12. VIDA ENRERA

La tardor regnava i el temps havia refrescat bona cosa. Era una tongada de dies grisos, en els que la boira planava sobre tot, fonent les llunyanies i velant de casta poesia la muntanya. Ni un esclat de resplendor, ni un relleu de plans remarcable feria la mirada, que es podia fixar reposadament arreu, sense por d’enlluernaments ni pampallugues. Tot prenia l’aparença suau i esborradissa de les coses de somni quiet, i semblava convidar l’esperit a endolcir i apaivagar també tots sos ressalts i crueses.

Pel mig d’aquells paisatges temperats, plens de repòs encalmador, com figures animades d’un quadre immens, vagava amb sos acompanyants la Mila, lentament, lentament, passejant pertot les perplexitats verginals de sa convalescència.

Havia anat refent-se de mica en mica, amb una catxassa reveladora de bons auguris, i de son revifament acompassat en treia sorpreses i deliquis imprevistos. Com si la mà divina hagués llevat el fibló a les avespes de ses penes, aquestes ja no la punxaven com abans, contentant-se amb rodar-li pel cap sense malícia o brunzint sordament amb una mena de musiqueta cançonera que no arribava a impacientar-la. L’ermita ja no era per a ella el lloc desagradós on la tenien encarcerada a viva força, sinó el niu, l’aixopluc on es recollia, com els aucells, en les hores de repòs, en què no podia volar.

Les solitàries aspreses de la muntanya, riques en perspectives i punts de vista majestuosos, un cop es deixava l’enclòs de l’ermita, i resseguides a tort i a dret per camins mai senyalats per mà de l’home ni limitats per fites postisses, sinó triats a pler i segons el lliure impuls de la voluntat, en la gran extensió lliure, es tornaven paratges d’esbargiment atractívol, en els que sentia fondre’s les hores del dia sense recança i sense neguits atormentadors. Fins en Matias s’havia convertit en el proïsme tolerable, contemplat amb benèvola indiferència del cim estant d’una pacífica serenor; ja no el renyava, ja no el perseguia amb ses censures, ja li deixava fer el que volia sense inquietar-lo ni inquietar-se, talment com si el lligam violent amb què fins aleshores havia ella tractat de tenir-lo pròxim a si, s’hagués romput de cop sense fressa ni dolor, deixant per sempre més desparellades les seves vides incasables, i amb l’íntim divorci desvanescudes totes les causes de discòrdia que neixien de l’oposició constant de ses consuetuds. Es sentia lliure i mestressa de si mateixa, i amb la secreta llibertat, l’harmonia sorgia espontània de sos sentiments i regnava en tots sos actes; ben cert que era una harmonia apagada, sense nervi ni empenta, mes per això mateix grata a son estat, puix no li reclamava cap esforç cansador.

La Mila revivia amb lentitud, com un soldat dessagnat en el camp de batalla i que ha de recobrar la seva sang de gota en gota; i així com quan s’acaba la vida l’instint s’hi arrapa amb força i vol fruir-la intensament i tota d’un plegat, quan la vida retorna és ben altra cosa. El desig, incert i tremolós de sa mateixa feblesa, no atrevint-se encara a marxar sol cap a sa realització, es detura esmaperdut, i després, mentre espera el reforç de la potència, recula i es llença vida enrera; en lloc d’obrar, es recorda. La Mila, al revifar-se, recordava.

En aquells dies engegaven pels volts de la Cresta del Follet, una tossalada enaspradíssima que arreplegava les poques ullades de sol que queien sobre la terra. La ramada s’esbargia destriant-se pels pendents i repujades, sempre de morro al sòl, arranant el pallenc que ressortia com serrellades verdes enmig de les berrugues del pedreny; el Mussol s’ajaçava de cara al sol aclucadís, parprejant i amb el ram de la cua sobre la cuixa; en Baldiret feia xeringues de sabuquer amb branques collides en la plana, o enrodonia, repicant-la seguidament amb una mitja ferradura de cavall, la bolota de pedra que havia començat sis mesos enrera, i finalment, la Mila i el pastor tenien llargues i reposades hores de conversa.

Fent-la abocar damunt de cada pregonesa esgarrifosa, ensenyant-li a reblincar el cos i a fermar els peus en els llocs de perill i obligant-la a guaitar enrera a mitja enfilada d’un estimball, mentre es reia platxeriosament de sos esglais, l’encoratjava en ses temences i l’aguantava fort quan la vencia el cap-rodó; en Gaietà havia fet fer a la dona son aprenentatge de muntanyenca, logrant triomfar a la fi de sa naturalesa espantadissa de cervereta: i ara ella, serena de cap i de cor, trobava bo en jugar voluptuosament amb els calfreds que llampeguegen per les carns quan es transita per les alçàries feréstegues, i en sentir-se xuclar l’ànima i les ninetes per l’encís tenebrós de les grans profunditats.

Asseguda en la Punta de Miranius, a centenars de metres sobre el món de la plana, el mocador d’abric a les espatlles, les cames penjant en el segat mateix de l’esqueixada, veient les nuvolades blanques passar ràpidament per damunt de son cap com a ramades de cavalls salvatges i el Barranc Negre badar a sos peus, allà davall de tot, sa immensa bocassa esdentegada, la Mila s’hi trobava com a casa seva, i per contrast, tal volta, amb la grandiositat superba de tot el que l’enrondava, li acudien els records més tendrívols de la seva jovenesa.

Amb la mirada perduda, esborrada, en les llunyanies de la memòria, parlava, parlava sense cansar-se, i el pastor, assegut al seu costat i fent a punta de ganivet qualsevol futesa pel nen o per les bèsties, l’escoltava atentívolament sense interrompre-la.

—Si haguéssiu vist a la tia… Era més bona dona! Tenia el cap petit petit, i morenet com una nou, i la cabellera li venia de la clenxa fins a cada orella com unes cortinetes blanques… Ella en deia bandós d’aquell pentinat. Quan jo li passava l’escarpidor, li feia un monyet com un mig duro a cada banda de pols, i ella m’espolsava les faldilles fent veure que em pegava. M’estimava molt, pobra tia… Ningú hauria dit que m’era tia emmanllevada. Quan va morir la mare, que al cel sia, ella va ésser la primera de dir per arreplegar-me. L’oncle estava xacrat d’un mal dels ronyons, i com no podia treballar, hi reparava en posar-se un impòsit, però la tia li va dir: «És la teva sang i la rebutges? Què faries si fos de la meva! Jo només li sóc padrina i me l’estimo com si l’hagués duta a les entranyes…». Pobra tia! L’oncle se n’hi burlava sempre del seu padrinatge. Deia que havia repassat no sé quants calendaris cercant un nom bonic, i que a l’últim m’havia posat Camila per a que fos tant jo com la pubilla del Castell, que també s’ho deia. «I mira’t», solia dir-li per a fer-la enfadar, «al capdavall se’n donaran de bones; si l’una té el castell, l’altra tindrà la barca…». Perquè l’oncle era barquer, sabeu? Abans de fer el pont tenia una barqueta blanca que anava de banda a banda del riu per un llivant estès. Més amunt hi havia el gual pels carros, però les persones passaven totes per la barca. Els diumenges i dies de mercat donava bo de veure, tota plena de pagesos amb les barretines noves i vistoses com poms de clavells vermells. Per Sant Pere Pescador, fèiem la festa de la nostra barqueta, i aleshores la guarníem tota de clavells veritables; clavells, roses i tanta mena de flors com trobàvem. Un any, que jo era grandeta i ja me’n cuidava més que la tia, els nois del poble hi van posar una garlanda tot l’entorn, i al cap del perxó una toia molt grossa lligada amb gometes blanques i blaves. Ho van fer de bella nit, i a l’anar-hi nosaltres, nos espiaven amagats enmig del mataguer per a sentir les nostres exclamacions. En va tenir de gent a veure-la aquell matí! Semblava que pel camí del riu hi hagués una professó…

La Mila s’aturava una mica, encisada pel record, i després afegia amb rendiment:

—Oh!, quina cosa més bonica és un riu, pastor!

—Tot lo del món és bonic si es mira amb bons uis, ermitana!

—Unes coses més que altres… Teniu: d’ençà que tinc memòria res m’ha agradat tant com aquell tros de la passera a la baixa hora. Quan no hi havia seguit de gent, jo agafava la mitja, empenyia la barca fins al mig del riu i allà m’aturava. El corrent era somort i la barca es gronxava com un bressol, trim-tram…, trim-tram…, trim-tram, ben poc a poquet, com si em volgués fer adormir; i jo, tot treballant, alo-alo, em mirava el sol ponent, encès com un maig darrera mateix de les soques dels carolins, i m’escoltava els xerics dels aucells que xerrotejaven per les arbredes de les vores abans d’ajocar-se, i les rialles dels serradors que bromejaven tot serrant a dalt de les pollines. Tot semblava que fos lluny, lluny…, i els carros que passaven pel gual esquitxant l’aigua, feien més bonic…! Jo no me n’hauria mogut mai… Què vos diré! M’hi trobava a gust, com en una església quan no hi ha ningú, i només em venien ganes de dir parenostres pels morts i els vius de casa meva… Ai, bon Déu! El pont va ésser la desgràcia de tot allò: la del riu i la nostra. En dos o tres anys van tallar les millors arbredes de les vorades; de seguida es va abolir el gual i van fer una fàbrica més amunt; i a la baixa hora, en lloc de trobar el repòs i quietud d’abans, sabeu què s’hi trobava? Als homenots que plegaven de la fàbrica i anant a beure a la caseta, espantaven els aucells a pedrades i a les dones cantant cançons lletges. I la barca, pobreta? Vos hauria fet dol! S’estava sempre solitària i amarrada a les estaques com una bestieta malalta. L’oncle no l’havia volgut retirar, per punt, i només de tant en tant, hi anàvem a passejar nosaltres: ell, la tia i jo; però el pont privava tota la vista d’una banda i altra, i l’oncle plorava cada vegada veient passar-hi per dalt a la gent com si tal cosa… Allò el va matar, cregueu! Ja estava prou xacrat dels ronyons, i al veure’s la barca de capgirells s’emmigranyà i va fer una gran correguda. Mentre pogué anar per ses cames, fugia de casa de matí i se n’anava al riu. Com nosaltres ja no esbrossàvem la vora, el remataguer es blincava sobre la barca i l’abrigava tota com un toldo. Ell es ficava en aquell amagatall, i més de set deien que sovint el sentien sanglotar. El cert és que ell tornava a casa amb uns ulls com taronges, i s’enfadava si la tia li preguntava què li feia mal. Després ja no es podia moure de la cuina, però encara per Sant Pere es feu portar al riu amb un carro i va voler que en memòria dels altres anys guarníssim la barca. Ni mai que ho haguéssim fet!, que, mireu, feia una tristesa veure tota plena de roses vives aquella pobra barca espatllada i coberta de molses! Aquell dia no va pas ésser l’oncle sol el que va plorar… Quan ell morí la tia se la volia vendre, més ja no va ésser-hi a temps. Feia aigua de tots costats, i d’haver estat tant temps a l’ombra i sense repintar, les taules eren ben consumides… El dia de mirar-se-la vaig conèixer a n’en Matias: acompanyava al majordom de la fàbrica, que era el comprador, i mentre el majordom i la tia enraonaven, ell no em deixava d’ull. Al cap de poc em va dir per casar-m’hi… Semblava un bon noi i la tia se n’anava del món… M’hauria quedat sola…, li vaig dir que sí… Ai, Senyor, si les persones se tractessin abans de donar certs passos…

Al topar amb en Matias, els records de la Mila s’encallaven cada dia, i com a l’aturar-se es quedés entristida, deixant caure la mirada cap a les profunditats del Barranc Negre amb defalliment encantat, el pastor, que li duia l’alça i la baixa de les impressions, coneixia que era arribat el moment d’entrar ell en acció. Deixant de banda vergotes i ganivets, s’estirava per a treure’s l’encongiment i es posava dret.

—Ah, ah! Ja tingui aqueixa cama com un petge de cadira i atrapi que l’airic és frescot… Pot éssere que donguéssim qualque passa per ací… —i somreia a la dona amb son somriure esparpellat i bondadós.

La dona aixecava el cap per a contemplar la simpàtica figureta coberta de burell, enlairada sobre la Punta mateixa de Miranius, tocant de peus a terra, mes tota retallada sobre el cel i alta, alta com si de cop hagués crescut. La dona li retornava la mitja rialla, aixecant-se també. Les ovelles estaven escampades, a motes, per una gran extensió, i en Baldiret i el Mussol distrets en sos petits entreteniments.

El pastor donava una ullada a son domini i després es posava a revoltar catxassudament per la tossalada, seguit de la dona en tots sos vaivens: i caminant, caminant, son índex s’estirava senyalant distints indrets propers o llunyans.

—Veieu el darrer olivet del pendís? Per temps hi va passar una braua faceci…! Veu’s aquí que hi havia a la vall de Llisquents un senyor molt esblevenat que en feia de seques i de verdes. No coneixia mellors divertiments que malmenar minyones, menjar i beure cosa gustosa i anar de cacera en cacera… Una vegada vet ací que veié una nineta que filavi a la porta de ca seua; ell que la fa pendre pels seus homes, se la té una nit a la seua companyia, i al matí la fa traure a la porta del castei. Al vore’s llençada d’aqueia manera, la nineta que es giri cap a les finestres i fa així mateix: «Ah!, senyor de la Vall de Llisquents! Com a besti m’has tractada, com a besti et puga vore jo abans de la meua mort!». I se n’anà, i mai més se va sebre d’ella en tota la Vall… Anant els anys, vet ací que el senyor dels Roquissos convidà un dia al senyor de Llisquents a fer una cacera en aquest territori, i el de Llisquents que se n’hi ve amb tota la seua gent. Caça que caçaràs, com eri un tros arruixat, s’esgarriï de la colla i se n’arribi sol fins aquest pendís. Arribat que hi és, ell que veu una mena de cabreta molt rebufona posada de totes ses quatre potetes al cim mateix d’aquei cucurutx de roca. Ell, que havia seguides moltes terres, diu: «Oi que faré una bella cacera! Aqueixa és pas besti de per ací, sinó una cabirola baixada de les muntanyes altes! Vet aquí un bon present per a mon hostenc!». I com semblés que la cabirola l’esperavi, ell que aparia la ballesta i li engega una sageta; mes la cabirola fa un bot i es posa a córrer muntanya amunt com esperitada. El caçador que pensa: «Ja tens la sageta al cos: corriràs pas tu gaire…» i li va al darrera per a atrapar-la. Mes la cabirola anavi com el vent, i tanmateix el caçador la perdé de vista de seguida. «Caurà a dalt de la pujada…, reposaré una estona i després li seguiré la petja…», tornà a pensar; mes en el mateix punt, a la cresta d’aqueia esqueixada, li surt una altra cabirola. «Com és això? Mascle i femeia? Vet aquí que encara serà mellor el present!». I ell que posa una atra sageta a la ballesta i engega. Va vore clar, com la resplendor del sol, que la sageta se clavavi en el coll de la segona cabirola, mes aquesta, en comptes de caure de banda de seguida, pega bot i fuig tossalada amunt mateix que la primera. El senyor de Llisquents va pas sebre què li passavi, i cametes ajudeu-me, també es posà a córrer tant com podia. Arribat al cim, ni podia tornar el bleix. Goita d’ençà, goita d’enllà i veu pas enlloc rastre de cabiroles mortes ni vives. «Ara sí que l’hem feta bona!», s’exclamà l’home. «Vegi pas matoi ni altarei que pusquin amagar-les. On s’hauran ficades? Fora que hagen caigut d’un volada pel Salt del Crestat!». Mes el Salt del Crestat eri una bona mitja hora lluny, i les cabiroles, per potes que tinguessin, podien pas havere feta tan bella correguda, veieu. Mes aquei pas estrany havia picat el punt del senyor de Llisquents, i eri pas home ell per a aturar-se a fer reflexions. Volia dure de totes passades les cabiroles a son hostenc, i sense fer cabal del cansament ni de la tirada que prenia, tamboreià de pedra en pedra fins al Salt del Crestat. «Hi ha pas més: totes dues duien la sageta entravessada i poden pas viure; les atraparé dessagnant-se dins del clot». Arriba al clot més mort que viu; roda, cerca i mira, i enlloc veu les cabiroles. El senyor de Llisquents se va quedar de pedra mabre. Si allò eri pas miracle, sabia pas ell lo que podia éssere. Ho seguí tot una atra vegada, mateix que li anés la vida, i res. Ja estavi per donar-se i desfer el camí, maleint totes les coses del cel i de la terra, con voreu que aixequi el cap i repari al bell pic del Badador a una de les cabiroles, tota estirassada de coi i flairant el vent d’una banda i atra. El senyor de Llisquents féu un crit d’alegria i li apuntà bé de por d’errar-la. Aleshores veié que aqueia cabirola eri pas cap de les dues primeres; eri força més poqueta que elles i duia pas cap sageta clavada. «És la filla! Tant se val! Mentris la pusqui havere!». Hi estavi tan encaterinat amb les cabiroles, que veient perdudes les grosses ja s’acontentavi de la cria. Mes com aqueixa eri tan petiteta i estavi força lluny, tingué por d’errar el tret, i traient forces de flaquesa, se posi a caminar clot endins per a acostar-s’hi. Con atrapi bon punt, engegui la ballesta i clavi la sageta enmig del ventre de la cabirola. «Ara sí que l’he ben morta!», cridà el senyor de Llisquents, veient que la cabirola trontollavi com si anés a caure; més la cabirola es refà, i tot de cop, com esporuguida, es llenci Badador amunt. «Això és bruixeria!», pensi el caçador, tremolant de cap a peus; «mes si ho conti a mon hostenc dirà que m’he tornat boig o me tindrà per mentider. Cal dure les cabiroles mortes o vives, o comparèixer pas mai més al castei». Se mirà els vestits, i tots eren penjareies, de les argelagues; se mirà els peus, i per tot on passavi deixavi rastre de sang; mes encara la quimera li encenia una engruna de coratge, mateix que una braseta de caliu, a dins del pit. Se posi a caminar. Les ombres de la nit li queien al damunt com un ruixat de cendra, i vingué moment que ja no sabia on posavi el peu, petjant les punxes dels coixinets de monja en comptes de les pedres. Com pujavi pel dret, ací queia i es feia malbé tot, i allà atrapavi un segat i havia de tornar enrera per a cercar nou passant. Quan arribà a dalt del Badador, eri nit negra. «Què he fet, alienat de mi, que ja no voré les cabiroles!». I sense alè per a dire res més, se deixà caure al sòl com mort. Al cap d’una estona el va reviscolar un ressò llunyà. «Són els meus companys que em cerquin», pensà el senyor de Llisquents; i aquei pensament li va donar coratge. Ell que es posi a escoltar, i escolta que escoltaràs, li va semblar que aquei ressò no eri ressò de corns de cacera, sinó de campanes. Mira ençà i enllà i veu una clarícia tota esborradissa cap a baix de tot de la muntanya, per la banda de solixent. Tot mirant, mirant, el senyor de Llisquents sentí que els uis li creixien, li creixien fins a omplir-li totes les conques, i li tornavin rodons i poderosos com els del duc. Aleshores va vore que allà al capdavai de la muntanya hi havia una abadia, i que aqueia clarícia eri una professó de monges. Les campanes de l’abadia tocavin a morts, i les monges, de dues en dues i amb un ciri a la mà, cantavin absoltes. El senyor de Llisquents va sentir fredor a les teles del cor i volgué cloure els uis, mes va pas pusquer: li havien pres tota la cara i erin mateix que dos vidres de llanterna; aleshores, espantat, va per tapar-se’ls amb les mans, i troba que en lloc de braços tenia dues alasses fosques i cobertes de plomes, que feien una fressa sorda, com la ventada, tantost les beiugavi… «Ave Maria Puríssima!», volgué cridar el senyor de Llisquents, però en comptes de paraula li va sortir un xiulet molt llarg que va enrondar tota la muntanya. De seguida les ales se li desplegaren i es posà a volar; vola que volaràs pel mig de les tenebres, no parà fins a la vora d’uns gorgs que hi havia sobre l’abadia. Arran dels gorgs hi havia una alzina veia, que tenia mil i cinc-cents anys i passat de dotze canes de corona. S’aturi en una branca d’aqueia alzina i vegi a sota seu el campanari, amb les campanetes que anavin ça i enllà tocant a morts, i una renglera de finestretes que erin les de les cel·les de les monges. Una de les finestretes eri oberta i es veia un llitet blanc com un paper d’escriure, i a dins del llitet una mongeta amb un Sant Crist a les mans, i al capçal un frare amb una gran cloixa blanca fins als peus. La mongeta finavi, i el frare l’ajudavi a bé morir, i la professó de les monges ja li cantavi les absoltes. El senyor de Llisquents que es mira bé la cara de la monja, i veu que eri la minyona que per anys ell tingué a la seua companyia tota una nit. Aleshores el senyor de Llisquents va entendre que lo que li passavi eri un càstig de Déu pel pecat que havia fet amb la nineta, i se posi a cridar de dalt de l’alzina: «Perdó per a mi, Marialena de la Vall! Perdó per a mi, pecador!». Mes s’esfereí ell mateix a l’oir que en comptes de paraula de persona, li eixien atra vegada uns xiulets tan revius, que despertavin a tanta gent i besti com dormia per la muntanya. Les mongetes que cantavin les absoltes perderen la veu mirant cap a l’alzina, i llençant els ciris fugiren a dins con unes boges; el frare de la cloixa blanca caigué de genois fent la senyal de la creu, i la mongeta que estavi en les angúnies de la mort girà, espaumada, els uis a la finestra. Aleshores va vore sobre les branques de l’alzina dels gorgs un auceiàs del color musc de les ombres, doble que l’àliga de l’Evangelista i amb uns grans uis rodons que s’encongien i s’eixamplavin, resplendint com dues fornals. El senyor de Llisquents al vore que ella se’l miravi, li torna a fer amb penediment: «Perdona’m a n’a mi, pecador, Marialena de la Vall!» i estén les dues alasses com demanant clemenci. Aleshores, la mongeta malalta fa un gran surt i plegui les mans: «Oh, Déu Totpoderós, que aqueixa és la veu del senyor de Llisquents quan me gità del seu castei! Contenta de mi som, que com aucei de nit me prengué de mon niu i aucei de nit el vegi tornar abans de la meua mort…!». I dit això, féu tres badats i finà. A l’endemà de matí, vet ací que el senyor de Llisquents obre els uis i es veu estès enmig de la planícia del Badador, amb els vestits tots esquinçats i els peus plens de sang presa. A son devers hi veu un pastoret ajocat que se’l miravi, i de tota la falda de la muntanya sent muntar cap a dalt, bim, bom…, bim, bom…!, uns grans tocs de campanes. Ell que s’aixequi i es posi a conversar amb el pastoret, i pregunta va, contesta ve, el pastoret li conti que la nit abans hi ha hagut un gran miracle. Ha finada una mongeta de l’abadia de Cabrides tinguda en brama de santa, i totes les campanes de les parròquies i monestirs toquen a morts per ella… «Veieu si n’eri de santa», diu el vailet, «que el Mal Esperit, no havent-li trobat pecat en vida, la vol fere condemnar a l’hora de la mort, i prenent els pòsits i el plomatge del duc, se posi en la brancada de l’alzina dels gorgs i xiula que xiularàs, mira de distraure-la per a que fassa una mala confessió… Mes ha pas pogut lograr la seua, i quan ha vist que l’ànima de la mongeta se n’anavi de dret al cel, ha tingut tan bella quimera que tota la muntanya se n’és entrada a trons, llampets i pudor de sofre… L’alzina dels gorgs ha quedada feta estelletes mateix que un lluquet esclafat, i el frare blanc i les mongetes de l’abadia encara tremolin d’havere vist dels seus uis al mateix Llucifer, que Déu mos en deslliuri, amén!». El senyor de Llisquents pregunti al pastoret qui les hi havia contades aqueixes coses, i el pastoret li digui que a n’ell un atre pastor que havia jaquit més avai, i a n’aquei pastor la llega de les monges, que ho sabia per elles mateixes i anavi de vila en vila relatant el miracle. El senyor de Llisquents va pas voler sebre res més, i penedit de totes les seues culpes per semblant avís de Déu, se’n baixi al castei i dóna cent lliures d’or a cada un dels seus homes, fa donació a l’abadia de Cabrides de tots els béns i senyories que li pertanyien i després, amb els mateixos vestits que duia el dia de la cacera, passa pels camins que li havien ensenyat les cabiroles i se n’arriba fins als gorgs, que la gent ja en començavi a dire els Gorgs del Duc, per lo d’aqueia nit. Els llamps havien estellada tota l’alzina, tal com digué el pastoret, i al lloc de les rels hi havia un foradàs que feia basarda. El senyor de Llisquents el va pendre per estada, i encara avui se’n diu d’aquei clot la Cova del Caçador, en memori d’ell, veieu… I segons conten les historis de la veior, va devenir aquei pecador un penitent de tanta santedat i saviesa, que el Sant Pare de Roma, quan tenia qualque plet molt embuiat a escatir, li enviavi un propi amb les seues raons i després obravi segons els conceis del penitent… I ací s’és acabada la rondaia de les cabiroles; i darrera la porta n’hi ha un fus, com diu en Baldiret.

Quan el pastor deixava de parlar, la Mila no es recordava ja de son casament amb en Matias ni de cap cabòria consirosa que pogués entelar la placidesa de sa revifalla, i com al vinent dia sentia una nova rondalla, i una altra i una altra després —perquè la verbagàlia majestàtica del pastor semblava eterna i incansable com les onades de la mar—, la Mila acabà per perdre de vista sa pròpia vida migradeta i esquifida de modest ésser humà, per a entrar de ple en la vida fantàstica de la muntanya. Al conjurament de la fantasia pròdiga i afoguerada de son amic, la dona veia eixamplar-se els confins dels Roquissos fins a tenir la cabuda de mons sencers, que es poblaven seguidament de visions, de somnis i de quimeres extraordinàries. De cada paratge, de cada roca, de cada branquilló, en veia brollar una llegenda, i el sentit de lo meravellós es despertà en ella com una nova consciència superior. Al mateix temps se li despertà una devoció extàtica per aquell homenet remirgolat, que a força d’enginy i bonavolença l’havia feta remuntar fins a espais serens que mai havia conegut encara.

Un dia, quan ell acabava de parlar, ella, mirant-se’l amb una mirada rendida d’enamorada i resumint en quatre mots totes ses admiracions, li preguntà:

—Com vos ho feu, pastor, per a saber tantes coses?

El pastor somrigué senzillament.

—Jo no fai res per a sebre res, ermitana.

—Doncs, qui vos les ha ensenyades, totes aquestes rondalles?

El pastor es tirà el pelut enrera, i la pal·lidesa de son front, prenyat de pensaments, semblà fer una mena de resplendor.

—Unes, les més petites —respongué amb lentitud—, me les contaren els avis de Sant Ponç; les atres… Nostro Senyor…

I com vegés que la dona seguia mirant-lo sense pestanyejar, aclarí la misteriosa resposta:

—Con vegi un paratge nou de la muntanya, m’assegui tot solic i me’l miri bé una bella estona; i mirant-me’l, senti una escalfor en la boca del cor, i de mica en mica aqueia escalfor me se’m pugi en amunt com una fumera, i m’ompli el cap i me fa rumiar, rumiar… I com si una veu me les anés dient, me vénen totes les coses que hi deuen havere passades en aqueis paratges… I per això jo digui que me les conti Nostro Senyor, perquè, digueu: pot éssere atra que la veu de Nostro Senyor aquesta que un hom se senti ací dedins con rumia?

I en els ulls serens del creador hi resplendí la fermesa d’una santa convicció, enterament innocent de presumpcions, mentre la Mila sentia que, davant l’altesa de l’elet, ella s’humiliava fins a la pols de la terra.