UNS MOTS

(A la cinquena edició de Solitud)

Quan la Revista Joventut, veuportant de les inquietuds literàries de principi de segle, ens demanà, per boca del seu il·lustre Director, un llibre per a incloure’l en la publicació simultània de quatre fulletins, que tenia en projecte, vam preguntar-li si preferia un recull de contes o una novel·la. Va contestar-nos, amatent, que ja que els donàvem a triar, els aniria millor una novel·la, puix com a narracions curtes, comptaven ja amb un volum de Mestre Ruyra.

Per aquell temps no feia molt que nosaltres havíem publicat Drames rurals i com fos que, referint-se a n’ells, part de la crítica ens hagués acusat de concentrar massa l’element dramàtic, d’enquibir massa substància en poc espai, reconeixent que, en efecte, temerosos de cansar l’interès dels llegidors, tiràvem a eliminar avariciosament els detalls, a despullar excessivament de verbes retòriques el cos de les obretes, vam pensar, a fi de correspondre a la gentilesa de Joventut, en fer un drama rural més, però sense limitar la volada de la fantasia, sense esquifir les descripcions, sense esquematitzar en desmesura. I com ens plaguessen més les xifres rodones que els trencats, vam planejar la novel·la en vint capítols, de l’extensió i envergadura que els temes a tractar en els mateixos ens demanessin.

D’acord amb aquesta idea inicial, vam començar la tasca. Mes nostre optimisme i confiança fallaren també; car, tantost deixada anar la ploma al grat de son aire, anà omplenant planes i més planes amb enutjosa prodigalitat. En efecte, sota el doble fibló auri, es multiplicaven els punts d’obir a captar, es clivellaven els conceptes per a donar pas a conceptes nous, es bifurcaven ramudament les frases fins a formar indesitjades espessors…

Aqueixa espessor, aqueixa prodigalitat, ens esglaià i ens reprengué de nou la temença a l’abús… Altra volta era qüestió de retallar, de posar mides. No vegent-nos amb cor de trasbalsar arbitràriament l’estructura general de la novel·la, però decidits a fer menys dens, menys atapeït el conjunt, no podent tornar enrera per a conjuminar-ho tot de nou (anàvem escrivint i lliurant a l’estampa seguidament l’original per a sa immediata inserció) optàrem per sacrificar dos capítols sencers, els que ens paregueren menys essencials al desenrotllament de la faula. Així, Solitud es compongué de divuit en total, en lloc dels vint que ens havia fet il·lusió donar-li.

En aqueixa forma eixí i d’ella se’n feren vàries edicions, fins que un jorn, a punt d’estampar-ne una altra i parlant amb en Lluís Via dels troços amputats, els quals eren desconeguts d’ell com de tothom, aqueix bon amic s’interessà fortament en què fossin reintegrats al cos de l’obra i féu esment d’ells en el magnífic pròleg amb què anava a encapçalar-la.

Mes, la guerra fratricida que tantes coses tirava en orri, paralitzà, de moment, amb entrebancs i destorbs imprevistos, la publicació, i quan retornàrem a la nostra terra, ens va sobtar una desagradable sorpresa. La de que, amb el curiós pretexte de…, la recerca d’armes!, un registre fet per mans matusseres guiades per una intel·ligència parellera de semblants mans, ens havia capgirat la casa de sota a sobre. Les robes, foragitades dels armaris, eren pastura de les arnes, i els papers, sollevats de lleixes i calaixos, estaven espargits, amb el més gran desordre, pel sòl i damunt taules i cadires.

Com a cos del delicte, havien desaparescut l’escopeta del besavi —que havia ajudat a rebutjar a l’invasor, quan la guerra del francès—, i el sabre d’un general que havia fet també la gloriosa campanya d’Àfrica. Amb aquestes dues relíquies i un grapat de francs, escaigs sobrants d’excursions a la veïna República, havien fugit així mateix els dos capítols inèdits de Solitud. Que per més que vam cercar i regirar, no vam poder donar amb altre que uns fulls solts i escampats en llocs inversemblants; els quals fulls contenien el fragment que avui s’estampa per primera vegada; no perquè nosaltres creiem que valgui la pena ni faci cap falla en la novel·la, sinó com un petit detall anecdòtic i com un testimoni de respecte a la voluntat i al desig manifestats pel gran amic perdut, quina memòria ens ha merescut sempre la més alta estima.

L’AUTOR