4. NETEJA

La Mila passà deu o dotze dies en plena ubriaguesa de dona: netejava. Amb les portes i finestres de la casa franques a tots els vents, i ella amb les faldilles a mitja cama i els cabells esvalotats, no parava de quan eixia el sol fins que era nit negra.

Ho havia trobat tot com una establa; les parets, no emblanquides de molts anys, eren plenes de ditades, de noms, de dibuixos matussers, de desvergonyiments dels visitants que hi pujaven en diades d’aplec; les aranyes, senyores i majores a una cana pel damunt d’en terra, filaven suspeses dels cairats i teixien reconeres de teranyines en tots els angles; al sòl hi havia una capa d’engrut que no se sabia lo que amagava a sota, i els fustatges, arreu, demanaven un bon riboteig per mà de fuster…

En aquell parament de netedat tota la casa hi feia prou bell paper, mes lo que sobreixia dels alts era la cuina, i dels baixos, la capella.

A la Mila, lo que més l’espantà, de moment, fou la cuina, perquè era on havia de raure més.

Qui seria capaç d’esclarir-les aquelles parets i sostres tan afumats? Quin braó treuria el pa de llot endurit de l’aigüera? Qui podria tornar el llustre al bé de Déu d’aram i llautó que penjava esgarriadament dels claus, menjat de verdet i pics de mosca sota la crosta de la pols…?

El pastor, al veure-la tan atuïda, l’aconhortà:

—Sabeu, ermitana? Aquesta ermita és un celic, mes si al cel hi tinguessin pas gent polida, se diria atrament. L’ermitana anada era la cosa més llorda que gitessin entranyes de mare. En deu anys que va fer-la ací, se cuidà pas de donar una fumuda escombrada… Les passades que criava garrí, als sants mai els hi mancava companyia, i les gallines vos picavin del plat mentris menjàveu a taula. Con no vai emmalaltir-m’hi les estivades, vai dire que no eri pas de la mateixa carnadura que l’atra gent, veieu… Fins i tot me vai confessar amb el senyor Rector de les esguerradures que me venien al pensament de fere, i aleshores el senyor Rector els n’hi digué de blaues i de vermeies, mes, a l’en va: que qui és fet d’una mena, muda pas tan senzillament de gènit. Poc va tindre atre remei que desfermar-los d’ací… Les cases s’arrangin pas totes soles, pensi, i la pobra ermitana eri flaca dona per a arranjar-ne cap. Mes, vós! Heu pas d’acogoir-vos en tan poca aiga… Amb quatre cops d’espolsadores mos hi porem espitllar per tot…

La Mila aclucà els ulls i es tirà de cap a la feina com un nedador es tiraria de cap a la mar. En Matias volia dur-la de primer a Murons, i a trenta bandes més, amb l’intent d’allunyar, abans que tot, aquella gran neteja que anunciava la seva dona i que inquietava son humor reposat de mandrós, però la Mila s’hi negà en rodó.

—Mentre la casa sia un femer, no em vinguis amb passejades; ja hi aniràs tu sol a veure el senyor Rector i a cercar els queviures…

I en Matias tingué de resignar-se a deixar-la fer i a fer ell a son torn de furrier fins que tot estigués en ordre. Al cap i a la fi, s’estimava més aquell encàrrec que pouar aigua seguidament i escoltar la demanadissa de coses amb què ella no el deixava en pau tantost se’l veia a prop. La Mila decidí anar amb regla, de lo més passador a lo més difícil, començant pels alts i acabant pels baixos; i no es ficà en la capella fins que tot lo altre va estar tan curós i endreçadet que, segons el pastor, semblava que els angelics hi haguessin passat la llengua.

Però així que escombres i esteranyinadors començaren a regnar-hi, en aquella capella, s’hauria dit que la muntanya s’esfondrava. Els sants tremolaven en llurs altars, les rates fugien esparverades de tots cantons, queien trossos de motllures corcades, es migpartien cames i braços de cera… I enmig de l’enrenou i de les espesses nuvolades de pols ofegadora, es veia a la Mila moure’s i bracejar ardidament, resseguint-ho tot i no perdonant recó ni forat. La febre de la neteja l’havia presa tan follament, que sentia una excitació voluptuosa, entregant-se de ple a n’aquell gran tragí revolucionari.

I vet aquí que una tarda que s’estava enfilada en un relleix d’altar, per damunt de l’ara, rautant la cera que tenia entre dit i dit un angeló que feia de candeler, reparant de cop que minvava la claror, entrevirà el cap i vegé un home aturat en la llinda de la capella.

Depressa i una mica confosa baixà de l’altar, procurant que no se li vegessin gaire les cames. Estava roja i agitadota; els ulls, nets i cristal·lins, li relluïen sota les pestanyes blanques de pols, i el mocador vermell que s’havia lligat al cap per a amagar-se el cabell li donava un aire de bordegassot entremaliat.

L’home es quedà mirant-se-la, com sorprès.

Era un pagès de mig temps, mal girbat, amb un gec pansit de vellut blau i unes calces de pana groga estripades i cenyides al cos per una cordilla d’espart. Anava espitregat i descalç, i de la barretina posada sense gira, amb la pontorra enrera, entre clatell i orella, n’eixia un bordó ossós de color d’oli i una margera de celles que amagaven una enclotada, en qual fons s’hi removien inquietament, com dos insectes enmig de brossa, dos ullots petits, petits, de no se sabia quin color.

—Bones tardes —li digué la Mila.

Però l’home, suspès i mirant-la fixament de les fondàries de sota les celles, no li tornà contesta.

La Mila sentí que s’enrojolava més enfront la mirada desconeguda, i somrigué compromesa. Aleshores l’home, com revenint-se, desvià les ninetes amagades i es posà a riure també.

—Hu, hu, hu…! Bones tardes…

Tenia la veu ronca i reia d’una manera estrafeta, aclucant els ulls i enrutllant el llavi de dalt cap endins. Al fer-ho, ensenyava les dents i geniva superiors, i la Mila reparà de seguida que les dents eren blanques i lluents com botonets de pedra, i les genives rogenques, d’un color semblant al de xocolata.

L’home es gratava la cintura, amb la mà dins la trinxa de les calces, com si no sapigués què fer. De cop barbotejà, a subzades i sense mirar enlloc, que baixava de Peu de Gall, vora el Cimalt, i que tenia tanta set, que havia entrat per a demanar una tirada d’aigua.

—Prou —féu la dona amb bona voluntat—. Pugeu, pugeu! —I agafant l’escaleta que donava a la cambra, atravessaren tota la casa fins a la cuina.

La Mila allargà a l’home una cadira i el porró, mes l’home no tenia ganes de seure; volia temperar-se tan sols, i begué llargament, llargament… La gola li feia una fressa rítmica, com d’una ampolla que es buidés, i la nou del coll, punxeguda, enorme, li muntava i baixava ressaltant. Quan hagué begut, panteixà satisfet, i com estava tot suat, es llevà la barretina per a aixugar-se el cap.

La Mila vegé aleshores el front més estrany que hagués vist en sa vida: un front que no pareixia de persona. Llargarut a tall de pera, tenia el frontal i parietals rebaixats com per virtut d’una violent estreta circular, i el sobrecell tan reeixit, que de pols a pols li feia com una cornisa volada: el bordó aquell ossós que sortia de la barretina.

L’home contà que d’abans de clarejar seguia la muntanya en busca de nous caus on dur a l’endemà la fura; que la setmana passada havia hagut sis conills en un dia, i que comptava haver-ne altres tants abans de gaire; que els venia tots a Murons, als hostals i cases de senyors, i que la fura era pitjor que un mosso de l’esquadra per a rastrejar…

Li costava d’explicar-se i, tot enraonant, sa mirada fugia de les persones com quelcom esquerp i espantadís, i la veu ronca se li ofegava completament, mateix que se li posés un tel al canyó.

Quan l’home, passant pel pati, se’n va anar, la Mila, pel corral i reraltar, tornà a la capella.

El sol entrava per la portà de bat a bat, s’estenia al biaix per l’enllosat, arribava fins als graons del presbiteri, i escampava de tots costats reflexos i pampallugues que mirotejaven per les parets alegrement.

La Mila pujà de nou a l’altar, i tot netejant la maneta i la cuixa de l’angeló de fusta, l’atormentava un pensament:

«Però, on hauré vist a n’aqueix home? Perquè jo estic certa de que l’he vist en alguna banda. Tinc ben presents aquelles genives tan estranyes i aquelles dents tan blanques…».

Però com la memòria, emperesida, no volgués precisar-li la recordança, després de maldar una estona acabà per distreure’s enterament d’aquella cabòria, esborrada per l’ànsia d’envestir al sant patró i les seves presentalles.

El sant, imatge antiga i mal tallada, tenia uns ulls endiastrats, que eren la basarda de la Mila. Al parpre de baix, balder i ensenyant l’interior vermellós, com els de certs vells, s’hi afegien unes ninetes tan desllivellades, que elles soles feien semblar tota la cara enguerxada. Semblant enguerxament, el ventre inflat i rodonet i el gran peu de bossa, recordaven sempre a la dona el somni de la primera nit i la dolenteria mofeta del sant, que tant l’havien afectada.

I per sa banda les presentalles, aquells bracets i cametes neulides que semblaven membres escapçats de criatures mortes, aquelles crosses suades per mans sutzes, aquelles cabelleres llevades de les testes que les aguantaren i aquell floriment immens de tauletes fosques que encrostaven parets i pilastres, li semblaven coses encomanadores de tots els mals que mentaven i retreien amb un cinisme llòbrec d’esguerrat. Per això, tantost tocava amb el cap dels dits tanta relíquia polsosa de la malura, un calfred la sacsejava tota i enretirava vivament la mà, deixant la ingrata feina per a després, sempre per a després, com esperançant vagament que algú més se’n cuidaria.

I tornava a resseguir els altars, a esterrejar les lloses i a canviar l’ordre dels ciris: d’aquell bosc de ciris de totes mides, alguns tan gruixuts com braços i cuixes d’home i tots entortellats de garlandes, de lletres daurades, d’escaroleres de papers virolats…

Mes quan ja les dauradures esmortides i pelades tragueren més espurnes que no podien, i els santets, polits com si haguessin d’anar a festa major, somreien de l’alt de llur sòcol amb son mig riure encantadet de sants, i els serrellets foren tots recosits i els blandons, blancs i aromosos, arrenglerats de cap a cap del presbiteri, com no hagués comparegut encara l’ajudant desitjat, la Mila no tingué altre camí que pensar decididament en lo que havia de fer-se amb aquelles presentalles que penjaven per tot arreu, com estalactites dins d’una cova i gotejant en la quietesa de l’oblit quimeres doloroses.

—M’ajudessis, Matias! Hi ha tanta de cosa, que jo sola mai més acabaré…! —havia pregat a n’el seu home, amb els ulls clars plens d’angoixa espaordida. Però en Matias s’esgarrapà suaument el clatell i, tot embullant-se, insinuà que justament aquell dia el Rector li havia encomanat que l’anés a veure…

El somriure glaçat de la Mila li estroncà les explicacions.

—Vés, fill, vés a veure’l, al senyor Rector, que no s’enyorés sense tu, pobre home!

I en una foguerada de despit, pouà un ferrat d’aigua, agafà sabó i fregadors i se n’anà a la capella. Tota soleta i amb una pressa agitada que semblava multiplicar-li les mans, les emprengué amb les presentalles, començant per les tauletes dels exvots. Un a un foren despenjats, espolsats, rentats, escatats, fins que perderen tot rastre de la pàtina que els hi havien donat el temps i la brutícia. I fou per a la dona una sorpresa encalmadora veure brollar, sota l’aspra manyaga del fregall, un món desconegut, ple de colors reviscolats, d’objectes i escenes coneixedores: muntanyes que retallaven sobre el cel ses crestes simètriques com queixals de randa; dones que queien escales avall totes escabellades; cavalls vermells desbocats en prats d’esmaragda; casetes de fira devorades per grans incendis; vaixells que anaven a través, amb tota la tripulació arrenglerada sobre coberta i aixecant els braços al cel, mateix que «is» gregues de sil·labari… Un llampegueig desfet de tons violents, de positures d’una plàstica barbra i extraordinàriament expressiva, on gatxejava infantívolament un art efectista i candorós que exhalava una mena d’encís recòndit, de perfum de fe silvestre, que arribà fins a la Mila, entelant poc a poc sa prevenció i desvetllant-li curiositats passatgeres, llampecs de simpatia, esfereïments sense fibló, que la deixaven perfectament tranquil·la de seguida. D’aleshores en avall, les tauletes passaren a ésser per ella objectes corrents; i quan, ja netes i resplendents, com fetes de tot just, les estengué al sol per a que s’assequessin, fins la feren riure i tot. Va comparar-se ella amb el Vell dels romanços, un home llarg i escanyolit que cada any, per la fira, anava al poble i feia la seva parada en la plaça, de cap a cap de les parets de cal ferrer: una gran escampada de papers de colors, doblats pel mig i cavalcats en cordilles estirades. En aquells papers, que l’havien feta badar molt quan era petita, també hi havia focs, caigudes, arrossegaments…, facècies extremoses de totes menes, i actituds i llegendes encara més extremoses que les facècies. Mateix que en les tauletes, sense altra diferència grossa que dir desgràcia, en aquells, on deia miracle en les altres, i no haver-hi en els primers cap sant que estigués en devoció, mentre en les segones mai hi mancava Sant Ponç en un cantonet qualsevol, dins d’un cercle de núvols, amb l’eterna mà enlaire i l’altra soldada a la crossa pastoral.

Aquell prestigi tan estès del sant, que tot lo que ella veia pregonava, era lo que no podia ben capir la Mila; i tot sovint, aixecant els ulls per a guaitar-se’l amb atenció meditosa, procurava, amb tot l’esforç de la seva voluntat, encomanar-se gran respecte i veneració; però un escepticisme inconscient l’omplia de dubtes i li feia sentir d’una manera confosa que sempre hi hauria quelcom d’incompatible, com una secreta enemistat, entre ella i el gloriós patró de l’encontrada.

«Aquest sant no sembla un sant com els altres», meditava. «Se diria que em guaita amb una malícia amagada…».

I per a distraure’s d’aquella impressió, que malgrat ella la inquietava, reprenia la feina amb nou anhel.

Després de les tauletes pintades, els hi tocà el torn als ous d’estruç vinguts de l’altre cap de món i penjats en filats de torçal; als barquets com un cop de puny, plens de cordetes i politges mateix que els vaixells grossos; a les cabelleres aspres i cruixidores com manats d’espigues, que, bo i arranades i mortes feia molts anys, encara semblaven tufejar a suors insanes; a les sabates estrafetes, parescudes a unglots de bèstia, que calçaren peus malmesos; als rosaris portats de Jerusalem i amb els grans més grossos que ametllons, a…, a tanta cosa heterogènia com s’apilonava amb barrejament jeroglífic en aquell cau de devocions, fent-lo semblar un tros de basar moresc.

D’entre tants objectes, però, que res li deien, un n’hi hagué que tocà el cor de la Mila. Era un vestidet de seda blanca, guarnit amb randes antigues d’una finor imponderable. La seda ja s’havia tornat de color d’alanquins, les randes volaven a miques amb l’airet de l’alè, i la humitat de la capella, llargs anys reclosa, hi havia enganxat de tal manera la pols, que feia com una capa de goma seca que el mantenia encarcarat. La Mila havia anat per espolsar-lo, mes va trobar els plecs aplacats l’un a l’altre i tots picats com per trepant; i la idea de que pogués desfer-se-li com una bresca de sucre si el manejava gaire, li feu deixar pietosament. Mes cada cop que el veia penjar tot èrtic de la paret, sa imaginació enyoradissa li feia omplir la buidor de la roba amb les cametes rosades i toves, els punyets neguitosament closos, els ullots embadocats i la boqueta de peix d’una criatura de pocs mesos; d’una fotesa divinal per la que sempre, de fadrina i tot, s’havia fos.

A la fi, tal com havia enllestit tot lo altre, acabà d’enllestir les presentalles també; i ja lliure d’ànsies i amb el cor tot eixamplat, esterrejava la darrera bacina, agenollada en la placeta, quan vegé tombar la carena del Roquís Mitjà, al pastor, seguit d’en Baldiret i la ramada. El pastor baixava catxassudament, amb el pelut sobre les celles i el ganxo de lledoner al plec del braç.

La Mila, sense saber per què, sentí un impuls irreflexiu de cridar-li l’atenció i es posà a cantar, amb veu prou alta per a ésser oïda de la carena, La filla del marxant. El pastor aixecà el cap i la va veure.

La Mila aleshores, també sense saber per què, es penedí de lo que acabava de fer.

El pastor, deixant que el nen i el bestiar seguissin l’esbiaixada que duien cap a llevant, en direcció del corral, trencà pel dret i davallà a la plaça.

—Bones tardes que Déu mos do… És dire que encara vos hi atrapi, ermitana? Això és pas del compte; en feu un granet de massa, tanmateix… Els pobres santets hi estaven pas avesats a tan belles trafiques, i vuiu pensar que fins els rependrà la mudança… Vós me voleu pas creure i feu mal fet. Cal pendre les coses amb catxassa, atrament, si tot ho mateu en un dia, després sabreu pas què fúmer-hi per la nostra muntanya, dona!

I el pastor reia, cama ací, cama allà, sota un xiprer.

A la Mila va donar-li un alegroi d’aucell, i, tota contenta, ensenyà menudament al pastor la gran neteja.

El pastor li alabava tot amb aquelles seves paraules tan senzilles que semblaven grans compliments.

—Vaja, ermitana: vos ho tingui de dire! Mai Sant Ponç s’havia atrapat tan ben aconduït… Tot me faci mirotes com al pic del migdia. Així que vos vai vore, m’ho vai rumiar de seguida que havíem fet bona replega… Demà, de bella llevada, me’n salti a Murons per a dire al senyor Rector que vinga a donar-hi un cop d’ui ben donat, ací… Conti que farà ballmanetes.

—Ai, no, pastor! —féu la Mila amb esglai—. Que no vinga pas fins que hi haja les estovalles netes i planxades: fins aleshores no farà bo…

—Esperem, donques, les estovaies, si no n’hi ha per gaire… Perquè jo ja frisi, enteneu…? —I tot de cop—: Que ja els heu ben repassats, tots els miracles…?

—Tres dies sencers que no faig altra cosa, pastor…! —I enriallant-se-li els ulls amb una mica de picardia—: Per mi en va fer i tot una mica massa de miracles, Sant Ponç…!

—Ah, heretjota, heretjota, si vos dóna cop de crossa! Que, digueu pas, ho seu una mica d’heretjota, no fa? —preguntà el pastor mig rient, mig seriós.

—Jo, pobra de mi?

—De vegades vos atrapi que li feu un mal d’ui al sant, pobric! —I el pastor estroncà la rialleta per a aconsellar amb gravetat—: Mes, és mal fet això, ermitana. Cal que l’estimeu, a Sant Ponç. Si vós sapiguéssiu com atura les tribulacions…! Vos hi poseu ací de genoions, li conteu les vostres coses ben contades, i al cap de poc, diríeu que gira els uis i vos mira de fit a fit… I amb aqueia mirada, el cor vos se deslligui i vos en fugin totes les penes… Oh, Sant Ponç, Sant Ponç…!

I el pastor brandà el cap, tot pensarós i commogut.

A la Mila li semblà com si en aquell moment s’allunyés d’ella, anant-se’n cap a un altre món.

Mes el pastor revingué de seguida: la rialleta tornà a sos llavis i els ulls se li avesparen de nou.

—Sabeu què pensi, ara, ermitana? Que l’hauríem de vore com cal, la vostra neteja… —I com ella l’interrogués amb la mirada, afegí—: Jaquiu-me encorralar, que el menut ja és a baix, i torni de seguida.

I a gambades llargues pujà per l’ermot.

«Qui ho diria que és tan bon home! Sembla pare o germà de tothom…!», pensà la Mila, veient-lo desaparèixer enfonsant-se, ara les cames, ara el cos, ara el pelut, rera la corba de l’erm. I quan ja no el vegé gens, s’ajupí per a collir d’en terra la bacina, que havia deixat a mig esterrejar.

Era una bacina vella, de llautó, que tenia a l’entorn una llegenda llatina feta amb lletres llargues i enganxades que la dona no havia sabut confegir. En la franja plana un truc hi havia fet un clotet com mitja esclova d’avellana, i la Mila havia hagut de deixar-hi les ungles i el suc d’una llimona per a arrebassar-ne el verdet, d’aquell clot: mes ara, emmirallant-s’hi, hi vegé a dins sa cara, menuda, menuda, però clara i detallada com una fotografia colorida.

«Que bonica sóc, així!», pensà, mirant-se fixament; i de repent, acostant la bacina als llavis, es besà a si mateixa dins del clotet.

No ho havia fet, però, que quedà altra vegada com la grana i guaità amb astorament de tots costats.

«I ara! Quins rampells me passen, avui?», rumià confosa i sentint-se els ulls plens de llàgrimes. I quan tornà el pastor, li va somriure amb una rialleta tímida d’infant que ha romput quelcom.

El pastor venia tot animat, brandant una llarga canya i demanant un pessigot de candela. La canya era esquerdada d’un cap, i ell hi entravessà en l’esquerda la cuaranya de sèu.

—Que ajustaríeu la porta, si vos plau, ermitana?

La Mila baixà, tota distreta, capella avall. Quan fou a la porta tancà una mica un batent, després l’altre, i sense deixar-los anar, es quedà encantada, guaitant pel badall la taca carminosa que havia deixat el sol post i que semblava una escopinyada de sang al ras de la darrera muntanya de l’horitzó.

«Que estrany, el sol… Sembla que s’haja mort… És ben trist haver de morir…!». I, com un llampec, una sensació morbosa —la idea de la mort— atravessà la inconsciència inquieta de son esperit, deixant-la sangglaçada.

Quan va tombar-se no es pogué estar de llençar un crit. Tot lo cremador que hi havia en la capella, atxes, blandons i ciris, flamejava. Sobre un tramat d’or guspirejant es removien en la foscor les motes de foc com si tot l’altar fos un tapit meravellós agitat per mans ocultes.

De mitja capella estant, el pastor, sense res al cap i encara amb la canya a la mà, contemplava l’efecte.

—Reina! Per què heu fet això?

El pastor se li acostà poc a poc.

—La gent d’ací és nícia i sap pas fere les coses al punt. Porta ciris al sant, i el sant s’està a les fosques tota l’anyada. Fins al matí de la festa encenen pas res, i encara, acabat l’ofici, tornem de seguida a les tenebres… I més a més, hi ha pas una animeta que s’atalaï de lo que veu ni que tinga una esma de devoció… Estan pas més que pel dinar, les ballades i el gatejar, com si hi fossin pas tots de seny… Donen anguni… Atrapeu que les festes de tothom són pas festes per a ningú…? A mi em plagui més fer-me-les solic i a la quieta… Al mancos no m’esbuien els pensaments…

Tocà el braç de la dona per a que el seguís cap avall, fins al recó més fosc de sota el chor, i la féu seure en el pedrís; ell s’assegué a son costat.

—Repareu-ho bé això, ermitana… Fa pas més rumbo aqueixa resplendor ara que con el sol se passegi per tot…? Donques els llucs d’ací ho atraparien pas prou planer. Hi ha cops que me fan una pena, si sapiguéssiu! Pobrics! Se’n van del món sense sebre què sia cosa de pler…

Callà. De cua d’ull la Mila el vegé restar immòbil, com encegat, guaitant la gran lluminària del fons; i ella, en el recolliment d’aquell recó fosc, bo i sentint al llarg de son braç dret l’escalfor suau del cos de l’home, bo i contemplant l’expressió extàtica d’aquella cara barbameca i la blancor daurada del front, inflat per llargues meditacions somnioses, comprengué altra volta que el tenia lluny, lluny, infinitament lluny de si…, en apartats paratges misteriosos.

I aleshores la indiferència que havia enrondat sempre la vida de la dona, mateix que un mur llarg, seguit i sense cap mena de relleu, començà a clivellar-se, filtrant-se per les escletxes, com sigil·losos esperits de la muntanya, malèfiques i torbadores sensacions desconegudes.

Quan un dia, a la caiguda de la tarda, la Mila, en la placeta de l’ermita, agafava la cabellera de dona —aquella cabellera tan llarga i tofuda, que semblava talment un fai—, per a donar-hi una espolsada, vegé al pastor que, amb en Baldiret i la ramada, davallaven de la muntanya de dret cap a l’ermita.

Arribaren a la placeta quan l’ermitana, després de donar-los-hi les bones tardes, s’encaminava cap a la capella per a retornar la cabellera a son lloc. Aleshores, l’home, agafant-li el braç amb el ganxo de lledoner, li esbullà l’intent.

—Sabríeu pas, pot éssere, ermitana, com se’n digui d’això que teniu als dits?

—No…, que potser ho sabeu, vós?

—Tothom ho sap, per ací… És una bella histori a fe…

—Ah, sí…? Conteu-me-la, pastor, si us plau! —pregà la Mila, de seguida encuriosida.

—Caldran pas gaires mots, ermitana… —i girant-se vers en Baldiret, li ordenà placèvolament, com de consuetud, però amb una mitja rialleta maliciosa—: Encorrala, menut, mentre jo expliqui la faceci…

—Ai! —féu el nen, sobtat, i amb una gran recança en la mirada.

—Que et faci mal quelcom? —li preguntà el pastor, picant l’ullet a la Mila.

—No… —féu el nen, amb sorpresa.

—Com senti que gemeguis… —I vegent-lo que s’enrojolava tot—: Vaja! Ja vegi que és per la rondaia. No fa…? Alabat sia Nostre Amo! Vuiu pas que t’emmigranyis per tan poca cosa… Vindrà pas malament una mica d’aturada abans no s’amagui aquest solic… Pensi que les bestis hi tindran pas res a dire, no et sembli? Han fet prou beia migdiada pel Cimalt.

I asseient-se en la pareteta que voltava la plaça, mentre el ramat, esbandit per la solana, remusquejava el serrellet verd que creixia, en els junts de les lloses i graons, contà, sense que el deixessin d’ull la dona ni el vailet.

—Atrament, ermitana, aqueixa cabeiera és pas una cabeiera com les altres… Heu de sebre que, per anys, hi havia una noble dama que tenia una cabeiera tan rebonica que per ella el poble va posar-li el motiu de Sol de Murons. Con ella la duia al cim de la testa, eri tan relluenta, que encegavi les ninetes de quiscun que la goitavi; que hauríeu dit que eri feta talment com d’escardies d’espiï… A setze anys aqueixa dama haviï tinguts més casadors que arrugues a les fandiies; i compteu que aleshores les fandiies eren molt folgades, que les dones hi estalviavin pas la roba… A l’inrevés d’ara que diríeu que van ficades, de tan esllanguides, dins d’un roquet d’escolà, veieu… Donques, tornant a la dama, a setze anys, com vos digui, haviï tinguts tants casadors com estrelletes hi ha en el cel; i n’haviï tinguts de totes menes i consuetuds, penseu pas; d’entonats i de senzills, de ricassos i de mitjanets, de bonics i de lletjos, de vellots que estalonavin les pedres amb la puntera de les sabates i de jóvens, tan jóvens, que si els haguessen premut el bec haurien gitat encara la llet de mames; que s’atrapavi pas viudo ni fadrí en set hores a la rodona, que estigués pas emprendat d’ella i volgués emparentar-s’hi de totes passades. Mes ella desnonavi a tots, l’un darrera l’atre, per bones prefertes que li fessen i per presents que donguessen a la seua criada per a que els hi fes de bo. Fins que començà a córrer la brama que el Sol de Murons estavi tan ergullida de la seva guapesa que volia pas donar-la a qui fos pas príncep de llei, en amunt. I con aqueixa brama va córrer, els casadors, agraviats, tot fou malparlar de la dama presumida i fer escamots del seu envaniment. Mes, la bescantavin a tort, veieu, que eri pas per ergull ni mala volença, que ella els haviï rebutjats a tots, sinó perquè tenia donada l’amor a un cosinet que també se l’estimavi, i li havia promès éssere d’ell i de ningú més. Sinó que el cosinet eri pobric com una rata de llenyer i els pares de la dama volien pas que la seva filla prengués estat amb qui tingués pas senyals sobre la porta i podés pas posar-li carrossa i l’estrado encatifat; que els pares, veieu, són pas acerveiats com el jovent i saben prou bé com tres i dos fan cinc. En vistes d’això, el cosinet, ell sí, que se’n va a les Amèriques a fere fortuna; i d’aleshores en avai ella l’esperavi resignada, sens fere cabal de ningú i ben certa i segura que ell tornaria per fer-la feliça…

—I tornà, el promès, pastor? —havia preguntat la Mila tota interessada i amb els ulls pipellejants.

—Ho vuiu ben creure, ermitana! Penseu que eri un bell esquer, el Sol de Murons! Sinó que les dobles de quatre s’arrepleguin pas en un girant d’uis, com els cargols en nit d’aiga, i el cosí, per a fere el seu sarronet va pas havere de menester mancos d’una vintena d’anys. Així és que al tornar cap ací, atrapà que la minyona, que ja estavi a fregar la corantena, eri pas de bon tros tan fresca i regalada com ell l’havia jaquida.

»D’això ell ne tingué un bell enuig, mes com la cosina portavi encara damunt la testa aquei bram d’or que li donavi tan bell vore, el cosí va anar aconhortant-se de mica en mica; i ja es parlavi del dia del casori, con, vet aquí, que el dimoni, que sempre pensi quina en farà, ell que sí, que sobta al promès amb uns fredolins i unes esgarrifances tan estranyes que de seguida van havere de cridar cirurgians i saludadors per a que el visuressin; i els cirurgians i saludadors el visuraren i tots a l’una, van éssere de parer que havia replegat una pesta tan maligna que el posava a les tres pedretes i que, fora d’un miracle, tenia terra segura. Conteu com se va espalmar el Sol de Murons a l’escoltar semblant sentenci! I com ella hi estavi pas en morir fadrina després d’haver gruat tant el maridatge, ella que se giti als peus de Sant Ponç, que sempre haviï estat el sant de la seua devoció, i li demani un miracle. Mes el cosí anavi de mal a pitjor i el miracle venia pas. Aleshores la dama que plegui les mans i amb els uis al cel diu al sant que si li salvi l’amor li donarà la mellor cosa que ella tingui. I heu de sebre que el sant con la va vore en semblant tropei, tinguí pietat d’ella i li donà a entendre que podia quedar descansada, que tot s’arranjaria.

»I, de fet, tot s’arranjà, mercès a l’endemig de Sant Ponç; ja que d’aquella hora en avai, el cosí anà per bé, tornant de mort a vida. En vistes d’aquell adjutori tan manifest, la dama agafi el tambor i es posi a brodar una galant cinta. Tantost el malalt deixavi el llit, ella doni per enllestida la seua feina. A l’endemà al matí, sens dire mot a ànima viventa, pren unes tisores ben fines de mos i camina que caminaràs, se’n pugi muntanya amunt. Un cori-mori li anavi i l’atre li veniï mentris muntavi pel rost i quan va sentire la primera queixalada de les tisores, li prengué tal flaquedat de cames que amb poc més que caigui en basca. Mes, haviï fet prometença i calia complir-la de totes passades si volia pas caure a les penes de l’infern; que amb les coses sagrades cal pas fer-hi buies ni barates, veieu. Així doncs, ella que se reflecteixi ben reflectida, torna a pendre les tisores i trac…, trac…, trac…, se llevi fins al darrer cabei; després lligui la cabeiera amb la cinta brodada i la pengi en un clau de la paret. Quan davaià de la muntanya, pareixia pas, en bona fe, la que hi havia muntat suara tot just. Així és que con el cosí se la va vore davant dels uis, tan aixoiada com si fugís de galeres, tot eri recular i fer-se creus, talment que li hagués eixit el mal esperit; els colors que començavi a pendre se li trenquin i amb poc més que torni a caure en la malaltia. Durant una passada, va fere com va poder, el cor fort, mes un dia, a la impensada de tothom, ell que fugi de Murons i se n’entorni cap a les Amèriques; i d’allà estant enviï una lletra a la cosina i li digui que ha arribat bo, a Déu mercès, mes que els negocis li marxin pas prou com cal i que s’ha de quedar allà per arreu; i que, tocant al casament, ben comptat i debatut, a l’edat que tenien, tant se valia que s’ho deixessen córrer… La dama, al confegir semblant recepta, aleshores sí que cau en terra com fiblada pel llamp i al mes just entravi de novícia al convent de Santa Clara… Com ja vos hai dit, d’aleshores ençà s’és estada la seva cabeiera penjada a la paret, sense que ama ni cap llei de malura li hagin fet mai res. Con jo vai viure per aquestes terres, encara llampegavi tota mateix que esquerdais d’espiï; i eri que l’ermitana veia la rentavi i escarpia un cop a l’any i per això donavi goig d’esguardar. Mes la darrera parroquiana, que com vos hai dit atres vegades, eri deixada de la mà de Déu, va tocar-la pas mai arreu i per això s’atrapi ara tan pansida, sabeu…?

Aquella història enternidora tocà el cor de la Mila, inspirant-li el desig de fer com la curosa ermitana vella; que, al cap i a la fi, aquella pobra relíquia de la dama enamorada, que de primer antuvi li havia fet una mena de fàstic, no havia pas d’ésser menys que tot lo altre de la capella. En lloc de penjar-la a la paret, doncs, a l’endemà al matí se l’endugué al terrat, per estar a resguard de destorbs i tafaners, i poc a poquet, deslligà la cinta, quina seda, perduda de color i encarcarada com paper, cruixia i es clivellava al més petit contacte; i després es passà fins a migdia al bat del sol, ensabonant, esbandint i balejant, una vegada darrera l’altra, la immensa tofa, que onejava lentament dins la bujola plena d’aigua, com una gran mata d’anguiles filiforms. I el cor se li eixamplà quan vegé que aquell tou compacte, destriant-se una mica més a cada refrec, s’esponjava tot, i creixia esponerosament sota la manyaga sàvia de les seves mans, perdent la rustiquesa i apagament de cosa morta, per recobrar el llustre i la flexibilitat que devia haver tingut per temps. Un cop ben neta, escarpida i maurada amb quatre gotes d’oli, la deixà estesa en un redós per a que s’eixugués i se n’entrà a dinar. Quan tornà a la solana, quedà sobtada davant de l’espectacle que copsaren sos ulls; la cabellera tota, un cop eixuta, resplendia com un immens joiell foguejant… No havien pas estat mentideres, certament, les ponderacions del pastor! Aleshores comprengué per què li havien posat a la dama el motiu de Sol de Murons i comprengué també tota la magnitud del sacrifici acomplert per l’antiga enamorada. Car, fins llevada de la testa que un jorn la sostingué, era sobirà el poder i l’encís d’aquella cosa bella. A la Mila, li donà, contemplant-la, com un abrusament de joia i amb les aletes del nas trèmules i els llavis entreoberts, enfonsà les dues mans en la madeixa esplendorosa, la refregà voluptuosament per ses carns, s’hi amoixà la cara, l’entortolligà a sos braços, com una serpent tèbia… De sobte, redreçant el cap amb un urc de fembra superba i espaumant els ulls enlluernats, murmurà amb calda i reconcentrada veu:

—Per tots els homes del món no hauria donat jo semblant riquesa!