17. LA NIT AQUELLA

La Mila va saber per en Matias que era la festa petita de Murons, i en la tarda del primer dia baixà a veure les balles. La plaça antiga semblava un rusc, per l’ajust i el borineig de la gent, i en els balcons, garlandes de senyores, totes empolainades, miraven olímpicament les sardanes.

La Mila s’arredossà, una mica atabalada, sota els porxos baixos i acanalats, de pilastres quadrejades, quals sòcols, arruixats constantment per gossos i criatures, despedien una flaire ingrata d’albelló.

A la banda de fora dues o tres rengleres d’homes i dones drets li donaven l’esquena, privant-li de veure la plaça, i de la banda de dins el corrioleig seguit de la gent que passava i traspassava, trepitjant-li les faldilles i donant-li empentes, aviat no la deixà habitar. Encaixonada entre aquella gent parada del davant i la inquieta del darrera, i amb les emanacions flairívoles sota el nas, la dona començà de sentir-se molesta i avorrerta a la poca estona. Allò era divertir-se? No veure res per no veure res, tant se valia respirar aires més sanitosos i no tenir a cada punt una dotzena de peus a sobre! I, desencaixonant-se com pogué, anà per algunes compres abans d’entornar-se’n a l’ermita.

A l’embocar el carrer de França es topà amb els músics que, acabada la primera part, anaven a fer beguda. Eren els mateixos que havien tocat a Sant Ponç, i el fiscorn de la cobla posà la cara tota riallera i li va cridar de lluny: «Adéu, maca!». El fiscorn tenia el cap com una guardiola i guinyava sempre l’ull dret amb un aire de picardia còmica. La Mila, a son torn, no es pogué estar de riure, recordant que per Sant Ponç aquell xicot li havia fet molts agasaigs, prenent-la per fadrina. Amb l’encontre inesperat se li havia passat una mica l’amoïnament pres en la plaça, i un cop llesta de ses coses i tot pensant en la careta còmica del fiscorn, baixà carrer de França avall.

En Matias, que la vetllava, l’aconseguí a la sortida del poble.

—Que ja te’n vas?

—Sí: que véns, tu?

En Matias es gratà el clatell.

—Ara…? És dejorn… Acabat les balles…, vaja, havent sopat…, diu que hi ha una passada amb atxes tan bonica…

La Mila li entengué la maula de seguida.

—I et deus voler quedar…? —féu, mirant-lo fredament.

—Una estona…, només…

—Queda’t —li respongué sense sequedat—. Adéu! —I s’allunyà d’un pas lleuger i decidit.

—Ja pujaré, sents? —li cridà ell encara; i quan pensà que ja era prou lluny per a no poder renyar-lo, afegí d’un tret—: Com que serà tardet, no m’esperis, eh? Ja trucaré!

Què l’havia d’esperar! Una nit sola, una nit lliure: quin descans! I trim, tram…, trim, tram, començà a pujar tot pensant, encara, en el fiscorn.

Segur que tenia bon gènit; aquella cara devia predisposar-lo a l’alegria, com hi predisposava als altres; a n’ella, per exemple. Mirar-se’l i haver de riure era tot u, i coneixia que si cent anys el tingués al davant, cent anys li passaria lo mateix. Per què l’hauria presa per fadrina, aquell home? Ella sentia no tenir-ne l’aire. Avui encara li havia dit maca i tampoc s’hi sentia ella de bonica, avui. Però, lo que pensava: aquell home seria d’un anar contentadís, de trobar-ho tot bé; era una sort un gènit així…

I distreta amb semblants cabòries, ermes de substància, arribà a dalt sense sentir-se’n. Llustrejava. Entrà al corral i a les palpentes tragué els ous de les nieres. N’hi havia dos…, tres…, sis, set… Set. Amb les mans plenes pujà l’escala i anà a posar-los a la cistelleta, en la cambra del campanar. Els comptà tots: n’hi mancava un per a tres dotzenes. A cinc rals com anaven, eren cinc…, deu…, quinze. No quedà descontenta de la setmana.

Tapà els ous i anà a l’altra cambra per a desmudar-se: després, de passada, tancà els finestrons de la sala i cap a la cuina a encendre foc i el quinqué. Tenia el sopar fet i només li calia escalfar-lo. Tornà a baixar per a tancar la porta del pati. Un grill cantava a fora amb un ric-ric seguit i penetrant. El sentir-lo, sense saber per quina oculta relació, li féu venir a la dona ganes de menjar cargols. «Demà en couré», pensà amb una salivera; i, encaixat el piu de la cadena, va tombar-se. A l’acte féu un ai!, i un bot. Poruga com era, a cop sobte li havia semblat veure bellugar quelcom en l’ombra del corral. Es fixà bé. «Ca, res…! Una fotja, que hauria dit el pobre pastor…!». Pujà l’escala, mes encara a la meitat, el recel l’obligà a girar-se una altra vegada. Oh, Déu! Aleshores ja no fou ai!, ni bot, sinó esgarip ofegat i correguda desenfrenada escales amunt. El quelcom aquell, eixint de l’ombra, es precipitava darrera d’ella…! Ni esma tingué d’ajustar la porta de la cuina. Dret al dintell, hi havia un home. Ella, sangglaçada, s’estantolà en la taula.

—No tingueu por… —havia fet un balbeteig rogallós; i a la claror escassa del quinqué, vegé en el tou fosc una mirota blanca.

Si haguessin punxat a la Mila, no li hauria sortit una gota de sang. Mes com l’home avancés lentament dues passes, a n’ella se li escapà un gran crit:

—Què voleu?

Ell s’aturà.

—No tingueu por… Hu, hu, hu…! —I es ficà la mà dins la trinxa de les calces i rautà com una bestiola.

—Què voleu, vos dic! —repetí ella, més espantada.

Ell encanyonà, vacil·là, s’estremí tot…

—Hu, hu, hu…! Jo…, vos volia dir…, jo…, si vós volguéssiu.

I el balbeteig ronc se li apagà com si se li posés un tel al canyó.

La Mila tremolava com una fulla. D’un gran esforç pogué fer encara:

—Aneu…, aneu-se’n de seguida!

Mes ell no es mogué: semblava plantat a terra; allargà tan sols la pota de bogiot, en la palma bruna de la qual relluïa una espurna groga.

—Si voleu…, eh, que sí…?, eh…? —I tirà als peus de la dona una moneda d’or; la moneda rebotà amb un drinc sonorós.

La dona, al veure-la, havia reculat fins a la paret, com si acabés d’aparèixer-li un monstre. A n’ell els ulls invisibles li guspirejaven sota les bardisses, com el dia aquell en què despertaren a n’ella en les feixes dels ametllers.

Vegent-la que no deia res:

—En voleu dues…? Vos en donc dues… —murmurà; i una altra moneda caigué i rodolà fins a sota la taula.

—No, no! —xisclà la dona, encastada d’esquena a la paret—: Aneu…, aneu-se’n!

Però ell, en lloc d’anar-se’n, donà un altre pas. Bleixava sorollosament pels narius oberts, i tremolava tot com picat per la taràntula.

—Contes, doncs…? Totes…? Les voleu totes…? —i, ràpidament, anà tirant monedes i més monedes als peus de la dona.

Aquesta no es movia ni deia res: havia perdut paraula i acció, talment com si la caiguda vibrant d’aquella pluja d’or l’hagués encegada. Però, de repent, la mateixa força del terror la desencantà, i sentint que li brollaven ales en els peus, d’una gran revolada esfereïda es llençà cap a la sala fosca.

Sentí distintament el bramul de la fera burlada, i de seguida son glapit furiós que se li abocava al darrera. Perseguida per ell i denunciada pel mateix embat de sa fugida, passà com un llamp per la cambra del campanar, s’engolí per l’escaleta de la capella, esbiaixà aquesta i, bo i enmig de les tenebres, arribà i tot fins a la portella del reraaltar; però de cop, al traspassar-la, quelcom s’entravessà a son pas i la dona, llançant un ahuc penetrant, rodolà d’un capgirell sobre les lloses…

Vegé una gran lluminària i cregué que la vida li mancava; mes, abans de perdre del tot la coneixença, encara sentí caure-li al damunt i enfonsar-se en ses carns la grapa peluda i l’alenada roent de la fera.

Després de molta estona de restar asseguda a terra, la dona es posà en peu: tenia el cap ple de boires i els ulls de pampallugues. Palpant amb les sabates el sòl, passà pel reraaltar i l’altra peça, plena d’embarassos, i empenyé quietament la porta del corral. A l’altre cap els besllums de la serena retallaven en la fosca dels dintres l’arcada que donava al pati. Més enllà la porta d’aquest estava oberta de bat a bat. En la solitud encantada de la nit, aquella porta oberta feia feredat. De l’altra banda d’ella, el grill, incansable, cantava encara amb son ric-ric perfidiós. La Mila pujà l’escala. A l’extrem del passadís balconer, la porta de la cuina estava oberta també. Sa clapa groguenca, retallada per la claror del quinqué, semblava un segell d’or estampat en el mur tèrbolament blanquinós. Aquell or dugué a la memòria de la Mila l’altre or que havia vist caure a sos peus.

Entrà a la cuina: el sòl era net, sense una espurna. L’assassí havia aplegat de nou son cabal abans d’anar-se’n. No quedava més senyal d’ell que una peuada d’espardenya molla vora el llinder… La Mila, sentint-se les mans llefiscoses, se les mirà: les tenia plenes de sang; reüllant, vegé també tot vermell el mocador blanc de pèl de cabra que duia al coll. Encengué una cua de candela que tenia en un recó d’aigüera i anà a la sala. Una…, dues…, tres mitges peuades d’espardenya molla en els rajols. Aixecà la candela per a mirar el rellotge: senyalava un quart de deu. Son tic-tac, seguit i perfidiós com el cantar del grill, li semblà ara a la dona que tenia quelcom de burleta.

Entrà en la cambra i s’acostà al mirallet. Els núvols del cap se li enroentiren mateix que núvols de posta. Clogué un punt els ulls i després tornà a fixar-se: la cara, com les mans, com el mocador i com les boires del cervell, era tota ensagnantada, i enmig de la vermellor ella hi vegé un esquinç que li agafava de cap a mitja galta dreta fins a sota la barra. Ara entengué de què era el gran dolor que havia sentit al caure. Devia haver petat en el pern de ferro que sortia d’un retaule vell arreconat en el reraaltar… Es rentà amb alcofoll la ferida i aquest li mossegà amb tanta rabior la carn viva, que les llàgrimes li queien l’una darrera l’altra. Per por d’esvair-se novament es deixà estar la cara i tornà a mirar-se. L’esganyissada no era molt profunda, però li quedaria una bona marca per a tota la vida! Es mudà els mocadors del cap i del coll i es rentà les mans. Quelcom la punxava, empenyent-la fora de casa. Apagà la candela i atravessà la sala. La nit era quasi bé dolça com una nit primaverenca, i tan serena, que ella vegé allà dalt del mur de la cuina la cara rodona del rellotge de sol, rient com una beneita amb la rialla de guardiola del fiscorn. La porta del pati, oberta encara de bat a bat, la xuclava: sortí a fora. El firmament semblà deixar-se anar ràpidament de tot son volt a l’entorn d’ella… Estava meravellosament estrellat i els estels tenien una lluïssor tan extraordinària, que tot l’espai s’hauria dit que tremolava d’una inefable tremolor lumínica.

La Mila, de dret i sense temença, anà a seure’s en un regatell apartat de la solana. Ella, tan poruga sempre, havia perdut repentinament la por. Què podia passar-li més gros de lo que ja li havia passat…? Amb les cames estretes i el colze sobre el genoll, s’abrigà amb el mocador la ferida, tot sostenint-se el cap.

Al davant seu, el Roquís Gros semblava un tros de cel més fosc i sense estrelles, i més avall, grans masses de formes vagues nedaven en una penombra bruna, plena de misteri; d’aquella penombra semblava brollar suaument, com les aromes del pebeter, aquell profund silenci, ple d’harmonies inoïbles, que ho invadia tot arreu. La Mila s’hi trobà bé voltada d’aquell gran silenci. Coneixia que aleshores qualsevol soroll li hauria fet mal, un dolor quasi físic. I sentí grat al grill perfidiós per haver emmudit. Tal vegada ella l’hauria esclafat a l’eixir de la casa… I li vingué un pensament: qui sap si era pecat, matar un grill? Els grills tenen vida, i una vida, encara que sia de grill, és una vida. Estroncar-los-hi, doncs, aquesta vida abans de son terme natural, és el tort més gros que se’ls hi pot fer: perquè cada grill, com cada bèstia que es cria sobre la terra, no en té més que una, de vida… Una vida només: que poca cosa…! I si s’esguerra sense voler? I si la trenquen a la meitat com ella podia haver trencat la del grill? No hi havia cap manera d’adobar-ho? No hi havia remuneració alguna…? Potser sí ho era, pecat, matar un grill, i potser pecat més gros que altres que li havien semblat pecats molt grossos, fins aleshores…

Lo que fos i lo que no fos pecat l’havia preocupada sempre a la Mila, i ara, tot rumiant-hi de nou, li semblava que son pensament creixia poc a poquet, apartant-se d’ella, allunyant-se cap a l’infinit i prenent la forma semiesfèrica de la volta constel·lada; i ella, punt central d’aquell pensament dilatat que semblava abraçar-ho tot, comprenia sense esforç lo que no havia comprès mai encara, veia clar el costat fosc de totes les coses estades, i amb una claredat tan neta, tan diàfana, que ella es feia creus de la passada ceguera. Per exemple: com no havia entès feia molt temps que la mala besti li’n faria una? Com no es donà compte de que la vetllava del jorn mateix en què la conegué, d’un instant després d’haver-la sorpresa en la capella, baixant de netejar la cuixeta de l’angeló de fusta? Ara el reveia ella, quan, davant-seu, se la contemplava en silenci i com llampferit per sa presència; ara ella li llegia la naixença del designi traïdor en les ninetes encauades. I arrencant d’aquell punt, en qualsevol moment que el recordés trobava en sos actes, en tot son ésser, la terrible profecia. El pastor havia dit: «No crenyeu res mentris jo visca…». Però, com no havia endevinat que l’altre, errant-se, lo mateix que ella, respecte a la voluntat que li duia el pastor, el trauria d’enmig per a tirar-se-li al damunt sense cap temença…? Perquè ella i l’altre s’havien errat completament. El pastor no l’havia volguda mai a n’ella amb voler d’home a dona. I ara ho reparava bé; no havien estat els anys, no havia estat l’amuleta preservadora, no era una virtut o una prudència major que la dels altres homes lo que s’havia entreposat enmig d’ells, no: havia estat una memòria, una ombra, un respecte; havia estat la sola recordança de l’altra dona, de la dona seva, de l’antiga criadeta de Sant Ponç.

Ara, a la claredat novella que esclaria son pensament, ella els veia, viu l’un i l’altra morta, marxar aparellats al través del temps, com si haguessin estat vius tots dos, ara ella sentia distintament el connubi intrencable de les seves ànimes…

Un llarg xiulet de la xibeca del campanar interrompé les meditacions de la dona. Aquell xiulet li féu l’efecte que esquinçava l’èter d’una esganyissada esgarrifosa, tal com el pern del retaule li havia esquinçat la galta a n’ella. Qui sap si en l’èter hi quedaria també la costura d’aquella secció com en la seva galta? Li semblà que tota cosa estada havia de deixar senyal: i si era així, quants n’hi devia haver de senyals que no es veien, a tot arreu…!

La dona dreçà el cos sense traure’s la mà de la cara. El colze que havia tingut clavat en el genoll li havia macat la carn i endolorit l’os. Posà entremig l’altra mà a manera de coixinet, i tornà a quedar-se immòbil com una perlàtica.

La nit, d’una gran bellesa mítica, li deixava caure al damunt sos innombrables vels de serena sense que ella ho percebés, com si tota sa sensibilitat hagués quedat reduïda al toc dolorós del genoll i al botó de foc que li cremava les entranyes.

La lluna havia sortit i poc a poc tot es desfumava, acolorint-se malencònicament d’un blau-verd temperat d’aigües marines. D’aquell to general ressortien, sense trencar-lo ni desfocar-se, les coses més remarcables. Allà prop les basses d’aigua plujana, encantades, com maragdes colossals; els dos xiprers que a l’entrada de les feixes, més llongs i esparracats que mai, s’abraçaven silenciosament en l’altura, com dos gegants vells que es despedissin per a l’eternitat; el Roquís Gros, d’un blau seguit i intens, destacat vagament sobre el cel mercès a una fosforescència esblaimada, a una incerta resplendor poètica que semblava traspuar de tot ell (misteriosa gloriola, potser, de ses llegendes enterrades); el mur blanc de la cuina de l’ermita, pintat ara de pàl·lid blau elèctric per la lluna i donant una claríssima nota freda, i…, quasi bé res més, puix pinedes, corregades, pendissos, llunyanies, tot s’enfonsava i es dissolia en la gran mar aturada i silenciosa que semblava no tenir ribes…

Passà un gros aucellàs de nit, d’un vol fressós d’ales fortes. Quasi bé ensems una estrella volant, fent d’una ratlla lluminosa un quart de cercle en el firmament, anà a caure al lluny, en direcció a la Nina. La Mila pensà:

«El pastor ja n’hauria tret una rondalla d’aquest aucell i d’aquesta estrella… Era un savi, el pastor… Semblava que Floridalba li hagués fet el do que prometia al penitent que no havia conegut mai dona nada… Sí: era un savi i mai s’errava, com si per endavant sapigués tot lo que havia de venir…».

I recordà a seguit les vegades que ell l’havia advertida, amb el front serrat per les preocupacions de sa vidència: «Pareu-hi ment amb aquest home, ermitana: és la cosa més roïna de la muntanya…», i després: «Bona l’hem feta! Aquest aucei de mal temps rodegi l’ermita…, i és pas cosa de riure, a fe…»; i després encara: «Si val a dire, és la sola cosa que em fa fere l’ui viu… Si me podia haver me la perdonaria pas…». La dona, en el fons, sempre se n’havia rigut una mica d’aquelles temences; sols ara es feia compte de lo que valien, ara que ja no hi era a temps, ara que tant ella com ell… Perquè el pastor havia mort a mans de l’Ànima; ara la dona en tenia entera certitud, mateix que ho hagués vist de sos ulls; el dring d’aquelles monedes d’or que caigueren a sos peus li havia dit, i aquell dring no mentia… I feia memòria de detalls escampats que li havien quedat quan la desgràcia: «tot espitregat…», «la faixa desfeta…», «el clatell obert…», «la cara esclafada…», «ben brut de fang…» i «sense cinter…». Sense cinter…! No, el pastor no havia relliscat: ella coneixia prou la fermesa d’aquell cap i la prudència que guiava totes ses passes… El pastor no havia relliscat: havia estat escomès pel darrera i llençat daltabaix per una mà perversa… Sí, escomès pel darrera; ell ho pressentia també: «Sé pas per què, mes li fai més por que la creu al dimoni…, ha pas mai gosat mirar-me a la cara amb els seus uis de brúfol…». Havia anat com amb el tret de la Cresta del Follet: de traïdor… Havia estat el bot de la fera que es posa a l’aguait; el cop certer que li havia obert la closca, que l’havia precipitat per aquell segadell «llis com el pla de la mà…». Havia caigut de cara al fons del clot… Vet aquí la patacada i el fang del davant… «Mort a l’acte», havia dit el metge… I un cop mort, què costava girar-lo i pergirar-lo per a robar-li el tinter…? Pobre pastor! Com ningú pecà en mal, tan clar que era…? Tothom: «S’ha espenyat, s’ha espenyat!», i ningú atinà en res més…, i a la mala bèstia, sempre més, lliure per la muntanya…, fins que trobés un altre pastor i una altra ermitana…

La dona s’estremí convulsivament i sentí de nou el botó de foc cremar-li les entranyes amb més rabior que li havia cremat suara l’alcofoll en la carn viva de la galta. I, de prompte, amb glaçament de tota l’ànima, li vingué una nova recordança: la recordança d’aquell prec fervorós aixecat en el Bram, tot xarrupant l’aigua miraculosa, i a seguit, les rialles mofetes del sant, sacsejant, en l’obagor del somni, son ventre repulsiu de dona grossa… «Oh!, mai l’havia poguda veure, Sant Ponç!». I d’un ressalt més fort, clogué els ulls astorats i estrenyé frenèticament les cames ajustades…

Ric, ric, ric…! Allà, a tocar, al peu mateix de les basses, el grill tornà a cantar, repetint coratjosament sa única nota, seca, penetrant, ingrata, com de clarí.

La dona girà el cap, cercant-lo vanament en la penombra blava. No l’havia pas esclafat…, millor! Era una vida, i no tindria més que aquella… Només que una vida…? Era cert…? Però tornà a recordar al pastor. El pastor sempre parlava d’altres vides, de vides estades que perduraven en aquesta. Tot lo de centúries enrera vivia, segons ses rondalles; tot el món era ple de visions i d’espectres que vagaven entre cel i terra, despresos de la carn i ossos que un temps els hi donaren forma perceptible, mes que, així i tot, es barrejaven encara secretament a totes les ocurrències…

I tot remembrant, la dona percebé, d’una percepció purament interna, la flamarada blavenca d’un foc follet que atravessava ràpidament la fondalada; vegé l’ànima d’aquell vell de vellor condemnat, enmig de l’etern escarni de les Llufes, a l’eterna enyorança dels amors impossibles… I després li semblà entresentir, cap allà avall de tot, ressons tètrics i fonedissos de veus difuntes: els gemecs dolorosos dels caps tallats que rebotaven pels cuixals del Pont del Cop, tamborellant enmig del bombolleig de les aigües envermellides amb sa mateixa sang… Sí, totes aquelles faules parlaven d’altres vides, d’una supervivència misteriosa de tot lo que ha existit; mes eren faules, faules que encantaven l’orella i l’enteniment, però faules tan sols… I l’esperit escèptic de la dona es negava a donar crèdit a tot lo que no testimoniaven sos sentits, fins que s’encallava finalment en una darrera faula: la de l’esquellinc del Cimalt.

També aquella, faula solament…? No, no, aquella no…! Enmig de la tempesta ella havia sentit el redringar sobre son cap, com si baixés del cel, i el ressentia cada cop que hi pensava… No, certament, aquella no era faula… «I doncs…?». La dona, perplexa, enfonsà lentament la mirada enllà, en aquella gran mar irreal d’aigües blau-verdes, com si volgués anegar-hi la claredat, ja inútil, de son pensament sobreexcitat, que començava d’afeblir-se poc a poc…

Mentrestant, la lluna hi feia vagar desmaiadament sobre aquella gran mar, tot de sospites argentades, semblants als fils de la Mare de Déu que les aranyes teixeixen subtilment, per a guarnir la quietesa de les grans solituds que els homes no han de contorbar amb ses ingrates quimeres.