CARTA X De Lulú Bon a Aureli Santonja

El Puig, 25 de setembre de 1975

Aureli, Aureli, Aureli, ningú no sap el que està durant aquesta festa. T’escric en un dels descansos reparadors, entre menjar i menjar. Entre fotre i fotre, perquè ja suposaràs com, a aquestes altures, la gent ha perdut l’endreç, el nord, i si açò continua, és perquè Déu vol; o la Loli que, com una estratega, planifica i cavil·la per tal que la seua festa siga la més resplendent, la més boja, la més…, més de totes les que fins ara s’han muntat en molts quilòmetres a la rodona.

Tanmateix, jo pense que la festa està a les acaballes. La gent perboca pertot arreu. La casa que adés, en cartes anteriors, et vaig descriure amb gala de detalls, s’ha convertit en detritus i femer, claveguera del mesinfotisme de tots mosatros. Ara mateix, hauries de vore la Momy Von, bufada com un cep, caminar a tombs amb una ampolla de whisky a la mà i pegant glopades que no pot digerir, trontollant per damunt dels seients tan boniquets de vellut, plens de forats de les cigarretes, taques grossíssimes que han empobrit la tela i esgarrons que pengen escandalosament, donant la sensació d’un escorxador municipal.

Jo, capficat pel destrellat, continue, després de dies de disbauxa, intentant explicar-te en la mida d’allò raonable i mentre el meu cap, que no para de pegar-me voltes, em deixe.

Intentaré ésser objectiu. Així som i així mos trobaran! Jo, vinga d’alkaseltzers i la cosa no millora. Tots, bo, tots menys la Momy Von, incansable, dormen o fan com si ho feren en les seues cambres. La casa, doncs, està deserta. De fora, vénen a onades sorollets acurats del vent de la matinada i algunes gallines han entrat a la casa, i silenciosament, picotegen les molletes esbargides per terra de tant menjar inútil.

Tinc davant meu les teues darreres cartes. Aquella que em dius que les coses no rutllen com desitjaries i l’altra que em preguntes insistentment pel teu amic Eugeni, que jo odie.

A la primera, ja et conteste amb aquesta. Respecte al teu amic Eugeni, que jo odie, res no te puc dir per ara. Supose que si no t’escriu, jo pense, és perquè s’haurà clavat en un bon bolic, d’aquells que tant li agraden. Tanmateix, intentaré assabentar-me d’alguna cosa i dir-t’ho en la pròxima carta.

També tinc les cassettes damunt de l’escriptori i no hi ha manera d’entendre res. Això és un continu guirigall inaudible. Per tant, intentaré que et faces una idea de tot el que ha passat ací, encara que ja coneixes les meues limitacions descriptives, i amb la quantitat d’esdeveniments que han passat, descriure-te’ls se’m fa una muntanya.

Crec que la darrera vegada que t’escriguí érem al moment que aparegueren per tota la casa les «llànties» humanes aquelles. Sí, ja me’n recorde: va ésser un gran moment. Les marietes cridaren un OOOOOOOOOOOOHHHHHHHHH!!!!!!! I això no va ser prou. Tornaren a cridar i botaven d’alegria davant de l’enginy de Na Loli, de la previsió de fons-xulesc que galanejava. Sabíem que Na Loli mos preparava una sorpresa, però la quantitat que mos en va anar oferint va ésser massa pel nostre cap! Primer, per ordre, les llànties s’atansaren devers mosatros amb els ciris encesos, conformant-se en un cos de ball perfecte i majestuós. Fixa’t que vore’ls baixar dels basaments, amb aqueixos cossos, sols coberts per lleugers draps transparents, engrontsant-se brutalment amb les navalles i la pinta subjectades a la lligacama, tot un detall, va ésser prou per a totes! Totes, sense excepció, caiguérem de cul, xillant i xiulant com nines nervioses, esperant que aquelles espelmes tan ben tornejades mos feren, d’una per totes, DONES!, dones per a tota la vida.

Un esclafit de dits! Trauen les navalles i la remor general va ésser un sospir de temença barrejat amb admiració. Qui no ha admirat d’una forma secreta el dolç encant del navaller de mitja nit? Formaren un cos homogeni i s’aturaren de colp. Mosatros encara romaníem amb les copes de xampany a les mans i allisàvem distretament les faldetes, estúpidament.

Aleshores tragueren les navalles i acostant-se amb un rictus brutal i despectiu als llavis, escomençaren a desfer botonadures i cinyells amb colps rapidíssims. Els calçotets de niló, que n’hi havia que duia, volaven per l’aire, i també les mitges negres de les imitacions d’starlettes, en un striptís imaginari. Amb quina facilitat, tots ells, xulos d’ocasió, però ben remunerats, empiulaven només d’entrar en contacte amb la seua feina. Quin mecanisme, si no fos el de l’excitació dels crits i l’esvalotament general de la marietada, podia fer trempar amb tanta facilitat com esportivitat aquells xulos?

Loli havia llogat els millorets de cada carrer.

De sobte, caigueren els draps tendríssims que mig cobrien musculatures alterofíliques i que tornejaven en la seua opacitat columnes desitjables. I va ésser just en aquell moment quan un UAUUU!!! admiratiu, tan llarg com una serp d’estiu, es va estendre al llarg de cambres i passadissos, com una bugada netíssima, amb el presagi de brutalitats, sempre més somniades que reals, i ofegà les goles d’un colp. Silenci!

Recordes les angúnies i malsons? Aquelles pel·lícules de muertos vivientes avançant tan suaument, tan xino-xano, que tots emmudírem. La boca seca i aspra com una bastina, com si el xampany no en fóra prou. Les cares…, hauries d’haver-les vistes, crispades, reflectien, entremig de les ombres que les cobrien, la torbació i la temença, la por i el desig en una barreja indestriable. Eren zombies que anaven disposats en fileres de cinc, com els soldats d’un exèrcit conqueridor de virginitats o, si més no, de cossos ansiosos del plaer que engendra la violència. S’aturaren de nou. Cap somriure. De coa d’ull, jo veia com cadascú es feia càbales per tal que li tocara aquell que més es conformava als seus desitjos, i maquiavèl·licament, a petites passes, anaven entrecreuant-se, discretament, com qui no vol la cosa.

La Cagarnera d’Aldaia no donava crèdit d’allò que veia. Aquell monstre de tamanyes proporcions, tan divinalment munit, anava a cobrir-la? Oh, no! Més, molt més que això! Anava a xafigar-la com un turmix. Un-dos-tres, i ella encara no s’ho creia. «No ho dubtes, Cagarnera, no ho dubtes, que t’emplenarà com cap persona al món ho ha fet fins ara», em dia jo. Se li va sentir llançar un sospir, llarg, llarg sospir, i un «Fes-ho, fes-ho», que n’era un prec. I ja, quan la mà llançada al cos, tímidament, va topetar i…, acaronà el mànec grandiós, va prendre força de ningú no sap quin lloc secret i, rítmicament, traïa i desponcellava virginalment el gland. «Me’l minjaré! L’haig de mossegar, que collons!», i remenava com una xocolatera, i treia el suquet vidriós que s’esbargia a gotetes per sobre i, mirant temorosa a ambdós costats, li va llepar delicadament el «gelat» de maduixa i gotetes de llimó, que aquell cucurull li oferia com un regal immerescut.

La llàntia el va agafar per les aixelles i, amb un parell de colps mestres, la va deixar nueteta i tremolosa. Després, empomant-la i girant-la d’esquena, jugava maliciosament, com juga el moix amb la rateta captiva, abans de minjar-se-la.

La Cagarnera, paixarell perdut en la immensitat d’aquell cos lluent com l’oli, plorava de gust i de ganes que tenia que la verga, que a empentes li acostava i li traïa, entrara d’una volta per totes. I per tal d’intentar fer-ho, ella s’escarxofava com una lloca, acomodant-s’hi. Però ell —quin tall de fill de puta; com coneixia els secrets més profunds dels mecanismes que regixen les passions i els desitjos!— no la deixava, no. La furonejava i hi tornava. Així una vegada i després una altra, i reia, mentre la Cagarnera plorava de ràbia: «SNIFFFF!!! Ai, malparit, ja voràs quan la tinga dins, me la quede. Aiiii!!!».

L’operació Avecrem s’havia acomplit. El «xup-xup» se sentia pertot arreu, com una caragolada ensordidora. La Loli, des de dalt de l’escala, com un retor damunt la seua trona, mirava extasiada. Prement un botó, va deixar a fosques la sala i aleshores va caure un gran llençol que cobria misteriosament una de les grans parets del rebedor.

Tots deixàrem de fer «xup-xup» i el «endins-enfora» es quedà congelat com en un museu vivent. Miràrem dalt i allí estava la Loli, magnífica, amb un vestit d’alpaca festonejat de perles «cautivades», de Manacor pur, i una garlanga de petúnies a la solapa, com una Raquel Rodrigo tendra i maliciosa, ingènua i provocativa, sota el pal·li reial d’aquell replanell adornat amb cortinatges de damasc blau-paó, rematats amb un serrellet d’or formant com un baldaquí, al front un escut de fusta dibuixant la insígnia del «Centenar de la Ploma», i un caramull, coronant-la. Que totes no som reines? Però ella n’era la del Puig i mosatros ho comprenguérem de seguida i el nostre silenci va ésser com una coronació d’assentiment!

Alguna digué en veu baixa:

—És com la Sissí Emperatriz.

—Deuria d’eixir en l’Hola, és una reina!

Una altra pensà: «És una portera disfressada de reina!».

—No, és més que una reina, és…, una senyora…, és com la Joan Crawford, quan baixa l’escala del seu bar, Viena, Viena, amb aquell pantaló cenyit i les botes, la camisola voladera i el monyo a rulls, i l’aire segur que tot ho domina. I era…, com Viena. Prou!

Davant del replanell, penjat, un mantó de Manila recamadíssim i molt oriental, que sa mare li va portar de Filipines, poc abans de…, sí, de l’accident de cotxe fatal…, bo, ja saps…, en quines estranyes circumstàncies…, i el dol tan gran que encara li porta. Sa mare, la mare de la Loli, donya Soledat…, com una ferida mai del tot no tancada.

Queia el llençol lentament i els ulls s’apagaven i s’encenien al ritme de les llumenetes que sortien d’un gran neó. I estereofònicament sentírem «Els segadors» a ritme de cha-cha-cha, en la versió de Rudi Ventura. Totes deixàrem el xulo-xapa i cobrint-nos amb el primer que trobàrem, una cortina, un calçotet, un coixí, començàrem a cantar, braç i puny en alt, l’himne, emocionats, i prou es veia que la pell se mos eriçonava com a polls. Va ésser com una gelor, un ventet fred del nord, el que va fondre cossos nus i sentiments en un «Visca!» i, després, en un gran silenci i una immobilitat esfereïdora. De la paret que queia el llençol, veiérem aparèixer una superfície lluent que es va il·luminar a la vegada que es vinclava, i en sortia un pin-ball d’unes proporcions descomunals, amb els pivots tallats com a pius boniquíssims i, al mig, un centenar de culs oberts en pompa, foradats graciosament, que en caure les boles d’inox per sobre del tauler, es clavaven en ells i s’encenien unes llums en la pantalla, fent CLINC-CLINC!, i el rètol dia: «Encula’m, 1.000 punts. Encula’m, si us plau, 1.000 punts».

I allò va ésser Troia! Les xiques es llançaren damunt i jugaven i s’enculaven cada volta que treien mil punts i se la xumaven als 10.000 i perdien o guanyaven la parella quan la màquina infernal els regalava amb una partida, o no.

Era el Bingo-sexy que totes havíem somniat alguna vegada en les nostres repressions d’infantesa. Ara, Na Loli-la-Carajillo mos havia donat més del que podíem desitjar.

Gràcies Loli, mai no oblidarem tot el que has fet pels pobres valencianets que mos morim d’avorriment i de desfici a la ciutat més desaprofitada del món!

Quants dies va durar el joc de l’enculament? Ningú no se’n recorda. L’alcohol, el sexe, la violència i tota mena de disbauxa, mos feren perdre la noció de lloc, espai i temps.

Escrivint-te, ara, a la matinada d’un nou dia, em pregunte: «Oi que seria bonic morir després d’aquesta festa infinita?».

Però el destí mos farà una de les seues. Viurem per a contar-ho. Viurem per a recordar-ho. Simplement, viure, desgraciadament. Provincianes com som; no tenim substància de mite!

Adéu, Aureli, potser demà encara hi seré. Sols voldria que sigueres amb mosatros. Ací, com allà, mos uneix la desfeta, però…

Lulú