LA COMUNIÓ SENSUAL
Al pròleg que Josep Carner escriu l’any seixanta per prologar el primer volum de les Obres Completes de Maragall a la Selecta, hi diu: «Aribau en el seu inici del to literari de la parla, evocà el Montseny, Verdaguer festejà el Canigó, Maragall atenyé una impressionant qualitat de fetiller i d’intèrpret de les altes solituds pirinenques». Afegim-hi, aquí, que el pseudònim sencer de Caterina Albert i Paradís era Víctor Català i Montseny.
Carner cita un poema maragallià del 1901, escrit a Camprodon:
LES MUNTANYES
A l’hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.
Part de dins de la canal
he vist l’aigua virginal
venir del fosc naixement
a regalar-me la boca,
i m’entrava pit endins…
i amb els seus clars regalims
penetrava-m’hi ensems
una saviesa dolça.
Quan m’he adreçat i he mirat,
la muntanya, el bosc i el prat
me semblaven altrament:
tot semblava una altra cosa.
Al damunt del bell morir
començava a resplendir
pels celatges carminencs
el blanc quart de lluna nova.
Tot semblava un món en flor
i l’ànima n’era jo.
Jo l’ànima flairosa de la prada
que es delia en florir i ser dallada.
Jo l’ànima pacífica del ramat,
esquellejant pel bac mig amagat.
Jo l’ànima del bosc que fa remor
com el mar, que és tan lluny en l’horitzó.
I l’ànima del saule jo era encara
que dóna a tota font son ombra clara.
Jo de la timba l’ànima profonda
on la boira s’aixeca i es deixonda.
I l’ànima inquieta del torrent
que crida en la cascada resplendent.
Jo era l’ànima blava de l’estany
que guaita al viatger amb ull estrany.
Jo l’ànima del vent que tot ho mou
i la humil de la flor quan se desclou.
Jo era l’altitud de la carena…
Els núvols m’estimaven llargament,
i al llarg amor de l’ennuvolament
congriava’s mon ànima serena.
Sentia la delícia de les fonts
naixe’ en mon si, regal de les congestes;
i en l’ampla quietud dels horitzons
hi sentia el repòs de les tempestes.
I quan el cel s’obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.
Però jo, tota plena de l’anhel
agitador del mar i les muntanyes,
fortament m’adreçava per dû al cel
tot lo de mos costats i mes entranyes.
A l’hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.
La identificació amb el paisatge és total. Aquest desig de fusió amb la naturalesa és el mateix que condemnarà el comte Arnau maragallià al
Seràs arbre, seràs penya
seràs mar esvalotat,
seràs l’aire que s’inflama,
seràs astre rutilant
justament el poema «L’ànima», que és el nom d’un dels actors principals de Solitud. El desig de fusió amb la naturalesa durà Maragall a escriure el «Cant Espiritual», on demana a Déu que li obri uns ulls més grans per poder fer entrar a dintre seu —barrejar amb ell mateix— aquest món sensual.
Com pot lligar-se l’anhel de sensualitat amb la nostra religió? És un problema molt sentit i greu. Un any abans de Solitud, Joaquim Ruyra topava amb el mateix dilema als contes de Marines i boscatges. L’escriptor s’enfronta amb les emanacions d’un paisatge, i s’hi enfronta amb un instrument que el mateix paisatge li procura: la llengua. La llengua és un element més del paisatge, és com si s’escrivís amb el paisatge mateix. Això l’aproxima tant al que descriu que el torna d’una sensualitat extremada, panteista. Al conte «L’aniversari del noi Guixer», com després passarà a Solitud, la sacralitat supera la capella, surt de l’església i s’escampa per l’univers. Parlant de les estrelles, Ruyra escriu:
Totes aquelles llumenetes eren mil flames de candeles que cremaven en un ofici de difunts, dintre d’un temple immens amb les fondàries perdudes en vagaroses foscors. Se sentia el trèmul d’orgue, solemne, baix, devotíssim, creixent a poc a poc, tornant a minvar dolçament… L’èxtasi de quelcom de sant s’apoderava del cor.
Aquest orgue és el soroll del mar. Com Solitud, Marines i boscatges aprofita la tensió entre el cristianisme i el sensualisme, és a dir, com assumir la sensualitat extrema que comporta una identificació tan profunda amb la llengua i el paisatge. Vint anys després, al conte «Les coses benignes» d’Entre flames, Ruyra troba una mena de solució de compromís. El frare Armengol se’n va a fer una inspecció al convent de Blanes:
Blanes! Blanesa, mol·lície, turpitud! Colors enlluernadores que pertorben l’enteniment: tebiors que empereseixen; coses que afalaguen els sentits; gent alegre, embriaga, en concupiscència constant, sense pensar en l’altre món; abominació d’abominacions! Ah, pobre convent de caputxins enmig de tal comarca! Com calia fer-lo objecte d’una vigilància especial! Quins vicis hi descobriria? Quines desordres hauria de corregir? Mala feina se li era girada.
La solució és el franciscanisme, un franciscanisme present a la literatura catalana moderna, de Verdaguer a Sagarra, passant com sempre per Carner i arribant a la derivació irònica que podem trobar a l’últim paràgraf d’El sistema Robert Hein de Calders, que es pot llegir com una paròdia de la conversió final del pare Ermengol a l’esperit franciscà.
Va collir una pedreta vestida de molsa, va besar-la fervorosament i, guardant-se-la al pit, exclamà:
—Germaneta meva, joiell diminut que el Suprem Artista s’ha complagut a vestir de meravelles, vine, roman per sempre més en la meva sina i fes-ne record, d’aquesta diada de gràcia.