9. GATZARA

De cap a cap de la sala s’hi havien estès dues llargues taules —arrendades, amb estovalles i demés parament, a un hostal de Murons i muntades sobre cavallets—; en la cambra del canterano hi havia dues taules més, estretes i malsegures, una de rodona en la cambra del campanar i una altra encara en el pati, enginyada sobre el brocal de la cisterna; això sense comptar la de la cuina, que el personal de la casa i els arrimats d’aquell dia —l’Ànima, les cuineres i les ajudantes— s’havien volgut reservar per a ells, sense que els hi reeixís l’intent.

A quarts d’una, totes aquelles taules —fora la rodona, destinada als capellans— estaven enrondades de gent afamada i esvalotaire que movia gran rebombori.

Així que s’havien acabat les cantúries en la capella, tots aquells que no duien fato havien assaltat la casa desballestadament, a tall d’exèrcit conqueridor, i regolfaven amunt i avall, ficant-se per tot, tocant-ho tot, ensumant-ho tot, demanant-ho tot i cridant-ho tot i a tothom. Bagolaven en el pati, entraven per tandes en la cuina, destorbant a les pobres dones atrafegades, anaven a corrues a fer ses feines al corral, forcejaven la cleda, bastonejaven els xiprers, invadien el terrat i trencaven les flors a grapades matusseres, escopien en les basses de fora, s’enfilaven als ametllers per a fer caure el fruit, tiraven pedres als anyells encantats que arrimaven el morricó a la porta enllatada de l’aixart, i en fi, com altres tants caps de núvol, no deixaven cosa sencera arreu.

Mes, a mida que els anava fiblant la gana o que es cansaven de furar, passejar o fer mal, es concentraven cap als alts i s’ensitjaven en els refetors improvisats. I allà creixia el xivarri.

Uns arrossegaven cadires, disputant-se-les; altres, trobant la taula esguerxida, l’adreçaven barroerament, arrugant les estovalles i fent trontollar la vaixella; aquest, aferrant amb mà com una pinya un llapis tinyós i escuat, escrivia en la paret mots obscens amb ortografia zulú; aquells picaven de mans i cargolaven el cos, escarnint estúpidament una mena de dansa serpentina… Fent rotlle vora el balcó, una colla de capcalents es posava a cantar a mitja veu, així que veia un capellà, allò de:

adobant-ho amb guinyades i cops de colze que feien posar cara de pomes agres a dues velletes devotes que s’havien esgarriat entre el jovent. Una altra colla d’hereuets vanitosos, amb corbates llampants i les gorres noves al clatell, feien brometa, amb el cap molt alt, parlant fort i guaitant a l’entorn, com si convidessin a tothom a celebrar llurs acudits. Aquests eren els que, quan passaven i traspassaven la Mila i les ajudantes, allargaven la cama per a fer-les empassegar, o arriscaven el pessic al tou de l’anca i les pessigolles sota l’aixella. I elles, les dones, arteres i sofocades, passaven com llampecs enmig del garbuix, portant plates d’enciam, arrenglerant setis, omplint els porrons, fent advertències que ningú oïa i apuntant renys que ningú volia escoltar. En Matias també tenia el seu quefer. D’una rodona a l’altra, ficant-se de preferència on hi havia més faldilles, anava ensenyant a tothom la capelleta de Sant Ponç, aquella capelleta folrada de paper envellutat que li havia valgut tan bella repulsa de sa muller; i tot ensenyant-la i fent llargues explicacions dels llerons que la guarnien i dels miracles del sant, venia goigs impresos en paper de color de palla, amb lletres grosses com grans de mill, estampes transparents que es cargolaven i descargolaven amb l’alè, medalletes de llautó amb el relleu dels Roquissos, rosaris i escapularis beneïts… I quan no li volien comprar res, demanava, somrient, cinc centimets d’almoina per la festa del sant, sense que el desconcertessin les suposances malignes dels que volien saber per a quin sant havien d’ésser aquells cèntims, si per un de fusta o un de carn i ossos, ni les preguntes verdes dels desllenguats que li parlaven de la guapesa de la seva dona amb termes grollerament ponderatius. Ell tot s’ho deixava dir sense enfundar-s’hi, i la Mila, llençant-li, al passar, ràpides llambregades, el veia trafiquejar, content i platxeriós, però embutxacant-se els cèntims amb un aire garneu i interessat de gitano blanc, mentre a son entorn s’agrumaven totes les criatures de la sala com un ardat de mosques, no traient-li els ulls de sobre i demanant-li, les més rebeques, la capelleta envellutada. I no podent-la haver, rabinejaven, retorcent-se en els braços de les mares, picant de peus i cridant, en revenja, que volien anar a casa, que tenien son, que tenien mal de ventre, o…, totes les cançoneries imaginables juntes.

I la impaciència de tothom i el rebombori augmentaven amb la tardada del menjar, i uns amenaçaven amb anar-se’n sense tastar res i altres tocaven l’ase emmorronits. Fins que, de sobte, aparegué en la porta de la sala, enlairada sobre uns braços colrats, la primera cassola de vianda fumejant. Un clam unànim la salutejà, i aleshores fou una arreplegadissa precipitada de setials, una desfeta d’empentes i renecs, una de trepitjar-se i estirassar faldilles i d’encabir-se unes persones sobre les altres com figues en paner. En un santiamén quedaren soldades al volt de les taules dues anelles humanes, seguides i fermes com anelles de ferro. Mes la cassola passà al llarg del carrer d’esquenes, atravessà la sala deixant-hi una estela de flaire estimulant, i entrà en la cambra del campanar: era pels senyors capellans.

Al notar-ho la gent, al comprendre que els anaven a servir primer, un murmuri general de protesta s’aixecà de totes bandes, una mena de corrent elèctric excità l’instint cleròfobo que niua sempre en el replec més íntim de l’ànima de les multituds, i una rabior secreta, un rampell d’impotència engelosida que semblava escaldar-los per dintre, féu llençar cap a la cambra del campanar mirades provocatives i mots saltats de despit injuriador.

I quan, a la fi, vingueren també les cassoles cap a les taules llargues i per a tothom va haver-hi menjar abundós, aquell despit, aquella rabior, encara glatents, com si empolsessin de pebre bo les viandes, portaren amb elles caliu als païdors, i les sangs s’enroentiren ràpidament en les venes, i ràpidament s’ompliren els cervells de fumeroles vermelles.

Les estretes anelles humanes eren trencades i ressoldades a cada punt pels anants i vinents que, uns per haver dinat a corre-cuita, se n’anaven, i els altres que, per no haver trobat lloc encara, esperaven tanda per a entaular-se; mes l’acollament general no es desfeia, i el dinar s’allargava sense mesura. La fressa dels mastecs, els xerrics dels que bevien a galet, els redrincs dels plats i la vidreria, trencats per les converses i els esclats de rialles, omplien les peces, i els aires s’empestaven amb tuf de carn ensitjada, d’alenades impures, de vi begut, de menges engolides i de nuvolades fetoroses de tabac cremat. Abans de l’hora d’haver començat, l’àpat havia pres els aires desordenats d’una saturnal. Els ulls dels homenots guspirejaven, els llavis greixosos s’esqueixaven d’orella a orella amb rialles estúpides, els dits, trèmuls, s’allargaven per a palpar la primera carn que els hi queia a tret, i les paraulades i els conceptes inoïbles rebotaven en les orelles mateix que pedregada sobre les teulades.

Les dones, soltes o acoblades per coneixences, però que no tenien cap home que els hi fes costat, anaren desfilant escorregudes, les seguiren les poques famílies que hi havia, atiades pel pare, germà o marit, que grunyia malmirós, i finalment, els capellans, treient amb precaució els rostres congestionats a la porta de la cambra i esparverant-se de l’enrenou de la sala, es retiraren més que depressa, lliscant a la quieta per l’escaleta que donava a la capella.

Aleshores fou quan el pastor, que estones feia rondejava ullejant-ho tot, deturà a la Mila vora la porta i li digué amb sobtada autoritat:

—Entreu pas ací dintre, ermitana; ara com ara és un catau de bestis… Recordeu què vos deia l’atre dia…? Pensin pas més que en gatejar i de seguida perdin la serva… D’ací a un poc los haurem de gitar avai a cops d’escombra.

La Mila, sense protestar, se n’entornà a la cuina, on altra gent forana tampoc parava de dragar, i en la sala i cambra gran seguí la saturnal grollera, sota la vigilància del pastor que, esquerp i cellajunt, guaitava amb menyspreu a n’aquelles bèsties dites superiors, retòrcer-se i bagolar, ubriagues d’alegria, de substàncies mal païdes, dels contactes i també un poc de vi: de tot lo que no s’ubriaguen les altres bèsties dites inferiors.

A plena claror, aquelles turbulències expansives tenien tota una altra serenor. Les rialles sonaven harmòniques i es responien les unes a les altres com cants d’au-cells, el to roig de les cares lligava amb el blau pur del cel; els membres, amb lassitud mandrosa, trobaven positures gràcils d’estàtua clàssica; els baumes ingrats es destriaven i fugien pels aires i els agradosos restaven suspesos entorn de les testes com una manyaga de l’olfacte. En les mans aixecades els gots de vi resplendien amb vivors cristal·lines d’òpals i granats, les eines relluïen migpartint les fruites veroles, i els ventrells satisfets, avivant l’escalfor de les idees, inspiraven acudits escaients, picardies enginyoses de conte popular…

En cada clap reia una família, s’hi espaiava una parentela ben avinguda, lliure de la posterma corruptora dels membres sobrers, dels desvagats, dels concos, de les avespes humanes recloses allà dalt, en les gàbies de l’ermita, on esbravaven els excessos viciosos de llurs plers.

En aquells claps qui més lliurement hi feia de les seves era la quitxalleta, xisclant, revoltant-se, menjant per quatre cada boqueta com un pinyó, refregant després els ditets llefiscosos pels rostres de les mares, en manyagues interminables, i embullant-ho tot amb sa xerradissa i bellugueig inquiets. I allà a la vora els cavalls i ases, fermats a les camelles aterrades dels carros, aixecaven el cap dels sarrions i permaneixien un moment en pensa, amb els brins d’userda o de palla penjant dels morros enrosats per l’alè i guaitant aquella animació insòlita amb sos grans ulls foscos, plens de pensaments inexpressables; després tornaven a doblar el coll, i amb filosòfica indiferència, tot capolant entre les dents les resseques tiges i espantant-se amb la cua les mosques perfidioses, deixaven que bullís a son entorn la vida humana, sobreeixida de ses consuetuds, fermentant i escopint ses impureses al bat del sol esplendorós de maig.

Enmig del bullici i aprofitant les febleses que el contentament del menjar porta als homes, serpejaven amb destresa els petits marxants; un guerxo foraster amb la capseta plena de cadenetes de rellotge, de botonadures barates, d’elàstics de goma, de llapis i carteretes; la dona de les avellanes torrades, amb sa carona vermelleta i arrugada com una poma pansida i son cos torçat cap al pesant cistell de canya, ple dels cascavellets saborosos; el que duia les paperines dels anissos de frare i els caramels, mig fosos en sos quadradets de paper picats de mosques; el taronjaire, aixecant un braç i fent mirotejar en sa mà colrada un petit món d’or al crit vibrant de: «Dolces i regalades, noies!»; el cafeter de Murons, amb ses ampolles d’aixarops i gasoses… Tots llestos, escotorits, insinuants, rics de paraules meloses i d’insistències temptadores que feien néixer les ganes de comprar a tot arreu, com una pruïja encomanadissa.

I els pares i avis, incapaços de resistir als precs de les veuetes infantines, compraven els caramels pegalosos i es retorcien divertits quan els veien enganxats a les galtones fresques i lluents dels menuts; i els jovenets farolers es grataven amb recança la butxaca abans de decidir-se a treure’n la pesseta pels botonets de pedra blava que tant escaurien en sa camisa color de malva; i el promès emprendat, llegint en els ulls de l’estimada una enveja prematura, li omplia la falda de taronges, pregant-li a cau d’orella que li deixés xuclar una mica allà on ella acabava de clavar les dents.

Mentrestant, per les margeres i clotades properes, sota les ombrel·les dels pins, intensament aromades de reïnes, i a recés dels carros, immòbils com curenyes de canó, els homes, ja tips i presos de sopiteses mandroses, sense res al cap i en mànegues de camisa, s’estiraven llargament sobre la terra, prop la muller que cantava somortament la non-non tot fent ballar a l’infantó ajagut sobre els genolls, o a la vista de la fadrina casadora que els hi fixava de tant en tant la mirada atentívola en la que s’hi llegien rendiments de femella i devocions de serva vers son mascle i senyor.

I aquí, a l’abric d’un caire de paret, un braç ferm cenyia estretament un cos que s’amollava las, a la carícia, i allà, partint d’aplecs llunyans, dos esguards lànguids topaven i retopaven sense parar, i més amunt encara, rera l’altell amagador, un coll pres de sobtat defalliment queia sobre una espatlla, i dues boques roentes s’enclavaven amb frenesí anhelós.

En la quieta replena i encantada de la digestió, l’instint de vida, excitat, quasi bé incontenible, feia son curs, desafiant les vigilàncies descuidades i els riures indulgents dels ulls aclucadissos. Fins que vingué a envestir-lo i fer-lo trencar de camí el primer refilet del flabiol que anunciava les sardanes.

Drets sobre els pedrissos de cada banda de portal i arrambats a les parets de la capella, els músics, amb el cos enrampat i la cara plena de ganyotes, semblaven una exposició d’estàtues grotesques. Feien amb tota serietat la còmica pantomima, aixecant i abaixant les celles, revirant lluerterament els ulls, inflant i desinflant les galtes, mentre per les perllongacions metàl·liques, amb formes estrambòtiques, de sos llavis, escopien terrabastalls de notes que queien sobre el concurs com màgic exorcisme, commovent-lo estranyament i fent-lo bellugar tot d’un cap a l’altre.

I, com en un estany planer quan hi cau una gotellada clara, en la plaça atapeïda de gentiu s’hi anaren dibuixant pressarosament rodones i més rodones, cercles perfets i concèntrics que voltaven ara un poc ençà, ara un poc enllà, teixint rítmicament, matemàticament, l’antiga dansa sacra, mentre els marges i clotades voreres i les esteses d’erms i pinetons quedaven deserts, llevat de qualque parella ronseguera que, silenciosa, els ulls en els ulls i les mans en les mans, restava oblidada de tot i presonera de son mateix encegament. La casa també es buidà als primers alirets de la música, quedant solament en la cuina les dones, debatent-se amb la platerada bruta, i en la capella, com una dotzena de devotes, agenollades davant dels altars, remuntant les ninetes vers el sant de sa devoció i pregant fervoroses amb oracions apreses de memòria i algun curiós poc amic del bullici, que amb la gorra en les mans i aquestes agafades rera l’esquena, feia el torn, visurant detingudament les coses que li cridaven l’atenció i sil·labejant a mitja veu les llegendes carrinclones dels exvots.

I el sol, en tant, suspès en les blavors esblaimades del cel i camí ja de ponent, endaurava l’aplec amb el xàfec lluminós de sos raigs, que es trencaven espurnejant sobre els barrets enxarolats dels civils i en el metall dels instruments de la cobla.

D’improvís, sense que ningú pogués dir com ni de què vingué la cosa, sonà un crit isolat, l’espetec d’una bofetada, tres o quatre xiscles d’esglai, i, en el cantó de plaça oposat a n’aquell en què hi havia la parella de benemèrits, s’aixecaren bastons enlaire i es féu un gran remoixell de gent.

—Què hi ha…?

—Què passa…? —preguntaren esparveradament algunes veus.

—Se peguen!! —respongueren altres veus, no menys alarmades, mentre el garbuix, creixent, prenia amb rapidesa cap al centre de la plaça.

Es trencaren les sardanes més pròximes, després les altres; tots els rotlles es descompongueren, i, enmig del nus compacte que es formà acte seguit, relluí la fulla nua d’un ganivet i el soroll aterrador d’un tret esquinçà els aires.

S’aixecà una cridòria infernal, una mena de bramul unit, dominat per esgarips i sanglots de dona, i els músics, blancs com la paret, amb els ulls empedreïts en les conques i les ganyotes emmotllades en la cara, ni tingueren esma per a apartar-se de les boques els instruments, repentinament emmudits.

—¡Alto! ¡Alto! —cridaven els civils, obrint-se pas amoïnats, a través del batibull; i quan arribaren al nucli de les baralles, fent-se fer rotlle, repetiren la intimació. Ningú els hi féu cas. Una pilota d’homes agarbonats, engruixida a cada punt, bramava sordament, escopint dicteris i blasfèmies, i a son entorn altres homes procuraven en va descompartir als batissers, estirant-los de tots costats mentre les dones xisclaven, abraçant-se espantades les unes a les altres.

—Pero ¿qué es esto, brutos? —cridà amb imperi el cabo de la parella—. Apartarse en seguida u os…

I completant la idea amb l’acció, féu intent de aviar un cop de culata cap al cabdell central. Mes aleshores passà una cosa estranya. La brega parà en sec, com per virtut de la sorpresa, i totes les cares es giraren cap als civils; hi hagué un punt de suspensió, semblant a la del bou que recula per a envestir, i de repent una veu clara i trèmula llençà com un coet un crit de:

—¡Fuera!

La massa sencera semblà revifar-se.

—¡Fuera!

—¡Fuera!

—¡Fuera! —cridaren vint-i-cinc veus a l’acte, amb aire de protesta.

El cabo s’estirà de tota sa llarga estatura i mirà ardidament a tothom.

—¡Alto he dicho, o va a haber fandango!

El cabdell dels que es batien es desfeu d’ell mateix, com una panotxa que s’esgrana, i els que el formaven, animats per l’actitud del públic, es plantaren de cara als civils amb arranc provocatiu.

Una paraula injuriosa, després una altra, anaren de dret cap a n’aquests. El cabo perdé la paciència i en un rampell s’encarà l’arma, son company l’imità, i aleshores la plaça entera es convertí en un guirigall. El públic, arborat en un no-res, es posà de banda dels revoltosos i una pluja de malediccions caigué furient sobre la parella, isolada enmig del tumult. El vi i l’aiguardent, encenent les sangs i desfermant les llengües, feien sa obra civilitzadora entre aquell escaig d’humanitat. A vista del temperi, ruquets i mides foren collats precipitadament a les camelles, i les famílies, els marxants i totes les persones d’ordre, carregant fatos i ensacant deixalles, fugiren a corrues, a reguers, com càbiles d’un lloc empestat i corrent a qui podia més. Camins i viarons s’ompliren de brogit i de comentaris esglaiadissos.

—Han fet cara als civils…

—Diu que hi ha un mort…

—I deu ferits…

—El cabo plorava de ràbia…

—Però, què ha estat al capdavall?

Ningú ho sabia de cert tot, però detall de l’un, detall de l’altre, se’n tragué l’entrellat.

En Rutllet, l’Esquerrà, l’Orellamoix i en Cireretes, les quatre millors peces de les parròquies de Llisquents, Ridorta, Murons i Roquesalbes, portant-ne tots més al cap que als peus i recordant-se d’antigues rivalitats, s’havien desafiat a qui puntejaria millor les sardanes. Declarant-se campions del seu poble, i cada u amb sa colla que els hi feia ali, ballaren la primera sardana com Déu va voler. Acabada, disputes, imputacions, discordància en el fall i nou desafiament per a la segona. En el primer contrapunt d’aquesta ningú sabia on parava, uns tiraven per la dreta i altres per l’esquerra; el més serè s’aturà per a fer alguna amonestació; el menys serè s’agravià d’aquella aturada i aixecant la mà confirmà al seu company; la poca serenitat del més serè se’n pujà al cel com un bofarut al sentir-se la bofetada, i ja hi foren. D’aquella hora en avall la bullanga anà com una seda.

Resultat: que amb penes i treballs i demanant auxili als serenos de Murons i a totes les autoritats dels pobles veïns que es trobaven en l’aplec, la parella logrà reduir als més declarats cerca-raons i endur-se’ls detinguts; els que també havien dit i fet més de lo que convenia, però que no volien estar a les resultes, escorrent el cos, es feren fonedissos entre la gentada, i els restes d’aquesta, un centenar d’homes que quedaven en la plaça, no sabent què fer i encara tots exaltats i plens de tremolins de la passada quimera, seguiren darrera civils i presoners muntanya avall.

A la baixa hora no quedava més ànima forastera pels cims de Sant Ponç que la pobra avellanaire, asseguda en la cuina de l’ermita, amb el cap embenat, gemegant, i la caroneta de poma camosina tota plena de llàgrimes. Sense saber com, s’havia trobat enmig de les baralles, i rebotent d’un a l’altre enfarfec de mals esperits, l’havien empesa fins al portell de la plaça i feta rodolar escales avall.

En Matias la recollí passada la brega, mig estabornida, tota plena de sang, amb una orella esquinçada i un braç desllorigat; i encara ella, la dona, entre gemec i sanglot, no parava de donar mercès al sant patró beneït per haver-la’n deixada eixir a sos vuitanta i tants anys sense una bella trencadissa d’ossos.

Vora d’ella en Baldiret, inquiet, esperava ansiosament que la Mila i el pastor acabessin de xopar-li amb vi els verdancs i macadures; i quan vegé que el pastor anava a l’aigüera per a rentar-se les mans, li estirà suaument la mànega de burell, tot refregant-se la galta contra el muscle.

—Què vols, menut?

—I l’encesa?

—Alabat sia Déu! Estem bé per a enceses, fill del meu cor! —exclamà la Mila, entristida per la recordança de lo passat. Mes el pastor, aixugant-se els dits cuirosos, somrigué afectuosament al nen.

—Com és això? Atrapi que el menut té raó. Oidà que vindrà bé un poc d’alimàries després de la nugulada d’aquesta tarda. S’ha pas de donar tota la carn al llop, tanmateix! —I fent l’animat es posà a picar de mans—: Hala, hala, estorlic, aparia la candela.

I mentre les ombres queien com un gran vol de corbs sobre la terra, el pastor i el vailet anaren omplint d’oli les escloves dels boers que el dia abans havien clavat en el frontis de la capella, resseguint, com garlandes de fanalets minúsculs, portalada, balcó i finestreres. Una hora més tard, en la solitud enlairada de les muntanyes desertes, on encara semblava glatir-hi i aletejar sinistrament l’esperit de la violència, aquella ermita, dibuixada en les tenebres per les ratlles de piquets lumínics, feia l’efecte d’un palau d’encís, de la demora de goges d’algun conte fantàstic.