14. EN LA CREU

Totes les serenors de sa alegria s’havien fos amb les nuvolades de la preocupació que els invadí.

El pastor, poc després d’escorxat el llebrot, guarní un fogó en un cloterall de roques, hi posà unes graelles fetes amb brocs retorts d’un server solitari que hi havia allà prop, i en les graelles hi espatarrà el cadàver, obert per la meitat a tall de llibre i ben refregat de dins i fores amb un gra d’all i quatre gotes d’oli. Amb aquell adob el de sa mateixa sang a mig escórrer, el llebrot es rostí i ells, capbaixos i remugant cadascú sos pensaments, se menjaren a cremadent i amb gana, mes sense pler; aquell esmorzar que segons el pastor havia de tenir més gustos que una pubilla casadora, i que els hauria tingut en realitat sense l’amargantor de l’estrany desdejuni, no fou altra cosa que la trista satisfacció d’una necessitat animal.

De tant en tant, i mentre menjaven, la Mila, presa de recels, aixecava vivament el cap com per a sorprendre de nou l’espieta al cim del tallat de l’Orgue, fins que el pastor li digué:

—Vos escarrasseu pas, dona de Déu; tingueu pas por que hi torni per avui a vora nostra. Anc que seguissin els civils tota la muntanya n’atraparien pas ferum de la mala besti… Ell sotgi i fa de les seues mentris és pas vist, mes un cop se’l descobri, com si se’l dragués la terra… Mireu com ha pas tornat a l’ermita després de l’estamenya dels coniïs… Mes, ah! Això cal adobar-ho d’una vegada, i si és pas ell qui s’arrimi a nosatros, mancarà pas qui s’arrimi a n’ell…

La Mila aturà el tall camí de la boca, i digué amb tremolor en la veu:

—Pastor, per l’amor de Déu! Deixeu-lo estar, deixeu-lo estar a n’aqueix home… No li digueu res…

—Mengeu, mengeu, ermitana, i vos deu pas desori… Això és cosa meua…

—Per l’amor de Déu, pastor, que deu tenir mala baba…! Mai m’havia fet por i ara comença a fer-me’n…

—Crenyeu pas per vós, mentris jo visca. Sé pas per què, mes és així; sempre li hai fet més basarda que la creu al dimoni, i ha pas mai gosat a mirar-me de cara amb els sens uis de brúfol… Amb els coniïs, amb l’ermita, amb tota cosa s’hi desvergonyirà perquè conti amb la dreta del vostre home, mes amb vós s’hi atrevirà pas, perquè sap pla bé que no li perdonaria!

El pastor deixà anar aquelles paraules en el seguit de la preocupació, mes a la Mila li anaren de dret al cor. Commoguda, amb un nus a la gola, féu solament:

—Pastor…, pastor… —i dues llàgrimes grosses, clares, li rodolaren cara avall.

El pastor s’esparpellà amb vivesa, com un toca-son sorprès pel dia.

—Com és això, ermitana! Vuiu pas que vos encaganyeu amb aquestes dèries si voleu pas renyir amb mi! —Es posà a riure, esforçant-s’hi—. Feu tanmateix massa cabal de les paraules, vós, i això vingui pas a tom… De vegades un hom xerra, xerra, sense pensar que seu dones, i després… Vaja, jaquim-ho estar ací i se’n parli pas més, sentiu? Desarem les tovaies i tornarem amunt si vos plau, si no perillaria que ens hi vinguessin a cercar amb un fanal! —I llençant els ossos i desfent el fogó d’un cop de peu, ficà al sarró els fòtils que havia tret per a l’esmorzar, i en un girant d’ulls estigué a punt de marxa.

«M’estima! M’estima!», es declarà resoltament la dona per a ella mateixa. «No ho vol dir, no vol que jo ho sospiti, però m’estima!».

I altra volta amb els ulls plens de llàgrimes, pensà quina ventura hauria estat la seva si hagués trobat en son camí a n’aquell home abans que a l’altre. Mes ara els daus estaven jugats, i lo que hauria pogut ésser la ventura si hagués tingut lloc a son temps, ara sols podia ésser ja un mancament, un pecat, una baixesa. Sí: ella no ho havia descobert, això, fins que descobrí sobre son cap, el cap pervers de l’Ànima, però de llavors ençà, la idea cruel l’agullonava. Quin mal feien ella i el pastor, sota aquell cel de Déu, per a què haguessin de témer la mirada d’un home? Cap, certament! I malgrat això, quan els hi caigué al damunt la del mal esperit n’hagueren un trasbals tan gros, que haurien donat mitja vida per a esquivar-la. I era que aquella mirada els ferí com un afront, amb l’intent que l’animava de forçar una reserva de ses vides, de robar el secret d’una suposada intimitat clandestina. El pastor i ella no ho eren pas uns amigats, mes l’Ànima s’ho pensava, i al sorprendre-li aquell pensament, la dona quedà aixafada i plena d’un inexplicable terror, tal com si l’haguessin atrapada en un delicte veritable. Potser per haver-lo mig comès, si no de fet, de voluntat, aquell delicte, era que la dona s’angoixava, perquè no dol pas lo que no està endanyat, ni sent la impressió del pecador més que el pecador mateix o el que ja porta en si el grell del pecat. Però, anc que així fos, per quin motiu, per quins conjuminaments de la sort havia de resultar dolent i de mal ésser en unes hores lo que en altres hauria estat cosa santa i natural? I amb la raó nedant esmaperduda en una mar de confusions, la pobra dona tractà de descobrir el far lluminós, la llei oculta d’aquell fenomen. No encertà pas a trobar-la ni a lliurar-se de sos efectes. Una cosa hi havia certa i positiva: que la satisfacció cabal i sanitosa que es trau de lo que es posseeix a cor obert i a vista de tothom, no era ja per a ella, i que el goig d’amagatotis, la ventura de frau, eren enviliment, cugúcia, pecat…, dolceses reprovades i repugnants a la consciència. Quasi bé valia més no tenir-les mai, no desitjar-les; quasi bé valia més estimar-se d’aquella manera que s’estimaven ells, de lluny, sense profit, sense terme ni acabament. També era aquest un estimar incomplet i antinatural, però hi havia major condícia i honestedat…

I ara la Mila, de nou copbatuda pel remoixell de ses impressions, variables com rufagades de tempesta, admirava xardorosament al pastor i el regraciava per lo mateix que estona abans, en el clot de Pas de Llamps, l’havia acusat: per aquella quietud de desitjos, per aquella reserva amb què cobria, com amb vel de serena castedat, la humanesa de sos sentiments. Perquè ell l’estimava, l’estimava! No podia, no ho volia dubtar… La mirada aquella del matí de la desfeta no havia pas mentit: l’estimava! L’estimava més que a tota altra cosa i vetllava per ella…! I fadada per la idea aconhortadora, se la repetia, se la reclavava al cervell, s’hi abraçava com a sa darrera taula de salvació…

Camina que caminaràs, havien arribat d’una altra bordada quasi bé al curull del Roquís Gros, sense haver deixat mai encara la banda de tramuntana. Vorejaven unes esmotxadures plenes de trencacolls, i aixecant el veien ressortir de la muntanya, aplomant-se atrevidament sobre l’estimbera de salts i pendissos escarpats, les enormes Castelles del Cimalt, la cornisa ferotge de penyarals pelats i rosegats pel temps, que semblava la barbacana runosa de la fortalesa que era tot el Roquís. Passant-hi pel dessota, la Mila acotava una mica el cap, com tement veure esllavissar-se amb gran terrabastall aquells crostons d’un pes incalculable de milers de quintars, que, sobreposats com a la ventura, s’hauria dit que feien prodigis d’equilibri en la buidor. Mes el pastor i ella van passar de llarg sota les Castelles, i les Castelles restaren tal com havien estat per segles i segles, fermes i incommovibles sota el cel i com rient-se de les basardes de la dona per les esquerdes travesseres que a tall de boques nombroses els hi llescaven l’amplada camusa dels ronyosos frontispicis. Qui estigué a punt de caure i rodolar muntanya avall fou la mateixa Mila; d’una virada en rodó havien donat l’esquena a tramuntana, i de cop la terra és fongué de totes bandes i el cel caigué com un teló de boca fins als peus de la dona.

Ella, d’un gran surt, es féu sobtadament enrera. El pastor s’aturà, guaitant-se-la i somrient.

Acabava de semblar-li a la Mila que, si donava un pas més, desapareixeria pel decliu encorbat, en qual límit estepes i romanins eneriçaven ses branquetes fosques com pues d’una pinta espessa vista contra claror. On era el reste de la muntanya? On el món dels homes? L’espai se’ls havia xuclat, i semblava xuclar-se també la idea de sa existència aquella escassetat d’elements visibles que restaven: l’abim de llum al fons, esmotxat pel caire de Roquís on estaven clavats l’home i la dona.

Una sensació de deslliurança, de buidor mai sentida, invadí a n’aquesta completament.

—Pastor…! Pastor…! —xisclà d’una veu ofegada, estenent els braços i sentint que el cap se n’hi anava, com si volés pels aires.

Mes, abans d’obrir boca, ja el pastor l’havia engrapada fortament d’un braç.

—Veiam, vatua conques! Tanmateix, vos feia més segura… Pareu ment, perquè és pas cosa de badar, a fe. D’ací fins al cim tindrem sempre una banda desemparada, i qualsevuia alenegadota vos gitaria Déu sap on…

Tot havia estat efecte de moment, però; una sorpresa del canvi sobtat de decoració. De seguida la Mila reprengué la seguretat i seguint els consells del pastor, muntà en silenci i sense distreure’s amb res. Prou el sentia el buit immens, quan a son darrera, quan a son costat; prou la sentia la força que li xuclava les ninetes com per a fer-la mirar, malgrat ella, a través de son cos mateix; prou entreveia, lluny de l’enfocament de son esguard, fondàries vertiginoses que es poblaven de miratges; mes ella, amb el cap cot i resistint a la seducció de lo desconegut, serpentejava en amunt pel mig de les garrigues, altre cop cremades, quals brins ennegrits li enganxaven faldilles i li esgarrapaven ingratament les cames.

No va aturar-se fins que el pastor féu amb un gros sospir:

—Alabat sia Déu! Prou n’hi ha!

Estaven en la Creu. Una gran esplanada rocosa coronava el Roquís, escurullant-lo com el gra d’una mesura quan s’hi ha passat el rasador. De moment, la Mila, encarada cap al centre d’aquella esplanada, no vegé més que una estesa de pedregoler sembrat de les invariables mates de garrigues, estepes i romanins. Un carrer de vent que passà de seguida de llevant a ponent l’empenyé amb tanta força, que li féu blincar el cos, esblevenant-li, ensems tots els cabells.

—Ave Maria! —s’exclamà la dona, amoïnada.

—Oh!, ací el vent hi té pas cap parabanda: per això passi tan llatí. Mes així que ha passat, ensumeu, ermitana. Mai heu sentit cosa tan delitosa! Tot flairi a minyonetes, a encens i a marinada…

En efecte: el cim enter semblava un alipteri. De tant en tant, nuvolades invisibles de tota llei d’aromes sanitoses revolejaven, invadint els senys deliciosament enfollonits. D’on venien aquelles aromes? De tota la muntanya, del món d’en avall, que deixava escapar lo més pur de son alè, mentre ell s’endropia i emmetzinava en ses mateixes impureses reaspirades. Mes, on era encara aquell món?

El pastor l’agafà de les espatlles i li féu donar mitja volta.

La Mila es posà les mans als ulls, i sentí les arreletes dels cabells a través de sa closca. Recordances de les vistes preses des de la Fita, des de Miranius, des de totes les alçàries de la muntanya, que pobretes, que aigualides quedaven davant del que veia! Allò era estesa, allò era immensitat desmesurada…!

Amb prou feines hagué de preguntar. Aquella mena d’enrajolat ocrí i sienós que tenia sota els ulls, era Murons, la grossa vila antiquíssima, ratllada tota com amb carbonet pels solcs de sos carrers. Les fumeroles que s’escampaven de ses xemeneies, barrejant-se en els aires, planaven com una boirina blavenca sobre les teulades. Aquella gran escampada de taques rectangulars, matisada amb tota l’escala dels verds, que enrondava la vila, eren les hortes i ferratges. Aquella barra travessera d’argent blanc que els hi posava límit, era el riu, el petit Nil que feia fecunda i rica l’encontrada; i allò que rossejava, en franges paral·leles, a cada banda del riu, eren les albaredes despullades, a les que seguia el dilatat colrament de les terres de pa. I més enllà encara, avençant sempre pel dret, aturava les mirades una esblaimada cordillera d’ambre gris, que no era altre que les muntanyes de Roquesalbes. Destacant-se a la dreta, aquelles muntanyes s’accentuaven —butllofant-se totes de pobles minúsculs que blanquejaven com grapadetes d’anissos—, per a rematar en un promontori bravament engallit entre cel i terra; i per sa esquerra, la cordillera blanca s’enxufava en altra bruna i més alterosa, que en la llunyania prenia horitzontalment tota la banda sud. A trossos enribetava la crestallera d’aqueixa barricada fosca, un dentejat d’un blanc rosat, tan net, que malgrat l’apartament, semblava rebotir als ulls.

—Són les neus de tot l’any —declarà el pastor, a una pregunta de la dona—. A qualsevuia temps que munteu al Roquís, les veureu sempre amb la seua mantellina a la testa, a n’aqueies muntanyiques… Elles soles endiumengin tota la vista, atrapeu pas?

Mes la Mila no hi prengué l’entusiasme que el pastor per aquelles muntanyes. S’estimava més guaitar, tot ençà, les menudes coses coneixents.

I començaren de donar la volta a l’esplanada. El curull del Roquís era la major altitud de la rodalia i la dominava en una gran extensió. La Mila retrobà ben tost el Roquís Petit, com una gorra de cop caiguda als peus de son germà gran; la planureta anular de Ridorta, encentrant, com la nina d’un ull, son bufó turonet; l’entrellat d’arbredes, comes i camins, que acompanyava fins a Llisquents, la rústega vila terrassana, acusada en l’enterboliment de les distàncies per l’espurna, resplendent com una lluentina, de la bola metàl·lica de son campanar; les cilíndriques pilastres de Torrelles; les apartades maresmes ensorrades, i tanta i tanta de cosa més, perduda en aquell gran llenç de terrer.

Voltaren una altra mica, vegent sorgir les corregades capritxoses dels Roquissos, la carena allargassada i sacsonera del Mitjà, semblant, d’aquella alçària estant, a un budell descobert de la gran moca de pedra; i darrera la carena, el seguit de la plana, ara d’un to polsós, que li donava la manca de vegetació; i al fons, noves muntanyes encara, blaves, transparents, d’aquarel·la… Cinquanta passes més, i la banda de llevant es descobrí a sos ulls.

Aleshores sí que la Mila els clogué ben depressa, enlluernada altre cop per un sobtat i llampegant miroteig d’espill. Què era aquella ratlla de llum, llarga i feridora, que migpartia travesserament el cel i la terra? El pastor ho digué amb una paraula sola, amb una paraula màgica:

—La mar!

La Mila va tombar-se com fiblada.

Que allò era la mar, el quelcom imponderable de què havia sentit parlar tantes vegades?

Parpellejà repetidament, fent una gran neteja de ses còrnies; després tornà a mirar, esbatanats els parpres, fixes les ninetes, resistint heroicament el guspirejant pampallugueig encegador.

—La mar! La cosa mai vista…! La mar gran dels peixos, dels naufragis, de les serenes, de les grotes virolades, de les petxinetes i llerons…! —I per sa memòria passaren com una exhalació els exvots de la capella, les narracions del pastor, les dites i recontes d’abans d’anar a la muntanya, tot lo que li havia parlat d’aquella mar tan retreta i exalçada pels homes… Una alenada de desil·lusió l’enfredorí de cap a peus.

El pastor li llegí el desengany en la cara i tractà de revifar-li les admiracions amb noves referències ponderatives. La Mila féu que es convencia per criança, mes no pogué pas capir ni aproximadament que totes aquelles referències anessin per la senzilla rega resplendent que no semblava pas més que el caire soleiat d’una espasa llarguíssima de gegant de rondalla, ni es retirava de res amb la mar gran de sa imaginació, plena de faules portentoses. I deixà de guaitar-se-la per a tornar a voltar i revoltar, examinant després de les llunyanies, les runes de la dita abadia de Cabrides, allà, en l’escolament de la muntanya, les del castellàs del rei moro, que semblava relliscar sobre Murons de les asprositats estant de la costalada, els queixals i esquitlleres inaccessibles de la banda del pla, i la garlanda d’olivets frondosos que guarnien, en el fons espaumador de la fondària, el sòcol venós del Roquís… De sobte, ferida la memòria per una idea, preguntà al pastor:

—I la Creu, on és? Encara no l’he vista…

El pastor contestà:

—La Creu? Per temps va éssere clavada allà enmig, en aqueia cimbeiera cairuda…

—I ara?

L’home se la guaità, estranyat.

—Ara? Ara és pas enlloc… Que pot éssere en sabríeu pas encara la histori de la Creu? —I com la Mila rodés el cap negativament, li contà en quatre paraules.

—Deu fere cinc o sis centuris que donà en la vila de Murons una pestarra maligna que en un amén, Jesús, la netejà de la meitat de les seues ànimes. Per places i carrers hi morien les gents mateix que mosques, i per tanta que ne colguessin hi podien pas donar l’abast. Podeu pensar si se’n feren de provatures per a esbargir la malura! Que perfums sanitosos, que professons, que penitencis…, res hi valia, res. Mes, tanmateix, com que és de llei que tot lo del món s’acabi, dia vingué que també la pesta va acabar-se d’ella mateixa. Aleshores tots els que quedavin amb vida varen pensar de donar mercès a Déu per la deslliurança, i posant-hi cada u lo que posquia feren fer una creu de ferro, tan regrossa, que plantada al Cimalt se posqués vore de tots els pobles de l’intorn. Un cop feta, determinaren de pujar-l’hi ells mateixos de les seues forçes, i per a que fos més accepta als uis de Déu, dur-la per aqueixes balmes i segats de la banda de la vila. I se’n van pas desdire, veieu! Grocs i desnerits com estavin, quins de la marfuga passada, quins dels trencacors i angunis, tots, rics i pobres, xics i granadeis, s’acoblaren i, maldant i rellevant-se, la van pujar fins al cim. Allà on els atrapavi la nit s’aturavin i, menjant i resant les lletanies, vetllavin la Creu. Quatre dies estigueren pel camí, al cinquè l’arribaren a terme, al sisè la plantaren en el cimbeier, i al setè, que justament s’esqueia d’éssere diumenge, digueren de celebrar-ho amb una gran festassa. En aquestes, un renegat que hi havia a Murons, rebutjat i malvist de tothom per la seua dolenteria, se ficà enmig de la gent i digué que en la Creu hi mancavi quelcom: el Sant Crist, i que ell l’hi posaria. I abans que la gent posqués deturar-lo, s’enfilà per l’arbre de la Creu, i enmig del rebombori de la gentada, penjà del travesser un esquellinc de matxo.

—Jesús, Maria i Josep! —murmurà la Mila, escruixida.

—Mes, va pas havere d’esperar el càstig, ermitana! Tantost havia fet el sacrilegi, i encara havia pas acabat de dringar l’esquellinc, veu’s aquí que del cel, serè tal com avui, sortí un llampec furient i un espetec tan regròs, que tota la gent caigué bocaterrosa. I con aixecaren el cap, l’un aprés de l’atre, veieren pas arreu rastre de Creu ni de renegat. Quedavi pas més que la muntanya sola i una gran sentor de sofre que tapavi els sentits. I veu’s ací com va éssere posada i treta la Creu del Cimalt. Ara, con la gent atrapi qualque os esblanqueït de veior i endivini pas de què és, s’afanyi a colgar-lo ben endins de la terra, tot dient: «Os de renegat, per arreu fora sagrat». Mes si atrapi un tros de cagaferro, pensi que és resquici de la Creu i se’l posi a la capçalera del llit, per a que el servi d’intents dolents. Jo, com ne tingui pas, de llit, sabeu?, el dugui sempre al sarró… —I el pastor hi ficà la mà i palpant i repalpant, en tragué una bola ronyosa que mostrà a la dona.

Aquesta preguntà, dubtosa:

—I voleu dir que això és de la Creu?

—La gent de per ací bé ho conti per cosa certa… Jo vai atrapar-ho un dia sota de la sabata i ho vai arreplegar pla bé… Un hom què sap? I sia com sia, ellu m’ha pas de tirar cap coça, pensi…

A la Mila li passà pel cap aleshores si la serenitat del pastor no seria deguda, més que a sa pròpia virtut, a la d’aquella amuleta preservadora.

Mes ell tornava a dir:

—Lo que sigui ben veritable, ermitana, és el ressò de l’esquellinc. De tant en tant redringui tal com redringavi quan el renegat el penjavi de la Creu; i això és sempre que ha de passar una desgraci en el clos de la muntanya. Jo l’hai sentit dues vegades. A la primera finà la meua dona, que al cel sia; a la segona caigué un tros de la Nina i ensorrà tota la cortalada de Sant Ponç, amb el boer que hi era a sota.

Una esma de somriure estirà els llavis de la Mila, i una espurna d’incredulitat mirotejà en sos alls crestallins. A voltes li semblava que el pastor era un nen gran que donava massa crèdit a les rondalles que ell mateix s’enginyava.

Havien ja prou voltat i revoltat, i sadollats de resplendors, de baumes i d’aires plens, l’home proposà de seure una estona abans d’emprendre el retorn.

—Estan per caure nou hores. Podem reposar i, passant pel collet, a poc més de les deu serem a casa.

La Mila obrí uns grans ulls.

—Només les nou? Com pot ésser, si hem caminat tant?

El pastor s’assegué tranquil·lament, una cama allargada i abraçant-se l’altra plegada pel genoll.

—Tant? Donques, con diríeu, vós?

La dona prengué mides de pensament, i no encertà a precisar res.

—Vaja, maldeu pas: ja vos ho diré jo. Pujant d’una pitrada, de l’ermita ací, hi ha dues hores curtes. Tot lo que hi sobra ha anat per estaries i esmorzar, veieu.

La Mila no se’n sabia avenir. Resultava que, entre pujada i demés, hi havien esmerçat encara no quatre hores quan ella hauria dit almenys sis o set.

S’assegué també no massa lluny del pastor, i com ell, dominada encara per la mala impressió de l’Orgue, que, més o menys velada, no els havia deixat un moment, es posà a mirar en avall distretament. A sota tenien Murons, la planúria rajolosa quadriculada amb carbonet. Passada l’hora dels esmorzars, la calima que enterbolia l’atmosfera s’havia quasi bé esvaït: tan sols ací i allà s’aixecaven encara, escopides a glops per les ertes xemeneies, algunes fumeroles color d’aiguardent amb aigua, que s’haurien dit subtils i transitòries columnes d’estibina d’un gran temple faulós, deslliurat ja de sos porxos, voltes i enteixinats. Sota el sol, que acusava el relleu i proporcions dels plans, les teulades mostraven son llaurat rectilini, com de petxines planeres, i les places, esmocades de cases, els piquets negres, més petits que pics de mosca, de les poques persones que les creuaven.

La Mila, amb sos ulls penetrants de pardal, cercà en l’extensa xarada els indrets que més coneguts li eren: el carrer de França, emplaçament de les botigues proveïdores seves, el mercat, l’església major, la rectoria, el passeig, el firal del bestiar… La parròquia era el que ressortia més, per ses dimensions i per estar contra-sol. Amb son doble campanar escapçat, el doble cèrcol de sa «O» i sa portalada roja enmig la grisor de l’ombra, tenia una certa retirança amb el cap d’una òliba colossal. Mentre la mirava, el so, clar i delicat, de les nou hores pujà lentament cap amunt.

La Mila pensà, tot d’una:

—Qui sap si en Matias s’hi passeja per allà baix? —i acte seguit repetí en veu alta el pensament.

El pastor rodà el cap, sense mirar-la.

—M’ho pensi pas, a fe… Més aviat deu jaure.

La Mila s’estranyà.

—Jaure en aquestes hores? Res més li mancaria!

El pastor es tombà una mica, va guaitar-se-la i semblà vacil·lar.

—Donques, veieu… —murmurà a la fi—. Vos ho volia pas dire, perquè vos farà pena, mes…, pot éssere mellor que ho sapigueu ara que jo me’n vagi.

—Què hi ha, pastor? —exclamà la dona, alarmada per aquell preàmbul.

—Vos vai dire que vetllaria al vostre home, perquè els seus pòsits m’agradavin pas del tot. Teniu present? Donques l’hai vetllat i…

—I…? —repetí ella, ansiosa.

—I…, l’ermità acapta pas pel Sant: veu’s-ho aquí!

—Oh! Això rai! Ja m’ho pensava; no em ve pas gens de nou… Deu fer de gos a l’Ànima… —I una mitja rialla amarga estirà fredament els llavis de la dona.

—Certus, li fa de gos…, mes pas per a caçar coniïs… Mireu: els diumenges, con jo baixi a missa, faci totes les resseguitòries que em calen…, i a vila, amb mònita i senderi, es pot esbrinar tot, per amagat que es duga… El vostre home, ara com ara, és…, jugador de taleia. A la nit fa córrer els ossos en un amagatai fins que claregi, i de dies dorm en atre amagatai, en el jaç de la mala besti.

La Mila s’havia quedat de pedra.

—En Matias, jugador?

Si ho hagués dit qualsevulla altra persona del món, ella hauria respost ardidament: «Mentida!», mes, era el pastor el qui ho deia, i no com a suposança; i ella coneixia prou la seriesa d’aquell home que pesava bé totes les paraules abans de dir-les.

Esperà, mirant-lo francament, que s’expliqués.

El pastor va explicar-se.

—Teniu memori de com eri l’ermità temps en avai? Un llocot, un mauló que es podia pas treure d’a jóc ni amb fum de pebres. Si no fóssiu estat vós, s’hauria deixat menjar el cul per les arnes… Jo, vos ho digui, me’l podia pas mirar que me s’encenguessin pas totes les sangs fredes… Mes prengué la capeieta a coi, sortí a captar, i en quatre dies trasmudà els aires que ni que l’haguessin repastat de bell nou.

—És ben cert! —corroborà la Mila.

—Jo em vai témere de seguida que aqueia virada rodona menaria pas a bon port, i con vai vore que duia a l’Ànima de patró, m’ho vai donar tot per perdut. L’atre és un albardà que sap fere tota mena de comedis, i més a més, allà on atrapi sentor de diner, s’hi amorri fins a empassar-se’n el drinc. El vostre home era una hisendeta; ell se’n féu masover. De les caceres vingueren les begudes, de les begudes, les estaries a la taverna i les dormides a ca seua… De seguida se’l tingué gonyat… Ell s’ho jugavi tot d’abans de néixere, mes ha tingut sempre una sort de penjat… El vostre home encertà les primeres tirades, i d’aleshores ençà que van a miges…

Capmoixa i els ulls immòbils en les conques, la Mila, tot seguint d’orella les revelacions del pastor, rumiava pel seu compte: rumiava fets, dites, quimeres, sobresalts, confusions del seu home; detalls de sa vida recent que li havien semblat insignificants o estrambòtics bo i sorprenent-la, i que ara li posaven tot en clar, revestint d’autenticitat aquelles revelacions que li queien a sobre tan d’impensada…

—Jugador…! Ell, tan gandul, tan fred, tan somort! Qui ho hauria dit mai?

El pastor seguia, també com encantat, i amb la mirada escampada sobre Murons:

—El deixament de la vostra malaltia els va afavorir a tos dos pas poc… Amb la temença que vos duia l’ermità, si vós li haguéssiu posat carota, s’hauria aguantat una passada…, pot éssere; és pas que n’estigui cert braument, perquè con comencin així i amb aqueia mena d’aguions al caire…! Mes vós li amollàreu de seguida tota la corda i…

La dona plegà les mans i se’l guaità d’una gran mirada desolada.

—I, què volíeu que fes jo, pobra de mi, si ja era més de l’altre món que d’aquest?

—Ei, ermitana! Vos dongui pas jo cap llei de culpa! Digui la cosa i prou… —I son esguard clar i segur deixà anar sobre la dona una absolució amplament indulgent.

Callaren de nou. En Matias, l’Ànima, l’ermita…, ganduleries, renyines, estretors, tristeses…, punyides de totes menes, en voladúries verinoses, zumzejaven en sos caps, orejats per la fresca puríssima del Cimalt. Fins que el pastor, encara la mirada perduda sobre Murons, tornà d’una veu incerta:

—Ah!, les viles, les viles…! Que en fan de mal, al món! Cataus de pesta i de dolenteria… M’estimi més un roc de la muntanya que tot aquei sementer de cases… Sense les viles cauria pas tant d’animeta a l’infern, ni viurien pas amb tant desassossec les familis… Mai m’hi som atrapat bé en aqueies estreteses, i sempre que hi vai, hi badi cercant el cel, com una oveia boja. Mireu, a la meua jovenesa, bon temps després de viudo, m’havien dit de plantar-hi ací avai una carnisseria; me feien prou bons pactes, mes hi vai pas voler sebre res… I això que estavi pas com està avui: hi havia pas tant de vici escampat ni tanta casa de perdement, trenta-cinc anys avai…

La Mila, sorpresa, tingué una curiositat:

—Trenta-cinc anys, dieu? Doncs quants ne teniu vós, pastor?

El pastor girà el cap vers ella, altra volta amb sa mitja rialleta als llavis.

—Conts diríeu, ermitana?

—Jo…? Vos en feia…, una quarentena…

Malgrat son estat d’ànim, al pastor se li escapà una rialla plena, a l’oir aquelles paraules.

—Alabat sia Déu! Vós si que me feu pas la mota grassa! Ah, ah, ah…! Seu plaga, tanmateix…! —I vegent a la dona tota desconcertada per son divertiment, hi rigué encara més—: Santa Lluci vos mellori la vista; i mentristant, con atrapi el marxant d’uieres, vos en vuiu comprar unes de ben fines…

—Doncs, voleu dir, pastor…?

—Que vos en descuideu massa bella colla i jo hi pusqui pas estar amb aqueis comptes i bescomptes…

—Així…?

—Pel gener vinent, si em toqui pas abans el cop de creu, ne fai seixanta-quatre…

Aquell dia havia estat per a la Mila un dels més plens d’emocions fortes de tota mena, mes cap, potser, ni les de Pas de Llamps, ni la de l’Orgue, ni les mateixes revelacions sobre en Matias, li havien fet tant de cop com la que acabava de ferir-la. Ni mestressa fou de disfressar-la: amb el front densament esblaimat, com si anés a prendre-la un treball, protestà de lo que deia el pastor, amb un atzarament de totes ses faccions. El pastor, errant-se respecte a la naturalesa d’aquella impressió i creient a la dona senzillament admirada, li tragué el compte pel cap dels dits, amb gran aplec de dates i recordances.

La dona no l’oí de res: son pensament li esvoletegava dins del crani, amb l’esvoletec barroer i descompassat d’un pols en gran febrada.

«Vet aquí la virtut! Vet aquí la quietesa! Vet aquí la temperança…». D’una estreta espaumòdica dels punys sobre la falda, els nusets dels dits li petaren. «Seixanta-quatre anys! Errada dolorosa, cosa repugnant, la que li havia passat…!». I mentre fou al Cimalt no pogué sortir del cercle viciós del terrible descobriment.

L’home, després d’haver parlat una mica d’ell, tornà a n’en Matias, fent advertències a la dona i donant-li consells encaminadors.

—Perdeu encara pas del tot les fiances… De vegades, qui sap…! Amoixeu-lo, mireu que es quedi a casa sense escridassar-lo… Digueu-li que no vos jiqui estar sola. Pot éssere que cregui…

Mes la Mila sentia aquelles exhortacions externament, sense que li toquessin a la comprensió, i l’aire fort i acanalat que li feia debategar com una flàmula el corn del davantal se les enduia ràpidament enllà, camí de les coses perdudes. Fins que el pastor, reparant en sa distracció i vegent-la estremendir de cap a peus, va preguntar-li:

—Que vos atrapeu pas bé, ermitana?

—Sí…, no… Tinc un xic de frescor…

L’home va aixecar-se de seguida.

—Qui vos ho feia pas dire, dona de Déu! Jo estigui pas a la vostra pei, veieu…! Anem, anem cap avai…!

La mar, encara com un gran caire d’eina d’acer ferit pel sol, llampegava allà al lluny. La dona, apartant-ne la mirada amb un despit rancorós, pensà:

«No hi ha res cert, al món… Tot són mentides, faules enganyadores…».

Començaren de baixar per la banda de llevant. No hi havia un dit de planer en aquell encreuament de venes i regalzes que duien a l’Ull de Corberes, la naixença del collet. En deien, d’aquella baixada, els Relliscalls de la Calavera per unes vetes calisses que de tros en tros els escalonaven, a manera de branilles pelades d’una costellada entètica. En aquell clap de la muntanya hi creixien bona barreja d’herbes medicinoses que les pageses dels masos coneixien prou bé, recollint-les a son temps amb intent de fer-ne begudes i cataplasmes per a bèsties i persones; i allà era on el caçador de frau havia atrapat a la Marieta de Sant Ponç, que hi feia son arreplec, i li havia deixat anar la mala suposança sobre el pastor i la Mila. I el pastor, al passar-hi, va recordar-se’n i el desig de càstig i revenja que començava a criar contra l’espieta, prengué més força, com una foguera a l’aventar-se.

La Mila, a son torn, tot seguint a l’home lo més de prop possible, no li treia, així que podia, els ulls de sobre. Retuda fortament pel darrer desengany, havia recobrat ben depressa la finor de la vista i ja no li calien ulleres de cap mena. Pel desllivell de la baixada, el cap del pastor li venia tres o quatre pams pel d’avall d’ella i podia fer-ne un examen implacable. I ara sí que el veia tal i com era, sense les teranyines il·lusòries. Ben cert que la barbameca, sos curts i fins cabells castanys, sense una espurna blanca, i sa agilitat de persona magrantina, desconcertaven al primer cop d’ull; però, ben mirat i remirat, els anys li ressortien com una taca al sol. Aquells mateixos cabells foscos tenien el desllustrat, el destenyiment de les coses antigues; la pell, sense greix al dessota, s’aplacava als ossos en les prominències i es frunzia tota amb petites arruguetes de paper matxucat en els clotarells de les conques, en els vessants de les galtes, entorn dels ventalls de les orelles; ses ungles tenien la duresa de les del corb, i els desllorigadors de sos genolls i munyeques traïen, a voltes, el rovellament senil. No, no; ben mirat, no quedaven pas dubtes: el pastor no era pas lo que semblava de primer antuvi.

L’emparellà de pensament amb el seu home. Aquest, un jove amb ànima de vell, l’altre, un vell amb aparences de jove. En tots dos l’anomalia, l’eterna anomalia que la perseguia a n’ella sense parar, emmetzinant-li i destruint-li la vida…! La dona tornà a sentir la negra desolació exasperada del vençut contra dret i raó. «Tot desfet, tot perdut per arreu…! Un negat…! Un vell…!». I es mossegava els llavis fins a fer-los sagnar, i el seny se li enterbolia.

«Per què no allargar un peu més del degut i acabar d’una vegada, rodolant de dalt a baix per la roquetera?», s’arribà a preguntar, tot baixant amb compte i assegurant-se, ara un pas, ara un altre…

En un bocí més perillós, el pastor li donà la mà per a aguantar-la. Aquell contacte, aleshores, fou tan repugnant a la dona, que li revoltà les sangs. Atraccions, escalfors, pecadors desitjos del Pas de Llamps, que baixos, que ignominiosos, li semblaren ara!

Quan arribà a l’ermita es sentia el cor flac i el cap com una esfera buida amb clova dolorosa. De la gran passejada d’aquell dia no en servava més que la tortura de la impressió depriment.

«Un negat…! Un vell…! Un negat…! Un vell…!».