LA MATERNITAT

La procreació va lligada a l’erotisme. La presència del marrà va per aquí, i hi té molt a veure la semblança d’aquest animal amb el boc diabòlic, encarnador de la força dels instints baixos. El marrà és el mascle de l’ovella sense sanar. «Diu que són tan folles, pastor, aquestes bèsties?», pregunta la Mila. «Braument, braument, ermitana… Si un hom les menés pas ben acotades!…». Potser és per això, perquè és capaç de dur-lo ben acotat, que el pastor ha posat per nom al marrà del seu ramat ni més ni menys que rei Herodes.

No sabem si el marit és impotent, però queda ben clar que és una «bèstia sense zel». Per a mi, la Mila és verge fins a les últimes pàgines de la novel·la. La maternitat, el «gran prec» que fa al Bram, és la manera que veu en un primer moment de trencar la solitud. Som a començaments del segle XX i se suposa que la conseqüència d’un matrimoni és la procreació. Les referències a la maternitat no costen gaire de resseguir. Sant Ponç, que espanta tant la Mila, té el ventre d’una «dona grossa», o sigui prenyada. L’ermitana que havia precedit la Mila tenia mitja dotzena de criatures. Hi ha una escena al capítol tercer que torna a semblar de Buñuel. El pastor muny la cabra per la Mila i se’ns descriu detalladament —que vol dir fins a quin punt la Mila s’hi fixa— la manera com «els rajolins, drets i prims com agulles d’ivori, queien rabents, ara d’una mamella, ara de l’altra, i la mesura s’omplia amb rapidesa de bromera nevada, que fumava i cruixia lleument».

De primer, la Mila canalitzarà l’obsessió maternal a través d’en Baldiret. Però de seguida fantasieja amb un fill propi. Quan descobreix un vestidet de nen entre els exvots, arriba a crear la criatura que havia de dur-lo, la crea com si fos una mare:

Sa imaginació enyoradissa li feia omplir la buidor de la roba amb les cametes rosades i toves, els punyets neguitosament closos, els ullots embadocats i la boqueta de peix d’una criatura de pocs mesos; d’una fotesa divinal per la que sempre, de fadrina i tot, s’havia fos (p. 121).

Això acaba en un deliri que passa per una fixació perversa en l’anyell i en els gats. Quan aparegui l’Arnau, a punt de casar-se, a la Mila li caurà la bava pensant «quins rebrolls tan sanitosos en sortirien de semblant planta humana». Les lloques també vénen del mas Sant Ponç.

Hi ha un moment, quan la Mila neteja els exvots i d’alguna manera el temor que li fa sant Ponç, que treu el verdet d’una bacina. Tan neta la deixa que s’hi emmiralla. La bacina és un exvot. La Mila s’ofereix a si mateixa al sant a través del reconeixement d’una part de si mateixa, la part eròtica. A partir d’aquest moment ja veurà el pastor com un mascle. Però tot té un preu, i sant Ponç no dóna res a canvi de res. Immediatament el sol es pon i la Mila rumia sobre la mort: «És ben trist haver de morir!». Després de la violació, la presència de la mort tornarà a fer-se present, amb l’escena del grill. Tot té el seu preu, que és el sacrifici.

La història de Sol de Murons, la dona que ofereix el millor que té a canvi d’un home que després l’abandonarà, fa entendre a la Mila «tota la magnitud del sacrifici acomplert». Podem entendre la lliçó com el preu de la maternitat. «Tot l’escarràs de la vida pagesa i a més a més el didatge de vuit fills» havien desfet la bellesa de la jove del mas Sant Ponç. Ara la Mila es quedarà sola a la muntanya. Em sembla que és en aquest sentit que s’ha de llegir la visió de l’escrofulós que va amb la seva mare a prendre les aigües del Bram. La maternitat no és la solució plena de res.