7. PRIMAVERA

Els primers dies de maig foren una meravella; tota la muntanya, embaumada de flaires, resplendent de clarors, plena de cantúries d’aucells, havia perdut son aspecte feréstec de mil·lenària i semblava retornar a sa jovenesa de muntanya, amb totes les dolçors de verge i totes les alegries de promesa. Cada dia, al llevar-se, la Mila hi descobria un nou embelliment, no percebut el dia abans; i descobria encara més: descobria que aquells embelliments es reflexaven en ella i que ella també, al compàs de la muntanya, feia una gran trasmutació regressiva. Sos ulls, nets i clarífics, mes plens de serenors malincòniques, s’animaven amb sobtats llampegueigs, sos llavis s’envermellien amb una intensitat fins aleshores inconeguda, sos pits prenien turgències de pits de mare novella, i una lleugeresa gràcil i harmònica ritmava tots sos moviments. A n’aquests canvis externs responien, en lo interior, una plenitud exaltada de sentiments i una impressionabilitat tan soma, que a n’ella mateixa la desconcertaven per lo insòlits, fent-li sentir com si son ésser es multipliqués i la fes una dona nova per a cada moment de la vida. Com a les altes muntanyes llunyeres del fons de la davallada, semblava que a n’ella també la tornassolés tota, cos i ànima, una misteriosa llum interior. I aqueix canvi que ella sentia en si, els altres també l’hi sentien.

Un dia el pastor, abrigant-la de dalt a baix amb una mirada afectuosa, li havia advertit:

—Vaja, ermitana, digueu pas mal de Sant Ponç, si sèu dona de bé! Ha fet amb vós com una mena de miracle. Quan vàreu vindre ací, vos se figurava l’ànima contraclaror, i ara doneu goig de vore; sèu la dona més fresca i regalada que haja atrapada en ma vida.

Un altre dia, un diumenge, l’Arnau de Sant Ponç havia pujat fins a l’ermita tot caçant i havia entrat per a donar-los-hi les bones tardes.

—A Maria! —cridà en la porta del pati, anunciant-se.

—Qui hi ha…? Pugeu…! —havia respost la Mila, de la cuina estant; i deixant els plats que fregava, eixí al passadís balconer i es torçà sobre la barana.

L’Arnau va aturar-se a mitja escala, i després d’un punt de suspensió, exclamà amb sorpresa:

—Ai, mare! Poc vos havia conegut… Sembleu una altra…

I durant l’estona que estigué allà, la Mila, tot trastejant i sense mirar-lo a dretes, notava com ell no li treia els ulls de sobre, seguint-la pertot amb un esguard ple d’admiracions.

Encara un altre dia, una migdiada plena de xafogor en què semblaven covar-hi ja tots els afogaments estiuencs, ella, després de dinar i enllestir la feina de la casa, agafà la panereta de cosir, tirà cap a l’hort, s’assegué sota un ametller i va posar-se a arreglar una camisa dolenta d’en Matias.

Darrera seu, el repeu de la muntanya començava a estirar-se cap amunt; a la dreta i lluny, la Volva enclotava son gep en la blavor lluminosa; quatre passes a l’esquerra un tancat de malesa posava límit a la terra conreua, i damunt del cap l’ametller estenia amplament ses branques, doblegades i penjants de la gran faldada d’ametlles que els hi havia predit el pastor. Sota el dosser verd, que amb prou feines deixava clarejar el cel, hi passava una fresqueta dolça que contrastava amb la roentor de l’atmosfera ensopidora. A la Mila, que estava emperesida pel temps i per haver-se llevat de matí, aquella frescor li donà al cap d’una estoneta ganes de jaure, i bo i sense traure’s de la falda la roba que cosia, tirà el cos enrera, deixant-se anar d’esquena sobre la terra en decliu. Dins del pit hi sentia, com en l’atmosfera, l’escalfor d’un caliver de vida colgada, els ulls se li enlluernaven borratxament de verdors fortes i de clapes lumíniques, i un desig somort i las d’estirar els nervis li havia fet apartar els braços del cos i ajaçar-los en l’herba, palmes enlaire i amb la sang aturada pesadament en les venes. En aquesta disposició s’adormí: mes el son, mofeta i impudorós de si, li esbatanà una mica els dos davants del sac, quals botons alts li havia fet descordar la calor, li encongí una cama en forma de pontell i li entrevirà el bust de front a la malesa. Quedà amb el cap enrera, la boca entreoberta, la blancor del coll ressortint de la funda blavenca del sac, i superbament acusat l’encoixinament suau i perfet de les formes… Dormia tranquil·la, quietosament, mes de sobte, com presa d’un mal somni, començà a donar senyals d’agitació, el bust se li estremí, les celles es frunziren, el braç dret ressaltà sobre la terra amb un moviment nerviós, el front, empal·lidit pel repòs, s’enrosà lleument… La Mila badà els ulls, parprejà, guaità i…, d’un bot atzarat quedà asseguda sobre la terra. Dues espurnes relluïen enmig de la malesa: dues ninetes de llop cerver, plenes de cobejances, estaven clavades en ses carns mateix que agulles roentes.

Al veure’s descobert:

—Hu, hu, hu…! La fura s’havia embardissat… Hu, hu, hu…! —I l’Ànima, esbrotant les romagueres que se li arrapaven i rient sordament amb son estrany riure gutural, anà reculant, reculant, i desaparegué… Ja no se’l veia enlloc que encara la Mila, guaitant cap a la bardissa com ullpresa, sentia sobre el pit els rebots de son cor i tenia clavades al cervell la vivor llampegant d’aquelles ninetes i la blancor feridora d’aquelles dents. Després, tot de cop, doblà el cos sobre les cuixes juntes, amagà la cara i s’abraçà els genolls espaumòdicament. Una onada xardorosa feta de vergonya, de felicitat, de por i de desig, tot alhora, la invadí, muntant-li dels peus al cap, i enrotllant-li l’ànima sobre si mateixa en vertiginós remoixell, li féu quasi bé perdre coneixença.

Quan es redreçà tenia el cap tèrbol, fredor en l’espinada, i els foradets del didal fortament estampats en la polpa del braç esquer.

Prengué la panera de la roba i s’encaminà lentament cap a la casa.

En Matias, com de costum, havia dit que anava a veure el senyor Rector, i ella, recordant-ho, pensà que encara no havia anat a confessar i que calia anar-hi. Anar-hi, sí, molt bé; mes per a confessar què?

Dies feia que passaven per sa vida, com estrelles volants o com borinots negres, ràbies somortes, estranys enartaments, decepcions de no sabia què, tremolors secretes de ventures incertes, però, eren aquelles impressions tantost resplendents, tantost entelades, pecats, pròpiament pecats, coses dolentes de què un hagués de confessar-se? Li semblà que no; que no feien per a dites al senyor Rector, a un confessor veritable, qualsevol que fos, sinó a una altra mena de persona… «Al pastor!», li acudí de seguida per l’encadenat lògic del pensament… Mes l’enrojolà tota un impuls de protesta: «No, no! Al pastor de cap de les maneres. Per què…? Perquè…, no!». El pastor era un home estrany, un home que no semblava de la terra… De segur que si ella li contés lo que li passava, ell no l’entendria bé… Potser es riuria d’ella, potser se la miraria i tot d’altra manera… Ell deia que Sant Ponç ho curava tot, ell no patia de certa llei d’angúnies, un dia l’havia tractada d’heretjota, semblava no fer cabal de res de lo que passava en el món… «No, no, al pastor, no! Millor, si fos cas, a n’en Matias…». Si en Matias hagués estat una altra mena d’home, un home com els altres, que se la mirés a n’ella com els altres homes se la miraven: amb els ulls admirats de l’Arnau de Sant Ponç, per exemple, amb els mateixos ulls de boc de l’Ànima, fins amb els ulls fidels i humits del Mussol…, amb mirada de persona o de bèstia, però que digués alguna cosa. Mes en Matias no tenia mirada de cap mena: ara ella ho reparava bé per primer cop en la vida. No tenia mirada de cap mena perquè en ell regnava la pau; la pau de la bèstia, però bèstia anormal, més bèstia que les altres, puix era una bèstia sense zel…

Aquella anormalitat tot just analitzada, perseguia i mossegava a la Mila com la recordança d’un delicte, d’una baixesa, de quelcom que tornava miserable i indigna la seva vida. I amb una vergonya secreta de si mateixa, encaminava, sense donar-se’n compte clar, tots sos esforços cap al restabliment de lo que devia ésser. Sorpresa i confosa es descobria aires de gata moixa, positures equívoques, manyagues traidorotes, esllanguiments fingits, deixos de veu insinuants, modulacions plenes de prometences, abaixaments de parpres torbadors, bleixos continguts…, tot un esgrimeig d’armes il·lícites, qual existència i qual ús havia ignorat ella fins aleshores i que ara manejava amb una fellonia amarga de despitat… I quan veia que ni amb aquelles armes alcançava la fi volguda, obria la ferida desitjada; quan veia que tot restava tranquil i inalterable en el camp contrari, ella, vençuda, aclaparada, presa d’una desesperació obaga i sense esclats, sentia enveja d’arrossegar-se per terra, de mossegar-se calladament a si mateixa, de morir-se de fam en un recó, de trasmudar son ésser ple d’inquietuds en quelcom insensible, empedreït, mort en vida… «Qui fos com elles!», es deia tristament, tot guaitant de la plaça de l’ermita baixar per la collada les feixeneres de Ridorta, com una corrua de formigues, totes doblegades sota el feix, tres voltes gros com elles, totes sense instints, sense febres, sense claredat de seny, sense altra noció de l’existir que el pes que gravitava sobre sa esquena feixugament, però no tan feixugament com aquell altre pes que ella duia en son dintre. I de pensament les hi refeia la tasca jornalera. Aixecar-se de fosca, agafar les cordes i les saques, aplegar-se amb les veïnes i totes juntes pujar muntanya amunt amb la fresca matinera, recontant-se tafaneries de veïnat, contes grassos de mulater o rondalles meravelloses com les del pastor. Un cop pels cims, arrabassar alienadament garrigues i més garrigues, encaputxar-se les saques, carregar-se la creu pesada i avall altra volta, cap a deixar la càrrega vora la porta dels forners de Murons, on cobrarien dos ralets per barba, abans de retornar a casa amb els cossos lassats, mes amb la consciència descansada d’haver fet la tasca i haver passat un dia més.

Però la Mila s’encallava a mig rumiar. Ben debatut, tampoc li semblava prou mansa, prou avorrerta, prou morta la vida de feixinera; millor ésser planta, lliure de tota servitud, de tota necessitat, de tot treball, de tota angoixa…, o, millor encara, muntanya, muntanya revessa i crua com els Roquissos…!

De sobte, l’animal que sempre li havia estat indiferent i fins desagradós, prengué plaça en son cor. S’afectà a un xaiet de llet, que tenia el velló tot una crespadura de neu. Li donava engrunes de pa, i l’anyell la seguia sempre com un gosset, s’enfilava sobre d’ella així que la veia aturada, i amb son morret de pelfa li prenia de la boca les fulles verdes que s’hi posava; i la Mila sentia una estremitud deliciosa quan la suavitat tebiona d’aquell morret esflorava sos llavis deixant-hi un alè grat com alè humà. De la mirada de l’anyell n’estava absent també, com de la d’en Matias, el pensament, mes quina altra dolçor, quina altra tendresa tan innocent tenia aquesta! Quan l’anyell se la mirava, la Mila, commosa, tenia ganes de plorar.

Altres animalets desbancaren l’anyell.

Heus aquí que un dia el pastor retirà tot trasbalsat.

Al mas de Sant Ponç havien esquivat una gata llaminera que se’ls hi menjava els pollets; tant la castigaren, que la gata perdé l’agre de la casa i es refugià en el Barranc d’allà prop, on caçava els aucellets amb una gran manya. En el Barranc gatinà quatre gatets pigallats i esquerps com ella. Passant per allà, l’Ànima els vegé, tirà el boquer, arreplegà la gata, l’atormentà una estona per divertiment i a la fi l’estripà d’uns quants cops de pota. Després s’allunyà tot tranquil, aclucant els ulls i reganyant les genives. Els quatre gatets, quan tingueren gana, s’amorraren a les mamelles i xuclaren de sa mare morta; a l’endemà miolaven de fam.

En Baldiret, que havia vist la feta, la contà al pastor, el pastor s’indignà i va recontar-la a la Mila.

—Jo li juri a n’aqueix mala-sang que me la pagarà. Demà mateix li esbulli tots els caus que vigila… Matar de gana els pobres animalics…! Val més d’un bon cop de roc…, que no pateixin!

La Mila s’estremí, i a la tarda baixà cap al Barranc amb el pastor i en Baldiret. D’una mica lluny ja sentiren els esbufecs i vegeren als quatre animalets, estarrufats com eriçons, fugir esparveradament, a tot bellugar ses potetes inhàbils. No hi valgueren amoixaments de veu ni temptacions de cap mena. Les ferestoles selvatgines, amagades per les mates, no volgueren eixir ni deixar-se apropar. Mes d’aquella hora enllà, durant tres o quatre dies, la Mila ja tingué feina tallada: cada matí i cada tarda baixava al Barranc plena de requisits pels gats. Un es morí allà mateix sense voler menjar, mes els altres tres es deixaren agafar a la fi més morts que vius, i foren duts a l’ermita. A força de compte i de paciència se’n salvaren dos, que foren reverenciats com en l’antic Egipte. Qui hagués arribat a tocar-los per mal, hauria vist a la Mila com no l’hagués vista encara mai ningú. Mes els gats s’acamparen, van créixer, es prengueren el menjar sols, jugaven follament tot el dia i per a res havien de menester ja a la Mila. Aleshores el cor d’aquesta, ple a vessar d’ànsies caldes, tornà a sentir-se desvagat i enyoradís: enyoradís d’estimar i de sacrificar-se a tot estrop, a tota ceguera…

Un dia que provava uns elàstics a n’en Baldiret, l’alenada de febre que li havia abrusat les entranyes en la proximitat del Bram es revifà convertint-se tot d’una en flamarada; d’un rampell prengué el cap del nen, hi refregà sa cara i després l’omplí de petons famolencs, a boca plena… Sota aquella tempesta amorosa el nen espaumà els ulls i s’encongí esmaperdut, com un aucell caigut del niu. I mentre el menut de Sant Ponç passava a resplendir amb vivors de foguera o de sol alt en la solitud ombrívola de la Mila, ell, més content i afalagat que un fill propi de l’ermitana, no hauria pogut dir a qui estimava més: si a n’aquesta o al pastor.