SOLITUD
Quants grans llibres no podrien titular-se Solitud? «La companyia és mitja vida», diu el pastor. La novel·la admet aquesta lectura: no definint-te estàs sol, però definir-te també és destruir-te.
«Sola en la casa tot el sant dia, sola en la cuina fosca i deserta les vetlles interminables i plenes de fredolins, sense feines precises que se li mengessin les hores balderes, anava sentint-se invadir per la tristor més forta i dolorosa». Som al capítol «Mal de muntanya», és a dir, el mal de la Mila. El marit s’estima més l’Ànima i ha deixat sola la Mila. Ella ha desestimat l’Arnau, el pastor es passa el dia amb el ramat i, quan arriba el vespre, acompanya en Baldiret a classe, per no retirar-li de cop la criatura. Ni l’Ànima s’acosta per l’ermita. S’ha quedat tota sola amb el dubte. S’ha quedat tota sola amb sant Ponç.
No sé si aquests apunts serveixen de res. La retòrica, la intel·lectualització, són recursos de tota la vida per evitar d’enfrontar-se amb les coses. Solitud és la posada sobre el paper, la transcripció, pas per pas, d’un combat de l’autora amb ella mateixa. Dubto que les declaracions en què hi restava importància fossin per res més que per subratllar-ho: no en traurem res d’anar explicant les coses, s’han de viure —com a escriptor o com a lector, tant se val— en primera persona. El narrador no deixa de petja la Mila, la segueix tan de prop que Solitud és, de fet, una novel·la en primera persona.
Les heroïnes rodoredianes prendran el relleu de la Mila, però no l’eliminaran pas. L’única prova objectiva del valor d’una novel·la la tenim en com suporta el pas del temps. Considerem bona l’obra que la modernitat no supera. De moment, és el cas de Solitud.
Als anys vuitanta, Solitud era lectura obligatòria dels alumnes de batxillerat. La gent de la meva edat que estudiava va haver de passar per aquesta novel·la. Les altres lectures de batxillerat van deixar menys rastre. El cas de Solitud és diferent. Tothom en recorda una escena o altra. Si a un home o a una dona de la meva edat que hagi anat a l’institut li pregunteu per la Mila, se’n recordarà. Tindrà un o altre fragment gravat a la memòria. Sorprenentment, ningú no us parlarà de cap dificultat lèxica, ni tan sols de comprensió d’una història que només es pot entendre completament a l’edat adulta.
L’any 2003 es va estrenar la pel·lícula de Kim Ki Duk Primavera, estiu, tardor, hivern… Primavera. És la mateixa història d’iniciació a la vida d’un ermità en la solitud d’un paisatge muntanyenc, la topada de la sensualitat amb la religió a través de la fusió de l’ermità protagonista, que en aquest cas és un noi —com el director de la pel·lícula— amb l’entorn paisatgístic, exteriorització de la seva pròpia naturalesa. La pel·lícula és coreana. Aquest 2005, Manel Camps ha tret un disc sobre Solitud. Podem llegir els somnis i la simbologia de la novel·la atenent a realitzacions posteriors. Aquesta és la gran modernitat d’aquesta novel·la.
«Ni tots els crítics de la literatura catalana plegats, inclosos els que més respecte, em podran convèncer mai que aquest deliri monstruós siga una novel·la veritablement digna de ser tinguda en compte». La mateixa virulència d’aquest judici dóna una carta irrefutable de modernitat a Solitud.