CARTA XXVI De Pipi Iaguer a Aureli Santonja

València, 30 de gener de 1975

Estimat i benvolgut Aureli:

Feia segles que no t’escrivia. Perdó. Com em vaig canviar de casa. Castelló se’m feia angoixós. Gràcies de nou a Na Lulú, vaig lligar-me un pis a la capi i des d’aleshores que visc a València. Les coses no em funcionen com desitjaria, però tire cap en avant. Treballe d’escaparatista d’uns grans magatzems i tinc una casa moníssima al carrer de l’Albergínia. Però en tocant al sexe, és tot un problema. Jo sóc d’aquestes que esperen encara el príncep blu i, que jo sàpiga, tots ja estan casats. El meu nuvi de Castelló se n’anà amb una pelacanyes i avui encara és el dia que l’espere! Llevat de la Lulú, conec molt poques persones. Em passe el dia pegant voltes pels carrers com una «sènia» i res de res. Feia una bona temporada que no em menjava un donut. Desesperada! Cap persona al món no m’estimava. Les llàgrimes em caïen per les galtes d’enrabiada que estava. Pegava voltes per carrers i pinces —carrer del Mar, plaça de la Reina, carrer de la Pau—, amunt i avall mirant febrilment els vianants que em deturaven amb mirada indiferent. Res de tot! Escorrent-me dessobre, fins que me n’aní a l’Albereda i, al pont del Mar, em topete amb el Ferran, un xicot del meu poble, que en vore’m tan desfeta me diu:

—Però, filla, tan fadrina i encara no saps que les cures d’urgència es fan als vàters públics?

—No, no ho sabia!

—Si, dona, pareixes tonta! Trau-te un abonament dels de l’Estació del Nord i no pergues més el temps.

—Es que jo pensava…

—No res dona, no res, als vàters! Aquells que diuen: «Caballeros». Però tu ni cas, a dins!

—És que jo m’estime més lligar pels carrers, però…

—Ai, però que antiga! La industrialització està acabant amb aquesta modalitat. Així que ja ho saps…

—Sí, als vàters de…

Jo, sense assabentar-me’n, com sóc poblera…, de Castelló…, dreteta als pixadors de l’estació. Tantes voltes agarrant el tren i…, sense saber-ho! Però, no m’atrevia: «Que si entre. Que no! Que em fa por. I si em veu algú de la família i ho conta a casa? Quin afrontament…, la repu…». Finalment hi entrí. Quina olor, Mare dels Desemparats! El meu llinatge no ho va poder resistir en primera instància. Vaig recular. Una filera de vells més gastats que…, la figa la Moma. Me n’ixquí a corre-cuita i —uf!— respirant com si m’ofegara dins d’un poal de fem.

Però les ganes seguien punxant-me i, més tranquil·leta, vaig tornar a entrar-hi. Tant em tremolaven les cames, que una mitja em va caure, garró avall, esmunyint-se acovardida. Vaig persignar-me —«en el nom del pare…»— i, decididament, com qui passa per allí en aquell precís moment, em vaig col·locar, com una verge prudent, a la casella d’aquell sambori infernal. Vaig alçar la mirada i em vaig vore tota vorejada de vergues tan antigues i gastades com les piràmides d’Egipte, mirant-se sense miraments i menejant-se-la en fileres com si ballaren madison. Quin deler! Encara em costa de creure. Una aristòcrata com jo, al bell mig de la degeneració. Però allò m’interessava, i com! Quant de temps perdut sense saber que als vàters públics hi havia un live-show permanent i que hi podies participar! Curiosament, allò era com una mena d’amor telepàtic, quasi telegràfic, puix que la gent s’hi mirava amb l’esguard tàctil i amb això ne tenien prou per satisfer els seus desitjos. El voyeurisme com a primer estadi de comunicació. Magnetisme creat per la màgia pornogràfica. El despullament més íntim fet en públic!

Els altaveus de l’estació cridaven, fins a perdre la veu, les arribades i partides dels trens i, dins dels vàters, les infrarelacions continuaven impertèrrites com aïllades del món, cada volta més i més altament tecnificades.

Creus, Aureli, que la tecnologia és la creadora d’una involució eròtica, d’unes relacions televisivo-eròtiques?

Tu ja saps que jo sóc freda i calculadora com una IBM de butxaca. Sempre he pensat que la concupiscència és tan pre-tecnocràtica!

Eren temps de patiments, de psiquiatres i psicodrames interminables. Quan vaig descobrir la televisió, decidí que tenia més efectes terapèutics que un psiquiatre i costava molt menys.

Quan vivia a casa de ma mare, en cada planta hi havia un televisor encès. Saps, és tan difícil pensar en la teua neurosi si vius en el món dels serials televisius!

Puc romandre davant d’un televisor, hores i hores, amb un paquet de llepoleries —sóc tan llépol!—, mirant sempre el mateix film. Sobretot si és un d’aquests antics, de la Marlene i el Gable. M’encanten les grans passions, els amors fous, la sofisticació del Hollywood o la infantil «marxa» dels Spanish films.

A més, tu saps que vore un film a la tele fa que aquest s’acoste tan prop de l’orella, que és tota una provocació la manera com Sara o la Greta et mormolen, coquetes, aquelles frases que tu mai no diràs. No sé qui diu, que és sempre l’imitador qui crea el seu model i l’atrau. I la tele et permet aquest miracle cibernètic!

I ara, al gra! Ja deuria fer vora mitja hora que jo hi era fent com si pixava, intentant convèncer algú que se n’ixquera d’aquell lloc ofegador i encara no havia aconseguit res. M’hauria de plegar a les regles del joc! Encara que em donara por, ací les coses es feien dins dels vàters i la gent no tenia gaires ganes de saber res més. Entrà un xicot preciós. Em mirà fixament i es clavà dins d’un vàter i deixà entreoberta la porta. Florejava per l’obertura i em feia senyes que entrara. No m’atrevia. Hi havia molta gent mirant-me i s’assabentarien del meu lligue. El xicot, alhora, em mostrava, per l’escletxa de llum que deixava la porta, un piu tornejat a mà i trempat a foc com una espasa de Toledo.

Havia de decidir-me i entrar-hi. Això faria. Això. Caminí, però davant la porta em vaig aturar novament, em mosseguí les ungles i mirí a ambdós costats indecís… Una mà m’agafà per la màniga i m’entrà violentament. Dins, els seus ulls em miraven com petits espills tremolosos. Després em ficà les mans als muscles i em forçà delicadament cap a baix, fins que la seua titola quedà a frec de boca. Sentia l’agre olor del capoll com un mareig que m’anava entrant a dins a dins, a mida que l’ampul·lós cap de virot color magrana a punt d’esclat m’entrava i mamava, mamava tan gustosament que me quedí mig adormideta.

Ara tot ho recorde com un flash. Quan vaig vore aquell piu tan gran i allargassat, pensí com una vertadera dona, temorosa d’ésser posseïda per aquell monstre de dimensions tan desmesurades.

Era una marieta sense desflorar, sabuda i altament tecnificada però encara sense trencar l’himen, i la pitou em feia xup-xup i el cul, aigua de llimó de vore aquell jovenot estendre davant meu aquell penjoll vibràtil que tant m’obsessionava.

Em vaig abaixar els pantalons i donant-me mitja volta vaig envergar-me l’alducar i una vegada dins ja mai no me n’haguera desfet. El sentia com un cuc mossegador d’interioritats cavant i desterrossant-me per a una millor collita.

Al cap d’un no res d’estar-ho fent dins del vàter, sentírem un aldarull i uns colps forts a la porta del nostre urinari. Mos quedàrem glaçats.

—¡Abran en nombre de la ley!

De pedra, sense moure’ns, tremolant i aterrits mos deslligàrem i intentàrem compondre un quadre de dignitat, però…

—Abran, sabemos que están dentro. ¡Policía!

Em vaig marejar. Perbocava a borbollons tot el que tenia dins.

El xicot, arreglant-se els pantalons, obrí la porta i intentà excusar-se dient que jo estava malalt, però a espentes i redolons se l’endugueren.

Jo, trencadeta de color, bossant damunt dels policeros, no deixava de plorar, i ara, quan ho pense, no puc amagar els llagrimons de ràbia, ni puc descarregar tot l’enfuriment que em castra com un càncer.

Voldria seguir contant-te el que passà a la comissaria, però…, com pots comprendre, en aquest estat…, m’és impossible. No puc… Mentre t’escric, a la tele fan Historia de una monja i m’està ajudant a empassar el trauma. Un altre dia t’escriuré més tranquil·leta.

Teua: Pipi Iaguer