11. MAL DE MUNTANYA

L’estiu hauria passat lànguid o cruel per a la Mila, si no l’hagués distreta una mica la gent que durant tot ell pujà sovint a l’ermita.

A voltes eren colles de caçadors de ciutat, amb grans barrets nous, ormeigs relluents, vestits carregats de butxaques grosses i petites i els cossos entortolligats de corretges i andròmines, seguits de canilles de gossos de casta, malmesos en la ganduleria, amb el pelatge com un espill i la greixina tremolant-los-hi a cada correguda. Uns i altres, homes i bèsties, seguien la muntanya com alienats, atronant-ho tot a rialles i a lladrucs, fent tornar boigs als pràctics i omplint coratjosament l’espai de trets desengaltats. Era per miracle que aquells caçadors de motlle duguessin una peça penjant del sarró complicat i luxós, mes en canvi solien dur una fam de voltor, i així que entraven com una tempesta en la casa, no hi havia prou ous per a fer-los-hi truites ni prou temps per a matar pollastres i coure’ls a marxes dobles. I mentre menjaven cada un per quatre, la Mila els veia divertir-se follament, fent brometes de criatura, admirant-se ells mateixos de cua d’ull el vestit bonic i l’aire bèl·lic, i contant proeses hiperbòliques amb un aplom i envergadura tota cyranesca. A la dona també la divertien a sa manera aquells alegrois entremaliats de marrecs que han fugit d’estudi, i comparava en son magí a n’aquells caçadors d’estrena amb els de l’encontrada, tots rústics i malportats, amb una calça a garró i l’altra doblegada, amb les espardenyes rebentades i la canana lligada amb cordill, mes amb el morralet paridor tot encrostat de sang seca i els canons de l’escopeta esqueixalats de l’extrem com una randa, a força d’escopir plom feridor.

Altres vegades les colles eren més pacífiques, de gent morigerada, de famílies devotes que, amb son capellà corresponent, anaven a fer dir una missa a Sant Ponç en compliment d’una prometença feta en trànsit apurat. Aquelles colles, un cop oïda la missa, també reien i gatejaven, però amb tota una altra mena de gatejar, més reposat i platxeriós que el dels primers.

Fins i tot colles tristes i entristidores hi muntaven, encara que clarament, cap als cims embaumats del Roquís Mitjà. La Mila en tenia ben present una que vegé aparèixer a la boca de la collada per les darreries d’agost. Al davant hi anava un vell, ben vestit i amb el bigoti blanc retallat a punta d’estisora; darrera d’ell seguien com a mitja dotzena de persones a l’entorn d’un cavall on cavalcava, a la manera de dona, una mena d’espectre repulsiu: un adolescent groc com cera nova, amb el coll enravenat i la boca descentrada pel clot d’un vell abcés. Aguantant-li la mà al jovenet, sempre que els accidents del camí ho permetien, anava a peu, i tot arran del cavall, una senyora guapassa i fresca encara, mes amb els ulls sense lluïssor, com ulls de vella, i esmorteïts per una expressió fatigada.

Quan la Mila sortí a rebre’ls a dues-centes passes de la capella, la comitiva s’aturà i la senyora d’ulls apagats contà a l’ermitana el perquè de sa anada a la muntanya. Es tractava d’un pobre escrofulós que, cansat de metges i potingues i havent deixat de creure en els remeis dels homes, confiava encara vagament en el remei dels sants: en el miracle. Volia banyar-se en les aigües del Bram, en les famoses aigües que moltes veus li havien assegurat amb verídic accent que el purgarien de sos mals humors, que li netejarien les sangs empestades.

I mentre ell reposava, tremolant de fred al pic de l’estiu, de les fatigues del camí, la Mila, sola amb el servei, va saber que la senyora era una ricassa de la ciutat, viuda i sense altra parentela en el món que aquell fill estrafet, que aquella misèria humana que es descomponia en pestilència quasi bé des de son naixement. Amb ella rodava d’un indret a l’altre demanant a tot i a tothom, ja que no el guariment absolut, l’almoina d’una millora, un compàs d’espera davant la mort, que li permetés perllongar, amb aquella aparença dolorosa de vida, la immensitat tràgica de sa tortura i de son sacrifici.

I quan, més tard, ajudà a donar-li el bany al malalt, quan pogué capir en sa vera magnitud la misèria d’aquell pobre cos raquític, ple de bonys i de nafres, contret i encarcarat de membres, ensenyant a les mirades forasteres tota sa nuesa repugnant amb la indiferència impudorosa de la cosa humana asexuada per la malaltia, la dona s’esgarrifà i per primer cop va sospitar que la maternitat, aquella somniada font de ventures inestroncables i de conhorts de tota pena, podia ésser a voltes quelcom terrible, una mena de puniment a bestreta del més espantós delicte que es pogués cometre en altres vides.

Llevat d’aquelles corrues de passavolants que, alegres o malincòniques, li duien sempre distracció i profit, la Mila estava sola, passant-se els matins trafiquejant per la casa i les tardes arreglant l’hort o cosint en algun ombradiu fresquívol. En Baldiret i el pastor corrien per la muntanya amb la ramada i en Matias feia captíries pels pobles de la plana, avui en aquest, demà en l’altre.

La festa de Sant Ponç havia estat la bancarrota absoluta pel matrimoni. A la pèrdua miserable de tots sos possibles, com si no fos prou, vingueren a juntar-se una infinitat de deutes, confessats poc a poc per en Matias: deutes a l’hostal de Murons per les coses emmanllevades, deutes en tavernes i revenderies per begudes i queviures que no havia pagat en l’acte de la compra, deutes al senyor Rector pels goigs i estampes encomanades a Girona. Tota una fuga de deutes: deutes petits, de poc muntant, però nombrosos i fibladors com voladúries de rantells, que a l’esbombar-se deixaren erta d’esglai a la Mila i que després es convertiren en esca i motiu de perpètua angoixa. No somniava en res més que en aquells deutes i en la manera de pagar-los, i per ells fou que cedí i passà per la vergonya, no sols de veure a n’en Matias captant amb la capelleta a coll, sinó de consentir en ajudar-se per a altres fins que el servei del sant, del fruit d’aquelles captes.

«Un altre dia, quan ens vinga una sort, quan ja desentrampada, puga fer estalvis, ho retornaré tot, tot, fins al darrer centau, a la capella…», es deia ella cada dia, com per a descarregar-se la consciència; mes la cara li queia a trossos quan el seu home, al tornar de ses corribandes, li mostrava la bossa calculant lo que podrien fer amb els diners arreplegats. Ella hauria volgut tapar-li la boca, fer-li sentir la ignomínia de lo que feia, evitar a tota costa que el pastor en prengués coneixença d’aquella ignomínia i els judiqués per ella. Mes en Matias no ho entenia i el pastor escoltava i judicava. Era el seu un judici mut, un judici que ella estava certa de que mai traslluiria en paraula ni en acció, com si el fes una estàtua, mes no per això menys sever, menys implacable. I ella que, sense donar-se’n compte clar, hauria volgut aixecar-se i enrondar-se de resplendors, com una santa, als ulls d’aquell home, veia amb ràbia i confusió que aquell judici l’envilia, l’enfonsava, la duia a més baix llivell que als lladres declarats de camí ral, perquè els lladres de camí ral exposaven sa vida sols per a robar als homes, i ells, sense cap perill i en la confiança d’un càrrec, robaven als sants mateixos.

Però lluny de venir-li la bona sort esperançada i el moment de traure’s el rosec de sobre, cada dia aquella se li allunyava més i aquest la reprenia en major captiveri. Amb la baixada de l’estiu anaven minvant les colles de visitants i amb elles la partida millor dels guanys de l’ermita. Pel setembre, en què el sol cremava encara en les clotades al bon cor del dia, però que les ombres començaven a ésser traspassades per vents acanalats, plens de males resultes, ja sols pujaven a l’ermita persones soltes que feien un passeget higiènic des dels pobles veïns, qualque caçador fatigat que demanava quatre gotes d’aiguardent amb aigua, o algun matrimoni burgès qual dona portava un ciri en l’una mà i una cabasseta amb el berenar en l’altra.

D’aquests, els segons pagaven la beguda, i els altres, després de fer-s’ho ensenyar tot detingudament i marejar a preguntes cançoneres, tiraven cinc cèntims a la caixeta de les almoines, en donaven deu a l’ermitana en pac de l’estona que l’havien destorbada, i se n’entornaven avall, tots satisfets de sa esplèndida liberalitat.

A la fi, aquests també mancaren, i amb un calfred de basarda la Mila vegé venir l’hivern a llargues gambades sobre la muntanya infruitosa i amenaçar amb sos rigors l’ermita pobra, amb el rebost buit, la post sense pans i el desconhort més negre en la imperfecta convivència dels que l’habitaven.

Aleshores la placidesa del geni d’aquella dona es féu plena de rampells i agrors, i la negror de sos pensaments caigué en ruixim constant i amoïnós sobre en Matias, l’home més tranquil i poc se me’n dóna per consuetud, esquitxant-li l’humor i fent-li a la fi perdre la tranquil·litat. Sempre li era a retaló, reptant-lo, rondinant-li, empenyent-lo obertament fora de casa, a la recerca i persecució del cèntim maleït: i ell, atuït i exasperat alhora pel martelleig verinós, anà cedint, cedint, fins a obeir-la poc menys que cegament. Sense atrevir-se a ronsejar per a deixar els llençols, es llevava d’hora i amb la capelleta a coll emprenia les llargues rodades cap a la plana. Als pocs dies se li conegueren les resultes del trastejar desacostumat: ràpidament perdé aquelles carns sobreres de persona gandula i ben portada, tan parescudes a les d’una bestieta en engreix; el bescoll sacsoner desinflà son sacsó greixós, en les espatlles encoixinades de sèu hi ressortí l’entrebament dels muscles, s’esborraren els clotets que feien semblar ses mans unes mans d’abadessa, i la trinxa de les calces ja no li deixà cap séc vermell entorn del cos. Fins els aires trasmudà; sos moviments perderen la lentitud mandrosa que els hi era habitual, i en sa cara aparegué una expressió avespada semblant a la dels altres homes.

La Mila n’hauria donat gràcies a Déu d’aquelles millores si haguessin anat acompanyades d’altres més positives, però lluny d’això, com més creixia el zel i l’obediència d’en Matias, més trista n’era la recompensa.

«Déu ens castiga pel pecat que fem», es deia ferotgement la dona a cada nova decepció; però el record coent dels deutes i la necessitat imperiosa de pagar-los li feia cloure els ulls a tot i agullonar a n’en Matias amb persistents instàncies.

Fins que una vetlla el pastor, veient entrar a n’aquell a deshora, l’amonestà així reposadament:

—Ermità, ermità! Feu pas aquestes plagasitats, si m’heu de creure. La muntanya té molts cataus i els dinerots tufegen de lluny… Per pocs que en dugueu a sobre, és pas bo que s’avesin a vore-us en aquestes hores…

En Matias digué que no tenia pas por i que si volia arreplegar quelcom havia d’anar més lluny cada dia.

La Mila trobà que tanmateix el pastor era massa poruc, mes d’aquella hora en avall deixà d’inquietar tant a n’en Matias.

En una de les sortides vinents, a l’arribar la nit, aquest no pujà a l’ermita, i l’endemà explicà que el dia abans s’havia escampat massa i l’Ànima l’havia hagut d’arreplegar a casa seva.

A l’oir això el pastor li clavà les ninetes, i després, mentre en Matias anava a deixar la capelleta en la sala, murmurà tot recelós, dirigint-se a la Mila:

—Pensi que l’atre dia vai tindre un mal punt al dire allò a l’ermità… Pot éssere que el remei sia pitjor que la malaltia.

—Per què, pastor? —li preguntà la dona, estranyada.

—Què hi dirà un hom! Té tan mal verí aqueia cuca borda de l’Ànima!

La Mila somrigué lleument de tal temença: s’havia avesat a la tírria secreta que es duien l’Ànima i el pastor, mes no comprenia com un home tan serè i reposat com aquest feia cabal de la bestiola selvatgina que era l’altre.

En Matias tornava, i no podent dir-ho en veu alta, la dona pensà:

«A la bona hora que sia un lladregot de conills, mes d’això a fer res als que vagin a casa seva… Té massa por a la justícia!».

I ni aquell dia ni en tots els d’aquella quinzena que en Matias passà fora de casa, va atrevir-se a reptar-lo per quedar-se a dormir a ca l’Ànima, de por que ell no se’n valgués i ho dongués per excusa de no eixir a captar. Mes, de la quinzena següent en avall, les sortides llargues de dos i fins de tres dies menudejaren tant, que la dona començà d’inquietar-se’n, trobant que era hora de tibar una mica la corda. A les primeres advertències, en Matias, sobtat, semblà desconcertar-se; després, embullant-se, com de costum, prometé vagament esmena, en mots trencats que res volien dir. «Que sí…», «que bueno…», «que veuràs…», «que ja miraré…», mes això fou tot, i ni el més petit canvi alterà sa nova manera d’obrar. Aleshores la Mila passà de les advertències als predicots, i seguidament d’aquests a les ordres terminants; però el resultat fou el mateix: estrellar-se tots sos esforços contra la resistència passiva que el feia amollar aparentment, doblegant-se com un jonc al venir l’estup, per a redreçar-se, un cop passat aquest, com si tal cosa. Sortia sempre més i més dejorn de casa, i al fer-li ella prometre que tornaria abans del vespre, ho prometia sense fer-la insistir, mes al vespre no tornava i sovint l’endemà tampoc; i en va era que tractés de retenir-lo amb qualsevol pretext o que volgués fer-li fer quelcom en la casa: ell se li escorria com una anguila i quan el cercava ja no el trobava enlloc. La mandra i la droperia semblava que se li haguessin fos amb la greixesa, i a voltes ella li descobria lleugereses d’isard i vivors picardioses de guilla per a enganyar-la i fer-li perdre sa petja. Prompte s’hagué de donar compte la Mila de que el canvi del seu home era més gros del que sospità al principi; que quelcom d’impensat havia pogut més que ella, que havia entrat en l’altra vida, forçant la porta closa de la indiferència bestial, un element nou que l’alterava per dintre, i que aquell element misteriós tancava en si una força que era hostil a la muller, que la rebutjava i l’apartava d’aquella vida encara més de lo que sempre ho havia estat.

La dona en sentí de la nova derrota un despit furibund de bèstia engrillonada, i a la nit, en la buidor del llit matrimonial, mossegava, bocaterrosa, la frescor humida de les coixineres.

I com per a fer-li la desfeta més dolorosa, anà veient que com més allargava ell les estades fora de casa, més pobre en retornava i més impacient per a fugir de nou. Va parlar-ne a la fi amb el pastor, d’aquell misteri, i el pastor li digué:

—M’agrada pas llei de fere mals pensaments, i d’això que vuiu dire ne tingui pas encara vera certesa, mes…, vaja: que per a mi tinc que el vostre home pidola pas com vos fa vore… L’atre dia m’estavi pels volts de les Cabiroles i veu’s aquí que, de cop, repari dues volves que es movien banda allà del Bau de les Olives, sobre el Salt del Crestat. Erin molt lluny i s’afiguravin pas clarament, mes jo hauria jurat que erin el vostre home i aqueia animeta de penjat… El Bau és pas camí de vila, conti, i els auceïcs del cel portin pas una bella renda a la butxaca… Donques podien pas anar-hi per l’acapte, vos sembli a vós? Jo diria que l’atre se l’en deu enrossegar a les seues estossades de coniïs, i com que el vostre home és d’aqueixa llei…, que no li escau d’encaparrar-se… Mes li digueu pas res, per ara, fins a sebre què pel clar… Jo vigilaré, enteneu…?

La Mila no digué pas res, com el pastor li encomanava, però tot son coratge defallí davant la nova prova a què era sotmès, i la seva solitud s’espesseí i congelà entorn de son ànima com pans de gleves polars. Finava l’octubre i els crepuscles, fent sempre més i més lloc a la nit, retallaven de cada cap el dia amb estisores d’ombra, empetitint-lo considerablement; en Matias passava fora de l’ermita cinc dies dels set de la setmana; l’Arnau de Sant Ponç no s’hi havia acostat d’ençà de la conversa en l’aixart; l’Ànima, del dia de la festa; no es veia ningú per la muntanya, llevat de les feixineres de Ridorta, sempre doblegades sota ses càrregues de garrigues i coixinets de monja, i fins el pastor ja no encorralava en les hores de sol, com al pic de l’estiu, per a tornar a sortir amb la fresca, sinó que passejava la ramada de les deu del matí fins a les quatre de la tarda, i al retirar, en comptes d’ajustar-se en la cuina, agafava a n’en Baldiret de la mà i se’n baixaven a Murons, on el nen prenia una hora de lliçó del senyor mestre fins i a tant que amb l’entrada de l’hivern baixarien per arreu al mas i podria anar seguit a estudi. El pastor havia fet aquella combinació per a no haver de prendre tot de cop el vailet a la Mila, mes aquesta en treia poc profit de l’enginy. Sola en la casa tot el sant dia, sola en la cuina fosca i deserta en les vetlles interminables i plenes de fredolins, sense feines precises que se li mengessin les hores balderes, anava sentint-se invadir per la tristor més forta i dolorosa. A mig matí havia aconduït a homes i bèsties; el dinar feia son xup-xup en el fogó, i ella, lliure de tota obligança i de tot desig de fer res, es recolzava en l’ampit de la finestreta de la cuina, que donava cara a l’esquenada del Roquís Mitjà, o bé en la barana del terrat que mirava a llevant; i d’allà estant veia sortir a la ramada, precedida pels crits d’en Baldiret, enrondada pels ahucs i corredisses esperitades del Mussol i seguida pel pastor, a reraguarda, amb son sarró tofut de pell d’ovella encorretjat sobre la geca de burell, el pelut ben ficat a la testa, la capa plegada sobre el muscle, suspès horitzontalment de la mà dreta el bastó de lledoner, i petjant ses sabates ferrades amb catxassa solemniosa, erma de mandra o entorpiment.

Les ovelles s’escampaven ara d’aquesta, ara de l’altra banda de la muntanya, estenent-se sobre la terra humida i bruna, com una nevada corredora; el vailet saltava empassegant i girant-se a cada punt per a enviar a la Mila mots de despedida i somriures enjogassats; l’home també solia tombar-se una o dues voltes per a fer amb el bastó un moviment afectuós, i quan la nevada es perdia enllà i devenia subtil com una polseguera i els guardians s’havien fos en ella, la Mila permaneixia encara immòbil en son badador, i sos ulls oberts i encantats s’enlluentien poc a poc, s’encrestallaven, s’enaiguaven tots, i a la fi se’n desprenien dues llàgrimes plenes, que queien sobre els braços encreuats. Altres llàgrimes acompanyaven a les primeres, quietes, seguides, abundoses, tremolant una darrera l’altra del fil d’argent que elles mateixes filaven al llarg de les galtes, i a la fi venia l’esclat del plor: de primer trèmul i insegur com el d’una criatureta perduda, després glapitant i precipitat i a l’últim sense fre, esbojarrat i ple de sanglots i xisclets histèrics. Era un plor d’enyorança, d’avorriment, d’angoixa, d’agonia de l’ànima, que es perllongava estones i més estones, sense que logrés aturar-lo la voluntat ni el cansament; un plor que s’havia de buidar com una deu ofegadora, i que quan s’acabava de sa mateixa durada, morint lentament entre gemecs estroncats i romflets nasals, la deixava rendida i deslliurada alhora, però amb els ulls embotornats i un gran pes dolorós, com d’una bala de plom, entre cella i cella. Després, esmaperduda, lassa i embeneitida, rodava per la casa o pels erms, topant i retopant la mirada tèrbola de sos ulls sanguinosos tantost per les parets tristament emblanquides, tantost pel cel pur i sense calitxes o per les muntanyes retallades, de termes nets i precisos, que ja començaven a prendre els tons d’hivern. Veient-la anar d’una banda a l’altra sense nord ni propòsit, com una ànima en pena, s’hauria dit que esperava quelcom incert, inquietador, que havia de venir i no venia. Després ni ganes de transitar tingué, caient en una peresa ensonyada que la tenia hores i hores tirada sobre el llit, o asseguda en una cadira i de cara a la taula, fugint de la claror.

Es desmillorà de pressa; no menjava ni feia res, i ella mateixa sentia fugir els colors i la tendror de la pell i esborrar-se la claredat i vivesa de la mirada, per a devenir-li apagada i feble com la de la viuda rica, la mare del jovenet escrofulós. Perdé el gust de tot, fins de la condícia, i anava mal escarpida, amb les faldilles tortes i les mitges amb punts escorreguts, i deixava destriar-se sense parar-hi ment els colzes del gec d’en Matias i esbocar-se-li, esqueixades, les butxaques de les calces.

El pastor s’alarmà de l’estat de la dona.

—Ermitana! —li digué un dia que l’atrapà plorant, i ella tingué de confessar-li palesament que no sabia de què plorava—: Vós aneu pas com cal fa una passada i hem de posar-hi remei a tot això…, mes pas remei de ca l’apotecari, veieu… Vós heu replegat mal de muntanya, pensi, que és una mena de malaltia pesarosa que es curi pas més que amb divertiments. N’hi ha pas de molt grossos per cí devers, mes prou serà que pusquem pas enginyar-ne algun. Primer de tot, cal pas que vos estigueu més soleta com un mussol a dins del cau: la companyia és mitja vida, no fa? Demà tancareu la porta i vos en vindreu a engegar amb nosatros, vos està bé? Puja pas un trist papau de fava a l’ermita, llevat del vostre home, i si aquest puja i troba barrat, que s’esperi o que se n’entorni: atrament mos fa pas una bella fallica.

I endolcint amb un to lleuger i un somriure la seriesa d’aquestes paraules, convingué ell tot sol, sense esperar el consentiment d’ella, en què se l’enduria per la muntanya.

—Penseu pas què s’hi estiga tan malament com a la forca… Ja m’ho sabreu dire, i si no teniu espera pregunteu-ho al menut.

La Mila no hi posà cap impediment ni resistència, com si tingués la voluntat esmorteïda o segrestada; i l’endemà es deixà dur darrera la ramada mansament, amb una mansuetud de criatura de mames. Pel camí el pastor anà entretenint-la amb sa conversa, després s’aturaren a fer beguda sota la Volva, més tard vegé al vailet jugar a bili i apedregar els aires amb la fona, i més tard encara confegiren tots dos les beceroles que el pastor duia al sarró…

Quan devallaven per la costellada de cetaci del Roquís Mitjà, i les ovelles es precipitaren envestint-se unes a les altres, cap a l’ermita, la dona recordà, tota estranyada, que de molts dies ençà aquell era el primer que havia passat sense donar-se’n compte; i una alenada de fresca estimulant, anunciadora del proper capvespre, l’abrigà de dalt a baix i semblà desensopir-la, reviscolant-li gratament les mortes energies.