COMENTARIS DE TEXT

Comentari 1

Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. El pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s’ajoqués darrera d’ells, sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment a n’aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li havia contat que de Llisquents, on els deixà l’ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d’aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la pobra dona. (I. La pujada, p. 61).

Solitud comença ja en moviment, i amb una història al darrere que no coneixerem fins molt més endavant. Els protagonistes han passat Ridorta, que és un topònim inventat, però que ens sona real perquè estem acostumats a sentir noms de localitats desconegudes, i perquè la paraula de seguida ens fa pensar en un riu d’horta, o sigui una localitat pagesa, ordenada a l’entorn d’un riu.

El primer nom que surt és el d’en Matias, i el primer que sabem d’ell és que no té ganes d’esforçar-se. Aquesta serà la característica essencial del personatge durant tot el llibre. És un gandul, en tots els sentits del terme. De moment, ja no se’ns en diu res més. Tot el que en sabem és que es vol «estalviar el delit». El pagès —d’aquest no ens cal saber-ne el nom perquè és un personatge menor, que no tornarem a trobar, i l’únic que ens interessa és saber que és pagès, per tant algú de la zona— fa seure en Matias al costat seu, davant del carro. I llavors, molt secundàriament, apareix el nom de la protagonista. Ni tan sols fa res, només rep una ordre: la d’ajaure’s al bossat. La paraula «bossat» és problemàtica per a un lector contemporani perquè fa part del vocabulari específic dels carros, i de carros, avui, ja no n’hi ha. El bossat era la roba o la xarxa que de vegades feia de base per dur la càrrega i que de vegades, si aquesta base era de fusta, penjava a sota.

De manera que el pagès rialler li diu a la Mila que s’estiri al darrere, com un fardell qualsevol, i fa pujar el marit al seu costat, al pescant. Queda clar el paper de dona, d’arrossegada, de la Mila.

A partir d’aquest moment, tota la novel·la ja serà des del punt de vista de la Mila. De fet, si tornéssim a la primera frase després d’haver llegit la novel·la, veuríem que qui considera que en Matias té ganes «d’estalviar el delit» és la mateixa Mila. El narrador de Solitud no és directament la Mila, però s’hi identifica completament. Fixem-nos que el primer verb, la primera acció que fa la Mila a la novel·la, és mirar: «Ella guaità amb agraïment en aquell home desconegut». És la Mila que mira i interpreta. Per contrast amb el seu marit, que és un gandul —més endavant se’ns parlarà de les esquenes—, el pagès és «rialler i encantat de trobar una estona da conversa». La Mila està agraïda al pagès, però està molt descontenta del marit, qua l’ha enredada. El narrador, posant-se en la pell de la Mila, remarca l’engany del marit amb un diminutiu i un augmentatiu: en Matias havia dit que de Llisquents a Ridorta «hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven», i encara caminarien un altre quart llarg entre «el solei, la polseguera i la contrarietat». En Matias li havia dit que hi estarien mitja horeta, i resultava que hi ha estat una hora i mitja llarga. No és estrany que «la pobra dona» estigui de mal humor.

En aquest començament de la novel·la hi podem veure dos aspectes que la marcaran de dalt a baix: el primer, el paper de la Mila, a remolc del seu marit. Solitud és la història de com ella supera aquesta situació. El segon, el punt de vista. Tota la novel·la és el «guaitar» de la Mila sobre els altres personatges (en aquest fragment, sobre el marit i el carreter), sobre el paisatge (totes les descripcions són fetes segons l’estat d’ànim de la protagonista) i sobre si mateixa (la seva història, la solitud qua la defineix).

Comentari 2

Dies feia que passaven per sa vida, com estrelles volants o com borinots negres, ràbies somortes, estranys enartaments, decepcions de no sabia què, tremolors secretes de ventures incertes, però, eren aquelles impressions tantost resplendents, tantost entelades, pecats, pròpiament pecats, coses dolentes de què un hagués de confessar-se? Li semblà que no; que no feien per a dites al senyor Rector, a un confessor veritable, qualsevol que fos, sinó a una altra mena de persona… «Al pastor!» li acudí de seguida per l’encadenat lògic del pensament… Mes l’enrojolà tota un impuls de protesta: «No, no! Al pastor de cap de les maneres. Per què…? Perquè…, no!». El pastor era un home estrany, un home que no semblava de la terra… De segur que si ella li contés lo que li passava, ell no l’entendria bé… Potser es riuria d’ella, potser se la miraria i tot d’altra manera… Ell deia que Sant Ponç ho curava tot, ell no patia de certa llei d’angúnies, un dia l’havia tractada d’heretjota, semblava no fer cabal de res de lo que passava en el món… «No, no, al pastor, no! Millor, si fos cas, a n’en Matias…». Si en Matias hagués estat una altra mena d’home, un home com els altres, que se la mirés a n’ella com els altres homes se la miraven: amb els ulls admirats de l’Arnau de Sant Ponç, per exemple, amb els mateixos ulls de boc de l’Ànima, fins amb els ulls fidels i humits del Mussol…, amb mirada de persona o de bèstia, però que digués alguna cosa. Mes en Matias no tenia mirada de cap mena: ara ella ho reparava bé per primer cop en la vida. No tenia mirada de cap mena perquè en ell regnava la pau; la pau de la bèstia, però bèstia anormal, més bèstia que les altres, puix era una bèstia sense zel… (VII. La primavera, pp. 171-172).

El fragment correspon a un dels capítols centrals de la novel·la. Amb l’arribada de la primavera, la Mila, «com a les altres muntanyes llunyeres del fons de la davallada, semblava que a ella també la tornassolés tota, cos i ànima, una misteriosa llum interior». El pastor, l’Arnau i l’Ànima, per aquest ordre i cadascú a la seva manera, s’adonen del canvi de la Mila. Tots menys en Matias, que dóna l’excusa d’anar a veure el Rector per no estar amb la seva dona. Llavors comença aquesta mena de monòleg interior de la protagonista en tercera persona. La Mila racionalitza les frustracions i el desig que d’ençà de la primavera l’assalten. S’està descobrint a si mateixa i descriu la vaguetat d’aquest malestar al començament del paràgraf: «Ràbies somortes, estranys enartaments, decepcions de no sabia què, tremolors secrets de ventures incertes». Això que sent la Mila és pecaminós? Si sant Ponç fos un element clar, ho sabria. Però la religió no li serveix per mesurar la moral.

El primer que se li acut per substituir la religió és el pastor. El pastor podria servir-li perquè és tot esperit. Però justament això és el que l’invalida —i és per això que el pastor la remet a sant Ponç. L’alternativa al pastor, i el que hauria de ser el confessor natural, és el marit. Però el marit, com el pastor, tampoc és «d’aquesta terra», encara que, per comptes de tendir a sant Ponç, tendeixi a la part més espiritual de l’Ànima. Fins i tot l’Ànima és més pròxima a la Mila que el seu marit, perquè el marit no té desig, no té animalitat.

Aquest fragment expressa tot el problema de la Mila, que és el de qualsevol persona atenta al conflicte humà: no podem identificar-nos fins a les últimes conseqüències amb la bestialitat ni amb l’antibestialitat. Ens trobem en una terra de ningú, sense normes, ni maneres d’interpretar-la, ni, doncs, de comunicar-la, i ens hi sentim absolutament sols. Paradoxalment, només podem compartir aquesta solitud.