LA MUNTANYA DE LA MILA
Maragall va veure que la muntanya és un dels protagonistes de Solitud. En realitat, n’és la protagonista principal. La muntanya antropomòrfica de la novel·la és la Mila mateixa. Tota la Mila està oberta, girada com un guant, cap al paisatge.
Hi ha un moment, a l’episodi central i resum d’«El Cimalt» i «En la creu», que la Mila es passeja per ella mateixa: mira i veu, literalment a través «de son cos mateix», la muntanya:
Prou el sentia el buit immens, quan a son darrera, quan a son costat; prou la sentia la força que li xuclava les ninetes com per fer-la mirar, malgrat ella, a través de son cos mateix; prou entreveia, lluny de l’enfocament de son esguard, fondàries vertiginoses que es poblaven de miratges; mes ella, amb el cap cot i resistint a la seducció de lo desconegut, serpentenjava en amunt pel mig de les garrigues, altre cop cremades, quals brins ennegrits li enganxaven les faldilles i li esgarrapaven instintivament les cames (p. 286).
La Mila és el paisatge, però això va en totes dues direccions, perquè també el paisatge és ella. N’hi ha molts exemples:
… la immensa faç de pedra de la muntanya per on s’escorrien a xòrrecs les llàgrimes del cel, els aiguats de les tempestes hivernenques (p. 68).
—… el mas cau sota per sota de la Nina.
—Per què en diuen això?
—Perquè, segons de quins indrets, sembla un cap de noia, amb el cuot punxegut rera el clatell. Un dia te l’ensenyaré de sobre el Bram… A trenc d’auba és blava com el cel i sembla una pintura (p. 76).
Fins al punt que la muntanya arriba a humanitzar-se literalment, com quan pugen les roses el dia de l’aplec:
Ja al llevar-se, veié enfilar-se per la collada una corrua primerenca de rosers humans, de toies oloroses que s’obrien, tot ascendint, als aires fresquívols del matí; i més tard, a mida que s’aixecava el dia, les toies anaven multiplicant-se i espessint-se, sorgint de tots costats, per camins i dreceres, per baumes i carenes, el mateix en el fons dels torrents que en l’estimbada de Peu de Gall (p. 178).
«Sos llavis reien, reia la seva ànima i reia, finalment, tot l’espai i tota la muntanya en son entorn». La fusió es va teixint al llarg de tota la novel·la: als capítols «El Cimalt» i «En la Creu» ja podem dir que la Mila s’està passejant dantescament per si mateixa. S’aplica fins a les últimes conseqüències l’operació de Maragall a «Les muntanyes», operació que donarà el rendiment més exquisit, al cap d’uns quants anys, en l’estilització de Carner. Aquest «fer entrar en la narració el paisatge» que diu Català, aquesta exteriorització del personatge, arriba a ser tan radical que, si l’autora hagués fet un pas més, hauríem sortit de la Mila i l’hauríem vista ja des de fora, convertida en muntanya. És el que Kafka farà anys després amb Gregor Samsa: el paisatge interior s’ha exterioritzat del tot i fins i tot els altres personatges veuen el protagonista en forma d’escarabat. A Solitud —«ja vegi que no sou pas muntanyenca», li diu el pastor a la Mila, l’endemà d’arribar— la protagonista es convertiria en muntanya. Ens la podem imaginar perfectament com en aquells quadres de Dalí on surten paisatges antropomòrfics, especialment muntanyes, L’enigma sense final, posem per cas. Dalí: un altre pintor de la zona. Però Solitud s’acaba just el moment abans que això passi. La Mila se’n va de la muntanya. Se’n va per poder contemplar-se, per veure’s de lluny —per poder escriure la seva història.
Tot passa al cap de la Mila. Els altres personatges també són parts de la Mila en conflicte. Jordi Castellanos ha estudiat detalladament els simbolismes de la novel·la. Si tot passa al cap de la Mila, a Solitud tot és símbol.