5. SUMANT DIES

La Mila quasi bé tenia acabat el gran arranjament de l’ermita, i ja no s’hi sentia tan forastera. Es podia escorcollar tot de cap a cap sense trobar-hi una llepada de pols, un recó oblidat, una desferra desendreçada. Els trastos vells havien estat trets del reraltar, on estaven agabellats, i baixats al soterrani que hi havia davall de la capella; al sòl del corral s’hi havia estès una capa de pallenc que el pastor arranà dels erms propers i féu assecar després en la solana de migdia; fins el cadeny, per on buidaven els sucs de l’aigüera, havia estat desenfangat i baldejat a galledades, i els graons insegurs del campanar reclavats fins que quedaren ben forts i ferms. Anant i venint de Murons, qual camí l’obligà a prendre la maladressa d’en Matias, que mai duia res a to, la Mila proveí el rebost —ara el quarteró de blat de coure, ara el sac de trumfes, ara el bacallà sec— i guarní el faldar de la xemeneia amb una ampla randa de paper verd i l’escudeller amb algun plat blanc i mitja dotzeneta de xicres; en l’aixart forà bellugaven irònicament son morret fi uns quants conills novells; en el recambró fosc del corral covaven, encegades, dues lloques; en el terrer de conreu s’hi havia fet un petit clos especial solcat de regues a dret fil, on ja volien rebentar les llavors; i finalment, en una munió d’olles esquerdades i de trossos de gibrell arrenglerats sobre la paret del terrat gran, badaven sos ulls de foc els goixs resplendents, esclataven les meravelles dobles i es deixaven besar desvergonyidament pel sol els clavells vermells.

Aquelles mates enjoiellades, la nota més alegre de l’ermita, la Mila les devia a la finesa del pastor. Com ella digués un dia que s’estimava més les flors que la vianda, el pastor, l’endemà, la féu seguir fins al mas de Sant Ponç i, un cop allí, pregà a la jove que dongués a l’ermitana qualque esqueixot vividor. Mes la jove, que tenia tot l’hort com una toia i era generosa de mena, havia dit a la Mila que triés el que volgués; i ella mateixa li cercà test i manà a son fill, l’Arnau, que arrebassés les mates amb terra i tot per a que s’acampessin.

La Mila encara el veia, al bon minyó, ferm i gallard com una alzina jove, sense res al cap i amb les cames en pont sobre les mates, donant la tramegada tan segura que el tou eixia sencer i sense una arrel malmesa. El pastor li havia contat a la Mila que l’Arnau, que havia quintat feia dos anys, enraonava amb una pubilleta de Ridorta, i que es casarien de seguida que ella complís la vintena; i la Mila havia calculat quins rebrolls tan sanitosos en sortirien de semblant planta humana.

A més de donar-li les flors, a Sant Ponç li havien deixat les lloques i venut els ous per a posar, i la Mila se n’havia quedat tan agraïda, que molts cops, anant o tornant de Murons, no sabia estar-se de ficar el cap al mas per a donar els bons dies a la gent, com si fossin coneguts de tota la vida. I sempre trobava a l’àvia que la volia fer reposar una mica a son costat, vora el foc, i a la jove que li feia algun petit encàrrec per a la vila: el xavo de safrà, el paquet de mistos de teia, les sangoneres noves que li calien…

Era una dona alta i magra, la jove; deien que havia estat vistoseta, però el sol, les gebrades, tot l’escarràs de la vida pagesa i a més a més el didatge de vuit fills, l’havien marfida i fet perdre el llustre de bell jovent, i ara tenia la pell rebregada i plena de taques confoses, i l’entorn dels ulls i dels llavis estriats d’arruguetes fines i planeres com ratlles fetes amb un caire de ganivet. Mes ses ninetes grogues, son aire diligent i sa veu clara i vibrant eren plens d’una franquesa tan senzilla i atractívola, que de seguida la feien ben veure i estimar de tothom.

A poc de conèixer-la, la Mila s’atreví a fer-li un gran prec.

—Escolteu, Marieta: què en feu de tants de fills al vostre volt? Així mateix ne teniu més dels que heu de menester per a les feines del mas… Per contra jo no en tinc cap, i tant com me’n convindrien en aquell desterrament! Què vos seria a vós deixar-me en Baldiret per sempre? Fa una companyia allà dalt…!

La jove havia somrigut. Justament li demanava el caganiu, l’estimat del pare i de l’àvia, i ara que era hora d’anar a estudi per a aprendre una mica de lletra… Però veient que la Mila s’entristia, bo i declarant-li que tenia tota la raó, la jove transigí de seguida, conformant-se amb deixar-li una passada… fins que ella estigués feta a l’ermita.

Aquell matí, a l’arribar a casa, la Mila havia cercat pertot a n’en Matias, i trobant-lo endormiscat a l’ombra dels xiprers de les feixes, li estirà les orelles barroerament.

—Que no ho saps, gandul, més que gandul? Te duc una bona nova… Tindrem un nen…!

En Matias donà una volta sobre la terra i se la quedà mirant. La Mila, sobtada, s’enrojolà fins al blanc dels ulls i, posant una mà sobre l’espatlla del seu home, li recontà, tota seriosa, la conversa amb la Marieta de Sant Ponç.

—Ah…! Déu sap el que em pensava…! —i en Matias allargassà una cama que tenia arronsada, i aclucà els ulls.

A la dona la ferí aquella indiferència, i posant-se en peus, s’allunyà sense dir res més: però tot el dia va estar descontenta de no sabia què, i a l’endemà de matí encara no se li havia esbargit el malhumor. Ho va conèixer amb l’enquimerada que l’alterà al veure sortir de la sala a n’en Matias, tot rialler i amb un sarró a l’esquena i una capseta de fusta amb portella de vidre penjant davant del pit. Dins de la capseta, folrada de paper vermell envellutat, i dalt d’un sòcol guarnit de llerons i petxinetes de mar, un Sant Ponç de mig pam, colltort i esgrogueït com un ètic, s’aguantava enrampat, enmig de penjarelles d’escapularis, pitxerets d’estany amb roses pintades i rosaris beneïts.

—On vas amb això? —havia exclamat ella, d’improvís, tota trèmula i sabent per endavant que era sobrera la pregunta.

En Matias rigué, tot satisfet.

—Tu, diu que dóna tant… Ahir me contava l’Ànima que l’altre ermità quasibé s’hi hauria mantingut amb això sol.

Ella esclatà:

—I, diga l’Ànima lo que vulga, no et fa vergonya a tu, un home sa i condret, d’anar captant pel món?

Li digué amb les dents closes i amb tota la rabior feridora d’un gran despit i un gran menyspreu.

En Matias es desconcertà, com sempre que ella l’envestia de sec a sec.

—Jo? I dòs…! Bé tinc de captar…, pel sant…

—Pel sant! Pel sant…! —I rigué amb mofa dolorosa—. Saps per què vols captar? Per a entretenir la mandra, perquè fins tu mateix te dones pena de jaure tot el dia…! Senyor! No era per a mi prou clau que em fessis vendre la caseta de l’oncle, que em traguessis de la meva terra, que m’enterressis de viu en viu en aquest catau de guilles, que encara te tinc de veure amb la motxilla a coll i anant de porta en porta com un perdulari o com un afamat?

La desolació del Matias fou grossa. Feia vint-i-quatre hores —d’ençà que l’Ànima l’havia engrescat— que no somniava més que en la captíria, prometent-se’n meravelles de profit i distracció: i ara justament la seva dona li sortia amb aquell ciri trencat de reprovar-li la pensada! Amb tot, no s’atreví a contradir-la ni a protestar obertament. Coneixia a sa muller i sabia que, com tots els mansos i resignats de consuetud, era capaç de covar en silenci i durant anys ses contrarietats, però que el dia que acabava la paciència, l’esclat era viu i prenia proporcions. I ell els temia, aquells esclats: era feble i covard, amb tota la feblesa i covardia del ser inactiu; se sentia en fals davant d’ella, mancat d’enginy per a convèncer-la quan s’amorrava a una idea, i mancat de fortalesa i decisió per a blegar-la quan pujava al punt de dalt. Per això amollava de seguida que veia tempesta, mes així que aquesta passava, la seva sorneria passiva i catxassuda tornava a sobrenedar i mantenir-se inalterable com una boia.

Aquell dia féu lo mateix que sempre: cobrint la retirada amb un «Vés al canai!» mastegat a mitja veu, li sortí del davant i anà a passejar sa decepció pels revolts de la casa.

El pastor va assabentar-se de la renyina per boca mateixa del marit, i veient que quaranta-vuit hores després encara la Mila el preguntava i li responia sense mirar-lo, pensà de fer quelcom que els distragués de les malícies.

Una ruixada l’havia obligat a retirar i passar la migdiada a casa; quan tingué el bestiar aconduït i les seves coses arreglades, pujà a la cuina, tot rialler, com de costum.

—Tanmateix, ermitana, avui que el dia és frescot poríem fere la cargolada. Tingui uns boers desdejunats més grossos que castanyes. Són de Pas de Llop, el clap que els cria més ufans de tota la muntanya. Què m’hi dieu?

A la Mila li estava molt bé: sols que ja tenia el dinar com qui diu a punt.

—Això rai, dona! Patiu pas per tan poca cosota: jaquiu-lo pel vespre i així tindreu més aviat enllestida la feina. Amb un plat d’escudeia i els boers, n’hi haurà pla bé prou per a anar a la guerra tot lo dia.

En Matias acollí la idea entusiasmat, i el pastor es fregà les mans content.

—Vaja, donques: tracte fet… Mentris l’ermitana me deixi el morter per a fer una cuierada d’alioli (perquè sense alioli o pebre els cargols valen pas una escopinyada de penjat!), vós, ermità, replegueu un bon braçat de brossa de l’aixart i l’aconduïu al mirador de la solana, en aquella planícia rodona com una taula. —Tot es deixà per la cargolada. Així que el pastor hagué enllestit l’allioli, l’abocà en rodó sobre un plat de terra vermella, i seguit de la Mila que duia el pa i el porró, i del vailet amb la cargolera agafada per l’ansa de vims, tirà cap a l’altell de la solana. La dona estava tota eixorivida.

—Com cascavellegen, pastor, els vostres cargolets…!

—Faran pla bé més música quan els hi socarrem les anques, ermitana!

En el mirador els esperava en Matias, prop del feix de brossa seca, assegut al sòl, les cames en angle, els braços encreuats sobre els genolls i la barba damunt dels braços.

—Vatua conques, ermità! Bé hauríeu pogut endegar els encenais, tanmateix! Quan estarem llestos ja l’alioli serà desfet com aixarop. Veieu de fere un bon llit de seguida, que al mancos estiguin planerets abans de morir… Mentristant l’ermitana i el xerric triaran los minyons que els hi facin més peça, i jo gorniré les forquilles… Forquilles d’estrena… Ací dugui un bruc que és exprés…

Abocà la cargolera en l’erm. Marit i muller romperen en exclamacions admiradores: no se sabien avenir de la magnitud dels cargols, grossassos, foscos, bocaforts i amb els tortells de la clova revinguts com mig dit. En Baldiret s’omplenà l’embosta dels que feien més mostra. El pastor estava satisfet.

—Què vos apar d’aquest granai? Tenen pas tan bella presenci els de la plana, no fa? I encara la presenci és pas lo mellor. Si món enllà sapiguessin el gust dels cargols dels Roquissos, el govern hauria d’amanir soldats per a gordar la muntanya, veieu.

Damunt la brossa planejada, els anaren estenent en espiral, ben espessets, tocant-se, boca avall. La Mila i el menut els escollien i ella i en Matias els col·locaven; i algun cop, al trobar-se les mans de marit i muller per a ficar el cargol al mateix lloc, es posaven a riure, ell de bona fe —que no era home per a aguantar punts—, i ella fins i tot sense voler.

—Fuig d’aquí!

—Estigues, que el meu és més gros…!

Quan la rodona tingué un vol regularet, la Mila consultà al pastor.

—Què hi dieu, Gaietà? N’hi haurà prou?

El pastor, que ajocat en terra havia pelat els brucs i els hi treia punxa, respongué sense aixecar el cap:

—Hi planyeu pas les municions, ermitana… Jo tingui més bon davallant que l’estimbada de Peu de Gall, i mai m’ha agradat aturar-me a mig camí; i el petit és també un escolà que fa pas quedar malament al rector. Endemés, poc cal d’anar amb falliques: els acabarem pas els cargols del reialme; amb les cotre gotes d’avui conti fer-ne atra bona replega…

—Tots, tots…! —cridà en Baldiret.

—Tu ho entenes, petit: ja vegi que menes una ganassa com el braç…

I de rengle en rengle, la rodona anà creixent fins que hi entrà tot el buidament de la cargolera, fora nafrats i morts.

—Ara jaquiu-ho per a mi…! —I el pastor, que ja havia polit els brucs punxeguts, rascant-los amb el tall del ganivet, esparpallà la brossa que quedava i l’estengué a grapadetes sobre la rodona, de mica en mica, fins que n’hi hagué una bona capa: després la pitjà suaument amb les dues mans, i va calar-hi foc.

La brossa s’abrandà al punt, fent un gran maig.

—Hala, petit! A vore si el saltes, vatua conques!

—Sí? —féu el nen amb els ullots relluents.

—Si vas de banda a banda sense empassegar, te dongui el boer de la dau, l’avi de tots els atros; mes si esbuies res o et soquerres les ungles, aquest vespre no hi ha rondaia.

El nen es féu uns passos enrera per a prendre avantatge, escopí, es pujà les calces, que sempre se n’hi anaven avall, i, després d’inflar les galtes, pegà correguda.

La Mila i el pastor picaven de mans, avalotadament.

—He tocat foc? —preguntà en Baldiret, tombant-se a mitja tentina de la caiguda.

—Ca, barret! Al mancos hi has passat un través de dit pel damunt! —exclamà el pastor rient—. Has gonyat l’avi; con te l’hagis menjat penjarem la clova, com un cascavei, a la banya del marrà.

La flamarada començava d’anar de baixa, esqueixalant-se ací i allà, i sota d’ella se sentia el xiuxiueig dels cargols que es rostien.

—Com xeriquen, pobres bestietes! —murmurà la Mila.

—Vos hi entristiu pas, ermitana: tot ha de fere la seua fi en aquest món… I més a més, penseu pas que fins ara estiguessin braument divertits… Més d’una mesada sense tastar res, els innocents…! Bah, bah, amanim les eines, que jo ja senti la flairica…

Aplegaren a l’alcanç de la mà l’allioli, el pa, el vi i els quatre brucs punxeguts.

—Veiam ara què diuen… —I el pastor aixecà una cuaranya de brostam encès i, tot acotat, passà revista.

—Encara pidolen més foc aquestes animetes del purgatori; totes xiulin i escupin com unes condemnades. Escorcolleu la vostra banda, ermità.

Com del cantó d’en Matias la rodona estigués quasi al punt, carregaren el foc cap al cantó oposat.

La flaire penetrant de socarrim i cosa cuita omplia els erms propers.

Quan les flames s’apagaren, llengüejant tan sols ara un espurnall, ara un altre, quedà al sòl una gran rodella negra pigallada de motes roentes.

—Petit, amorra’t, que ara és la nostra: veiam qui bufarà més fort.

I a quatre grapes per terra, el coll estirat i els ulls enguerxits, el pastor i el nen bufaren com un cap de tramuntana, fent volar a ras de sòl, mirador enllà, les partícules fosques o guspirejants de la brossa consumida.

—Ai, ai, tots s’han cremat! —xisclà la Mila, amb falsa alarma, així que es començaren a descobrir, ací torrades, allà calcinades i totes brutes de cendra i enrotlladetes com ensaïmades de joguina, les cloves dels cargols.

—Ja m’ho sabreu dire d’ací a poc, ermitana; si no arribeu al centenar, vuiu desdir-me per un mai més d’anar a Barcelona així que em toqui la rifa…

I tornaren a bufar i a traure amb el cap del dit palletes i brins, fins que la rodona quedà neta, però rejuntada tota com una peça sola, amb els cargols soldats l’un a l’altre per un engrut bru i pegalós.

—Ganing…! Ganing…! Ganing…! La campaneta del refetor, gent de Déu…! Vingueu abans no es refredin!

I el pastor, llençant el pelut enrera i batent alegrement les mans, s’assegué el primer vora la rodona, encreuant les cames a tall de catre.

—Doneu-me un punxó! —cridà la Mila.

—On posem l’alioli? —féu en Matias, amb el plat a la mà.

—On tots hi arribem… Ací, sobre els boers… Ei, jaquiu traure abans al petit aquei galifardeu tan gros d’enmig… Se l’és gonyat amb la volada…

D’un grapat el nen desclavà el boer, amb tota la boca escumejant de babes verd-groguenques.

—Goiteu, goiteu! —exclamà mostrant-lo al pastor amb admiració.

—Veies tu si n’haurà dit de renecs abans de s’atuir…! Com li n’ha quedada empestada la bocassa…! Mes, compte a malmetre’l, que ha d’éssere l’esquellinc del marrà, ja t’ho hai dit…

Tots s’havien acomodat i quatre mans, cada una per la seva banda, esqueixalaren ensems la rodona. Els punxons de bruc furgaven tafaners dins de les cloves, amb un hàbil regirament feien seguir les polpes verdoses, acabades amb un tirabuixonet blanc o llotós, les rebolcaven en el plat de l’allioli i les portaven a les boques amb una diligència extraordinària.

Els volts forans de la rodona minvaven ràpidament i, entorn dels quatre menjaires, el Mussol, el gos del pastor, anava recollint les escloves buides, llepant-les i triturant-les després amb un criqueteig que ni que mengés ossos.

—Alabat sia Déu! El dejuni és bona cosa per a la salut… Aquests minyons margotegen pas tant com un brot de donzell, atrapeu? Petit, si gordes les cloves senceres, el dia de Sant Ponç te faré una encesa de fanalets girintorn del terrat.

La Mila no es pogué estar de declarar, amb entusiasme amical:

—Vaja pastor, teniu manya per a qualsevol cosa…

El pastor hi rigué tranquil·lament.

—Si va pels boers, vos esperi aquesta tarda a Pas de Llop i allà voreu de qui són les manyes…

Un refilet viu i clar, com de cadernera, eixí de sota mateix del mirador. Els del cim deixaren anar cap avall llurs mirades llestes i tafaneres.

Un home pujava per la rampa, tot xiulant, amb el cap baix i els braços balancejant descompassadament.

En Matias rompé a cridar a plena veu:

—Ànima…! Ep, Ànima…!

L’home aixecà el cap, llucà una mica i després aclucà els ulls i ensenyà les dents. La Mila reconegué de seguida el pagès a qui havia donat beure dies enrera.

Sense apressar el pas acabà de muntar fins a l’altell, i s’aturà.

—Hu, hu, hu…! Ja ho sabia que fèieu la cargolada… De lluny he vist la foguera… —Féu anar el nas d’una banda a l’altra, com un llebrer—. Hu, hu…!, quina ferum que fan…!

—Els voleu tastar? Són mateix que coca…! —digué en Matias, apartant-se una mica per a deixar-li lloc.

L’home feia com aquell, però al segon envit calorós d’en Matias, reforçat per una mitja rialla de la Mila, s’agenollà i s’assegué sobre els talons.

Com no hi havia punxó per a ell, va traure’s de la butxaca el ganivet de banya, amb la fulla curta i ampla, però punxeguda com un punyal. Mes, bo i tenint-lo obert a la mà, quasi sempre prenia els cargols, els esclafava d’una dentegada, com qui trenca un ametlló, i després d’escopir els esquerdalls de clova a banda i banda, s’empassava el moll. Al veure aquella mena de menjar, a la Mila va venir-li puja-i-baixa al païdor. De tant en tant, per això, l’home feia servir-lo, el ganivet; era quan volia sucar els boers en el plat de l’allioli; i aleshores la dona reparava que l’Ànima tenia les mans quasi negres, llargues, primes i cobertes de cap a cap per un pèl moixí espès i aspre, com si hagués estat socarrat.

D’ençà que aquell home era allà, el pastor no havia dit paraula, menjant tranquil·lament; mes cada cop que aixecava el porró, la vivor penetrant de sos ulls mig closos queia quasi a plom damunt del convidat.

De sobte la Mila llençà un crit de sorpresa.

—No ens hem recordat de l’escudeia!

El pastor girà el cap vers ella.

—Teniu raó, vatua conques! Vol dire que feia pas una falla de primera… I ara és pas cas de posar-la a la cua d’aqueix bé de Déu… Jo, al mancos, en tingui ben bé prou.

En aquell punt la Mila sorprengué, sota les celles embardissades de l’Ànima, un llampegueig que anava de dret cap al pastor. Però aquell llampegueig s’apagà de seguida: l’Ànima havia aclucat els ulls i reia amb aquella rialleta seva tan particular.

—Hu, hu, hu…! Me doneu un boer per a la dona?

El guaitaren estranyats, sense entendre’l.

Ell aleshores s’estirà un cordill que duia travesser sobre el pit, i es féu venir del darrera cap al davant un nusat de xarxa, on, en un dels seus replecs, hi havia una mota color de mangra. Era una fura.

En Baldiret s’agità com l’argent viu, amb els ulls de bat a bat.

La fura trepitjava inquietament la xarxa i ensumava, traient el morret blanc per entre les malles.

L’Ànima esclafà un cargol, l’esclofollà i va donar-li.

—També en menja? —preguntà en Matias.

—De tot: fora ous, ei, que hauria de comprar-los…

I l’home rigué amb els ulls clucs, com de costum.

«Però on l’he vist?», es preguntava de pensament la Mila.

—És bonic caçar amb fura? —tornà en Matias.

—Bé ho diuen… Hu, hu, hu…! Veniu aquesta tarda i ho veureu…

En Matias s’animà.

—Què aneu molt lluny…?

—Només fins a la Gorga de les Tres Pintetes…

—Sí que hi vinc. Tanmateix un no sap com passar el dia, aquí a l’ermita…!

El front de la Mila es frunzí.

—No volies cavar les feixes, avui?

—Ja les cavaré demà… Bé em lleurà prou!

En Baldiret va arrimar-se a l’espatlla del pastor, i s’hi refregà una mica, dolçament.

—Què vols, petit?

El nen murmurà poc a poc, sense traure els ulls de la fura:

—M’hi voleu deixar anar, a mi?

El pastor se’l guaità seriosament.

—És pas per a tu, manyac… Quan sies més gran…

—Què! Deixeu-lo, home… Ens portarà els conills, oi, Baldiret? —digué en Matias, rialler.

El nen tornà a guaitar al pastor; aquest hauria volgut dir-li que no, mes aquells ullots verds li dirigien un prec tan tendre, que no tingué coratge per a donar-li un bell migrament.

—Avui i prou —concedí de mala gana, afegint per a ell sol: «Ja faré que no m’ho demanis més, pobric!».

I quan, acabats fins al darrer els cargols, els dos homes i el nen davallaren de la solana, el pastor retenint pel collar al Mussol, que havia fet esma de seguir-los, es girà vers la Mila, encara asseguda, com ell, prop les cendres de la rodona, i li digué, brandant el cap:

—Bona l’hem feta, ermitana…! Aqueix aucei de mal temps rodeja l’ermita. Vos ho torni a dire: pareu-hi ment, pareu-hi ment! És pas cosa de riure, a fe!

—Però qui és aqueix home?

—Qui és? Aneu a sebre! Algun bordai que Déu sap d’on va sortir… Diu que captavi amb un vei, de petit, i quan el vei va finar se quedà servint per aquestes masies, fins que totes el gitaven fora per orni i mala peça… Ara caça coniïs de frau, per a no trebaiar; i en caça a tot temps, veieu: fins que n’haja desniada la llavor. A mi no em pot vore perquè li esbuiï les pensades. Con ell vigila un cau, jo, de retirada, hi planti qualque babarota al davant, i els coniïs s’espantin i cerquin atre jóc… Però val a dire: és l’única cosa que em fa fere l’ui viu… Si me podia haver, me la perdonaria pas. Mireu: abans tenia escopeta… Ja vos vai contar que a mi m’agradavi passejar pels alts els matins de boira… Donques un dia que seguia per la Cresta del Follet, que és una carena solitària i tan neta que s’hi obiri una mosca d’una hora lluny, vai sentire un xiulet de serp i una bala em passà arran d’oreia. Vai pas vore a ningú, perquè en avai tot eri com una cotonada, mes vuiu pèrdere la claror si no va éssere aqueixa mala espurna qui va engigar-la. Després, com feia tant mal, els civils li van prendre l’escopeta, mes per això li fiaria pas un broc, veieu… Ho coneix tot, sap fere tota mena de veus i en porta sempre una al magí. I ben pensat, pot pas éssere atrament. Heu vist aqueies potes de bogiot? Si té més pòsits de besti que de persona…

La Mila tingué com una revelació.

—Calleu! Ara sé de què el conec! No és que l’hagués vist mai, no: és que té les mateixes dents i les mateixes genives d’una gossa que hi havia a ca l’oncle quan jo era petita. Just, just… Ara ho he trobat…! —I mirant estranyada al pastor, afegí tot baix—: Vós teniu raó… Més de bèstia que de persona…!