VÍCTOR CATALÀ, pseudònim literari de CATERINA ALBERT i PARADÍS (L’Escala, Alt Empordà, 11 de setembre de 1869 - 27 de gener de 1966), fou una escriptora catalana, autora de la cèlebre novel·la Solitud.

Filla d’una important família de propietaris rurals, portà una vida reclosa i no abandonà mai la seva localitat. En contrapartida, començà a llegir, a pintar i, sobretot, a escriure com a simple «aficionada», paraula que esdevindria grata a l’escriptora a l’hora de definir-se. De formació, doncs, autodidàctica, es mantingué fidel, al llarg de mig segle de producció, als esquemes literaris que imperaven quan es posà a escriure: el naturalisme i, en proporció molt més petita i sobretot a la seva primera època, el Modernisme.

Les primeres experiències corresponen al camp de la poesia i del teatre. Fruit d’aquesta etapa són el monòleg La infanticida i el poema El llibre nou, amb què es féu conèixer als Jocs Florals d’Olot del 1898; els reculls El cant dels mesos (1901), on es troben els seus poemes més reeixits, i El llibre blanc (1905), així com diverses peces de teatre, que foren recollides a Quatre monòlegs (1902) i a Teatre inèdit (1967). Tot i que el teatre fou una de les grans passions de l’escriptora, que començà a escriure’n primer en castellà i a partir del 1898 en català, la seva obra dramàtica, a l’igual que la poètica, no ha despertat un interès excessiu. A diferència de la narrativa, és d’ambientació ciutadana, escrita en vers lliure i la major part constituïda per monòlegs de caràcter tràgic, en els quals es barregen elements realistes i naturalistes amb d’altres de reminiscència romàntica.

Víctor Català és, en canvi, un dels millors prosistes de la literatura catalana de tots els temps i la seva obra ha exercit una influència decisiva en el desenvolupament de la narrativa del segle XX. Però, a causa de la seva fidelitat a l’anomenat segon naturalisme —etiqueta que hauria molestat l’escriptora, la qual, extraordinàriament individualista, assegurava no tenir «ni mestres ni apriorismes» i es declarava partidària d’un «eclecticisme desenfrenat»—, la seva influència fou marginada pels nous corrents estètics. L’obra narrativa es desenvolupà en quatre etapes, separades per llargs períodes de silenci, que, com d’altres coses de l’autora, no tenen una explicació clara. Aquestes etapes són: la primera, que comprèn els tres reculls de narracions Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907) i la novel·la Solitud (1905), la seva obra cabdal; la segona, formada per la novel·la Un film (3.000 metres) (1919) i els contes de La Mare Balena (1920), separats de l’anterior per una dotzena d’anys; la tercera, per les narracions Marines (1928) i Contrallums (1930) —un dels millors reculls—; i, finalment, la quarta, separada gairebé per vint anys, per la Vida mòlta (1949) i Jubileu (1951). Fugint del realisme i de l’objectivitat científics, d’influència francesa, que havien caracteritzat el naturalisme d’un Narcís Oller, Caterina Albert creà un univers totalment mític, però dotat alhora de realitat, força i vivesa. El caràcter negre, brutal i apocalíptic d’aquest ambient imaginat contrasta amb l’existència de l’autora, que s’esforçà a divulgar d’ella mateixa una imatge de dona alegre i espontània. En la seva narrativa, el tret essencial de la qual és el caràcter marcadament asocial, presenta un paisatge rural esquerp i caòtic en el qual l’home, en general dolent i feble, viu radicalment sol i abocat al fatalisme. Les situacions presentades són sovint casos límit que desemboquen en morts violentes i cruels, que l’autora descriu d’una manera freda i distanciada, amb pinzellades d’humor negre. Són excepció la novel·la Un film (3.000 metres), que es desenvolupa a Barcelona, i el darrer dels seus reculls, Jubileu, on la crueltat i la cruesa són substituïdes en part per un to refinat i elegant, i per la nostàlgia d’un passat millor.