IGUAL QUE FRANCO PERÒ AL REVÉS

«[…] Reconocer lo que al catalán le corresponde no supone que se tome a la vez una venganza provinciana y mezquina contra el castellano».

Editorial de l’ABC

12 de setembre del 1993

«En Cataluña se está haciendo con el castellano lo que en época de Franco se hizo con el catalán».

MARIANO RAJOY

14 de febrer del 2006

El 12 de setembre del 1993, l’endemà de la Diada, el rotatiu (quina paraula més maca) espanyol ABC arribava als quioscos amb una foto a tota plana del president Pujol, que no sortia gaire guapo, si se’m permet. El titular ha passat a la història perquè encetava una guerra lingüística amb un potent arsenal de mantres que han arribat en perfecte estat de revista fins avui dia. Titulava el diari aquell dia: «Como Franco, pero al revés: persecución del castellano en Cataluña».

El text de l’editorial omplia l’espai que deixava la foto del ja sospitós Pujol i argumentava l’atac d’autodefensa del castellà amb tres mantres que encara avui rutllen:

1) Un hombre de tan buen sentido como Jordi Pujol debe tomar cartas en el asunto […] jefecillos de la Generalidad tratan de erradicarlo (el castellà) de una admirable región española.

2) Definido en la Constitución como lengua a cuyo conocimiento tienen derecho todos los españoles.

3) El castellano es el idioma más estudiado después del inglés, con gran diferencia.

Anem a traduir el text d’aquell mític ABC:

1) És a dir, que els catalibans, aquells que volen imposar el dialecte sobre la llengua comuna, són gent de baix perfil administratiu. Obscurs i ressentits funcionaris. Uns filòlegs fanàtics aïllats de la Catalunya real, que és bilingüe. «Jefecillos» de la Generalitat, genteta que va en contra de la grandesa d’aquella Catalunya Gran en una Espanya Gran que somiava Cambó i que a la dreta espanyola li agrada tant citar.

2) El castellà és sempre la llengua dels drets. El català, de la imposició. Ja ho va dir el monarca regnant al premi Cervantes del 2001: «A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano». Doncs això. El castellà és de lliure elecció perquè és útil. El català, atès que és una llengua manifestament inútil, ha de ser necessàriament imposat.

3) No és culpa del castellà tenir tanta requesta. Ser tan alt i guapo. No es pot lluitar contra la realitat, i aquesta és que el castellà és imprescindible, vehicle de cultura, i que el qui opta pel català no fa sinó autocastigar-se i recloure’s en un món petit.

Aquest esquema de batalla, encetat amb l’article que he esmentat, continua ben operatiu. Mireu una de les ofensives de l’any 2012 del mariscal de camp castellanista, Fernando Savater: «El precursor de la inmersión lingüística fue Franco, quien impuso el castellano en exclusividad y desterró a todas las demás lenguas españolas del sistema educativo en nombre de la cohesión del país y para no dividir a la comunidad, lo mismo que hoy se argumenta en Cataluña». Com podeu veure, coherència a través del temps i les plomes: com Franco però al revés. Guerra de posicions, més ben dit, de trinxeres.

LES LLENGÜES SERVEIXEN PER COMUNICAR

Deia la UNESCO que la llengua no és només un instrument de comunicació. És un atribut fonamental de la identitat cultural i de la realització individual i col·lectiva. Però per a la mad-press i altres institucions del Regne, això és (amb perdó) una collonada. La llengua és com una moto o una Blackberry: un instrument de comunicació. Portant aquest fil a l’extrem, la proliferació de llengües no és sinó un error. Com quan hi havia vídeos Beta, 2000 i VHS. Un guirigall. Així que, ja ho sabeu, com passava a aquella pel·li tan guapa, Els immortals, només en pot quedar una. Així el llenguatge humà acomplirà el seu màxim nivell comunicatiu.

És curiós que a les acadèmies de lingüística del món les tesis siguin absolutament les contràries. De fet, ningú no sosté que la llengua serveix només per comunicar-se. La controvertida teoria de Sapir-Whorf afirma que una llengua és el format amb què un parlant conceptualitza i entén el món. La realitat objectiva seria així substituïda per una mena de realitat lingüística diversa. A cada llengua, un món diferent. Més enllà d’aquesta subjugant proposta, és evident que l’idioma és també un instrument d’identificació. Diu qui ets tant com et permet dir a un altre el que vols. La llengua és un codi i qualsevol codi, i prou ho sabem al món de la informàtica, serveix tant per entrar com per impedir l’entrada.

Si la tesi infantil que la llengua és una mena d’eina destinada a «comunicar» tota la humanitat és certa, ens trobaríem amb uns quants problemes. Com és que tenint el llatí, que servia per comunicar des de Portugal fins a Moscou, tots els estats van decidir utilitzar els dialectes del llatí, mútuament inintel·ligibles? Si la naturalesa de les llengües fos la comprensió universal, totes haurien anant convergint al llarg de la història fins a confluir en una llengua universal. Però la tendència ha estat just la inversa: totes les grans llengües s’han fragmentat i han esdevingut inintel·ligibles. Com és possible que la parla evolucioni en contra de la seva naturalesa? Si el seu propòsit és comunicar, com és que sempre que pot es torna grupal i dialectal? En qualsevol llengua estàndard el primer que passa és que apareixen argots, germanies, slang, idiolectes, maneres de parlar que no tenen com a objectiu comunicar sinó discriminar, distingir precisament els membres d’una comunitat o grup.

Des dels geeks d’internet fins a les maras del Salvador. Del llenguatge dels economistes a l’argot secret de les adolescents. Tots plegats enfosqueixen el discurs, fan incomunicable la parla precisament perquè la llengua serveix tant per aclarir com per amagar. Per obrir-se al món tant com per blindar una comunitat.