8. LA FESTA DE LES ROSES

La Mila desfeia per primera vegada el camí que havia fet el dia de la pujada a la muntanya. Fins aleshores havia baixat sempre per la banda de Murons, però li digueren que els ous i l’enciam de Ridorta eren tan bons, i a Ridorta se n’anava a contractar-ne pel dia de la festa.

Era de matinet, però el sol, ja molt per damunt de la Volva, feia riolejar ses resplendors en tota l’estesa de les llunyanies.

La Mila, a pas menut i seguit, anava per aquell corriol —llis com l’esmoladura d’una roda colossal— tota distreta, pensant en no sabia què, en coses vagues i imprecises com nuvolades del pensament.

Sota seu mirava el Planell de la Fita, aixafat i enrodonit com una paella, i amb el mànec —el segon tros de la Canal de Trencacames— eneriçat esgaiadament. Quan deixà el corriol per a emprendre aquest segon tros, recordà lo que li havia dit en Matias d’aquelles tresqueres de tan mal pujar: «A la baixada, les cames no poden aturar-se i el camí dura un pensament». En efecte, li semblà a la Mila que tenia corda, que davallava sense posar-hi cap esforç d’ella mateixa, i de seguida es trobà com caiguda del cel enmig de la placeta. Un home vell, amb un sac brut cavalcat al muscle, reposava en el lloc on ella havia reposat a la pujada. La Mila donà els bons dies i s’encaminà a la Fita: tenia un gran desig de reveure el pla d’aquella alçària estant.

Cercant encaixos pels peus i agafadors per a les mans, logrà enfilar-se i guaità amb tots els ulls. La impressió i la sorpresa d’un mes enrera es repetiren sense minva.

Tot el pla de Ridorta era ple de clapes rosades, amb tanta profusió que, guinyant una mica, semblava rosat tot ell.

«Verge Maria! I que bonic altra vegada!», pensà la Mila, represa de l’encegament.

En efecte, sota aquell cel d’un blau puríssim d’ulls de verge, el turó, matisat de verds primaverencs, curull de casetes rosses i cenyit per la banda de glassa del pla rosat, tenia més aparença de fantasia màgica de pintor luminista que de cosa real i veritable.

Però, què era aquella velga d’arc de Sant Martí que ella no podia distingir? La Mila es decidí a preguntar-ho a l’home que reposava.

—Són les roses de Sant Ponç, bona dona… Les roses que s’han de beneir. Ara els horts ne són plens, mes demà passat no n’hi veureu ni una: fugen a la muntanya totes.

L’endemà passat la Mila pogué conèixer la certesa d’aquelles paraules.

Ja al llevar-se, a les quatre de la matinada, vegé enfilar-se per la collada una corrua primerenca de rosers humans, de toies oloroses que s’obrien, tot ascendint, als aires fresquívols del matí; i més tard, a mida que s’aixecava el dia, les toies anaven multiplicant-se i espessint-se, sorgint de tots costats, per camins i dreceres, per baumes i carenes, el mateix en el fons dels torrents que en l’estimbada de Peu de Gall. A les deu del matí tota la muntanya era florida, com un immens jardí meravellós. Les campanes de l’ermita, repicant desenfrenades, semblaven cridar a la gent amb son tritlleig d’alegria frenètica, i la gent, sentint que tota aquella alegria se’ls hi ficava a les entranyes i els hi rebotava en els ulls esplendents, en les veus màgicament entonades i en els gestos grandiloqüents, anaven pujant sense parar, abraçats a les roses preservadores que ho embaumaven tot en sa agonia: terra, aires i cervells.

Del curull espesseït del pom, dels volts de l’ermita, se n’aixecava una remor brunzent d’abegotera: crits, rialles, xiu-xius, renecs, cançons…, l’alenada sonorosa de l’aplec.

Tota la vida de l’encontrada, de Llisquents fins al mar i de Roquesalbes al pla llunyer, s’anava concentrant en aquells cims erms de Sant Ponç, que, no podent contenir la gent, la deixava regalar pendissos i solanes avall, cap al Bram, cap a les pinedes i corregades voreres, on s’aturava a grumolls, a claps inquiets que feien acampaments pintorescs. A mig matí es veien a tot arreu, com senyals misteriosos d’un pla estratègic, els muntets de tres pedres del fogó silvestre, i escampats a la vora, les paneres i sarrions esventrats de les vitualles; i més tardet, nombroses i blanques fumaredes, atravessant de dret la quietud dels aires, s’aixecaven com arbres esborradissos d’una blanca boscúria de miratge. Pel camí i dreceres de la banda de Murons podien pujar-hi, bé que malament, cavalcadures i fins tartanes de lloguer, que duguessin animals de pota dura i gent valenta a prova de sotracs; i per allà era per on venien, amb tots sos arreus a coll o muntats en burrets, els firataires de la fireta de Sant Ponç; venedors de rosquilles i caramels, de confits, vi blanc i aiguardent, d’avellanes i pinyons torrats, de morratxes i cantirets de vidre, de soldats de plom i trompetes de llauna; l’home del tret al blanc i el de la baboia, el cec del violí que convertia en planyívoles melopees el relat de crims vulgars, i en Cristòfol, el beneit de Llisquents, que feia gestos i ganyotes enmig de les rodones, escarnint a totes les bèsties conegudes, del rossinyol fins al garrí i de l’ase fins a les sargantanes.

Tots aquells firataires prenien lloc a la plaça de l’ermita i, arrenglerats sota els xiprers, estenien les seves parades o feien les seves habilitats davant d’un concurs de badocs enriallats, compost principalment de vells i criatures vestides de les festes, amb gecs i calces sobreres de robes encartronades, amb faldilles llargues que les feien empassegar, amb mocadors del cap llampants i amb barretinetes noves d’un vermell tan viu, que feien semblar tota la plaça pessigada amb pessiguets de mini.

La Mila, que no havia vist cap aplec semblant, estava enlluernada i espaordida. Havia pujat una bona dotzena de vegades al campanar, demanant per l’amor de Déu que deixessin en pau les campanes, que el cervell se li feia miquetes; mes son prec era inútil: legions de quitxalla i de grandassots, d’aquells mateixos que en la plaça s’havien cansat de guaitar parades i ganyotes, pujant i baixant barroers per l’escaleta de la capella, s’havien convertit en mestres del campanar i hi regnaven despòticament. Penjats per eixams a les cordes de les campanes, repicaven sense parar, i, els que no trobaven corda on clavar les ungles, treien tots alhora cap i cos per les altes finestreres i manassejaven amb fingit esparverament, engegant a l’espai rialles i bagols que ningú escoltava. El cap de colla de la brivalla endimoniada era en Baldiret: desfarcellat, esperrucat, amb la trinxa de les calces als sagins i l’espinguet a flor de llavi, es bellugava mateix que l’argent viu. Tan esvalotat i fora de si el vegé la Mila que renuncià a amonestar-lo i a posar ordre en el campanar.

Ella també s’hi sentia desballestada amb aquell gran enrenou de la festa, i no sabia on la donava: del balcó al pati, del pati a la cuina i de la cuina al terrat, enmig del traüt d’anants i vinents que la perseguien demanant-li coses. De temps immemorial, l’ermita deixava a poc preu arreus de fogó, venia ous, oli, enciam, anissos i vi blanc, i a més servia menjar bo i cuit als nombrosos poltrons que no volien fer-se’l. Arracerades darrera bateries de perols, cassoles i tupins, dues cuineres de Murons, amb ses ajudantes corresponents, totes ganivet en mà, feien una guerra encesa a les gallines, ànecs i oques que nyequejaven i es debatien esparveradament abans de deixar-se posar el coll de banda.

Dels conills se n’havia encarregat l’Ànima. El vespre abans en traginà una enfilada d’onze, tots amb els caps esclafats a pedrades o a cops de peu, o bé amb les anques esparracades per les dents de la fura. Mes sabent que amb una dotzena mai arribava enlloc, havia promès que l’endemà de matí en duria més. I l’endemà la Mila vegé que l’Ànima, arreconat sota el faldar de la xemeneia, no parava d’escorxar conills, com si per art màgica se’ls anés traient de la butxaca.

A lo millor entraven a la cuina homes o dones:

—No tindríeu pas quelcom de menjar per a vendre?

L’Ànima oferia de seguida la bèstia que estava despullant, tractaven, cobrava, servava la pell i, al cap d’un instant, un altre conill, enganxat pel joc d’una pota de darrera, penjava del clau de sota el faldar.

La Mila no es pogué estar d’aturar-se una mica per a contemplar aquell escorxament implacable: mai havia vist llestesa de mans com la d’aquell home. D’un sol cop de ganivet tallava en rodó la pell a ran de canyelles, deixava les potes calçades amb son peüc pelfut, s’entravessava el ganivet en la boca, i estirassant amb les dues mans la sotaneta grisa, folrada d’una pel·lícula lluent i fina com un tel de ceba, l’arremangava ràpidament cuixes avall, deixant en descobert els nervis i muscles. De tant en tant la pell s’encallava en una ferida, es feia un esquinç, queia un grumoll de sang presa; el ganivet donava una llepadeta i la pell tornava a seguir. Quan arribava al coll de la bestiola, l’Ànima semblava que fes jocs de mans. S’entorxava en l’esquerra la pell, amb la dreta feia rossolar arran de carn el ganivet sagnós, estrenyia els ulls i les dents, i, donant una sacsejada, deixava al conill desprès de la seva vestidura, balancejant del ganxo, tot vermell, vermell, escuat i sense orelles, reganyant les doguetes blanques de les dents i amb les dues manetes capolades. Al veure’ls d’aquella manera, tan nuets, estirassats de cos, prims de malucs, beguts de sagineres, amb els colzes encongits i les cametes llargament estirades, la Mila pensava, amb una esgarrifança, que aquella coseta semblava un home, un home tal que no havia pogut créixer, però que, mort i tot, sentia lo que li feien i reia exasperadament, amb la ganyota cínica de calavera que el sofriment posa en la cara dels torturats. I quan l’Ànima enfonsava el ganivet en el ventre d’aquella mena d’homúncul per a esmocar-lo i treure-li les entranyes, la Mila havia de cloure els ulls, sentint que un llampec d’horror li atravessava el cor, com si el caçador de frau fos un botxí desanimat i repugnant que es lliurava amb goig a estripar germans innocents. Per això a l’avisar-li algú que a la sala la demanaven, la Mila s’escapà de sota el faldar respirant gros, com si fins aleshores l’haguessin retinguda a la força, com si fugís, opresa de cor, d’un lloc privat on es feien coses d’aquelles que no s’han de veure.

En la sala tot tenia un altre aspecte. Sota el repic esvalotat de les campanes, que davallava com una cascada turbulent per l’escaleta del campanar i entrava a voladúries sonoroses pel balcó i les finestres esbatanades, la cobla de Murons afinava els instruments destrempats, i els sis o set capellans dels pobles veïns anaven d’ací d’allà atrafegats, cridant-se ells amb ells, rient, bromejant i interrompent, amb l’ampla nota melana de les sotanes, les lluïssors vives dels metalls brunyits. Tothom es preparava per a l’ofici, l’ofici solemne de Sant Ponç.

Quan la Mila entrava en la sala, oí que el senyor Rector de Murons ordenava al pastor que anés a senyalar el primer toc: i així que el pastor, esbandint del campanar a la mainada, agafà les cordes per a tritllejar solemnialment, ella, que havia sortit al balcó, pogué reparar que la generació de la muntanya es commovia tota al mateix punt, com un formiguer sorprès per un ruixat.

Tot era remenament, neteja precipitada d’aviram, multiplicació de fogaines… I quan sonà la rematada, espolsaments de faldilles, viroleig llampegant de mocadors del cap, cridòria i corregudes, i l’espessitud entera es precipità cap a la porta de la capella. A l’aparèixer enmig de l’altar el senyor Rector de Murons enrondat de capellans, radiosament majestàtics sota les testes robes litúrgiques, brodades i engalonades d’or, a dins no hi hauria cabut una agulla de punxa. Homes, dones i criatures, premsats, barrejats, es burxaven i s’injuriaven mútuament a gola closa, procurant fer-se lloc i respirar. I com la capella resultés xica per a contenir tants milers de devots, en quedà plena a seny la plaça, les escales i parets i fins l’estesa dels pinetons de baix: tots estirant els colls desllorigadament per a entrellucar el que passava en l’altar, i tots enlairant i preservant lo més possible d’empentes i refrecs els rams multicolors de roses i poncelles.

A mitja Epístola, vora l’altar major, una cara esgrogueïda espaumà els ulls, dilatà les ninetes, baixà lentament els parpres i es decantà sobre una espatlla veïna… Costà déu i ajuda obrir un corriolet en aquell atapeïment de cossos per a treure a fora l’esvaïda; a l’Evangeli tingueren de repetir l’operació amb un vell i una criatura, i en les darreres oracions no es veia en la capella una sola persona amb son aspecte natural: tot eren rostres congestionats o com tofes de neu.

La fortor d’encens i cera cremada, l’aroma intens de les roses i la xardor que exhalava l’amuntegament de cossos, aturaven els alès; la lluminària de l’altar i la dansa vermella dels capellans entorn del celebrant feien pampalluguejar els cervells, i el xivarri del chor, amb els dolls estroncats i represos de les veus humanes, amb els xerics perllongats dels violins i les tronadisses greus del fiscorn, inflant-se i repercutint hipercústicament, emborratxaven de sorolls harmònics l’oïda més inalterable. A mig ofici quasi bé tothom havia perdut l’esma: els pits anaven com manxes, la suor, en pluja quieta, regalava per les temples, i com manilles de gel, oprimint les munyeques, feien descloure els dits i afluixaven la tibantor dels nervis: més ningú volia cedir, tothom seguia clavat en son lloc com una falca, esperant anhelosament l’instant suprem: la benedicció.

A la fi acabà l’ofici, i mentre es cantaven avemaries i posaven al senyor Rector la capa pluvial i a empentes i regolfaments eixia la meitat de la gent de la capella, l’altra meitat, ja quasi bé asserenada, s’acorruava darrera el tabernacle del sant, dolçament aixecat sobre les espatlles de quatre homes. Començà la processó; la xerradissa delirant de les campanes, repicades a tot estrop, es feia sentir a una hora lluny; sota la volta de canó el chor litúrgic es nodria immensament, i la muntanya entera esclatà, de sobte, en frenètiques aclamacions salutadores:

—Sant Ponç…!

—Sant Ponç, Sant Ponç…! Sant Ponç…!

Era que la petita imatge estranya i malincònica del sant, més amada i envellida encara enmig d’aquell esclat de vida i d’aquell quadre d’etern renovament, acabava de destacar-se del rectangle fosc de la porta, enlairada sobre l’espessor de testes, immòbil entre els pilarets salomònics de sa daurada gàbia, el minse coll torcent-se sota el pes de la mitra, empunyada la crossa bisbal i amb els dos dits enrampats, enviant a les multituds xacrades la salut de sa eternal benedicció.

I quan aquell gest sant, èrtic i mort, es féu dolçament viu, quan el senyor Rector aixecà l’hisop per a revestir del poder recòndit a les roses presents, les gentades, llampferides d’emoció enfront l’impenetrable misteri del gran miracle, emmudiren totes, i sentint-se les cames ensegades, doblaren el genoll i s’humiliaren fins a terra.

Aleshores la Mila, que havia eixit al balcó altra vegada, no vegé en tota l’estesa de la plaça més que una negror recoberta de roses arborades per damunt de tot i trèmules d’una tremolor de ventura i triomf, com si passés enmig d’elles, amanyagant-les i revifant-les, un ventijol diví. Tot s’havia rendit, tot desapareixia, tot s’anihilava en aquell regnat olorós, fora els sentits que, desperts i exasperats per la bellesa ubriagant de l’espectacle, en un moment tocaren a les intensitats de l’èxtasi.

La Mila també se’n sentí ferida del cop de fona.

Sense adonar-se’n es trobà el front clavat en el passamà del balcó, el rostre ple de llàgrimes i el cor trasbalsat per una turbulència deliciosa. Tot lo de la terra desaparegué a sos ulls, i les resplendors albes del més enllà li enlluernaren l’ànima.

—Sant Ponç…! Sant Ponç…! Sant Ponç…! —bramulaven de nou les multituds; i aquell clam, repetit follament amb totes les inflexions de l’emoció, li féu sentir a n’ella per primera volta quelcom de gran, de pur, d’excels: l’imperi august de la santedat…

Després de la primera benedicció, la processó va seguir son curs per la banda dreta de la plaça. La maror es destriava dificultosament al pas del tabernacle per a rejuntar-se de seguida rera la cobla; les estridències que irradiava aquesta eren esbotzades per les descàrregues dels caçadors del terme que salutejaven estrepitosament al sant patró, i sota el cel esblaimat per totes les claredats encegadores del migdia, les farors blanques dels ciris pigallaven castament la foscor de les robes, com lumínics petons d’àngel.

Arribada a les escales del centre de la plaça, la processó s’aturà, i el senyor Rector, aixecant de nou la destra, repetí la benedicció sobre les roses, sobre totes les roses de l’encontrada, lo mateix les que es colltorçaven en sos pitxers de carn, que les altres que esclataven encara luxuriosament en les mateixes branques del roser.

I després de presidir aquella darrera benedicció anyal, acabà d’enrondar amb lentitud la plaça, i, batzegant triomfalment sobre les espatlles dels homes que el duien, Sant Ponç retornà a sa capella, amb la interminable corrua darrera seu.

Mancava encara fer-li el darrer compliment; i mentre es tirava l’arròs a les cassoles, i es llescava el pa enmig de cada rodona, i la flaire de les viandes obria la gana als més desmenjats, l’ermita tota tornava a retrunyir amb les alabances dels goigs que repetien a chor milers de veus vibrants:

I a l’entusiasme càlid d’aquelles veus, responia a cada posada i amb més entusiasme encara, la tornada suplicant:

Aleshores les roses, sentint que s’acabava la seva festa i els hi venia dolçament la bona mort, es blincaren sobre ses tiges verdes i, despullant-se, enrosaren la muntanya d’una pluja de fulles marcides.