ELS NACIONALISTES MANIPULEN LA HISTÒRIA

«España es una gran nación, con tres mil años de historia. Eso lo tienen que saber los niños».

ESPERANZA AGUIRRE

Molta gent creu que la història parla dels fets del passat. És veritat, però hi falta teca. La història és l’art de l’explicació dels fets passats amb intenció de donar sentit als presents. No es pot fer història sense l’avui. Cada història, cada interpretació sobre els fets passats, no és més que una justificació, una advertència sobre el temps present. Els romàntics exaltaven l’acte heroic, la fundació nacional. A la historiografia de l’escola francesa dels Annales, el preu del blat a la Mediterrània oriental era la dada que explicava la societat com a òrgan complex sotmès a la quotidianitat material. Toynbee veia la maduresa i la mort de les civilitzacions des d’un darwinisme imperial, mentre que els marxistes interpreten el pas del temps com una espera dialèctica fins al triomf final del proletariat… Sí que hi ha fets, però no ens són absolutament útils. La interpretació, la selecció de quins fets són importants, és el que fa la història a cada moment.

Covadonga era el fet decisiu de la historiografia espanyola del segle XIX. Això fins que Americo Castro va assenyalar l’escola de traductors de Toledo com a fet cabdal de la formació d’Espanya. Volia destacar la possibilitat d’una Península convivencial després de la Guerra Civil. Finalment, Aznar, en una de les seves impagables (encara que ben cobrades) lliçons a Georgetown, va tornar a interpretar el mateix fet històric: «España, recientemente invadida por los moros, rehusó a convertirse en otra pieza más del mundo islámico y comenzó una larga batalla para recobrar su identidad».

Agafem ara el cas dels maies: la seva decadència s’ha atribuït a moltes raons. És ara, quan tenim una gran consciència ecològica i patim l’escalfament global, que l’explicació que ens sembla més raonable és la que explica la seva catàstrofe com a climàtica i de sobreexplotació ecològica. Als anys cinquanta segurament l’explicació d’una guerra entre classes hauria estat la més popular.

No són els nacionalistes els que manipulen la història. Tots llegim la història des del moment que vivim i amb les idees del moment. El 1714 de Milà i Fontanals no és el de Sánchez Piñol. La Catalunya de Soldevila no era la de Vives. I totes són valuoses perquè les interpretacions de la història són història en si mateixes.

La història catalana no està mal explicada. Està poc explicada i menys encara debatuda. Perquè, per tenir història, una història que ens faci servei, hem de tenir mirada i un debat constant sobre els fets passats. Una mirada crítica, però amorosa. Honesta i, que Déu em perdoni per la paraulota, holística.