DUES TRADICIONS

L’ermita de Santa Caterina té un parell de tradicions directament relacionades amb la novel·la, i no és cap casualitat. La primera és que santa Caterina és la patrona de les noies que busquen marit. Se li consagra l’anell de casament per assegurar-se un matrimoni feliç. La segona tradició, específica de l’ermita de Torroella, encara té a veure amb la novel·la d’una manera més central, perquè va lligada a la maternitat. A la gran sala del pis de dalt de l’ermita hi ha un teatret daurat, una peixera de fusta i vidre amb unes cortines a la part de darrere. De santa Caterina a Nadal, un mes cabal: el vint-i-cinc de novembre, quan se celebra l’aplec de Santa Caterina, que reuneix la gent dels pobles del voltant —compresa L’Escala, òbviament—, l’ermità col·loca un nen Jesús a dintre del teatret. La figureta treu una mà parada per un forat. La gent, llavors, hi posa una moneda i l’ermità, amagat darrere del teatret, acciona un mecanisme que fa desaparèixer la moneda. Diuen que és per pagar la feinada que té Jesús per dur les criatures al món. Així m’ho va explicar un senyor gran de Torroella. Una altra tradició dels pobles del voltant: els nadons es van a buscar a un pouet que hi ha a la vora de l’ermita. Als pobles del voltant del massís del Montgrí, doncs, hi ha o hi havia hagut la tradició que els nens no vénen de París, sinó de l’ermita de Santa Caterina. Caterina és un nom freqüent per aquests pobles.