6. RONDALLES

A les vetlles, encara més fresques que regalades en aquelles altituds, s’aplegaven tots en la cuina, que reia tota ella amb unes grans rialles lluminoses. De cada garriga seca que posaven en la llar en brollava una nova toia de foc, serpentejant amplament ses llengües enceses que es reblincaven com batudes per un tràmpol equinoccial, omplint d’intenses i sobtes claredats les parets ombrejades i enrondant de vermellors, mateix que a dimoniets en comèdies de màgica, les figures del vailet i del pastor.

El vailet tenia a la vora el pilot de les garrigues i anava alimentant periòdicament aquell petit infern, mentre el pastor, amb les cames estirades i el pelut al clatell, pelava les vergelles de lledoner que més tard serien collars pels marrans aixaliats, vergues de tortellatge pels minyons presumits de les masies i fuets xiuladors pels carreters de Murons. En Matias solia ajaçar-se a tot pler en el banc de vora la taula, boca enlaire i amb els braços darrera el cap fent-li de coixí, i la Mila trastejava arreglant la minestra i parant l’orella, o bé asseient-se, quan podia, vora el foc.

El pastor, tot fent la seva feina, contava rondalles a n’en Baldiret, i sa paraula, reposada i suau, plena de l’encís foraster que havia servat dels paratges de naixença, s’aixecava en la calma roenta de la peça amb una gran majestat, senzilla i misteriosa, de ritus druídic. La primera d’aquelles rondalles que la Mila li oí contar, fou la de les Llufes.

Vaja per a mostra.

El pastor deia així:

—Vet aquí que per temps, quan encara els animals parlavin, hi havia un vei molt revei que vivia per aquestes muntanyes feia centuris. I això eri per un voler de Déu, que el deixavi viure més que als atros homes perquè no eri pecador ni havia tingut mai tracte amb dona nada. En comptes de gec i calces, com la gent de per ací, duia per tota vestidura els seus cabeis, tan rellargs, que per darrera l’abrigavin com una capa, i la barbassa blanca, que al davant li penjavi fins passat dels genois…

El nen llençava una exclamació admirativa que el pastor comentava amb una mitja rialleta i aquestes paraules:

—Veies tu, petit, si ara nosatros havíem d’anar d’aqueixa conformitat, quina bella presenci que faríem… Seria cosa de vore, conti…! Tornant al vei, vuiu dir-te que eri un sant home que no tenia atra cuca en la cerveiera que pregar a Déu de dia i de nit i menjar rels de plantes per tota vianda i de més a més, qualque lledonot com a llamí de compliment.

—Lledons? —feia el Baldiret amb nova sorpresa, recordant que també ell solia menjar-ne.

—Tal com ho sentis! I que pot éssere que fossin i tot del lledoner de l’Afrau, d’aquei mateix lledoner que escatim tu i jo cada passada.

El nen restava tot meravellat de la suposança, i el pastor seguia:

—Tan sant eri aquei bon home, que els atros se donaren vergonya de posar-se-li devers de por que Nostro Senyor no els hi reparés massa la poquesa amb la comparança. I vet aquí que ara l’un, ara l’atro, anavin baixant tots cap a la plana, fins que vingué dia que en aquestes muntanyes no hi quedaren més que el vei tan revei i les encantades. Ja t’hai contat atres vegades, pensi, que el Torrent de Mala-Sang, la Gorga de les Tres Pintetes i les Sitges de Bellsolera erin més farcides d’encantades que una ròssa de mosquits. Sols que es veien pas, entenes? I on hom s’atrapavi a passejar entremig d’elles creient-se solet i elles, al veure-ho, conta tu com se devien esqueixar de riure! Perquè has de sebre que les encantades erin una llei de gent molt divertida i agradada de follejar amb el jovent. D’això justament va venir-ne tot lo que et contaré. I és que, un cop fora tots els homes de la muntanya, les encantades no sabien com matar l’estona i començaren d’enyorar-se i devenir consiroses, fins que, caient en que de tot ne tenia la culpa el vei aquei de les rels, determinaren de fer-n’hi alguna per a revenjar-se. Vet aquí que van tindre col·lotge en l’Afrau de la Nina, i totes van dire la seua; mes tantes i tantes ne van dire, que no s’hi entenien. Les dones són qualque micota fluixes de llenga i gasten molta escopinya a l’en va… Vuiu creure que haurien pas arribat a tracte si de cop la més petita de les encantades, que eri molt avespada, hagués pas saltat enmig de la rodona i dit així: «Se’n parli pas més d’això, comares! Fins ara he rumiat de quina manera se poria pèrdere a un home, per sant que fos, i ara vos digui que jaquiu aqueix per a mi, que jo me n’encarregui…». Tal cosa passavi avui, diem, i vet aquí que l’endemà, a trenc d’auba, el vei s’estavi de genois fent oració, quan repara una gran ombra en terra. Aixeca el cap i mai diries què veu? Un auceiet petit, petit, tot endaurat, i amb tres plometes vermeies mateix que tres gotetes de sang, en comptes de cresta…

Els ulls verds del vailet resplendien com dues lluernes i ses mans, immòbils, oblidaven el camí de les garrigues seques. El pastor començava a pelar una nova vergella de lledoner.

—Vore’l el vei i quedar-se embadalit, va éssere tot u; i vet aquí que goitant, goitant, va pèrdere el fil del parenostre que deia; i con l’auceiet pegà volada i fugi cap el Cimalt, tot era capficar-se preguntant-se a n’ell mateix: «Com pot éssere que una tan poqueta cosa faça una ombra tan regrossa?». I «com pot éssere que faça aquesta ombra si hi ha pas llei de sol sobre la terra?». I més a més, «de quina casta s’escau aqueix auceiet que jo encara n’havia vist mai cap amb tants anys com tingui…? Serà puput? Serà estornei? Serà martinet? Serà verdum…?». Mes, per tant que rumiava, va pas trobar en sa memori res de consemblant…

El pastor s’encallava per a fer saltar d’una bona esgaiada de ganivet un rebroll de la vergella, que queia en la llar repetellejant, i en la cara del nen i de la Mila s’hi enterbolia per un instant l’expressió beata i espaumada de l’escoltar, i fins en Matias, bo i condormit a lo llarg del banc, es removia inquiet, refregant el pla de l’esquena sobre la fusta i entreobrint i tot un ull interrogatiu si el pastor trigava gaire a reprendre el fil del reconte. El filtre de la paraula humana obra tan poderosament en el sentit dels homes que, quan s’estronca, aquests se’n senten angoixosament enyoradissos.

Mes els recontes del pastor no s’estroncaven gaire: lliscaven generosament, sense esforç, com el cabal d’una deu viva.

—El vei eri innocent com un infant de cria, i tot s’ho hauria pensat fora que en el món passés cosa amb macadura de malici o d’enginy segret. Mes tu ja t’ho deues figurar, petit, que tot allò de l’auceiet era picardia de les encantades, no fa? Tant que, al dia vinent, tantost s’agenoiava, ja et va tornar a vore l’ombra en terra i l’aucei davant dels uis: sols que la segona vegada en va pas tenir prou amb piular i saltironejar, sinó que refilà amb uns refilets tan vius i dolços, que no hi componien res els del rossinyol més trempat de llenga… Ja t’hai dit que el vei eri innocent com un infant, i com que els infants són com els bugiots, que volen tocar tot lo que veuen, vet aquí que el vei, tantost li vingué bé, allarga la mà per a agafar a n’aquei auceiet tan rebonic que li feia mirotes; mes així que li veu l’intent, l’aucei pega cop d’ala i cap al Cimalt atra vegada. Preguntis pas lo que va fere el vei d’aqueia hora en avai! Ni es va recordar de pregar a Déu, ni de desenterrar una rel, ni de roure un trist lledó secaí. I a la nit, en comptes de venir-li una bona son, només li venia aquest pensament: l’aucei, l’aucei endaurat! Això vol dire que encara les estreies feien la cuca-amaga pel cel, que ell ja s’estavi de genois al lloc de cada dia i aguantant ben fort una baga escorredora que s’havia enginyada. I així que s’aclarí i l’aucei començà de revolar-li pel devers, ell que llença la baga i…

El pastor s’aturava per a deixar la vergella pelada, i veia que els ulls d’en Baldiret, rodons com els d’un peix, semblaven talment empedreïts.

—I el va haver? —preguntava el vailet anhelant.

—Just, just pel coi, petit! I que així que el va tindre, el vei que fa amb mofa:

»Mes se va quedar de pedra mabre quan va sentir que l’aucei li responia:

que jo som pas lo que tu te pensis. Som un catiu del Rei de Moreria que pels meus pecats m’han donat a les encantades, fins i tant que atrapi a un vei de veior que haja pas coneguda dona nada i me vulla deslliurar!”.

»El vei a l’oir allò va tindre una grossa alegria, que es va pensar que eri cosa de Nostro Senyor, que pel seu endemig volia fer qualque cosa mai vista. I així fou que digué al punt:

que jo som l’home vei de veior que no som conegut mai dona nada. Digues-me, més aviat ara que suara, lo que tingui de fere”.

»“Arrabassa’m dues plometes de la cresta”, li respon l’aucei, “i clava-te’n una a cada ui”. El vei que li arrabassa les dues plometes de la cresta i se’n clava una a cada ui i de seguida es queda més orb que abans de néixere. “Ai trist de mi, que hai perduda la claredat del dia!” crida tot espaumat. Mes l’aucei llença una gran riaia, s’arrabassa la darrera ploma de la cresta i li clava just al mig del cor. A l’acte li torna la vista al vei i…, mai diries què repara al seu davant…?

En Baldiret, enartat, havia perdut la veu.

—Donques, repara una minyona bonica com una Mare de Déu, però també, com ell, sens llei de vestidura i sols amb una garlanda de roses que li enrondavi el coi i després li arrossegavi per terra…

El pastor s’interrompia tot rialler.

—Endevinaries mai qui eri aqueia minyona?

—L’encantada!

—Oidà, que ho has ben encertat, petit!, la garlanda de roses?

En Baldiret quedava sobtat, mirava enlaire, mirava en baix, es fregava la galta contra el muscle i…, no li acudia lo que podia ésser la garlanda de roses.

—La baga escorredora, home!

—Maliatsiga! —I el nen es mossegava la llengua en despit de no haver-li acudit una cosa tan senzilla.

—I, què va passar? —feia a son torn la Mila, tota encuriosida.

—Podeu contar, ermitana! Les encantades la sabien pla bé llarga quan se posavin a fere del seu ofici, i el pobre vei eri un sant home que mai se n’havia vistes de més fresques que raure amb elles. Així que, veient-se tan a la d’aqueia minyona prima de roba i que se’l miravi de fit a fit, el pobric va heure una bella vergonya, i ell que bolca amb la seua cabeiera i es posa les mans davant cara. Mes s’havia descuidat, tanmateix, de lo mellor, que era arrabassar-se la plometa de l’encantament que duia clavada al cor; donques, per tant que es tapés la cara, sempre veia de l’atra banda a l’encantada, mateix que tingués els dits de vidre. I tot s’esglaià quan ella, acostant-se-li, va fer-li així mateix:

que te vuiu pas fere cap llei de mal. Jo som Floridalba, la més petita de les encantades de la Gorga, i he pres llàstima de tu. Si vols vindre-te’n amb mi, te faré l’home més ric de tota la terra. Entrant-hi pel foranic del Bram, tinc al cor de la muntanya un palau tot fet de polsina de les estreies i de conquilles de la mar salada: els badadors són de coral polit, les portalades d’argent blanc i les pilastres de la sala taiades dels ossos del gigant Veutacrusques, a qui matà mon pare perquè es volia casar amb mi. Si hi véns a viure, te faré dormir en llit d’or encortinat, dins d’una cambra de miraiets endomassada de pedreria; te donaré per tot menjar peixos dels rius de llet que passin per sota la terra, i per tot beure resolis que colin i recolin cada dia les tres-centes dones del Rei de l’Orient…”. Havent dit això, l’encantada s’aturà perquè es pensavi que ell ja en tenia de sobres més que prou amb aqueies promeses per a seguir-la. Mes el vei, que ja s’havia refet una mica de l’esglai i pregavi a Déu que li donguesse coratge, gira tot d’una la cara i diu, cridant: «Fuig-me d’ací, follia enartadora, que més m’estimi la glòria del cel que totes les riqueses de la terra!». A l’oir això l’encantada que se’l mira amb un gran enuig, i a l’acte es fon per art d’encantament…

Una expressió de desengany allargava la cara de faunet del nen. Com era possible que un home que no tenia altre vestit que la seva cabellera renunciés així com així a un palau fet de bocinets d’estrella, amb badadors de coral i portalades d’argent?

—I què: va tornar, l’encantada?

—Si va tornar, ermitana? Penseu pas que les encantades fossin dones per a deixar un plet així com així…

El rostre de faunet s’asserenava.

—Tot aquei dia el pobre vei va pas sebre lo que li passavi. Bé ho provavi de passejar-se del Bram a l’Estimbada i de Peu de Gall a les Cabiroles; bé en va començar d’oracions i penitencis! Amb res se podia esborrar dels uis a l’encantada, amb aqueis cabeis com una polsaguera d’or i la garlanda de roses entorxada al coi. A mitjanit va pas poder aguantar més, i ell que es posi de genois al lloc de cada dia. Mes, espera que esperaràs, venien pas aucei ni minyona… I ell que va pensar: «Jo volria que vingués, que li donaria la meua cabeiera per a amagar-se les carns; que, tanmateix, és una vergonya que corri així una minyona com ella». Pensat això, vet ací que es presenti l’encantada, i ell que, en comptes de donar-li la cabeiera, se la mira bé de regord, baixa els uis, se posa a tremolar, i va pas dire paraula. I l’encantada que li fa: «Encara que ahir me gitessis del teu davant, jo te tingui pietat i torni. Ja que no t’escau éssere ric, si tu te’n vols venir amb mi, te faré l’home més poderós de la terra. Te donaré un vestit tot de pedra foguera, una espasa feta d’una velga de llamp i un cavai més corredor que el vent, i amb aquest vestit, aquesta espasa i aquest cavai, te’n podràs anar pel món enllà a seguir reialmes i fer-te teus els que vulles, que ningú te podrà dur la contra, puix si els homes volguessin matar-te, el teu vestit, per cada cop que et donguin els hi tornarà un raig de foc; si volguessin fugir de tu, per tant que corrin, el teu cavai els atraparà de seguida, i si no es volguessen donar de cap de les maneres, la teua espasa, feta d’una velga de llamp, els deixaria a l’acte cendra viva…». El vei s’escoltavi a l’encantada tot moix i capficat, i ella que, veient això, li pregunta què determinava. Aleshores el vei fa un gran surt i com el dia abans diu tot esglaiat: «Fuig-me del meu davant, follia enartadora, que més m’estimi la glòria del cel que tot el poder de la terra!». Ella que se’l mira amb cara de més malici que el dia abans, pega cop de peu al sòl i es fon per art d’encantament…

El pastor s’aturava un instant per a estirar els braços fatigats i refregar-se el pelut per la closca, mes la impaciència del vailet el fiblava de seguida com un agulló.

—Conteu!

—Catxassa, petit, que tanmateix perdi l’alè… Fes-te compte que amb les rondaies s’ha d’anar pas tan depressa com a ca l’apotecari… Donques voràs que, després que va havere tret atra vegada de la seua vora a Floridalba, va quedar-li al vei una mena de tristor tan forta, que es passà tot lo dia plorant com una viudeta noveia: i tot plorant, rumia que rumiaràs, se deia: «Deu éssere pla bé més gustós tenir un palau dins de la muntanya i dormir en llit d’or encortinat, i menjar peixos dels rius de llet, i beure resolis colats i recolats per les dones del Rei de l’Orient, que pas jaure per les tutes i serenes, esgarrinxar-se els peus per les garrigues i tastar atra cosa que rels margantes i l’aiga clara que prengui amb la conca de les mans…! Mes jo som pas més que un trist pecador, i con Déu m’ha pas donat això de la seua volença, senyal que ho mereixia pas…». I dient així s’acontentavi una estona, fins que li venia aquest atre pensament: «Tanmateix, l’encantada ha trobat una cosa ben bonica! Seguir tots els reialmes de la terra i fer-me meus els que volgués. Si aquestes muntanyes tenen quatre dies de camí, quants ne deu tindre el món? Pot éssere deu? Pot éssere dotze? Pot éssere tants com tots els dits dels peus i de les mans…? Quan jo eri petit, un corb va contar-me que hi havia tanta casta d’homes com d’auceis, i que també tenien la paraula i el plomatge diferent els uns dels altres… Si fos així, seria ben bé cosa de vore; mes jo sé pas del cert si el corb me contavi qualque mentida. Ell deia que havia seguida tota la terra i jo m’he pas mogut mai d’aquest redós. Tanmateix, a la meua jovenesa havia de baixar de la muntanya i córrer un poc de món; és pas braument divertit passar la vida com un lluert…». I vet ací que, rumiant aquestes coses que mai li havien passat pel cap fins aleshores, l’atraparen les ombres de la nit; i encara no rompia la matinada, ell que es posa al lloc de cada dia, genois en terra, esperant a l’encantada; que el cor li deia que tornaria; i anc que ell estavi fort i ferm en rebutjar-la, per això s’acontentavi pas de no vore-la, que el gust de la companyia és la cosa que els homes prenen més aviat…

—I va tornar, pastor? —feia la Mila, interessada.

—Més d’hora que els atres dies. Abans de clarejar ja la tenia allà, seguda al seu costat, mirant-se’l amb uns uis lluents com els del Mussol, i dient-li amb una veu més dolça que quan feia els refilets d’aucei endaurat: «Sé pas què m’has donat, vei del meu cor, que me pusqui pas apartar de tu per més que m’agraviïs. Jo tingui de donar-te una mercè de totes passades, i ja que no vols éssere l’home més ric ni el més poderós de la terra, seràs el més savi. Tu saberàs tot lo que passi en el món i fora del món; voràs pujar la saba pel tronc de les plantes i créixere les flors i les fuies; voràs la formiga que corri a l’atra banda de la terra i el vaixell que navegui en lo més apartat de la mar gran; voràs els camins amagats de les estreies i les cavorques de l’infern, plenes de males bestis i de condemnats que es retorcin i s’unglegin; voràs els designis en el cor dels homes i els infants en el ventre de les dones; res hi haurà colgat per a tes ninetes de ponent a llevant, en cel ni en terra… I així mateix tot ho oiràs i ho entendràs tot: lo llengatge dels auceis en l’aire i de les bestis terrassanes en la terra; les cantúries dels peixos i les serenes al fons de l’aiga, i els romflets del vent, i el retruny de les tronades, i els gimecs de les muntanyes i tota mena de remor o fressa que moga cosa criada devers o lluny de tu… I amb això saberàs per endavant tots los segrets del món i on sia del cert el bé i el mal per a esquivar-los o pendre’ls». Mentrestant que això deia l’encantada, el vei se la goitavi i el seu cor se fonia. «Què faràs, trist de tu?», se preguntavi ell mateix. «Te l’escoltes o no te l’escoltes; la segueixes o no la segueixes? Si la rebutges i fuig de tu, te moriràs d’enyorament, i si la segueixes ets condemnat fins a l’acabament del temps, que ella prou que ho vegi que és una goja i son poder sols de mal éssere… Ai, trist de tu, què has fet, que has pecat de vista i d’oí i estàs perdut sense remissió…!». En aquestes, l’encantada, que el sotjavi, li fa: «Ara ja t’hai dit tot lo que puc donar-te: digues-me tu d’una vegada si vols venir amb mi o si hi vols pas venir…». El vei aleshores arrenca un gran plor tot s’exclamant: «Deixa’m en repòs, follia enartadora, que pusqui pas aguantar més!». I posant-se el cap enmig dels genois, comença d’encomanar-se a Déu. Mes ella se li acosta a cau d’oreia i li diu tota moixa: «Vine-te’n amb mi, vei del meu cor, que jo estigui emprendada de tu i vuiu fer-te l’home més ric, més poderós i més savi de la terra…!». El vei se tapi les oreies per a no sentir-la, i fent un esforç de totes les seues forces, crida amb un gran crit: «No, no…! Surt del meu davant, mala aconceiadora, que més m’estimi la glòria del cel que tot lo mellor de lo mellor de la terra…!». I vet aquí que, dita semblant cosa, tot se li féu fosc mateix que el món finés; i eri que ell se pensavi que l’encantada havia fugit d’ell com cada dia…

—I no havia fugit? —exclamava la Mila amb un pam d’ulls.

—Fugir pla, ermitana! Tenia pas enllestit encara el seu jornal, i ja vos hai dit que eri pas dona per a deixar-lo a mitges… Veus aquí que con va vore al vei tan acotat, ella que li enronda un braç al coi i li diu poc a poc, com si es confessés: «Atrament, ja vegi que ets l’home més senzill i sant de la terra, i que amb tu hi pusqui pas res… Jo m’havia emprendada de tu i et volia fere el meu marit; mes tu m’has rebutjada per tres vegades i me’n tingui d’anar tot de seguida; mai més me voràs, m’oïràs ni saberàs de mi… Però abans d’anar-me’n vuiu deixar-te un record que et duri mentre el món sia món…». I dient això, se li acosta, li fa un petó ben llarg i es fon per art d’encantament.

—I no va tornar?

—No, ermitana; ara va pas tornar, si no, acabaríem pas mai la rondaia, pensi… —I el pastor reia mirant la cara de la Mila.

—Què! —feia aquesta, parada—: Ja s’ha acabat?

—Manca tan sols la cuaranya… Mes, quedeu pas tan desinganyada, encara, dona! Voreu què va passar. Així que hagué deixat al vei, l’encantada s’encamella en una ratxota de garbí que passavi, i li comana que la duga a l’Afrau de la Morta, on s’atrapavin les atres encantades fent mitja i conversant; i, tantost hi arribi, ella que fa amb un gran crit:

»Podeu pensare quina cridori s’aixecaria a l’oir semblant nova! Totes les encantades preguntavin com era estat allò, fins que la més petita les hi contà que ja havia atuït al vei de la muntanya. Les encantades ho volien pas creure i es feren explicar totes les provatures tal com havien anat, i veient que n’havia pogut traure res temptant-lo amb les riqueses, amb el poder i amb la saviesa que són bells esquers pels homes i que amb tot i això ella seguia dient que l’havia hagut, tot era preguntar de quines eines, de quines cadenes, de quines begudes o de quins conjuraments s’havia valgut per a obrar el miracle; fins que ella digué que l’havia obrat amb un sol petó…! Puix d’ençà que el món és món, s’ha pas trobat encara beguda, cadena, enginy, escarceller o conjurament tan poderós pel sentit de l’home, per sant que sia, com un petó de fembra… En aquestes, com les encantades menys viues se n’enriguessin, veus aquí que començaren de sentir una veu fonda, fonda i confosa com un ressò d’onada, que venia de molt lluny. Pararen l’oreia i oïren que aqueia veu deia només: “Floridalba…! Floridaalba…! Floridaaalba…!”. Eri la veu del vei, que corria desesperat d’una banda a l’altra, tan aviat per la Cresta del Follet, com per l’Anap del Rei, com pel Bau de les Olives, cercant pertot a l’encantada i pregant-li que el volgués amb ella, que per un atre petó dels seus llavis donaria de grat, a més de totes les ventures de la terra, la mateixa glòria del cel… I a l’oir tal cosa, les encantades, d’allò més divertides, s’espandiren per tots els indrets de la muntanya i es posaren a escarnir al vei, repetint lo mateix que ell deia amb unes grans riaies… I d’ací les hi va vindre aqueix vici tan relleig que encara els hi dura…

—I del vell, pastor, què se’n va fer?

—Va morir-se al cap de la centuri del mal d’emprendament; i com que havia mort afollit i sense penediment, va pas poder entrar al cel. Déu mos el gord a nosatros! I encar ara, ermitana, en les nits de tempesta, quan repiqui l’esquellinc del Cimalt senyalant una desgraci, se veu passar la seua ànima en pena, mateix que un foc follet, pels còrrecs i fondalades, i sa veu, fosca i llarga com un ressò d’onada, para pas de cridar: «Floridalba…! Floridaaalba…! Floridaaalba…!» fins que s’aixequi el dia.