2. FOSCA

Al primer cop de roc que donaren a la porta s’aixecà una gran lladradissa de gossos dins de la casa. Altres lladrucs respongueren de tots costats.

La Mila, esparverada, s’agafà al braç del seu home, que se’n reia tranquil·lament.

—Són les Llufes, dona; escarneixen tot el que senten…

El terror de la Mila cresqué més amb aquella estranya explicació, però no digué res, perquè de l’altra banda de paret s’acostaven unes passes, mig ofegades pels lladrucs de fora i de dins. Una resplendor feble s’estengué per damunt de la crestallera de la paret, plena d’arestes de vidre i punxes de claus, quelcom rossolà pesadament al llarg de la porta, i després d’un minut de quietesa, una veu incerta preguntà naturalment:

—Qui demana en aquestes hores?

—Obriu, Gaietà… Som nosaltres.

—Qui dieu?

—Jo i la dona, Gaietà…! Ja podeu obrir.

Hi hagué un minut de silenci.

—Quan heu arribat? —tornà la veu de dintre.

—Tot just ara, perquè la dona ha caigut pel camí.

La Mila, que estava arrimada al seu home, li preguntà a cau d’orella:

—Per què triga tant…?

—Recela… —li respongué en Matias de la mateixa manera.

La veu reprengué amatent:

—Què dieu ací fora?

—Jo dic a la dona que teniu por… —i en Matias, traient-se la bossa del tabac, afegí rient—: Goiteu enlaire, Gaietà; vos tiro la cèdula… —i tirà, en efecte, la bossa per sobre la paret.

Aleshores se sentí el grinyol d’un forrellat que es despassava, remor de ferramenta pel sòl, el clic-clec pesat d’una clauassa que donava el tomb, i una ratlla d’or esqueixà la porta de dalt a baix.

—Bona nit! —digué en Matias, empenyent.

—Bona Déu la do a tots… —I la porta s’acabà d’obrir, i darrera d’ella aparegué un homenet remirgolat amb un fauçot lluent a la mà. Prop de l’homenet, un nen de vuit anys aguantava un fanaló cremallut i la bossa del tabac.

En Matias rigué veient el fauçot.

—Anàveu previngut, Gaietà?

L’homenet també rigué.

—La companyia és mitja vida, sabeu…? Endemés, com per ací hi passin més guineus que cotxos, cal estar a l’agoit…

I deixà en terra el fauçot que, al bellugar, havia llençat un llampec sinistre, ajustà els dos batents de la porta encaixant-los d’un cop de genoll, després passà el forrellat, subjectà el piu amb una cadena que penjava de la paret, donà tomb a la gran clau que hi havia al pany, i un cop fet tot això amb catxassa, es girà de cara als arribats, i somrigué altra vegada, fregant-se les mans.

—Ara ja podem enraonar…, sempre vai pensar-m’ho que arribaríeu a n’aquesta hora… Benvinguts! I donques, què dieu de bo?

—Ja podeu comptar…! Que traginem unes belles ganes de jaure… —declarà en Matias; i agafant de les mans del nen la seva bossa, afegí—: No sabíem pas que tinguéssiu a n’en Baldiret aquí…

—Voreu, ermità: jo m’enyoravi, tot ressol en aquesta casassa, i vai dir al petit: «Puja que em faràs conversa!». I ell, mentris jo li conti rondaies…, no fa?

I l’home somrigué guaitant al vailet, i el vailet somrigué guaitant a l’home, i després baixà el cap tot vergonyosot.

La Mila, que no havia badat boca fora per a donar la bona nit, escorcollava mentrestant amb l’esguard lo que tenia a l’entorn. A la poca claror del fanalot vegé incertament un pati enrondat d’altes parets i enganxat a una casa; enmig del pati hi descobrí el brocal d’un pou, amb el pouador de ferro tot enguerxat; al fons, una gran arcada rompia la paret de la casa, i al costat de l’arcada, en l’angle del pati, hi havia una escala de pedra picada… No pogué veure res més perquè l’homenet, sempre fregant-se les mans i sempre somrient, s’havia girat cap a n’ella i li parlava:

—I donques, ermitana, diu que heu caigut? Com és estat això? Que vos rodavi el cap?

—Ca! Una arrel de pi que m’ha entrebancat…, no és res… —I la Mila es palpà el front macat.

—Encara sagneja un poc, veieu; mes, cal pas pendre els sagraments per això, pensi… Amb un xic d’esca estarà adobat tot.

Es girà cap el nen:

—Petit, replega el llengot i anem cap dalt… —I somrient novament al matrimoni, afegí—: Vos-t’hi jugar quelcom que encara no heu sopat?

En Matias contà de quan no havien tastat res; i mentre pujaven l’escala, el petit davant amb fauçot i fanaló i els altres tot darrera, l’homenet explicà que ja s’ho pensava tot allò i que, per si de cames, havia fet sopar.

—Sé pas, ermitana, si vos agradarà la nostra minestra… Si no dueu un bon amaniment de gana! Sem uns fumuts cocs el petit i jo… —I l’homenet rigué de bona voluntat.

La Mila se’n quedà emprendada. Li semblava un bon subjecte, agradós i servidor. Era baixet i primelís, però s’estarrufava la figureta amb un gec ample i curt i unes calces també curtes i folgades de gruixut burell. Una gorra peluda se li menjava mitja cara, i l’altra mitja, neta de pèl, més que afaitada de fresc, semblava barba-meca de naixença. Duia sabates ferrades i petjava reposadament. La Mila li posà uns quaranta anys.

Encara que no hagués sabut que era pastor, ho hauria conegut de seguida pels aires i pel gran tuf de bestiar de llana que despedia de si. Aquell tuf, per això, omplia tota la casa: ella l’havia sentit ja abans de trucar a la porta, l’havia sentit més a l’entrar al pati, i ara, refugiat en els alts de la casa on l’aire lliure no podia esbandir-lo, se li feia encara més intens i ofensiu.

Havien passat un terradet i entrat a la cuina. Era una peça molt gran, quals parets i sostre, emmascarats d’ombra i de fum, semblaven fer-se enrera per a que no les atrapessin les mirades, i tan sols la llepada viva d’una peça d’aram o llautó denunciava certament on eren. Sota el faldar de la xemeneia espurnejava un grapat de caliu, i vora el caliu negrejava quelcom: potser una olla. Clavada de ses quatre potes aixenquellades en la penombra, i en positura èrtica, la llarga taula semblava un animalàs sense cap que es preparés per a envestir als que entraven.

La Mila encara entrellucà la pedra esmolada i llefiscosa d’una aigüera, les portes d’un armari, el torn de passar farina… Mes tot lo altre restà per a ella en el misteri: un misteri farcit de sorpreses i estranyors.

Tot enraonant, el pastor havia encès un llum de ferro.

—Per aquesta nit vuiu tractar als amos de forasters. Com l’ermitana hi és pas estada mai per aquestes terres, haurem d’ensinestrar-la, no fa? Mentris tu paris taula, petit, jo vai a ensenyar-li la casa. Vingueu, vingueu, ermitana… —I com al girar-se vegés que ella feia anar el cap d’una banda a l’altra, s’aturà—: Que potser tindríeu por de fotges? És una mala cuca la por, i cal desniar-la. Les dones ne són braument afectades, d’aquesta tara, més ací vos la gorirem, si Déu vol…

I si li posà al costat per anar caminant. La Mila cercà amb els ulls a n’en Matias, però s’havia quedat a la cuina.

Entraren en una sala gran, on no hi havia altres mobles que un rellotge de caixa, un parell de taules i unes quantes cadires. A terra, estesa sobre l’empostissat i arrambada a la paret, jeia una llarga biga, que pareixia una serpent morta. Veient aquella sala esbalandrada, la Mila es recordà de la solitud de les muntanyes, amortallades per la boira negra del capvespre, i sentí esgarrifances.

El pastor li contà que abans, en el dia del sant, s’hi ballava en aquella salassa, mes que ara el senyor Rector ho havia privat de por que se n’anés al sòl, perquè estava molt consentida.

De l’un costat, la sala era cega, de l’altre, tenia dues portes i, al fons, un balcó.

—Entrem ací, primer. És la vostra cambra, ermitana.

Hi havia un llit parat, amb cobrellit de color de rovell, un canterano, cadires i un rentamans. Per la finestra, que tenia el porticó obert i sense vidre, entrà una bufada d’aire gebrat que amb poc més apaga el llum.

—Sempre li put l’alè a n’aqueix fomut Roquís!

El pastor tancà el porticó i després, aixecant el llum, mostrà una estampa enllistonada.

—Sant Ponç, ermitana… Un galant sant, patró de la condícia.

La Mila vegé al sant, vestit de bisbe, amb la mitra al cap, la crossa en la mà esquerra i l’altra mà enlaire, amb dos dits estirats, donant la benedicció.

Anaren a la segona cambra: hi havia també un llit, mes aquest sense parar, un guarda-robes, una taula llarga i set o vuit cadires de balca. En un recó, una escaleta de cargol s’enroscava paret amunt, i en el recó fronter, el sòl s’obria fent pas a una altra escaleta que davallava. A banda i banda de paret, enganxats amb pastetes i donant-se la cara, hi havia dos goigs, idèntics, de Sant Ponç, amb un gravat que representava el sant màrtir enmig de dos pitxers de roses.

—Veieu, ermitana: ja s’és acabada la vostra casa… Pels auceis que seu ara, teniu pla bastanta gàbia, i per més que en vinguen també… Els atros ermitans eren set…, vuit… Vuit entre petits i grossos i tothom tenia el seu foranic per a jaure… Ara vos mostraré la capeia, que és cosa de vore, us digui… Mes… —Una mena de llampec sonor passà en aquell punt damunt del cap de l’home i de la dona, trencant-li a n’ell la paraula i deixant a n’ella sense color als llavis. En Gaietà llençà una rialla que li féu zigzaguejar el llum.

—Quin riure, ermitana! Com hi ha món, vos hi heu quedat ben espatarrada, a fe…! —I revenint-se una mica, afegí amb aire tranquil·litzador—: És pas cosa de crènyere, per això… La xibecota del campanari que vos dóna la bona nit… Demà la porem vore: ara li mouríem renou a l’en va. Atrament, seu massa poruca, ermitana: ho hai conegut de seguida que vos hai vista… Cal que mudeu d’aire per aquestes terres, si no vos hi colgarien… La basarda un se la fa, veieu; que les coses del cel i de la terra, se’n cuiden pla ben poc de nosatros…

Mes la Mila, somrient per a ella mateixa, recordà el llengot d’acer en les mans del pastor i el recel amb què aquest els hi obrí la porta.

L’empostissat de la sala cruixia sota uns peus: era en Matias que s’acostava, cridant:

—On sou? On sou?

Venia a dir-los-hi que en Baldiret ja tenia la taula parada i que ell es moria de candiment. La Mila anava a seguir-lo pressarosa, quan en Gaietà va aturar-la.

—Abans de seure cal anar a la capeia. Què diria el sant si li fèieu desaire? —I començà a baixar l’escala amb el llum a la mà.

En Matias tocà l’ase, malhumorat, però ella, somrient resignada, baixà darrera el pastor.

Una forta bravada de recloït s’avençà a rebre’ls a mitja escaleta, i quan, acabada aquesta, penetraren en la capella, una gelabror de tomba els abrigà tots mateix que un drap moll. La Mila s’estremí i acotà el cap enmig de les espatlles.

Al fons de la nau, baixa i seguida com una foradada de carril i com ella plena de foscor i humitat, s’hi remogué quelcom, com un llustreig apagat, vagarós, de celístia: era l’altar major.

En Gaietà s’havia posat el pelut del cap sota l’aixella, i després de persignar-se i senyalar a la Mila l’aiguabeneitera, s’avençà lentament, es posà de genolls en terra davant l’altar i féu un acatament. Després, dret altra volta, enlairà el llum tot el possible, passejant-lo de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta.

Sota el mig punt de la volta, enrondat de dauradures fumades, d’angelets amb les carnetes plenes de nafres i rascades, de pitxers amb roses de paper descolorides i colltortes, la Mila vegé altra volta a Sant Ponç, menut de cos, inflat de ventre, amb llarga barbassa cendrosa, la mitra al cap, la crossa a una mà, l’altra enlaire, amb els dos dits estirats, i traient per baix de les vestidures, cargolades com si fes un gran tràmpol, un peu llarg, penjant i punxegut, que es retirava amb la bossa del tabac d’en Matias quan era buida. Aquella era la terça vegada que veia al sant en poca estona, i mai l’havia trobat tan lleig com ara, amb aquella barba confosa, aquell ventràs de dona grossa i aquell peu estrafet, que semblava sobreposat. A la Mila li féu una estranya impressió desagradosa, entre fàstic i angoixa, i mai més recordà si el parenostre que li havia començat a resar d’esma, arribà o no a terme.

La capella estava plena d’esgarrifances, que els hi traspassaven per les carns, crespant-les amb sobtades contraccions.

El pastor li hauria volgut ensenyar tot fil per randa a la Mila, però veient que en Matias es neguitejava, s’ho deixà córrer.

—Serà una altra hora, ermitana… Tot ho voreu poc poquet, no fa? —I fent-li entrellucar de passada els raïms de presentalles que penjaven de les parets (tauletes pintades, cames i braços de cera groga, crosses de fusta, cabelleres descolorides…, tot de coses ràncies plenes de tuf i quera, com embrassos de golfa abandonada), passà darrera l’altar major i eixí per una porteta.

La Mila respirà com si acabés de fugir d’un calabós. La porteta donava a la sagristia, plena de caixes velles i utensilis esgabellats, i la sagristia a una altra peça, igualment atapeïda de desferres, pols i teranyines. Així que hi entraren, els escometeren grans lladrucs i esgarrapades furibundes darrera la porta que es veia al fons.

La Mila féu un pas enrera i en Gaietà cridà:

—Ah, Mussol si t’arreplegui! Vos-te cosir aqueixa llengarra de nunci? —I descorré el forrellat de la porta.

El gos se li tirà al damunt, com si anés a menjar-se’l.

—Reculeu pas, ermitana: tot és fantasia…

Però el gos grunyia sordament, guaitant als forasters, i aleshores en Gaietà, engrapant-lo pel collar, l’amorrà a les faldilles de la dona.

—Què és això, rot? Renyes a la mestressa? Ensuma-va bé, i si hi tornes…!

L’amenaçà amb la mà, i el gos parà de grunyir.

Eren dins del corral. La gran escalfor i la fortalesa del tuf aturaven el bleix a la dona, i aquesta pogué veure una blancor confosa estendre’s de cap a cap, com una nevada en negra nit.

—És la meua costura —féu el pastor somrient—. Un ardat de mainada caiguda dels llimbs, penseu… Demà vos mostraré les xaies del sant: les més guapes de totes.

A l’altre cap de corral es marcava l’arcada del pati, acusada en la foscor pels besllums de la nit; una cleda de fusta privava al bestiar de traspassar-la.

Atravessaren pel mig d’aquest, seguits del gos. La Mila no tenia prou faldilles per aixecar-se, i cada cop que esclafava les cosetes toves del sòl, una estremitud involuntària li feia cloure els ulls.

El bestiar jeia amoladonat, a colles; però algunes ovelles, dretes, guaitaven el llum amb ulls encantats. El marrà llençà un llarg bel trèmul i féu algunes passes amb aire inquiridor.

—Què vols, rei Herodes? —li preguntà el pastor, aturant-se un moment per a gratar-li el frontal bonyegut. El marrà baixà el cap amb delectació, i la Mila pogué admirar-li la fortalesa de l’airosa cornamenta en espiral.

—Diu que són tan folles, pastor, aquestes bèsties?

—Braument, braument, ermitana… Si un hom les menés pas ben acotades…!

El pastor féu recular el gos, badà la cleda, sortiren al pati i escales amunt.

—Quina fred! —exclamà la Mila, guaitant estremendida la serenor del cel.

—Ca! Temps dolç com una bresca, ermitana! Sinó que sortint d’aqueixa fornal, fins un estornuc sembla que haja d’encadarnar.

—Sí que és calent, a dintre.

—Ho cregui pla bé! Més m’estimi l’escalfor del meu tabernacle, amb quatre brins de paia, ací, que el mellor llit amb set matalassos en les cambres de dalt, veieu.

La cuina semblava una altra. Un quinqué de llauna verda, amb la carculla reflectint com un grapat d’adamants, l’enriolava tota. Les estovalles s’estenien sobre la taula, i al cim de les estovalles una sopera i quatre plats grocs semblaven talment peces d’or polit. El pastor apagà el llum i el va penjar sota el faldar de la xemeneia.

—Siguem-hi, ermitans? Tanmateix ja heu prou dejunat, pensi… —Però s’aturà, tot sorprès.

—La sopera buida…! Com és això, petit?

El petit, tot sufocat, somreia fregant-se l’orella amb l’espatlla.

—Vos-t’hi posar quelcom que te n’has descuidat? Malhaja la memori…! I a fe que podem pas tirar de l’oia estant; nos escaldaríem pla bé els mostatxos…

I dient això anà al foc, portà l’olla i abocà la sopa. S’aixecà enlaire una gran aroma i una cargoladissa blanca, com si la sopera fos un pitxer d’enredadores florides. Tothom ensumà amb goig.

—Quina flaire! —cridà la Mila, sorpresa.

—Sops de pastor, ermitana —contestà en Gaietà anant a deixar l’olla—. Un gra d’ai, un brotet de farigola, quatre gotes d’oli i que bullin. Els homes sabem pas fere gaire belles trifulques, com vosatros…

Però, malgrat aquelles paraules, la Mila trobà que les sopes tenien tots els gustos: a cada cullerada se sentia retornar els esperits perduts, i quan no en quedà gota al plat, ella aixecà vers l’homenet remirgolat sos ulls humits d’agraïment i plens d’una gran admiració. Quina sort haver trobat allà aquella ànima bona! Com s’ho hauria fet, la primera nit, si s’hagués hagut de cuidar de tot, soleta?

Acabada la sopa, en Gaietà dugué una cassola d’arròs amb bacallà. Aleshores a la Mila se li escapà una mitja rialla: cada gra feia un través de dit.

—Veieu cosa de mèrit! —declarà el pastor, satisfet—. Aqueix plat de vianda m’ha esbuiat una nit de dormir. Jo pensavi: què els hi faràs que es puga roure…? Me venia al cap res que s’ho valgués, i rumiant, rumiant, m’han atrapat les aubes. Jo que aleshores me’n salti de la llitera i jaquint al petit que ronxés, me’n baixi cap a la Nina, atrapi a la mare d’aquest, tenim una sentada i ella m’ha tret a vora.

S’aturà per a engorjar tres o quatre forquillades.

—Atrament, ha pas sortit tan dolent com això… Vos sembli, ermitana, vós que hi seu entesa?

La gana feia miracles, i tothom trobà l’arròs al punt, malgrat la cuitesa.

Acabat el sopar, les tristors de la Mila s’havien esvaït bona cosa i l’esbalandrament de l’ermita ja no li semblava tan gros, ni la solitud de les muntanyes tan absoluta. En la personeta del pastor desconegut hi sentia com un caliu de família, grat i retornador.

S’acotxà amb aquella impressió; mes l’estranyor del llit, bonyegut i desllivellat, la mateixa força del seu cansament, la fressa somorta, però imparable, del Bram de Sant Ponç, que es filtrava de tots costats dins la cambra, i els xiulets penetrants de la xibeca del campanar, la privaren de cloure els ulls durant moltes hores. I quan s’adormí, ja de matinada, tingué un somni turmentós. Somnià que se n’anava de l’ermita per a tornar cap a la seva terra, muntanyes en avall: sols que, com més muntanyes deixava enrera, més n’hi sortien al davant i mai acabava de passar-les totes. Fins que, camina que caminaràs, vegé una petita resplendor al lluny. «Gràcies a Déu!», pensà ella. «És el llum de ferro del pastor…». I seguí baixant, tota animada. Mes, en ésser-hi aprop, s’adonà de que aquell pic lluminós, que de cop s’havia tornat doble, no era el llum del pastor, sinó els ulls de Sant Ponç; del Sant Ponç de la capella, que llaurava un olivar, amb una mà en l’arada, l’altra enlaire, amb els dos dits enrampats i arrossegant de costat el peu, aquell gran peu disform, que semblava la bossa de tabac d’en Matias… La Mila, al veure el sant, tractà de fugir, però el sant l’aturà, tirant-li al cap boletes vermelles, que eren boletes de galleran; i ella, sentint-se baixar aquelles boles fins a la boca, va pensar, amb terror, si tindria la closca foradada. Mes no: les boles li passaven pel trenc de la cella, que era obert com una finestreta, i al passar-li li feien un dolor tan viu, que ella demanà per l’amor de Déu al sant que plegués de tirar-n’hi. I aleshores el sant es posà a riure amb unes grans rialles, sacsejant el ventre de dona grossa, i dient-li, amb mofa:

—Ermitana, ermitana, ermitana…! —aquell nom que a ella li feia tanta malícia. Al veure allò, la Mila sentí que el cor se li trencava, i es posà a plorar desoladament; mes el pastor, amoixant-la com a una criatura, li eixugava les llàgrimes, fent-li dolçament:

—Tingueu pas por…, hi posarem esca!