16. SOSPITES

Com més jorns passaven de la mort del pastor, més afectada n’estava la Mila. A cop calent li havia fet més estranyesa, més aturament d’esperit que altra cosa. La manera de donar-li la nova, sa anada amb la Marieta a l’encontre del cadàver, la vista d’aquest en la civera, estès, desfigurat, sense moviment, sense paraula, sense mirada, sense res del que era el pastor que ella coneixia, foren totes impressions que, bo i punyint-la fortament, li eren en certa manera estrangeres, mena de passos de comèdia dolorosa en què tothom s’ajustava a un paper convingut i que, per això mateix, tenien més d’extern que d’íntim; ferint i tot sa sensibilitat, havien passat de llarg a fregar el veritable sentiment sense tocar-lo. Fins l’endemà de la desgràcia, el dia de l’enterrament, mentre amb tots els demés acompanyava el cos al cementiri, aquella impressió de fredor, de deslligament, li semblà a n’ella mateixa fora de to. Son cor estava tranquil, sense espurna d’angúnia, sos ulls secs i esparpellats per a guaitar tot lo que l’enrondava: la cara còmicament compungida de les dones; el cap del nas de la Marieta de Sant Ponç, vermell com una cirera del fred i d’haver ploriquejat; a n’en Matias, que anava més endavant, entre el homes, groc, ullerós, com si estigués malalt, amb el seu barretet de feltre estranyot com sempre i el seu gec negre de les festes, que ja no li tibava d’aixella a aixella com abans, sinó que li venia tan balder que tota l’esquena li feia bosses… I la dona, papallonejant-li l’atenció distreta d’una cosa a l’altra, sentia com la seva veïna de la dreta deia a la de més enllà, parlant de la desgràcia:

—Filla, el vaig anar a veure a l’hospital… Un trenc així al clatell i aquella cara tan esclafada! —I feia la de més enllà:

—I tot espitregat i amb la faixa desfeta, com si s’hagués volgut arrapar a n’alguna cosa! —I reprenia la primera:

—Sí, pobrot! Se podia ben arrapar en aquell segadell llis com el pla de la mà! —I altra volta la de més enllà:

—El metge va dir que de la patacada i d’aquell trenc havia mort a l’acte…

Les dones seguien enraonant, mentre la Mila procurava esbrinar d’on li venia aquella tranquil·litat i indiferència seva… Era que no li dolia la mort del pastor? Era que no l’estimava o que no l’havia estimat mai a n’aquell home que tan bo havia estat per a ella? «No, no», semblà respondre-li a la fi una veu de dintre: «És que tot això que feu no té res a veure amb el pastor…». I aleshores ella se’l figurà en l’ermita, dret en la llinda del pati, esperant que ella tornés i preguntant-li tantost la veia: «I donques, ermitana, ja veniu de l’enterro? Què tal, què tal?».

Una setmana després, encara aquella impressió perdurava, encara li semblava menys certa i veritable la mort d’aquell home. Sempre, a tots els moments, esperava que muntés per a dir-li això o allò, per a demanar-li un favor o un consell.

Un dia que, anant depressa, els rosaris se li enganxaren en el pany de frare d’una porta i es rompé la cadeneta, ella pensà d’esma, sense calcular-ho: «Diré al pastor que me’ls adobi». Un altre dia que, remenant l’armari, hi trobà un mocador d’ell que hi havia ficat distretament entre la roba d’en Matias, murmurà entre dents: «Diumenge l’hi baixaré…». I així sempre: la idea de que el pastor no era ja d’aquest món no podia acabar de penetrar-li. Mes això no li privava a la dona de trobar a mancar aquella mirada plena de viàtics encalmadors que la socorria en els seus defalliments, aquella rialleta platxeriosa que li esvaïa les inquietuds, aquella paraula màgica que li feia veure tot lo del món bonic; al contrari: en sentia una recança estranya, boirosa, com el dolor somort d’una malaltia naixent, que poc a poc havia d’anar determinant-se i gravitar sempre més amb quelcom de feixuc i aplanador sobre la seva ànima apesarada.

Per a més tristor, tampoc en Baldiret pujava, com si en Baldiret s’hagués mort també. No pujava més que en Matias, a portar-li els encàrrecs que d’una vegada per l’altra ella solia fer-li. Mes, estar amb en Matias era lo mateix que estar sol: no feia cap mena de companyia. Assegut en un extrem de banc, de colzes sobre la taula i encaixant les barres en la doble cadireta que les hi feia amb les mans, es passava toca l’estona ensopit o meditatiu. Ella, avorrerta dels eterns soliloquis mentals a què estava condemnada, li cercava conversa, li tirava de la llengua, volia que li contés quelcom del món, malgrat fos del món empestat de la taverna on hivernava, de la mateixa dèria tenebrosa que el consumia. Però en Matias li responia de mala gana, distret, amb mots trencats… Semblava que ja no sapigués enraonar, que n’hagués perduda l’habitud, que no se li ocorreguessin tan sols les ponderacions i mentides a què havia estat tan donat tota sa vida… Era una agonia per a la dona! Neguitosa, tipa d’aquell estat, arribà un punt en què sentí vera fam, vera set de veure gent, d’escoltar la veu humana i, de repent, tingué la inspiració de baixar a Sant Ponç. No hi havia estat a dins d’abans de la desgràcia, mes ara la poma de la discòrdia, el motiu de quimera n’havia desaparegut: ja era mort, lo mateix per a ells que per a ella, el pobre pastor… Veiam, doncs, com la rebrien. Abans de baixar-se-n’hi anà a recollir quelcom del terrat, i, tot aplegant-ho, va guaitar enllà i s’encertà a veure entre les pinedes del Bram quelcom negre que les atravessava.

«Ai, ai!», pensà, «una dona sola!». Però reparà millor: «No, que és un capellà… Reina, el senyor Rector!».

Adéu, sortida! Entrà a dins, estengué unes estovalles netes a un cap de taula i tragué llonganissa, mitges preses de xocolata i bescuits dolços. Després es deixà anar les faldilles que duia doblegades, i esperà. Mes, espera que esperaràs, passà una hora, en passaren dues i el senyor Rector no venia. La Mila tot era sortir al terrat. «Per què trigarà tant? Del Bram aquí no hi ha pas tant de tros!». Fins baixà una mica avall de la solana per a eixir-li a camí. Debades: en tota la tarda més no vegé al senyor Rector. La dona se sentí mortificada d’aquell desaire. Muntar fins al Bram i no entrar en l’ermita! Malaguanyada tarda que havia perdut!

L’endemà se’n baixà a Sant Ponç. Els homes eren al treball, en Baldiret a estudi i l’àvia al llit, malalta. La Mila s’alegrà de trobar-hi sola a la jove. Aquesta apedaçava, posada al raig de sol que entrava per la finestra de la cuina: una cadira baixa als peus, el covenet de canya al costat i les ulleres passades amb un vetó negre sobre el mocador del cap. La jove tenia la vista cansada i per a cosir s’havia de posar ulleres. Al sentir l’«A Maria» de la Mila, aixecà els parpres i guaità per sobre la montura rovellada.

—No vos mogueu pas, Marieta! —féu l’ermitana; i agafant una altra cadira baixa se li assegué davant per davant i li preguntà per tothom. La Marieta anà contestant-li a tot poc a poquet, i la Mila va saber que la promesa de l’hereu ja s’havia comprat la calaixera, «una calaixera que valia una dobla de quatre rodona»; que en Baldiret era escolà i, com dinava a la rectoria, no el veien fins al vespre; que l’àvia patia de mal de pedra i el metge havia dit que l’haurien de sondar; que el segon entrava a la quinta i els hi donava tanta ànsia; que la Vermella, l’euga francesa, havia anat malament i li sortí el lletó mort… Però, malgrat aquelles explicacions, la Mila sentia la mateixa reserva de setmanes enrera, i una veu de dins li deia que no li havia pas fet un bell plaer a la jove amb sa visita. Aquella impressió li nuà el cor, però, amb tot, no sabia moure’s d’allà, com si hi esperés quelcom. Fins que el quelcom va arribar-li.

Enraonant, enraonant, la Marieta havia mentat al pastor, i la Mila, sense recordar-se de coses passades, es planyé de seguida de la seva mort, dient que l’havia trobat tant a mancar. Aleshores en el rostre de la Marieta hi aparegué una expressió glaçada que la Mila no li havia vist mai i que li féu mal.

—Anem! —havia dit la jove—. Tothom pogués plorar amb els vostres ulls!

—Què voleu dir? —féu la Mila, estranyada.

—Que a vosaltres rai, que vos estimava!

—Ai, ai!, com a vosaltres, penso, Marieta…

La Marieta aixecà el cap depressa, i una mica envesperida:

—Proves n’ha donades, a fe! —Mes de seguida, reprenent-se—: És dir… Déu l’haja perdonat! Qui sap qui en té la culpa!

La Mila sentí brunzir un nou misteri en aquelles paraules i, encovardida sense saber per què, humilià les seves.

—Si no vos expliqueu més…! No sé de què parleu, Marieta!

—Anem, dona, anem! No vos feu tan criatura…! —I rigué amb una rialleta tan glaçada com l’expressió de tot just—. Si ell ho va fer de bon grat, com que era ben seu, mira, res hi puc dir… Ell devia saber per què ho feia… Els homes tenen les seves obligances amagades… Lo que sí em regira és que la gent pensi de nosaltres… Fins el senyor Rector: «Que ell m’havia dit això, que ell m’havia dit lo altre…». Això rai! A nosaltres també ens havia donat a entendre, si no ens ho havia dit, però el cas és que no n’hem vist un gra de senabre!

La Mila, paumada, començà d’entrellucar el misteri. Vols-te jugar que aquella dona parlaria de diners?

—Reina! —s’exclamà aleshores—. Que potser vos penseu que el pastor ens ha deixat alguna cosa?

—Ja ho sé que no n’ha fet de testament! Però deixat o…, o…, tot és u! Encara s’hi estalvia el tant del govern!

La Mila se sentí agraviada.

—Ni deixat ni de cap manera ens n’ha pervingut res, del pastor! Vós dieu que era seu lo que tenia; sabeu més que nosaltres; nosaltres encara no ho sabíem que tingués res!

Fou tan enter, tan vibrant l’accent de la Mila i tan ferma sa mirada, que la Marieta, una mica confosa, baixà els ulls. Mes sa veu insistí, obeint a la idea invariable:

—Doncs, no sé… El cas és que a n’ell res se li ha trobat, i no s’ho podia pas endur amb l’ànima a l’altre món!

Verament indignada aquesta volta, la Mila s’engallí.

—I per això traieu que ho hem de tenir nosaltres de precís?

La Marieta reculà una mica.

—Jo no vos dic tant… Però com les voluntats fan les obligances…, si ell n’hagués tingut alguna…, mira!

Aleshores comprengué la Mila, de cop, tot el pensament de la jove: el pastor devia haver pagat voluntats que, per a ella, volia dir determinats serveis.

—Verge Santíssima! —gemegà ofegadament: i, tapant-se la cara amb les dues mans, rompé en sanglots violents.

La Marieta, apurada, deixà lo que cosia en la cadira baixa.

—Valga’m Déu! Què teniu, ara? En substància, què he dit per a que feu aquestes coses…?

Però la Mila, enmig de son trastorn, pensava:

«Vet aquí la seva gelosia! Vet aquí la seva malícia! Temien que ens dongués quelcom…! Gasives! Malpensats…!».

I quan, una mica esbravada, fou mestressa de dominar sos sanglots, digué a la jove amb un gran ressentiment.

—Marieta, vos tenia per altra gent, a vós i als vostres…, però heu pensat de mi unes coses, que no tenen perdó de Déu! —I aixecant-se, s’eixugà els ulls, afegint amb dignitat adolorida—: Tingueu-ho ben present, i quedi jo ací ara mateix si dic mentida! Mai ho he estat la barjaula del pastor, ho sentiu, Marieta? Mai ho he estat; i de lo que tingués o no tingués, ell sap què se’n va fer, que nosaltres n’estem tan nets d’aquestes coses, com la Verge Maria de pecat!

I anà per a sortir, sense més paraula; però un gest de la Marieta l’aturà, ja vora la porta.

—On anireu amb aquesta cara? Sossegueu-vos, primer… Què pensaran, si vos veuen…? Endemés…, que si un hom parla, és perquè el fan parlar…

La Mila se la quedà mirant altra vegada.

—I sí —afegí la jove, aguantant-li, aquest cop, la mirada—: Estàveu endeutats per tot…, vós mateixa m’ho havíeu dit… Doncs, si no vos havia deixat res, per què els pagàveu de seguida de mort el pastor, els deutes?

La Mila quedà atabalada com si li haguessin engegat una canonada a frec.

—Què dieu…?, que nosaltres…? —I revenint-se—: Alabat sia Déu! —i somrigué amb una amargor resignada.

—També això em voleu negar? Quan m’ho han dit les mateixes botigueres…!

La Mila badà boca per a replicar, però la Marieta, exasperada, no li donà temps.

—A la mort del pastor, veient que no se li havia trobat res, tothom va pensar: «A l’ermita ho tindran»; i li van demanar els deutes al vostre home; i el vostre home, ara l’un, ara l’altre, tots els ha anat pagant bitllo-bitllo…! Doncs, digueu: què se n’ha de pensar, ara, la gent…? Si no vos els han donat, d’on els traieu, els quartos, de bones a primeres?

La Mila sentí passar-li de cap a cap del cos una arrel de feridura. Per què la perseguia tan despietadament la fatalitat? Per què es girava tot contra ella?

Mirà fixament a la Marieta de Sant Ponç; els llavis li tremolaven…, volia dir quelcom…, mes, de repent, es ficà a la boca el mocador de butxaca, xop de llàgrimes, i el mossegà afollida.

—Adéu-siau! —barbotejà després; i fugí del mas de Sant Ponç, deixant a la Marieta palplantada a la porta.

Arribà a l’ermita com si li haguessin duta els dimonis.

Per què, per què hauria pagat ara en Matias? Per què Déu no li havia donat una mica de cap i de malícia? O encara més: per què, per què s’havia mort el pastor? Per què, ell que la volia tant, li havia deixat aquell heretatge de penes en comptes del que la gent es creia? Ell li havia dit que Déu es tornava sempre per la veritat… Si aquella era la manera de tornar-s’hi…! I presa d’un accés nerviós s’estirava els cabells, es mossegava les mans…

Com la bèstia que se sent malferida i s’encaua per a morir, resolgué no tornar a baixar de la muntanya. De la mateixa manera que l’havien tractada la gent de Sant Ponç, tornada miserable i roïna per interès, deurien tractar-la els altres. Les males paraules fan com l’agram: per tot arrelen i mai més es desnien… La brama correria, la senyalarien amb el dit, la tindrien en les llengües amb suposances vergonyoses…! No es vegé amb prou cor per a resistir-ho. Si havien de suposar, que no ho fessin en sa cara; si havien de dir, que no arribés a ses orelles! En Matias que tornés a fer de furrier, que pugés lo que fes falla a casa i ella allà s’estaria, segrestada per arreu, morta en vida!

Aquest era son propòsit, però dos dies més tard pujà a trencar-li en Baldiret. No venia aquest cop de sa pròpia voluntat, sinó per ordre del senyor Rector i amb encàrrec de dir a la Mila que fes el favor de baixar, quan pogués, a la rectoria. La dona, que ara tenia sempre les alarmes deixondides, preguntà al vailet si sabia què li volia el senyor Rector, mes com el nen no ho sapigués, tragué a cuita-corrents el dinar del foc, i preocupada i amb el cor serrat, el seguí a Murons.

El senyor Rector estava en sa cambra, tot solet i aclofat en sa cadira de braços, de l’altre costat de l’escriptori. Féu entrar a la Mila i li pregà que ajustés la porta.

—Seieu, seieu, ermitana… Vos he enviat a buscar perquè me convenia, me convenia enraonar una estona amb vós… Ja havia pujat, ja havia pujat dies enrera, però, francament, me vaig desdir d’entrar, me’n vaig desdir… Hi ha coses dificultoses, dificultoses de dir, així com així…, sinó que ahir tornà a parlar-me’n la mare de l’escolà…

Encara no havia sentit mentar a la Marieta, la Mila s’havia quedat erta, descolorida… S’assegué en un caire de cadira amb els pòsits del reu a qui van a llegir la sentència. Què havia passat d’aquella hora en avall? Com havia anat aquella conversa amb el senyor Rector que tan bella empremta havia de deixar? No hauria pogut dir-ho. No sabia sinó que havia estat sotmesa a un interrogatori minuciós de jutge, ple de preguntes i repreguntes intencionades, de sorpreses i revelacions crudels. De tota aquella xarxa de paranys i subtileses, ella n’havia tret en clar: que el pastor tenia diners «molts, molts dinerots»; que els duia sempre sota la feixa de llana, en un cinter doble, de cuiro; que de paraula havia dit al senyor Rector que, en cas de mort, ne deixava la meitat a l’església, «en memori de la dona i del fill», i l’altra meitat al menut, a n’en Baldiret; que quan la desgràcia, el senyor Rector hi havia estat present des de l’aixecament del cadàver fins a donar-li sepultura, i que ni ell ni ningú havien vist enlloc cinter ni diners; que era cert que en Matias havia pagat poc a poc tots els deutes, i, finalment, que si algú sabia on havien anat a parar aquests diners, tenia l’obligació de dir-ho, sota pena de pecat mortal, perquè no més que el callar era robar a l’església i a «un innocent de Nostre Senyor…» mentre que, revelant-ho, «tot seria perdonat, puix Déu és misericordiós amb els que pequen si s’arrepenteixen de tot cor…».

Durant el llarg parlament, més llarg que de sa substància, per les vaguetats i repeticions que tenia l’habitud de fer el senyor Rector, la Mila havia estat sempre que un suor li venia quan l’altre se n’hi anava, puix malgrat les assegurances de que tot era «preguntar per si, havent-lo tingut tant temps a casa, sabien pel cert alguna cosa», ella havia vist amb tota claredat que a la rectoria, lo mateix que a Sant Ponç, s’havien malfiat d’ells de seguida. Havia negat novament; jugant-se el tot pel tot i sense tenir en compte cap respecte, havia negat amb una ardidesa altiva, esperonada per la magnitud de l’afront. «No, no i no! No en sabien res, ells, no en tenien res, del pastor, podien dir-ho a tot arreu amb el cap ben dret! I qui sap si tothom podia fer lo mateix…! Potser qui més se queixava estava més enterat que ells… Al cap i a la fi, el pastor feia dies que no vivia a l’ermita quan passà la desgràcia…». I agitada, amb la veu descomposta per infinits canvis de to i amb tota l’ànima guspirejant-li en els ulls clars, deia i redeia amb una tenacitat de maniàtic que ella era una dona honrada i que Déu del cel Totpoderós n’era testimoni… Fins que el senyor Rector, que se l’havia escoltada amb una gran atenció i mirant-la sempre fixament, tot fent-li de sa mà insegura un gest apaivagador, acabà per declarar-li que «per dona de bé la tenia i que ell mai parlava pel sol dir de la gent». Mes quan ella, una mica temperada per aquella declaració, havia confessat francament, com a darrera prova exculpadora, la bogeria d’en Matias i la font d’on devien haver sortit els diners pagats, el gest trèmul del senyor Rector s’havia aturat en sec i l’expressió de sa cara s’havia fet plena de reserva.

—Ja en sabia quelcom, ja en sabia quelcom i per això, precisament… Perquè, digueu: què se’n pot esperar, què se’n pot esperar d’un home encegat per un vici…? El jugador està en camí de tot…, i ja diu l’adagi: «De l’ou al sou, del sou al bou…». Veritat que ara no juguen… Amb l’ajuda de Déu ho hem pogut fer privar, perquè era un perdement, un perdement d’animetes… Però hi tornaran, hi tornaran, perquè aqueixa gent mai se cansa… Hi tornaran, ermitana…, i aleshores vós, vós, sense dir res…, vigileu, vigileu… Ja m’ho penso que…, però un mal punt tothom pot haver-lo tingut… I si fos cas que reparéssiu…, vós, que sou dona de bé…, sense cap temença…, enteneu…? Perquè un confessor, un confessor…

La Mila havia sortit de la rectoria més aclaparada encara que del mas de Sant Ponç. Lladres, bon Déu…! Ells sospitats de lladres pel mal anar d’en Matias i sense manera de fer resplendir sa innocència com el sol de migdia! Perquè no podien fer-la resplendir, i la sospita planaria sempre més sobre sos caps. No li havia encara encomanat el senyor Rector que es tornés en espia i denunciadora del seu home…?

Per mala sort aquest pujà aquella vetlla a dormir. Venia més sovint que abans i ara ella n’entengué el perquè. Ell es va seure vora el foc i la dona, vegent-lo tan silenciós i capficat pensà:

«Vet aquí per què cada dia es tornava més estrany! És que d’ençà que no pot jugar pateix i es migra com una criatura desmamada…».

I sentí enveges de dir-li tot, de pegar-li enmig de la cara amb la veritat com amb una verga xiuladora, però se’n desdí de seguida. Què n’havia de traure? Res, sense cap dubte. I a més, ell era tan nul, que un cop assabentat encara fóra capaç de tirar-se més terra als ulls amb alguna de les seves.

La dona feia temps que havia après de guardar-se per a ella les impressions i se les guardà una vegada més, però d’aquella caigué la balança.

Li havia anat fugint tot de mica en mica: primer, la consideració, després l’afecte, més tard la paciència; ara acabava de trencar-se-li la darrera anella de la cadena: la resignació. No li quedava per a aquell home més que un menyspreu enferestit que en vint-i-quatre hores s’enverinà d’una gran violència. Son pas, sa mirada, sa veu, fins son respir, se li feren tan abominables, que sols de sentir-los es trobava fora de si i en vies de fer qualsevol disbarat. Ja en aquest estat, d’una agudesa extrema, la vida en comú se li tornà intolerable. De dies, entre les absències d’ell i els quefers per la casa, se sentia més tranquil·la, però a les nits, en la fosca i recatament del llit matrimonial, ses tortures arribaren a no tenir terme. Tantost condormida, un petit fregament, el més lleu contacte, la despertaven d’una espolsada, i instintivament apartava ses carns de les de l’home, i es tapava les orelles per a no oir son romflet.

Ell feia temps que no dormia amb son antic son pacífic de bèstia satisfeta, sinó amb un altre son agitat i trencadell de neuròtic que el feia voltar i revoltar, gratar-se, tirar coces i llençar hurlets ofegats de criatura que s’escanya; i a cada un d’aquells moviments, la dona pensava: «Ara, ara es desperta!». I presa de terrors fastigosos, a rossegons, a rossegons imperceptibles, anava fent-se enllà, fins quasibé caure del llit, i després demorava quieta, opresa de cor, sense atrevir-se a bleixar per por de provocar la catàstrofe, el temut revetllament… Fins que, a les primeres lluïssors que acusaven l’esquerda de la finestra, saltava del llit i amb la roba a les mans anava a vestir-se a la cuina.

De nou es desmillorà com temps enrera, i els grans ulls verds semblaren créixer-li extraordinàriament com si, mateix que al senyor de Llisquents, volguessin prendre-li tota la cara.