EL RETORN DE LA HISTÒRIA

«Vivim en una indiferència filla de la desesperació».

LLUÍS DUCH

L’any 2011, quan la paràlisi europea era més greu i semblava que l’euro anava de pet a guarnir els aparadors dels numismàtics, el ministre d’Economia italià, Giulio Tremonti, va dir, tot emprenyat: «O es fa la revolució o es fan les reformes». D’alguna manera, ens deia que havíem ingressat en un temps nou. Hem tornat, després d’una becaina d’uns vint anys, al temps històric.

Què vol dir això? Mirem cap al món que hem deixat per entendre’l millor. Bé que recordareu, si fa no fa, com es vivia la política cinc anys enrere, posem per cas. Es tractava de trobar el que se’n deien «bons gestors». Gent que, si fos possible, no tingués gaire ideologia. Les decisions polítiques, com les sigles dels governs, se succeïen d’una manera, diguem-ne, aleatòria. Ara un color, ara un altre… i mentrestant les decisions importants que calia prendre sempre es trobaven en l’àmbit personal, mai en el públic: «Em torno a hipotecar? Demano un crèdit al consum? Em divorcio? On faig l’escapadeta aquest pont? Tatuatge o pírcing?». És una atzagaiada, ja ho sé. Però tots érem conscients que les decisions, fossin personals, polítiques o econòmiques, eren, o bé, i com a mínim, reversibles o bé directament inconseqüents.

L’any 1911 el gran escriptor txec Jaroslav Hašek (pare de l’inoblidable personatge del soldat Svejk) va crear un partit polític amb intenció paròdica. El va batejar com a Partit del Lent Progrés dins dels Límits de la Llei (en txec, SMPMZ). Aquesta era la mena de política que teníem abans de la crisi. No cal posar noms perquè no acabaríem mai. Tres anys després de la broma de Hašek, esclatava la Gran Guerra i el món ja no tornaria a ser mai el mateix. A escala més petita, gràcies al cel, la crisi del 2008 ha fet inviable aquella política (la comuna i la personal) basada en la no-conseqüència de les accions. Com va descriure molt bé en Rovira i Virgili en un temps semblant: «Ells pensen que per a fer política cal seguir tots els corrents i subordinar les direccions constants de l’ideal a les circumstàncies variables de cada hora. Però les hores passen i l’ideal és permanent».

Efectivament, les hores han passat i queden els ideals nus, queda la disjuntiva de Tremonti. O es reforma el sistema mateix o ens en anem cap a una impugnació total. Una rebel·lió cívica i política que, aquesta és la meva tesi, hem començat a Catalunya, però que es pot estendre’s de forma mutant a l’exclòs sud d’Europa.

El periodista Guillem Martínez, sempre clarivident, va trobar un terme que resumia de manera perfecta i completa el marc conceptual que ha alimentat l’Espanya de la Restauració borbònica. Ell entén que la Cultura de la Transició (CT) conforma tot un imaginari desplegat a final dels anys setanta per fer oblidar el que la Transició tenia de rendició. Segons la seva tesi, després de l’epifànica arribada de la democràcia, es va crear a Espanya un marc mental, un frame, com es diu ara, que definia tot el que era bo i possible dins d’aquest nou imaginari construït amb modernitat i llibertat de costums, un capitalisme renà de rostre humà i una democràcia que fos aparent sense fer gaire trencadissa. I al capdavant de tots aquests valors hi havia el consens. Una mena de potent i omniscient ona mental que va amarar les nostres consciències i va permetre, per exemple, que en Carrillo acceptés la monarquia, que els fatxes acceptessin les ikastoles, les beates el destape i els demòcrates Fraga. Per això, si un país exalta el consens, el que fa és criminalitzar el dissens. I és en aquest punt, en aquest mite fundacional, on trobem la hispànica aversió als referèndums.

Un referèndum no és sinó l’exhibició aritmètica d’una discrepància. És, de fet, un cant a la lògica aristotèlica del tertium non datur, és a dir: si és A, no és B. O això o allò. Per convocar referèndums, és clar, t’has de trobar dins d’una societat que assumeixi un parell de conceptes bàsics: el de derrota i el de conseqüència.

Les societats que es referenden, i en això els bipartidistes països anglosaxons hi estan molt avesats, són societats que accepten la derrota política. Als Estats Units assistim cada quatre anys a les eleccions d’un model de país totalment antagònic. Del Tea Party a l’Amèrica del Nord més progressista, l’elecció de president des dels anys vuitanta suposa un exercici de polarització. Malgrat això, i malgrat tensions terriblement fortes com les de la invasió de l’Iraq, els Estats Units s’han mantingut dividits però no pas trencats. La idea que una elecció política, qualsevol, ens situa en una cruïlla que superem escollint un camí i no l’altre i que cal assumir aquesta decisió (i les seves conseqüències), es pertanyi o no a la majoria guanyadora, és, per dir-ho així, aliena a la CT i a la gramàtica política general del Regne.

Hi ha molt de vernís en la democràcia de l’any 1977, i l’Espanya de la Transició ha congelat la idea de derrota. Si considerem els grans problemes de tota mena que va tenir el moviment de la memòria històrica fins i tot en temps de Zapatero, veurem com allò de «ni vencedors, ni vençuts» continua essent la veritable religió d’Estat.

Encara es té una por cerval al fet que els derrotats no acceptin i que els guanyadors humiliïn. D’aquí surt la retòrica poruga i reaccionària del «no pregunteu» del «no confronteu, ni discutiu», convençuts que la gent no sabrà acceptar la discrepància, que no sabrà ser minoria ni conviure com a majoria amb tothom. La independència divideix la societat. Seguim parlant del Barça-Madrid.

Escrivia el filòsof Xavier Antich a La Vanguardia el mes de gener passat: «Potser, en el fons, el que manca perquè hi hagi realment diàleg, a part d’aquestes tres condicions elementals, és quelcom més fonamental, i que té a veure amb la maduresa democràtica: la convicció que la política és l’art de resoldre els desacords. Resoldre’ls, no dissoldre’ls. Aquest és el debat. No hi ha política, pròpiament democràtica, sense establir els dispositius per a l’expressió legítima dels desacords i els antagonismes».

L’altre concepte que bloqueja psíquicament l’espanyol davant d’un referèndum és la idea de conseqüència. Tan fràgil i miraculós ha estat l’edifici estatal construït en plena epifania pels nostres pares fundadors, que ha de ser apartat de tota dinàmica, ben bé com resguardem el castell de cartes dels corrents d’aire. I els corrents de la Història porten els estats a una situació de redreçament permanent, cosa que no ha passat aquí. Es va decidir construir l’Estat a la riba, no per navegar per la Història sinó amb la intenció de veure-la passar.

Així que, d’una manera paradoxal, un demòcrata espanyol és aquell que mai és obligat a escollir. Es considera encara que una victòria dels blancs portarà una repintada automàtica de tot el que és negre. I el consens, mite dels anys setanta, com l’amor lliure i les drogues bones, esvaït en temps d’interessos, no apareix quan és invocat i, per tant, res no es pot reformar. Res es decideix, tot es posposa.

No només en grans temes com el debat territorial. Aquests anys de crisi hem vist com els calendaris electorals interiors, relativament irrellevants, han posposat o modificat decisions estructurals tant dels uns com dels altres.

L’elecció com a problema queda magnificada i lliure de qualsevol ombra en el cas català. El fill de la Chacón podrà escollir anar-se’n a viure als Estats Units o a Fuentealbilla. Triarà si casar-se o deixar la dona. Entre ser gai o trans. El sistema el convidarà a escollir entre ciències i lletres, entre lloguer o hipoteca. Però el fet d’escollir lliurement i de forma adulta entre dues administracions (el Regne d’Espanya i la República catalana) suposa, per a la pobra Carmen Chacón i per al comú dels dependentistes, un drama homèric. I encara que ho sembli, no és pas un tema de sentimentalitat identitària, això rai. El que rau en el fons de l’oposició al dret a escollir és el pànic mateix a escollir. És a dir, la basarda a la irreversibilitat de la decisió política. Una por que les elits del 1978 (catalanes i espanyoles) porten incrustada a la medul·la i que els ha fet viure amb tranquil·litat els grans problemes estructurals d’Espanya gràcies al paternal article 8 que permet que a l’Espanya democràtica sempre hi hagi un ufanós tinent coronel disposat a escollir en lloc teu.

I, més enllà de les terres del Principat, el que és important de la rebel·lió catalana és que ataca el nucli mateix de l’anomenada Cultura de la Transició: l’absència de conflicte. El conflicte, l’elecció entre opcions contraposades i l’acceptació de les responsabilitats que se’n deriven en conseqüència, és l’autèntic programa antiespanyol.