CARTA XLVIII De Lulú Bon a Aureli Santonja

València, 2 d’agost de 1976

Aureli:

No diuen que una marieta informada val per dues? Així és que la Bolxe, un bon dia, se n’anà tota decidida a una llibreria d’eixes d’esquerres i es comprà El Capital d’un tal Carles Marx, i de nit, quan ningú no la veia, se’l covava, però, que jo sàpiga, la Bolxevica no n’ha fet ni un quinzet. A més, el darrer xulo que va tindre se li endugué tots els estalvis de l’any, que no deurien d’ésser molts, encara que ella diga el contrari, i un collaret de perles cultivades de Manacor, fixa’t!, i les arracades de plata que li regalà sa mare pel seu aniversari, i unes monedes antigues, molt-molt antigues, d’eixes que duen reis i escuts preciosos, i valien un Perú, i la cadeneta d’or de la mare de Déu amb la corona de brillants xicotets però tan boniquets, i les polseres i braçalets de coral i tot penjant, dotzenes d’atifells, que si més no, no valien molts calés, però estaven prenyats de records dels seus amants que els los havia anat regalant a poc a poc. I com que la molt burra li havia reconegut la firma al banc, a més dels estalvis, li furtà els diners que tenia per a passar el mes, i un gosset japonès, i les xinel·les de vellut color de rosa —veges tu, per a què les voldria!— i el pick-up stereo i tots els discos de la Sara, i la Pradera, i la Olga, i la Chavela, i Rafael, i la Mota, i la Feliu, i la Mina, i la Vanoni, i el Bosé, i…, descarat!

Mos cridaren per telèfon, els de la lliga, les que no perdonen, i quedàrem la «Gilda del Perelló», la «Sangonera del Palmar», Maruja «Poma de Ferro», la «Sensourround» i una servidora, en reunir-nos. Escarotadíssimes! Vermelles d’ira damunt del make-up; a la llengua, verí dels gíbars de l’Amazones!

Furtar-li les joies! Quelcom de tan íntim i delicat com les joies! Això clama al cel! Totes reunides, ho plantejàrem tan seriosament com entre mosatros és possible.

Entre amigues, cal que mos defensem. Sabem que un pinxo és una necessitat social, alguna cosa com la Creu Roja de les marietes, tota una institució, però un xulo rebel i pertinaç que arrambla les nostres intimitats, allò que guardem per a la vellesa, això s’ha de discutir en sessió plenària i ficar caça i capció. «WANTED», cridàrem tots d’una, i llançàrem la més esfereïdora de les rialles que darrerament es poden sentir a la via pública.

I ara em pregunto jo: «Què farà la pobreta?». I és que no es pot anar a la comissaria, que no mos fan cas. I si et descuides te tanquen a tu. Merda! Merda per als «zero-zero», que són uns fills de mala mare, que et maltracten i et posen el cul morat a coces i després, a la nit, desesperats de vore’s també tancats, t’obliguen a callar i et donen pel cul en pla bèstia, sense contemplacions, i, com que ho fan tan malament, et deixen el forat ressentit. Per què no tindran mai un maleït tub de vaselina a mà i aixina no et fotrien tant? Com a una amiga meua, la pobreta! Tenia morenes i el comissari, ni cas!, i els quatre guardians de torn, ni cas! Cap a dins, embotint-la i follant-la, i ella vinga de patir. Xisclets! Xisclant com una descosida. Se la passaren tots quatre, que es diu prompte! Després l’hagueren de dur a l’hospital. I damunt, els fills de puta, digueren que l’havien trobat així al carrer. Que era un degenerat, que a tots els maleïts embrutits com aquest, se’ls havia de tancar al psiquiàtric, i…

Com t’estava diguent, la Bolxevica, de plor en plor i de taverna en taverna: bufadeta de dolor i d’absenta. Una borratxa! I és que en el fons li va la marxa. Li agrada patir i beure, i cridar perquè totlomon se n’adone: «Vull el meu xulo!, vull que me’l porten!» i l’únic que li va deixar, aquell macarró, va ésser el llibre del Carles Marx i ella, que és d’allò més sentida, no el podia ni fullejar, ni llegir-lo, perquè deia que el feia recordar-se d’ell. Més que un llibre seriós, semblava una novel·la d’amor, un foto-romanç de deu duros. I vinga al plor!

Avui, la Bolxe ja en té un de nou. Poc li va durar el botó. D’aquell, ni paraula. Fugiria amb els trastets de la Bolxe i, a hores d’ara, no quedaran ni les xinel·les. El nou pinxo és molt primorós i la pega, com l’altre, però quan toca. I li furta, com l’altre, però l’acordat, com cal! I la puja al cel, quan deu, com l’altre, i…

Ella diu que no vol ésser més la Bolxe sinó la Bien pagà, perquè la relació capital-treball que té amb el xulo és d’allò més equitativa, i…, recuperen força de treball…, a força de nits, que ja és mèrit!

Poques coses més. Espere que em contestes aviat. Fa un mes que no tinc notícies teues, què passa?

Jo, ja veus, no pare d’escriure’t i tu…

Lulú