LES MIRADES I ELS SOMNIS
Solitud és una novel·la de mirades, tota ella des del punt de vista de la Mila. Més enllà d’això, moltes situacions es resolen a través de les mirades. Hem d’estar molt atents a com uns personatges miren els altres i què veuen.
El tema de la visió com a metàfora del coneixement apareix arreu. Fixem-nos en el relat del pastor sobre el senyor de Llisquents, però també en el del vell de Floridalba: els creixen els ulls. Al somni, sant Ponç fa llum pels ulls, com fars, i el trenc que la Mila s’ha fet al cap pujant, per on li entraran les boletes de galzeran, és a la cella. Al front: on s’ha ferit durant la pujada del començament de la novel·la, quan s’ha entrebancat amb una arrel de pi. Aquesta manera agressiva de la muntanya d’entrar en ella mateixa es correspon amb la ferida de l’altre cap del llibre, en el penúltim capítol. La ferideta al front es convertirà en «un esquinç que li agafava de cap a mitja galta dreta fins a sota la barra» quan, perseguida per l’Ànima, la Mila tornarà a caure i petarà contra un pern de ferro. En aquest cas ja és una Mila conscient del que li passa. La violació serà la ferida definitiva.
Quan, al Cimalt, el pastor ensenya a la Mila els perills de la muntanya d’ella mateixa, s’atura per ensenyar-li l’Auceiera i li adverteix que no s’hi acosti perquè «els moixinets vos traurien els ulls». Perdre la vista és el final del coneixement. Els ulls, i més en aquests textos tan pictòrics, són la gran font del sensualisme —recordem de nou el «Cant espiritual» de Maragall—, que és, entre altres coses, la gran font de coneixement. La novel·la són els ulls oberts de la Mila. Cap al final, d’una manera inoblidable, «els grans ulls verds semblaren créixer-li extraordinàriament com si, mateix que al senyor de Llisquents, volguessin prendre-li tota la cara».
El gran malentès de la història, l’edat del pastor, és conseqüència del desenfocament de la mirada de la Mila. «Santa Lluci vos millori la vista», li diu ell. Però no és gens estrany en una noia jove acabada de casar, tot just sortida de casa. «Al cap de poc em va dir per casar-m’hi… Semblava un bon noi i la tia se n’anava del món… M’hauria quedat sola…», diu per explicar el matrimoni amb en Matias. Una noia en la plenitud eròtica reclosa a cadena perpètua a l’ermità, obligada a dur la «vida ermita» que deia March, la negació de la sensualitat S’entén l’angúnia de la Mila quan es comença a sentir dir «ermitana». «Em sembla que no escau a un jove aquest ofici de…, de vell o xacrós…», li retreu a en Matias, tot just pujant. «Ermitana, ermitana, ermitana!», li repeteix sant Ponç al somni, amb un sarcasme terrorífic.
El pastor pot ajudar-la, però, com tothom, les pors les haurà de passar sola. Al somni, la Mila es veu fugint de la muntanya de si mateixa: «sols que com més muntanyes deixava enrera, més n’hi sortien al davant, i mai acabava de passar-les totes». Aquesta és la gran valentia de Català, sense la qual no s’ha escrit cap novel·la que valgui la pena: acarar-se a si mateixa. Transformada en la Mila, entra a explorar la seva pròpia persona. L’entrada a l’ermita és com un conte de por del XIX. La mateixa nit, el somni de sant Ponç, és un conte de por avantguardista.
Solitud és un malson. Quines són aquestes pors? Des del segon capítol fins al final, les al·lusions a la por de la Mila no paren. «Una por il·lògica, folla, que l’havia martiritzada molt quan era petita»: la por a si mateixa. El pastor es passarà el dia demanant-li que no tingui por: «És una mala cuca, la por, i cal desniar-la», «La basarda un se la fa», «Tot és fantasia», etc. Però la Mila s’adona que, per més que ell digui, el pastor no és cap temerari. La temerària és ella i no el pastor. La fi del pastor començarà en el moment que agafí por de l’Ànima. La por de la Mila a l’Arnau, a sant Ponç i a l’Ànima és la por al sensualisme més desbocat, l’instint eròtic, desconegut fins llavors per la noia: «Por d’aquella onada vertiginosa de vida passional que l’envestia de ple en sa solitud eixarraïda de dona oblidada…».