que mai a la vida renunciarien ni a una sola coma de la seva tradició, llibertats i cultura. Gent que, en el cas dels anglesos, defensaria a mort la seva mania de conduir al revés del món (o de pagar en lliures), fruit precisament d’aquella independència que menystenen per als països petits i meridionals.

És ben curiós. La independència és una collonada de la qual cap poble vol prescindir. És una cosa tan inútil com un Rolex de platí, però tothom la vol conservar com la més valuosa de les joies. Si fos veritat això que diu Elliott, ara mateix a Irlanda existiria un partit que demanaria tornar a formar part del Regne Unit. I desenes de països africans i asiàtics voldrien tornar a ser colònies i ser governats per la mà sàvia i benèfica de l’home blanc. Els txecs estarien demanant si us plau als eslovacs que tornessin. Àustria somiaria tornar a ser alemanya. Els tibetans saben que, en el món global, no hi res com ser xinès i el somni de tot xilè seria tornar a ser espanyol… Per alguna raó misteriosa, això no passa. Cap país independent no vol perdre la collonada. Fins i tot hi ha molts països que cada any celebren el dia de la no-existència, o sigui el dia de la independència, amb una gran festa plena de tancs i fusells metralladors comprats precisament per mantenir la collonada nacional.

L’actitud d’aquest gran deixeble i amic de Vicens Vives és semblant a la del típic milionari que, en un reportatge d’un suplement dominical, diu: «Els diners no són importants, el que paga la pena és la vida senzilla i que t’estimin…», i les fotos són fetes al seu heliport privat.

Els apòstols del no-existeixisme, quan parlen d’independència, sempre i exclusivament fan aquestes declaracions quan es troben o parlen del cas català. Mai no he sabut de cap intel·lectual que hagi escrit una carta oberta al Dalai-lama dient-li que es deixi estar de collonades i de lluitar per una cosa tan absurda com ara la llibertat del Tibet. Que el que mola és ser xinès, una cultura global amb un idioma en expansió. Tampoc no he vist cap occidental anant a Jerusalem a explicar-los als sionistes que avui dia no existeixen independències, així que haurien de dissoldre l’Estat d’Israel perquè vivim en un món global.

Sembla, doncs, que d’una manera estranya les conseqüències generals de la globalització del món només afecten els nascuts entre Tortosa i la Jonquera.