EL CIMALT I LA CREU

Els episodis d’«El Cimalt» i «La creu» són un resum de la novel·la, una recapitulació abstracta de gran intensitat. La Mila ja es passeja conscientment per si mateixa. Surt sola amb el pastor, s’hi arramba, però s’adona que per més que s’hi acosti té el pastor lluny seu, està sola i s’espanta. La Mila i el pastor volen acostar-se i les muntanyes ho fan. Som al Coll de Sant Ponç, justament. El pastor li mostra l’Aucellera, la possibilitat de perdre la vista. La Gorga de les Tres Pintetes representa una altra por, la possibilitat de l’envelliment en joventut, la pèrdua de la joventut. La tercera por és al Pas de Llamp: que l’espiritualitat que el pastor encarna pugui no ser absoluta. Aquest dubte ja representa la pèrdua de fe en el pastor. Hi ha una altra referència a la mirada del pastor i al «matí de la desfeta». I si tot plegat, i si la renúncia, com serà el cas, no ha servit per res? La Mila s’adona que es deixarà dur per l’erotisme i permetrà que passi «la cosa aquella». Cedeix i, imaginant «les dolçors de l’amorosa abraçada», aconsegueix ni més ni menys que arribar «als móns de misteri que visitava ell sol quan la seva ànima s’absentava de terra». Dit d’una altra manera, al coneixement.

El pastor, com de costum, ni cas. La Mila continua insegura i espantada. «Un hom sap pas tot lo que la muntanya pot dure al damunt, enteneu?», li adverteix Gaietà. Surten del Coll de Sant Ponç i ella recupera la confiança en el pastor. Hi ha, llavors, un diàleg en què es veuen ben clares les maneres com el pastor i la Mila —podem dir-ho així: Maragall i Català— perceben la sensualitat, la fusió amb el paisatge. La Mila diu:

No cal insistir-hi més. A partir d’aquí hi ha una assumpció de la muntanya, una ascensió que és el revers de la primera, al començament de la novel·la. Si a «La pujada» les fulles «ferien l’espai com glavis apomellats», els arns «començaven sa blanca florida tota enrondada de punxes», «els gallerans els assotaven la cara» i havien de patir «les romagueres i espinavesses que els esgarrapaven seguidament, com urpes d’animalons folls», ara «els branquillons encara florits dels romanins li arrossegaven les faldilles, espolsant-li al damunt els crestallets de gebre que els recobrien». El pastor és una bona companyia, i la Mila segueix «aquella esquena enfarfegada» (forta, engavanyada per la roba) del pastor, que és l’altra cara de l’esquena d’en Matias, «ampla i tova com un coixí», que havíem vist a «La pujada». Hi ha una reconciliació amb l’ermita, amb la maternitat, abandonada del tot l’obsessió maternal, i la Mila es torna a sentir més dona que mare: racionalitza i comprèn.

La manera com el pastor caça la llebre és, naturalment, una rèplica de les maneres de l’Ànima. L’assumpció de la sensualitat és total i, doncs, la comunió amb la natura absoluta. Com el frare sospitós de «Les coses benignes» de Ruyra, la Mila arriba a un erotisme còsmic:

La Mila, tantost va aturar-se, aclucà beatament els parpres, estirà el coll, i, amb un gemeguet de goig, hi parà les galtes, primer l’una, després l’altra, an aquell sol, com demanant-li que la petonegés. I el sol va petonejar-la llargament, com recreant-s’hi també sobre ses galtes fresques, sobre son cos abrigat i ple d’esgarrifances (p. 276).

I em sembla que és aquí, en l’àpat de la llebre, en aquesta eucaristia profana que es preparen per compartir la Mila i el pastor —aquesta llebre que, segons el pastor, i la idea es repeteix dues vegades, «havia de tenir més gustos que una pubilla casadora»—, jo diria, que el pastor ja cau a mans de l’Ànima. L’Ànima apareix quan la Mila està a punt de besar-lo, però són tots dos que es queden aturats, igualment sorpresos pel que anaven a fer. La poma del pecat es transforma en «la trista satisfacció d’una necessitat animal». Diu la Mila que fins ara l’Ànima no li havia fet por de veritat. En el combat per la Mila entre l’Ànima i el pastor, en aquest punt ja podem dir que l’Ànima ha guanyat la partida.

La Mila reflexiona sobre la possibilitat d’un amor sense erotisme. El pastor se l’estimaria així. Passen per les Castelles, arriben a la Creu i allà el pastor li ensenya el paisatge des de les altures. Llavors, des d’allà, veu la mar. Què simbolitza la mar? Déu? La vida pura? L’amor? Sigui com sigui, arribada a la Creu del coneixement, la Mila té una gran decepció. Per si fos poc, la Creu no hi és. No en queda res. Va ser profanada. Déu va destruir-la. Només el pastor en conserva un tros.

N’ha quedat, també, el record de la profanació: l’esquellinc que anuncia el càstig. «Tantost havia fet el sacrilegi, i encara havia pas acabat de dringar l’esquellinc, veu’s aquí que del cel, serè tal com avui, sortí un llampec furient i un espatec tan regròs, que tota la gent caigué bocaterrós».

El pastor li explica a la Mila com el seu marit, convertit en jugador, ha caigut definitivament en mans de l’Ànima —amb l’ajut de sant Ponç, per cert, que li dóna l’excusa per sortir de casa a captar. Matias s’ha animalitzat, «li fa de gos» a l’Ànima. «En Matias, l’Ànima, l’ermita…», rumia la Mila. Llavors el pastor fa una invectiva contra les ciutats que sembla treta de la boca del pare de Gaietà, el pastor Manelic de Terra baixa. Es desfà el malentès: l’home que vol la Mila té seixanta-quatre anys. «Vét aquí la virtut!», pensa la Mila, i assumeix l’ambigüitat: «No hi ha res cert, al món… Tot són mentides, faules enganyadores…».

«Retuda fortament pel desengany, havia recobrat ben de pressa la finor de la vista i ja no li calien ulleres de cap mena». Arriba a sentir repugnància pel vell. El pastor té les hores comptades.