LES REDUCCIONS (I NO LES DEL PARAGUAI)

«La Generalitat está para otras cosas.
Para hacer carreteras y poco más».

MARIANO RAJOY

Podem afirmar, en contra del que diu la història oficial i correcta de la Hispaconsti, que Espanya no es va fer ampliant territoris i incorporant pobles, sinó tot al contrari: reduint-los. Al ja esmentat Gran Memorial que el comte duc d’Olivares va redactar per a Felip IV l’any 1624, es dibuixa l’obsessió que ha alimentat els membres de la Nau imperial: fer del que és divers quelcom uniforme: «Tenga V. M. por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V. M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona». La corrua de títols que de manera tradicional identificava els monarques peninsulars es va fer antipàtica quan la idea d’imperi començava a minvar en el terreny real i s’expandia en l’ideal, metafòric, místic. A mesura que es perden regnes, es redueix la tolerància a la diferència.

Des d’aquells anys, els funcionaris que han alimentat i mantingut La Idea de España manifesten una aversió congènita a la diversitat. La diferència ha estat un sinònim secular de confusió dins la gramàtica política del Regne. Fins i tot al segle XXI, un governant anomenat Rajoy utilitzava la paraula algarabías per descriure el més massiu i ordenat moviment de descontentament català. Lío, confusión, cainismo, cacofonía… tots ells, termes desagradables a una aspiració d’unitat que sempre s’ha fet des d’un, diguem-ne, «platonismo cuartelero»: del món de les idees pures al «ordeno y mando», sense passar per cap de les subtils expressions de la realitat.

Dins la cosmovisió política del Regne, la diversitat ha estat sempre sinònima de rebel·lia. Melchor Rafael de Macanaz, un dels pares del projecte reduccionista i exterminador de Felip V, va deixar clar en el decret d’abolició dels furs dels regnes de la Corona d’Aragó la vinculació directa que la doctrina oficial establia entre diversitat i rebel·lió. I es queixa Macanaz: «Aragón, Valencia y Cataluña, no obstante, porque el Rey D. Fernando [Ferran II] como patrimonio propio les dejó sin sujeción con distintos fueros, leyes y monedas, se han rebelado innumerables veces y, en sucinta, el Rey sólo tiene el título en estos Reinos, pero sin la menor autoridad». Com que cadascú té una llei pròpia, ningú no té por de les lleis de l’imperi. Amb la diversitat minva l’autoritat. La Nau imperial pot subjectar els territoris que no controla sempre que no siguin conscients de la seva possibilitat d’autogovern real. Sempre que es creguin pro-víncies. Allà on viuen els vençuts.

I d’aquesta por al fet que la diversitat posi fi a La Idea de España. De la idea d’una llengua, un rei, una llei (i un mercat), se’n deriva el concepte-garrot més utilitzat i eficaç de l’unionisme dels últims anys: «la igualdad».

Com tantes coses a la vida des que es van menystenir els estudis de les llengües clàssiques i de les lleis de la retòrica, tots els problemes deriven d’un ús interessat i pobre de les paraules. La gent d’UPyD, d’una manera especialment vistosa, s’ha significat en la defensa de la igualtat, quan, de fet, el que proposen és estendre la uniformitat. Deveu haver sentit el vistós mantra que diu: «Els espanyols hem de ser iguals en drets» (amb l’afegitó clàssic: «No hi pot haver espanyols de primera i de segona»).

És un mantra amb molta requesta sempre que algú vol singularitzar la legislació de qualsevol territori. La trampa és senzilla. A veure: tenir els mateixos drets no obliga a tenir les mateixes lleis, és una cosa ben diferent i fàcil d’entendre. Els austríacs i els danesos tenen els mateixos drets… i lleis diferents.

El dret a un judici just o a l’habeas corpus no impedeix que a un se’l jutgi amb una infinitat de codis penals. Els drets dels espanyols poden ser els mateixos encara que visquin sotmesos a diferents lleis d’horari comercial.

Mateixos drets, lleis diferents. Bé, els mateixos drets, però més immorals, almenys segons la Conferència Episcopal Espanyola, que va emetre un comunicat destacant que «hay un deber moral sobre el bien común de España».

Tot i els bisbes espanyols, la competència teològica dels quals no goso discutir, és políticament estrany i filosòficament galdós dir que la igualtat és un valor superior a la diferència. La igualtat absoluta en l’aplicació d’una llei espanyola sobre parcs naturals és èticament superior a una diversitat de lleis locals? La unitat dels continguts educatius és moralment superior a la seva diversitat? I si fos així, podrien existir escoles religioses i laiques al mateix temps, atès que són diverses en les seves ensenyances? Per què la diferència és menys democràtica que la unitat? Pol Pot garantia la igualtat; el Carnestoltes de Sitges, la diversitat… on es pot ser més feliç?

Topem aquí amb un altre dels defectes semàntics centenaris de la política Indisoluble: l’equiparació entre diferència i privilegi. Quan els catalans volen qualsevol cosa diferent per a ells, els intèrprets simbòlics del Regne ho tradueixen amb un mètode injust: diferent = millor, més quantitat, exempció. És a dir: privilegi.

«Els catalans faran una llei de costes», «Ya están con sus privilegios», diuen a la Rioja, tot i no tenir mar. Sempre veuen la diferència en vertical: «Vosotros queréis ser más y los demás, menos». Mai no es fa una lectura en horitzontal: nosaltres això, vosaltres allò, o una de caire metodicopostural: així/aixà. Potser la tendència de l’imperi a parlar directament amb Déu els ha donat aquesta visió jeràrquica de la diversitat. «O todos moros o todos cristianos», assegura una dita d’ús força comuna en la filosofia política peninsular. Una malfiança pel que és diferent que, si ho forcem una mica, ja van patir jueus, moriscs, erasmistes, austriacistes, liberals i republicans. La diferència com a agressió es troba, avui també, en el centre de l’igualitarisme hispànic. Un igualitarisme de caire uniformista que talla el cap a qui destaca en la fila: «el rasero». Hi ha massa escolàstica tomista i poc agustinisme en l’ànima política del Regne. D’aquell Agustí que aconsellava: Dilige et quod vis fac (estima, i fes el que vulguis).