L’ÚNICA COSA IMPORTANT ÉS LA SOBIRANIA

«Una nació no és una dèria».

JOSÉ MONTILLA

Als actes del 650è aniversari de la Generalitat

El concepte de sobirania i la seva recuperació per al poble de Catalunya és el punt més important, el decisiu, de tot el procés. L’espoli fiscal, la defensa de la llengua o el corredor mediterrani només són aspectes accidentals, gruixuts sens dubte, però accessoris al tema de la sobirania.

Per què crec que ha estat tan decisiva la declaració de sobirana del 23 de gener? Per què és tan important una cosa abstracta, confusa, que no es menja ni omple cap butxaca? Perquè la sobirania diu qui pot fer què.

Què me’n dieu, de Vacarisses: pot declarar la guerra a Cambodja? I Extremadura, pot recaptar els seus impostos? Més encara, pot Àustria imprimir la seva moneda? I Suïssa? I l’ONU, pot obligar Síria a destituir el seu president?

Qui pot fer què. És un tema que ha estat una discussió política dels sumeris ençà, per fer curt, però que adopta la seva relació actual amb poder amb el món westfalià d’estats nació que neix el 1648.

Reconèixer la sobirania d’una comunitat política és, doncs, reconèixer-li la capacitat de fer coses. Si ho traslladem a l’àmbit personal, el paral·lelisme més fàcil i entenedor seria el de la majoria d’edat.

Als nens, se’ls reconeixen i celebren la personalitat i el caràcter propis. Se’ls escolta quan demanen alguna cosa i se’ls premia i celebra quan canten la dècima per Nadal o aproven l’Educació per la Ciutadania. S’admet que tenen la seva… i aquesta és la paraula: autonomia.

Però, als nens, no se’ls permet votar, ni fundar una empresa aeroespacial o fer-se operacions de cirurgia estètica.

De la mateixa manera, a Catalunya se li reconeix una personalitat cultural, idiomàtica, fins i tot legislativa, però se la manté en una minoria d’edat política. No pot sortir de casa, no pot llogar un pis, no pot establir-se pel seu compte. Pot, això sí, decorar l’habitació amb els pòsters de Macià, Guardiola i els de Polseres vermelles, i fins i tot ens podem emprenyar amb els pares-Estat de tant en tant. Tancar-nos a l’habitació i apujar la tensió política. Ells ja saben que som rabiüts de mena… La diferència entre autonomia i sobirania, doncs, és la que hi ha entre els disset i els divuit anys.

El Regne és el nostre tutor, no el nostre representant davant les visites internacionals, la Comissió Europea o les multinacionals importants. El Regne no ens aconsella, ens tutela, parla per nosaltres perquè, dir-ho és sobrer, no som prou grandets per tenir veu. No som nació, som nacionalitat. Personetes.

Fem un cop d’ull a l’argument (molt comú, d’altra banda) d’un dels teòrics del patriotisme espanyol, José Luis González Quirós, politòleg i autor de l’Elogio del patriotismo. Va escriure en premsa digital: «Que Cataluña es, o ha sido, una nación desde el punto de vista cultural no ofrece demasiadas dudas ni tiene otro interés que el histórico; que Cataluña no ha sido nunca, ni es ahora, una nación en el sentido político es absolutamente obvio». Heus aquí l’elogi clar i castellà de la minoria d’edat. Ser nació cultural és possible. Però és cosa de casinet, recreativa, sense interès, pròpia de concos i fadrines. Ara bé, la majoria d’edat: «No l’ha tinguda mai ni ara la té». Fixeu-vos que la seva actitud és la d’aquells pares que no volen veure créixer el fill: «Com, que es casa? Si encara és una nena!», «Com és, que vol la sobirania? Si és una província!».

Cap persona ha estat mai major d’edat fins que ho ha estat. De la mateixa manera, argumentar (de manera falsa) que mai s’ha estat una nació no és cap impediment per ser-ho demà mateix. Mai les colònies angleses havien estat una nació fins que els va donar la gana de ser lliures. Això és d’aquesta manera perquè les lleis no descriuen una realitat: la creen. Des del temps dels visigots fins al 2005, que dues persones del mateix sexe es casessin era impossible i il·legal, i fer-ho no tenia cap sentit. L’endemà d’haver aprovat la llei, era normal, legal, acceptable i reconegut per tota la gent d’Espanya i de fora. Una llei va atendre una necessitat i va fer possible una cosa que era impossible tot just el dia abans i que mai ho havia estat.

Així és com funciona la declaració de sobirania. Fa possible les majories d’edat dels pobles. El dret a decidir, no confonguem les coses, no es limita a l’acte de poder decidir una opció en un referèndum. Quan ens declarem subjecte sobirà polític i jurídic afirmem el nostre dret a decidir-ho… tot: independència, federació, quina mena d’impostos volem, llei de costes, IVA, anar a Eurovisió, solidaritat amb altres territoris, defensa… Qui pot fer què. Hi pot haver una pregunta més transcendental?

SENSE NOTÍCIES CONSTITUCIONALS DE CATALUNYA

Ara mateix, segons l’ordenament jurídic del Regne, els catalans no existim. Som ERC (Espanyols Residents a Catalunya). Com va dir el Tribunal Constitucional arran de l’Estatut: som el «pueblo de Cataluña», que comprèn «el conjunto de los ciudadanos españoles que han de ser destinatarios de las normas, disposiciones y actos en que se traduzca el ejercicio del poder público constituido en Generalitat de Cataluña». És a dir, que som els afectats pels actes administratius d’un òrgan del Regne que s’anomena Generalitat. Aquest «pueblo de Cataluña» som els administrats, com plantilla són els entrenats, batalló els arengats i aula els instruïts. No va més enllà: «Conceptualmente es distinta del significado de “pueblo español”, único titular de la soberanía nacional que está en el origen de la Constitución».

Un català del Regne, un ERC de fet, és només aquell que es troba administrat per la Generalitat de manera temporal o perpètua perquè s’hi troba físicament. I per això, allò que deia Pompeu Fabra sobre què era un país, «la terra i el poble i tot allò que el poble pot fer damunt d’aquesta terra», queda reduït de manera extrema. La terra existeix, però només com a realitat geogràfica, un terme interessant per al padró municipal. El poble que trepitja aquesta terra tampoc n’és pas, de poble. És gent que ho és com a «ERC», uns éssers neutres i impersonals que no es diferencien pas d’un espanyol resident a les Canàries o d’un espanyol resident a Bombai.

«El que el poble pot fer damunt d’aquesta terra», com diu en Pompeu, és la combinació d’un territori, un esperit que l’alimenta i una consciència del que hi viu, que el vincula a si mateix i als altres. És una comunitat política. Quan un poble fa coses sobre un territori, el que fa és política i, si li deixen, història.

La sentència del Constitucional va posar a lloc també les vel·leïtats catalanes sobre el mot nació: «El Tribunal reitera que los términos “nación” y “realidad nacional”, referidos a Cataluña del Preámbulo del Estatuto, carecen de eficacia jurídica interpretativa». Tornant al símil de la minoria d’edat, a Catalunya li diuen que ja és tot un homenet, li deixen veure un gotet de cava per festes i potser fer una xuclada d’un Farias al casament d’un cosí. Però, com és de coneixement general, la setmanada la continua repartint el Pare Central. Us en recordeu, oi? «Mentre visquis a casa faràs el que et diguem!».

Rebla la sentència: «La Constitución no conoce otra que la Nación española». Aquesta falta d’amistats, de coneguts i saludats que té la nostra Constitució és prou signicativa de la seva majestat, aïllada i imperial. És particularment sucós el verb, perquè bé podria haver dit: «No reconoce otra que…». És a dir, davant de les demandes d’ampliar les nacions que es troben sota la seva empara, la Constitució, matrona i solterona, no només no s’esforçarà mai a reconèixer, acceptar, concedir, sinó que, ras i curt, no coneix. «Are you talking to me? ¡Porque aquí no hay nadie más!».

Qui pot fer què. Segons les lleis del Regne, només podem trepitjar Catalunya. I dir-ne província, poble, nació o autonomia és com parlar de quitxalla, mainada, marrec o canalla, subtils distincions d’un fet comú: la minoria d’edat.