PRIMER ÉS SORTIR DE LA CRISI. ELS TEMES IDENTITARIS VAN DESPRÉS

«On aneu ara amb tant de catalanisme? Què no veieu que l’hora actual és republicana?».

ROVIRA I VIRGILI

1931

Ara no es pot perdre el temps en inspectors de sanitat, hem de sortir de la crisi. No podem perdre temps a legislar sobre educació, hem de sortir de la crisi. No es poden fer declaracions de sobirania… exacte!, perquè primer hem de sortir de la crisi.

Una de les idees més absurdes del nostre temps és aquella que diu que primer ve l’economia i després la política, que, en el cas que ens ocupa, vol dir allò tan repetit i absurd de: «sortim de la crisi i després ja jugarem al sobiranisme».

Qui sosté aquest, diguem-ne, argument, no sap res del món on viu. Probablement, abans del 2007 havia estès la seva confusió general i creia que economia volia dir enriquiment i política volia dir requalificació de terrenys o, en el més noble dels casos, allò tronat de la «gestió».

El primer que s’ha de saber per anar pel camí que toca sense fer gaire el ridícul és que l’economia no existeix. L’economia avui és el braç executiu de la política. Totes les decisions que més ens afecten i més destrueixen allò que teníem i estimàvem són decisions exclusivament polítiques. Mireu sinó: les lleis fan el mercat, perquè quan la situació és la inversa, quan és el mercat el que fa les lleis, és quan les societats petites i febles, quan Catalunya, es veu anorreada. Quan es decideix donar diners públics primer a un banc que a un hospital és només una decisió de polítics i de funcionaris. Limitar el dèficit públic per pagar primer als banquers ha estat idea de la classe política global que controla les institucions transnacionals. No, no s’han de reduir dèficits o impulsar productivitats. És el disseny polític de qui té la riquesa, de qui paga impostos i de quines són les prioritats el que ens fa estar en crisi o, com diu Naomi Klein, sota una doctrina de shock.

Així, doncs, és meridianament obvi que no existeixen les mesures econòmiques per sortir de la crisi. Només l’exercici de la política pot treure’ns del sot econòmic. I com podrem prendre les mesures polítiques que ens faran millorar dins la catàstrofe si no tenim cap poder polític? Com fer lleis més justes si no en podem fer cap, de llei, ni justa ni injusta? Com es pot repartir sense recaptar? Com es pot fer economia sense poder polític?

Tornem a aquell terrible debat que es va encetar al principi de la Guerra Civil. «Primer guanyar la guerra i després fer la revolució», deien uns. «Ha de ser al revés», deien els altres. Els anarquistes, amb bon criteri i mala fortuna, deien que s’havien de fer les dues coses alhora. I avui, sortir de la crisi i construir una república són dues coses que també s’han de fer al mateix temps. Joan Sales va enviar a Màrius Torres una carta el 26 de desembre del 1936 en la qual deia: «Als qui ens pregunten ¿és que oblideu que vivim una revolució?, els responem: ¿és que oblideu que vivim a Catalunya?».

Oi que no oblidem que vivim en crisi? No oblidem tampoc que vivim políticament sotmesos i sense capacitat de decisió. I ambdues realitats conflueixen. No hi ha una sortida de la crisi que ens permeti plantejar la independència. La República és la sortida de la crisi. Perquè en la seva construcció cauran ídols, tabús i privilegis. S’ensorraran pors i oligarques i quedarà més clar el que som, el que tenim i el que podem fer.