CARTA LV De Lulú Bon a Aureli Santonja

Dénia, 4 de setembre de 1976

Aureli:

Continue sense rebre cap carta teua. Però, jo, erre que erre, no deixaré d’escriure’t.

Ja som a un altre poble, més avall de Dénia. Avui, sols m’agradaria parlar-te del meu Angelet. De com l’estime. Com és.

Crec que això seria el que tu em preguntaries si m’escrigueres, com feies abans.

Et semblarà un tòpic, però té els ulls blaus, el monyo ros del país, com la panotxa, i el somriure sempre a la boca, com una magrana de perles. Et pot semblar, a més, tan coent com un bitet, però, ja se sap, una dona enamorada…, em cau la bava de vore’l. Crec que moriria si el perguera. Estic tan segur del seu amor, de la seua fidelitat, en tan poc temps com duem junts, que darrerament em permitixc el luxe de fer-lo patir, timant-me amb d’altres xics dels pobles i fent com si res. Ell es queda assegut, mirant-me amb ulls entristits, i jo haig de fer un esforç perquè no es note que desitge tornar al seu costat i dir-li:

—Tros de col, com pots pensar que vull deixar-te?

Però em resistixc i jugue a la putarranga desvergonyida, que en sóc, i a la nit, entre els meus braços, en sentir el seu cos nu dins del meu, pense: «Ai, que em moriria, si em deixara!». I l’estrete més i més encara, com si volguera trencar-lo en dues meitats.

En la foscor del dormitori, els seus ulls em recorren de dalt a baix com un reflector i fins i tot em cremen com un làser.

No em cansaria mai de repassar-li les caderes, el cul tan rodonet i les cames tan fortes, encara amb el vell tendre que cosquerella el palmell de la mà quan les refregues i et perds en la seua superfície tan tendra com la goma-escuma.

Mentre t’escric, ell, l’Àngel, em mira insistentment i al final s’atrevix a preguntar-me: «A qui escrius totes les nits?». Jo res no li conteste, em faig l’interessant. I ell continue mirant-me com un gafarró acovardit i deixa caure el cap damunt del coixí i fa com si dorm, però jo sé que m’espera…

Jo també espere que m’escrigues prompte.

Lulú la mala.