EL PAISATGISME DE SOLITUD

Marines i boscatges (1904) i Solitud (1905) són les dues grans obres mestres del paisatgisme literari català.

Com apoderar-se del paisatge, com fer-lo central en una obra o en una vida sense caure en el sensualisme, o sigui, en l’animalitat? Pot refrenar-se, el sensualisme? Podem no ser nosaltres mateixos?

Són preguntes fàcils de llegir en aquests llibres, i essencials per entendre’ls. La identificació amb un paisatge, conseqüència de la identificació amb una llengua. Per això sorprèn tant que aquest 2005, amb motiu del centenari de Solitud, hagin aparegut articles remarcant elogiosament que la muntanya de la novel·la no sigui empordanesa sinó nòrdica, per la grandiositat que efectivament Català va donar-li, però que només era una magnificació, una abstracció de la muntanya originària. Tot i la volguda abstracció, a Solitud, quan es parla dels deutes que té en Matias, es parla clarament d’unes estampes que han estat «encomanades a Girona».

Només s’ha d’agafar el cotxe i fer una visita al Massís del Montgrí per veure que, contemplada des del nord, la muntanya té la forma d’una dona estirada. Una dona embarassada, fins i tot, diria jo: una Mila estirada.

Aneu a Torroella i pugeu a l’ermita de Santa Caterina. Si hi aneu a l’hivern, un dia entre setmana, us adonareu ràpidament de què significa la solitud ermitana. Us podeu posar a la pell d’un d’aquells personatges que la Mila acull a l’ermita. Busqueu l’actual ermità i demaneu-li que us acompanyi a visitar el santuari. Podreu seguir pas per pas el segon capítol de Solitud, quan el pastor guia la Mila i el lector per l’escenari de l’ermita. Trobareu el pou de què parla la novel·la, amb la descripció que apareix a Solitud gravada allà, per comprovar-ho. Pugeu a dalt i entrau a la gran sala amb el terra empostissat on «abans, en el dia del sant, s’hi ballava» i que és on els homes fan l’àpat al capítol de l’aplec. Aboqueu-vos al balcó d’aquesta salassa i veureu, a baix, la plaça de davant de l’ermita, amb els xiprers i la graonada que baixa «de la plaça fins als pinetons de més avall». Veureu l’escala del campanar, que porta a la capella barroca de Santa Caterina, ara restaurada però que a principis del XX devia ser tan fosca i plena d’exvots com la troba la Mila. Veureu un retaule del XVIII de Joan Figueres, restaurat no fa gaire, ple de floritures i d’angelots barrocs, amb una imatge que, curiosament, no és la de santa Caterina.

Després ja no caldrà que arribeu fins al castell, tan important al paisatge empordanès que Català devia pensar que més valia evitar-lo a la novel·la. Demaneu pel Cau del Duc. Haureu de fer uns camins esquerps i cantelluts com els descrits en el primer capítol de la novel·la. Una muntanya agresta, per trencar-s’hi les dents, que immediatament porta a pensar en una paraula que surt a Solitud i que, de fet, la resumeix: purgatori. Aquesta muntanya rocosa i àrida, potser perquè és tan seca, dóna uns cargols d’anomenada. «Si món enllà sapiguessin el gust dels cargols dels Roquissos, el govern hauria d’amanir soldats per a gordar la muntanya», diu el pastor. Arribareu a la creu. Després haureu de començar a fer la muntanya pelada. Pel camí veureu Torroella de Montgrí, amb les oliveres, els ametllers, els camps i el riu. Si seguíssiu fins al castell, des d’allà veuríeu la mar. No cal: baixeu al Cau del Duc. És una cova grandiosa, d’una forma uterina prou explícita, vista des de l’entrada: és el Bram.

Naturalment que Víctor Català va exagerar, buidar, inflar i bescanviar les formes i els noms del massís. Però ni els noms ni les formes són en absolut estranyes a aquell paisatge.