ESTUDI PRELIMINAR
«Quant a Solitud, ni tots els crítics de la literatura catalana plegats, inclosos els que més respecte, em podran convèncer mai que aquest deliri monstruós siga una novel·la veritablement digna de ser tinguda en compte. I lamente aquest adjectiu tan subjectiu. En aquest cas, continue fent meua l’opinió, molt escassament entusiasta, de Fuster: Solitud no és més que “la pura calamitat d’una tragèdia vulgar”, maquinada per un “determinisme simplista malentès de Zola i els seus sequaços”. (…) Comparar Solitud amb La muntanya màgica em sembla fora mida, francament»[1].
A mi també, i també m’ho sembla quan, en una conferència, Gabriel Ferrater comparava Solitud amb Cims borrascosos, encara que ell trobés Cims borrascosos una novel·la «molt més gran». Qui sap si en el fons Ferrater no tenia més aviat la temptació de relacionar Emily Brontë amb Caterina Albert, perquè, per més que aquestes dues novel·les tinguin una mínima retirada en l’ambientació i la conversió dels sentiments en paisatge, és justament en allò en què s’assemblen on Solitud guanyaria de llarg la partida. La comparació és l’abecé del coneixement, però barrejar naps i cols no és manera. Ens ajudarà més parlar d’influències, de tendències que en un moment donat afecten autors diferents, de semblances concretes, il·luminar uns autors amb els altres i deixar-se estar de comparacions a partir d’uns criteris indefinits i variables. A una certa alçada, no hi ha unes obres millors que les altres. Hi ha peces que han tingut més transcendència universal, evidentment, però la comparació valorativa d’obres mestres acaba normalment en l’exaltació ingènua o la inflamació igualment càndida de l’obra comparada, depenent del peu amb què l’avaluador s’hagi aixecat aquell dia. Solitud no és ni millor ni pitjor que Cims borrascosos o La muntanya màgica. Són tres obres mestres de la literatura universal.
Hi ha el problema d’oblidar que els sistemes literaris tenen les seves pròpies tradicions. Naturalment, reben la influència externa i són només la part d’un tot, però no podem deixar de banda el context immediat. Podem buscar el determinisme a Solitud, és clar, i pot ser que n’hi acabem trobant, però és més productiu començar per buscar a cada cosa allò en què excel·leix.