15. LA RELLISCADA

La Mila tornava a tenir els peus a terra. Caiguda com d’un niu de son estrany emprendament, s’havia trobat de cop i volta sola i encarada amb la realitat. Ja no somniava, ja no esperançava, ja no temia, amb cap d’aquelles temençes imprecisables que la obsedien abans. La pujada al Cimalt l’havia sotraguejada tan fortament, que en trontollaren fins els fonaments de son ésser, restant-li després un desenquadernament de cosa descomposta, que anant dies es convertí en la calma aplanada de la resignació. A l’endemà d’haver-se’n anat per tota la hivernada el pastor i el vailet, i novament absent en Matias, la dona posà en ordre totes ses coses, que tenia encara força descuidades de sa malaltia ençà, i un cop esteranyinada la casa, repassades les robes i bescavat l’hort, se n’anà a Murons a cercar alguns queviures. De passada entrà al mas de Sant Ponç, on no havia estat feia setmanes, d’ençà que no baixava d’aquella banda.

Eren prop de les onze, i davant la porta vegé a l’Arnau que descollava. No l’havia vist tampoc del dia de l’aixart, i li semblà més emmagrit i desmillorat. Ell no la reparava, i quan, de cop, se la vegé a quatre passes, baixà el cap ràpidament i es girà d’esquena com cercant quelcom a terra. Ella s’aturà un punt, desconcertada. Després, comprenent clar que ell no volia ésser escomès, entrà en la casa, ferida per una punyida dolorosa. Allà l’esperava una altra impressió desagradable. Asseguda vora el foc, com de costum, l’àvia trinxava quelcom en una cassola posada a terra; les flames, abrandades sobre el munt de tions com la cuixa, omplien tota la llar, contornejant la figura de la vella d’un ribet vermell. Arrimat a ses faldilles, un gat de color de cendra estirava el coll flairant i miolant.

—Bon dia, àvia: què tal? —féu la Mila a l’entrar, d’una veu tota afectuosa.

L’àvia, encorbada, entregirà depressa el cap vers la porta, sense traure les mans de la cassola.

—Ah!, sou vós? —murmurà fredament al veure a l’arribada; i tornà a son quefer com si res hagués vist.

La Mila demorà aturada enmig de la cuina. No hi estava feta a semblants rebudes de part de la vella; ben al contrari, ella era, de tots els del mas, la que li havia fet més afalacs ja des del primer jorn de conèixer-la. Mes, com tenia nomenada de rampelluda, la Mila pensà de seguida que aquell dia l’àvia devia tenir el rampell, o que potser estava agraviada amb ella per no haver-hi anat més sovint. Avençà, doncs, i, esforçant-se una mica per a fer-li la mitja rialla, li tustà l’esquena.

—I doncs, com anem d’ençà que no vos veia?

—Per ara, a Déu mercè… Mai pitjor…! —li respongué a mig aire, sense aixecar el cap.

—Tanmateix, ja vos enyorava… —afegí la Mila, sense quasi bé saber què dir.

Un gargamelleig ingrat, què volia ésser una rialla sarcàstica, precedí a aquestes paraules, dites per la vella amb to incisiu:

—Ja ho crec, dona! No en parlem pas més…

La Mila conegué que era de sobres a la cuina, i amb alguns mots torbats es despedí i sortí a fora. La barba li tremolava com si anés a rompre el plor. Què passava a Sant Ponç? Per què li havien fet aquell paper tan estrany? De l’Arnau no se n’admirava del tot: amb raó o sense, devia dur-li quimera; però, i l’àvia? Repassant bé sa memòria, no trobà res que l’acusés per aquell costat.

«No pot ésser més que el rampell!», es declarà a la fi per a aconhortar-se. Més com li quedés l’angúnia, en els vinents dies baixà al mas dues o tres vegades més per a assegurar-se’n. De seguida pogué convèncer-se de que allà tot havia canviat a son respecte. Quan hi trobava la Marieta, encara, encara: aquesta la rebia amb l’afabilitat senzilla de sempre, mes com amb una certa reserva involuntària, que no sabia amagar. En canvi, l’àvia i l’Arnau no li disfressaven pas gens lo que sentien, ell tombant el cap de l’altra banda i fent-se el fonedís tantost l’obirava, i ella tocant l’ase desdenyosament i tancant-se en un mutisme hostil si hi havia la jove, o girant-li francament l’esquena si aquella no hi era.

I la Mila tot era trencar-se el cap per a esbrinar què tindria aquella gent i per què deixaven d’estimar-la tan de cop i volta. Haurien sabut que era la causa de la renyina de l’hereu amb la pubilleta de Ridorta? Haurien flairat la mala tirada d’en Matias…?

Un dia que el pastor, pujant a engegar cap amunt, entrà a l’ermita per a donar el Déu vos guard a la Mila, aquesta, amb el cor inflat de sentiment, no es pogué estar de parlar-li de seguida del que tant l’atormentava.

—Escolteu, pastor: què hi ha del casament de l’Arnau? Es fa o no es fa?

—Que si es fa, dieu? Mancaria pas més! Abans de les segues ja tindran jove nova a Sant Ponç.

«Alabat sia Déu! Tot s’ha arreglat altra vegada!», pensà la dona, com descarregada d’un pes; mes, de seguida: «Si és així, doncs, quin ca els aborda?». I contà al pastor el paper que li feien.

El pastor, sempre tan serè, es torbà lleument.

—Vos hi encaparreu pas, ermitana… Vós els hi heu fet pas el per què…? Donques, cor net, cap dret… Tot són embuis i dolenteries, mes vingui dia que Déu se torni per la veritat, i aleshores…

—Però, per què ho fan, pastor?

Ell respongué, a desgrat:

—A Sant Ponç, bona gent, sabeu? Mes…, se pensin que jo dugui més llei a l’ermita que al mas i… —I el bon home, perdent un punt la corretja que sempre tenia sobre si, exclamà amb quimera—: Ah!, la llenga de la mala besti! Li tingui d’escapçar!

La Mila no preguntà pas més. Esmaperduda, atuïda, acabava d’endevinar de què es tractava. No tornaria més al mas!

Per sort en Baldiret era una criatura i no feia els mals pensaments que els grans. El primer diumenge després d’haver-se’n anat de l’ermita, la Mila el sentí entrar al pati a brida batuda i pujar l’escala com un follet. Ella eixí a rebre’l amb no més xic apressament.

Quan es toparen, el nen se li abraçà a les cames i li refregà el cap per les faldilles sense dir res. Aquella explosió d’afecte intens enaiguà els ulls clars de la dona. Se l’endugué a la cuina i allà, asseguda en el banc, amb el vailet ficat enmig de les cames i tenint-lo abraçat pel cos, enraonaren barroerament, tots dos alhora, amb un xerroteig descosit d’aucells.

—Que encara vas a engegar…? Que ja vas a estudi? Que conteu rondalles, al vespre…? Que no t’hi enyores, al mas…?

I ell, estirant-li, ara l’una, ara l’altra, les malles del mocador de pèl de cabra:

—Ja dic la nombra, sabeu…? Ahir un nen es va errar en el seis por seis i el senyor Carlitus li va ventar una clatellada… L’àvia volia que anés a doctrina, avui… Jo no, punyinc! Conta, el diumenge! Quan hauria vingut…? Sabeu? Ja tinc la bola polida… Hi va més saliva…! Maaare! Me queda el canyó sec…! El senyor Carlitus m’ha dit que el mes vinent ja faré plana. Les tens són més revesses, punyinc…!

Com ell, tot explicant-se, es gratés el cap d’uns grans ric-racs d’ungles, ella el pentinà per veure si havia arreplegat cap papu; després li donà carquinyolis i ametlles torrades de les que sempre tenia per si muntava algú a l’ermita, i un trosset de randa daurada del vestidet d’un Niño que tenia ullprès al vailet temps enrera. Com si fes Déu sap què que no ho havia vist, li ensenyà les floretes del terrat i les cols de l’hort, totes cuites de les gebrades i amb les fulles pansides aixafades sobre les regues… I quan fou hora d’anar-se’n, ella l’acompanyà bon tros corregada avall, i el nen li prometé que a l’atra festa diria a l’àvia que anava a doctrina i tornaria a veure-la a n’ella.

I després d’aquelles dues visites passà un dia ben sola, i un altre i un altre… De bones en bones havia tractat de fer entrar en raó a n’en Matias, però prompte conegué que era picar en ferro fred: en Matias estava perdut, irremeiablement perdut. Curada per la revelació del Cimalt, com per virtut d’aspergis, d’aquella fal·lera que l’havia feta cega per a tota cosa, veia ara que amb el temps que no s’havia cuidat del seu home, aquest havia acabat de fer el capgirell rodó. L’element nou que ja ella, al començ de sa malaltia, havia pressentit que entrava en la vida d’ell, en poc temps hi féu superbament sa obra. El llocot, el mauló, l’ànima freda, s’havia transformat, com digué molt bé el pastor, a l’embat de la passió trasbalsadora. Begut de carns, trencat de colors, com a persona que no dorm de nits, i amb el front ple d’arrugues i l’esguard de recels, tenia els aires esquerps de la bèstia covarda que devora en son catau golaframent sa presa, mes que, si li volen prendre, la defensa amb totes ses ungles i amb totes ses dents fins a deixar-hi la pell. Ell, que semblava que no hagués nascut per a res, resultava que havia nascut per a jugador: però ja no seria mai més altra cosa. Estava llest, ben llest…!

Al donar-se’n compte, la Mila deixà de lluitar-hi. Tot li havia fallat, estava sola al món, no devia esperar adjutori de res ni de ningú… I un cop ben convençuda i penetrada d’aquella idea, li entrà a la dona la fortalesa temperada del que, havent posat el darrer sou i havent llençat la darrera carta, sap de cert que no li queda res més per perdre. Feia cosa d’una quinzena que així vivia, quan una tarda, cap a les dues, el cel, serè fins aleshores, s’enteranyinà depressa; s’aixecaren castells de nuvolades d’un blanc lumínic sobre el Cimalt, s’estengueren després, ennegrint-se, arran de la muntanya, i abans d’una hora esclatava una tamborinada fenomenal. Era la primera que veia la Mila en aquells paratges, i presa d’una excitació de gat electritzat, i encuriosida per l’espectacle, anà d’una finestra a l’altra per a contemplar-lo.

Després d’una gran tronada retrunyidora que rodolà per tot el firmament, a la manera d’una passada de redoblant que en senyalés l’entrada, descarregà un ruixat furibund que assotà els vidres mateix que pedra seca. La Mila, clavat el nas als de la finestra de la cambra, vegé baixar del cel una cortina grisa que es desplegà damunt tota cosa, esborrant-li de seguida la silueta fosca del Roquís Gros. Aquella cortina, rebatuda d’ací d’allà pels bufaruts d’una sobta ventarrada que tan aviat la tirava cap a llevant com cap a ponent, i atravessada, a voltes, pel zig-zag fulgurant d’un llampec, s’espesseí tan depressa, que ben prompte es féu impenetrable. La Mila deixà la cambra i corregué cap al finestró de la cuina. L’aigua baixava a catarates per l’esquenada del Mitjà, s’acarrerava en els correguets de la vessant, es pricipitava sobre la casa, engargossant el cloell descobert de l’aigüera, i tornava a sortir-ne regolfant a grans glopades escumoses. Entretant el soroll de la tempesta era eixordador. Al xirigueig de la pluja que petava sobre les teulades i ressonava per les estimberes, s’hi afegia el bramul sord dels bufaruts que ho envestien i futralejaven tot, fent sotraguejar els fustatges de les obertures, voleiant les campanes, que batallejaven descompassadament, com espantades, i cargolant-se romflant per l’escaleta del campanar, com per a invadir alienadament l’ermita. La Mila, traient d’aquell gran terratrèmol una mena d’alegria encalmadora, acudia, tota diligent, a posar aturalls a la porta de la cuina, per qual llinda, sense bastiment, entrava l’aigua com per un joc d’aixetes; collia, amb la baieta, la que inundava la cambra petita; posava gibrelles sobre el llit per a copsar la de les goteres que s’havien obert en el teulat de la cambra gran… Enmig d’aquells vaivens, recordà que el matí havia estès un davantal en la barana del balcó de la sala. Qui sap on pararia! Hi anà de seguida. Per haver-lo lligat al passamà, el davantal encara hi era. Rompuda una de les vetes, debategava esperitadament en els aires, encara subjectat per l’altra. Mes, si no era presta a traure’l, la veta que restava es rompria també i ja hauria vist prou el davantal. Posà de seguida mà al passador de la barralleba, mes, tantost l’havia tret de l’encaix, que el bufarut, d’una gran empenta que quasi bé la tirà d’esquena, li obrí el balcó de bat a bat. Els batents retoparen en el llum de la paret, i de tres o quatre ventallades tots els vidres caigueren fets a miques. Amb el cap i un braç a fora i ofegant-se amb l’embat de la ventarrada, la Mila estirà la veta per a desfer la baga, mes la veta, molla, s’havia esponjat i no volia seguir, i en canvi la pluja petava sobre la dona i algunes gotes fredes, entrant-li pel gallet del coll, se li escorregueren esquena avall. En aquell punt, el romflet del vent li portà a l’orella un nirining metàl·lic.

—Reina! —exclamà la dona, escruixida—: El Mut de Murons!

A Murons hi havia un captaire mut que portava una esquelleta penjada al coll. Pujava alguna volta a l’ermita i era molt amic de la Mila perquè aquesta, a més d’un tros de pa, li donava una tirada de vi.

Feia molts dies que no l’havien vist per aquells cims i ara, al sentir-li l’esquelleta, la dona pensà que l’hauria atrapat el cap de temps mentre pujava.

—Espera’m, Mut! De seguida baixo! —cridà tan fort com pogué per a fer-se oir de baix, i sense atinar en que ell no la sentiria; i entrant-se’n a dins, agafà un tros de tapaboques d’en Matias, se’l tirà al cap i tornà al balcó per a desfer el devantal amb més comoditat. Tot maldant, es trabucà sobre la barana i resseguí d’un ràpid esguard la plaça sencera. No vegé al Mut en part de món.

—Ai, mare! —murmurà sorpresa—: Hauria dit que el sentia! —I, desfet ja el davantal, anava a recular, quan de nou el nirining metàl·lic es repetí més clar, més perceptible, enlaire, sobre son cap, com si baixés del cel. Una suor freda amarà a la dona, els dits se li afluixaren i el davantal, pres d’una rufagada, volà Déu sabia on. Amb les mans sense força, encaixà com pogué la barralleba, atravessà la sala aguantant-se per les parets, prengué de la cuina els llumins, i per l’escaleta de la cambra petita baixà a la capella. També allí hi havia penetrat l’aigua, escampant-se lloses avall, mes ella no en féu cabal. Encengué dos ciris de l’altar, i caient de genolls a les lloses, estirà fervorosament els braços vers Sant Ponç.

—Sant Ponç…! Sant Ponç gloriós…! Que no li passi res! Que no l’agafin! Lleveu-me aquest afront, Sant Ponç gloriós! —I retorcent els braços com si li vingués el mal de Sant Pau, deixà anar el bust i quedà mig esvaïda sobre la tarimeta del presbiteri.

En sa darrera entrevista amb el pastor havien parlat d’en Matias, i aquell, brandant el cap, li havia dit que corrien mals vents i que si no posava seny n’hi passaria alguna de crespa, al seu home.

«Han sortit queixes de la vila…, han baixat ordes de per amunt; els agutzils vigilin i esperin pas més que un bon punt per a fer raterada… Si pleguin pas de jugar —i ho faran pas— jo ho sé de bona font, abans de poc seran agafats tots…, i el vostre home el primer, que és el més encegat perquè guanya, i se’n mogui ja pas de nit ni de dia».

La Mila, quasi bé indiferent a tot, no féu aleshores un gran cas d’aquelles paraules, mes suara, al sentir el misteriós redringar de l’esquellinc del Cimalt, fou com si hagués sentit de nou caure la predicció sobre son cap com un càstig del cel. Perquè ella no tingué dubte de que era l’esquellinc del renegat el que havia retintinat en els aires, i de que la desgràcia que anunciava havia d’agafar-la a n’ella de ple a ple.

I sos ulls lluents s’aixecaven pregadors cap a Sant Ponç, encaminant els precs angoixosos de la veu:

—Que no li passi res…! Que no l’agafin…!

Mai com en aquells moments havia sentit son cor arborat d’una flamarada de devoció tan neta i veritable; i com per a excusar-se davant del Sant de demanar-li socors i emparament pel lladre de ses almoines, li deia de pensament que aquest era el seu home, que era un desencaminat, mes no un dolent, que la seva sort anava unida a la sort d’ella i que l’afront seria partidor… Si l’agafessin serien trets de l’ermita, i, on anirien a parar, bandejats de la gent de bé i sense casa, sense abric, sense nord ni guiatge?

Ell encara tornaria a cercar un recó de taverna on acabar de perdre’s, mes, i ella, i ella…? I tornava a son plany fervorós, insistent:

—Que no l’agafin! Que no l’agafin…! Si li cal puniment, que li vinga una malaltia, qualsevol percaç dissimulat, per greu que sia, mes no la pública vergonya!

Quan la dona sortí de la capella tingué de fer seguir un dels ciris encesos. Tot era fosc: abans de les quatre havia clos el dia, i en el serrament de la nit anticipada rodolaven encara, llargament percutidores, les tronadisses, els bramuls xisclaires del vent i la fressa sorda de les aigües furients que es descabdellaven i cabdellaven corregades avall, mentre de clar en clar, per les escletxes de les obertures, passaven les resplendors verdes dels llampecs cuetejant sinistrament. Però quan, després de sopar, abatuda i ullerosa, la dona es ficà al llit, ja la tempestat semblava allunyar-se, amb lentitud d’exèrcit devastador, deixant l’espai ple de sorolls reals i l’oí obsedit per altres mil sorolls ficticis. Així, als acostumats i companyívols del Bram de Sant Ponç, de la xibeca del campanar i del rellotge de caixa, la dona sentí barrejar-s’hi, en les confusions del son carregós, xerradisses roncaires dels xaragalls, lladrucs llunyans de gos, planyívols bels d’ovella… Tota una turbulència de ressons que, bo i adormida, li feia caparrassa i rodaments de cap.

S’aixecà a cap hora, amb una sola idea entre cella i cella: anar a saber què, a traure’s el rosec del cor. I, si encara hi fos a temps, parlar amb en Matias, contar-li l’avís del cel, ficar-li la por al cos, fer la darrera provatura per a dur-lo a camí. Sabia només que dormia a ca l’Ànima, i allà pensà d’anar-lo a trobar.

Sortí per a arreglar els animalets. Davant la porta empassegà amb una grossa branca esqueixada del xiprer; les basses estaven rases d’aigua verda, en la que nedaven la vilorda i els cargols boca enlaire; l’escaleta de les feixes, cegada de runa; la terra, escarbatada, com qui diu sense rastre de conreu; els ametllers amb un solatge de poncelles naixents… L’aiguat se n’ho havia enrossegat tot, com una altra diada de Sant Ponç.

«Càstig sobre càstig!», pensà la dona; i sense voler veure res més, agafà la cabassa i el mocador d’abric i tirà de dret cap a Murons.

Després del desgavell del dia abans, tot, en les altures, havia entrat en caixa, talment com si res hagués passat: mes en terra hi quedaven els rastres ben vistents. A cada pas la Mila trobava noves fotges, nous corregalls gratats per les aigües, moladons de fang i pedra, garrigues desenterrades, ensenyant l’arreler, reixorcs desconeguts; i més avallet, cap a les terres treballades, passants destruïts, barraquetes d’aixopluc esgavellades, olivets esfotrassats i amb tots els brots per terra, com si els haguessin donat una gran batuda… Per sa banda, el torrent de Mala Sang, ple a seny, davallava més precipitat i malagradós que sempre, i no podent enfilar son cabal tot sencer per l’ull del Pont del Cop, sobreixia enverinat i babejava ses aigües llotoses sobre les margeres.

Quan la Mila arribà a vista del mas de Sant Ponç, es recordà, amb un nuament de cor, del plet que tenia amb aquella gent. Ella era neta de mancament veritable com el dia en què va néixer, i malgrat això, allà, lo mateix que l’Ànima, la tenien per mala dona, i com a mala dona la tractaven. Mes ara, revenint una i altra vegada a n’aquell pensament, la Mila pressentí d’una manera incerta que l’àvia, mòmia destruïda per la vellesa i confinada per a sempre més en un recó de la llar, més que la suposada baixesa, lo que no podia perdonar-li era sa joventut i son poder de plaure encara; i l’Arnau, l’home vençut i subjugat per son encís, no li devia perdonar tampoc el dret de negar-se a n’ell per a donar-se a un altre…

—Roïns, migrats de cor…!

I la Mila, tota regirada i rancuniosa, anava a passar de llarg per la passera, quan sentí que de l’aspre la cridaven dues vegades per son nom. Es tombà, estranyada. La Marieta, la jove, baixava corrent cap a n’ella, posant-se el mocador al cap i dient-li fort:

—Espereu-me! També hi vinc!

La Mila l’esperà, més estranyada encara d’aquella escomesa. Quan s’ajuntaren, la jove, fent-se una baga al mocador, exclamà de seguida, sense ni donar els bons dies:

—Qui ho havia de dir, veritat? Ahir que no passàvem cap ànsia, pensant que era a l’ermita…!

La jove estava tota agitada. La Mila, sense entendre-la, se la quedà mirant.

—Però quan a matinada ha vingut el gos lladrant i esgarrapant la porta com un foll, ja ens ha fet mala espina. Estava tot moll i ple de fang, i així que hem obert ha fugit cap al pont girant el cap i bagolant. Després, veient que no ens movíem, ha tornat tres vegades endarrera i endavant com volent dir que hi anéssim. «Aquesta bèstia ens ve a buscar: alguna en passa!», ha dit l’home; i ell i el noi han agafat la manta i l’escopeta i l’han seguit… Ara hi tornen a ésser amb la justícia, per portar-lo, sabeu?

—A qui? —féu amb un fil de veu la Mila, traient-se a la fi el mos que semblava que tingués a la boca. La Marieta se la guaità, sorpresa.

—Ai, mare! Al pastor, dona! —I vegent que la Mila esbatanava els parpres, quedant com llampada, li preguntà amb una gran admiració:

—Que no sabeu res?

La Mila rodà amb prou feina una mica el cap.

—Sí, s’ha espenyat! El pastor…! S’ha espenyat a les Lloses!

L’ermitana cregué quedar allí de la impressió. Sense pols, sense color als llavis, sense aguant a les cames, s’arrimà d’esquena al marge. El record de l’esquellinc del Cimalt li passà pel cervell com una boira espessa.

La Marieta, al veure-la així, murmurà, tota aturada:

—Jo em pensava que ja ho sabíeu! Si tothom hi és…! —Mes notant que la Mila torcia lleument el coll, aixecà el braç i d’un moviment resolt li donà una bofetada.

El barbre reactiu féu son efecte. La Mila recobrà els sentits acte seguit i es passà la mà pel front humit.

—Perdoneu! —féu aleshores la jove—: Ha estat per a escalfar-vos les sangs… Heu quedat com finada…

—M’ha vingut tant de nou…! —murmurà la Mila, estremint-se.

I amb les sangs novament calentes i mentre anaven de conversa cap a les Lloses, pogué escoltar el relat de la desgràcia, que a glops, a glops, li féu la Marieta.

—Sabeu? Diu que engegava al Badador… Com se girà el mal temps sense avisar, ell, perquè no se li mullessin les bèsties fent la rodada, devia voler passar pel regalze… Les lloses eren molles, i com fan pendent i són tan llises, mira…! Va relliscar i de cap a la clotada… Se l’ha obert tot, pobret…

La Mila cercà una mica d’alè per a preguntar:

—I…, està molt mal?

—Què dieu, mal? Tant de bo! Mort, dona, mort, mateix que els del cementeri!

L’altra li agafà el braç, espaumada.

—Mort?

—Si quan hi han arribat els de casa ja era enrampat. Per això han anat a donar-ne part de seguida… Déu l’haja perdonat, pobre pastor! La justícia ha fet pegar una bala al gos, que semblava foll, no volent que ningú foraster s’acostés al clot, i ha fet encorralar les ovelles, que tota la nit havien rodat esgarriades per la muntanya…

La Mila recordà aleshores els lladrucs desaforats i els bels plantívols que ella havia pres per figuracions del somni. Després contà a la jove el terrible i misteriós soroll de l’esquellinc.

—Era l’avís, era l’avís! —assegurà la jove.

La Mila pensà, tot caminant capbaixa:

«Qui li hagués dit, pobre pastor, quan fa pocs dies me contava tota aquella història, que aviat l’esqueilinc senyalaria la seva mort mateixa! No han pas estat falòrnies, aquesta vegada… Vet aquí la desgràcia complerta ja…! Vet-l’aquí… Vet-l’aquí…!».

I ella que havia temut per en Matias! Ja no havia de témer res… Mes per què sols per en Matias, com si no hi hagués hagut ningú més al món…? Quina estranyesa…! I a la dona, que tenia encara totes les potències alterades, li entrà com un gran remordiment de no haver pensat en el pastor també, de no haver resat per ell. Qui sap si sos precs haurien aturat la relliscada?

Abans d’arribar al camí de les Lloses sentiren enraonament llunyà i vegeren un grop de gent que venia. Era la comitiva que havia anat a recollir el cadàver. Enmig de l’aplec de curiosos, es veia al jutge, al batlle, a dos metges i al senyor Rector, tots de Murons. Darrera d’ells, un sereno i l’home de la Marieta duien una civera tapada amb una capa estesa, de burell: la capa del pastor.

En un replanell de la baixada els dos homes deixaren la civera a terra i la comitiva s’aturà a reposar. La jove i la Mila s’hi atançaren.

—Bons dies —féu la jove.

—Bons dies —li respongué tothom.

La Mila, trèmola de cames i amb un gran cobriment de cor, no hauria pogut badar boca.

Sota la capa de burell, el cos del mort feia com una muntanyola, bonyeguda ací i allà. La capa era tota fosca d’haver estat mullada, i tota bruta de fang.

A l’entorn de la civera la gent enraonava a baixa veu, com en una església.

La Mila sentí que un preguntava:

—De quin poble era…?

I un altre respongué:

—No ho sé…, de muntanya… La cèdula ho deu dir…

La Mila aixecà el cap i es topà amb la mirada de l’Arnau que estava fixa en ella. En el rostre de l’hereu de Sant Ponç hi havia una mitja rialla salvatge. La dona, amb profund dolor de son cor, sentí que, per causa d’ella, aquell minyó s’alegrava de la mort del pastor. Acte seguit una cosa tèbia li tocà la mà, i la Mila va adonar-se de que tenia en Baldiret al costat. El nen duia la cara encesa i els ulls inflats a rebentar… Abraçà estretament un braç a la Mila, guaitant-se-la, i després guaità la civera.

—Fa, vós…, pobret? —i rompé en un esgarip de dolor.

Una mirada severa de son pare li estroncà en sec.

—Que no saps què t’he dit?

A l’heure esment de la mort del pastor, el vailet havia corregut com boig cap a les Lloses i allí tingué un gran desconsol. Per a calmar-lo, son pare l’hagué de renyar seriosament, advertint-li que si deia un piu més el faria anar a estudi a marxes dobles. El nen, des de llavors, es reprimia per tot lo que li donaven ses forces.

La Mila li enrondà el braç al coll i li féu un petó, no menys afectada que ell.

La Marieta preguntà poc a poc al seu home:

—Que no el deixen veure?

El seu home s’arronsà d’espatlles.

—Ensenyeu-li —ordenà el jutge, que l’havia sentida.

Tothom s’arrimà a la civera.

L’home de la Marieta aixecà un pany de la capa, i el rostre del cadàver quedà descobert.

La Mila sentí que les llàgrimes li anaven, una darrera l’altra, cara avall.

Com la capa, com les vestidures, aquell rostre immòbil estava ple de fang. Amb prou feines l’hauria conegut. Tenia les galtes verdes i enfonsades, el front d’una blancor apagada de sèu pres, i els ulls, oberts i amb les ninetes entelades, careixien de mirada. A la Mila la feren pensar en els ulls del llebrot, quan l’escorxaven en l’Orgue. Sobre la cella dreta hi havia un bony morat —segur una bossoga de la caiguda— i una mica més amunt, entre els cabells, unes gleves negres que la Mila pensà si seria sang. «Allò, aquella estranya figura quieta que tothom contemplava calladament, era el pastor…?», es preguntà estranyada, com, dies enrera, s’havia preguntat guaitant la mar. A un gest de jutge el pany de la capa caigué, i els homes, una mà a cada camella, sospengueren la civera. La comitiva es posà de nou en moviment.

—On el duen? —preguntà la Mila a un dels que, com ella, anaven tot darrera.

—A l’hospital —respongué aquest, girant-se: i es quedà mirant-se-la, tot encantat.

L’Arnau, d’una mica més endavant, se la tornà a mirar també fixament i després escopí a terra.

La dona sentí que les cames no podien dur-la més. A l’arribar la comitiva al Pont del Cop, digué a la Marieta:

—Adéu-siau!

—On aneu?

—A casa… No em trobo gaire bé… —I atravessà el pont per a agafar el corriol.

En Baldiret, al sentir que no es trobava bé, s’havia aturat, com amb intent de seguir-la. Se la mirà a n’ella, es mirà la civera, demorà un punt irresolut, i després apretà a córrer darrera la comitiva.