CARTA XXIII De Vicent Montsomni a Aureli Santonja

València, 22 de desembre de 1975

Aureli:

Des de fa algunes nits em reunixc amb ell, el meu somni, aquell home que et contava en la carta anterior. Vinc observant-lo diàriament des del primer somni, sense intervindre-hi. Com un lluendo, el seguixc només torna a casa del treball i el mire embadalit, i m’entretinc en els més petita detalls de la seua quotidianitat.

Ara s’alça del sofà, deixa el diari damunt l’aparador. En passar per la gàbia del nen, li fa unes carantoines i, a la cuina, apunta el cap, olora i diu: «Ah, quina fam, nena!». Ella es gira somrient i li contesta mentre talla creïlles: «Paciència, prompte estarà el dinar!».

Entra al bany. Tanca la porta. El veig pel forat del pany. Es mira a l’espill i fa una carassa. Va cap al vàter. «M’atrevixc a entrar?», em pregunte. «Vore’l des de fora o des de dins, quina diferència? Sóc invisible». Entre! Es descorda el cinyell, es baixa la bragueta i cauen els pantalons. La camisa llarga, a ratlles fines, mig cobrixen els blancs calçotets de fil blanc, amples, que dibuixen obscenament a la dreta, el paquet. Per darrere, d’un colp, se’ls baixa. Li llisquen per les cames rodones i grosses, quedant a ran de terra, tocant els pantalons. S’asseu a la tassa. Agafa una revista i la mira distretament. Passa les pàgines, mentre fa esforços per cagar. Estic a tres pams d’ell i vore’l en aquesta postura, indiferent a la meua presència invisible, m’excita. Podria tocar-lo, passar-li la mà per les cuixes, ficar-li el dit al melic, però no. Quina careta més innocent! Els seus ulls s’han detingut en una pàgina de la revista i se li enlluernen. M’acoste per vore les fotografies. Un ménage à trois en què un home amb un gegantesc piu fa l’accionat d’acostar-li’l a la xona d’una de les dones, mentre que l’altra, amb la boca desfermadament oberta, li xuma el fogó del cul al mascle. La xica travessada tanca els ulls, com en la glòria, i esgarrapa amb unes ungles punxoses l’esquena del tio, i li deixa unes traces vermelles. Note com s’excita mirant intermitentment les dues fotografies de la plana i com el piu puja a poc a poc per entre les cuixes fermades i les planes de la revista. En la foto de baix, l’home ha giravoltejat una de les dones i, agenollat davant d’ella, agarrat fortament als malucs potents de la dona, li la introduïx pel fogó. Ella, amb la cara sobre el coixí i el cos formant una piràmide, el cul en pompis, rep la fogonada. L’altra, sempre en un paper subsidiari, sota ells, li està xusclant la figa, traient la llengua com si s’ofegara, i per rematar l’acte, li clava un consolador —que, per les línies dinàmiques dibuixades als dos costats del vibrador, sembla de piles— pel cul del tio.

La visió pornogràfica de la revista i l’excitació del meu home davant d’ella, m’han posat tan nerviós que haig de fer un gran esforç per no intervindre i fer realitat la revista. I m’apitge el piu que trempa i dec contenir-lo.

És el seu, la visió que m’acapara. Com s’alzina entre les cames i creix a ull nu, i com finalment nerviós se’l frega amb el palmell de la mà, fent-se la palla del capellà, dibuixant un cercle sobre la punteta del capoll, mentre se la sacseja amb l’altra. Tira el cap enrere i sospira. La revista li tremola a les mans. Se l’acosta més a prop. La mira detingudament com si volgués dependre-se-la de memòria. Obri les cames i els collons es despengen lentament i cauen dins de la tassa del vàter.

Deixa de fregar-se el capoll i s’agarra les boletes. Les puja i les abaixa, repassant-les, i, tirant-les cap avall, d’un colp sec d’arrel, destapa el pelló que recobreix el capoll. En surt! Estira més les cames i fa esvarar el cul fora de la tassa del vàter i es recolza contra el dipòsit, quedant mig a fora mig a dins. Intermitentment, els muscles de les cames i els del cul es contrauen quan es baixa la pell del piu i s’afluixen quan se la puja.

Sembla que vulga estirar el plaer. No esgotar-lo en pocs segons. Deixa la revista en terra i posa el tou cul sobre les fredes rajoles. Un calfred. El cap retrepat al peu de la tassa. Les cames teses i escamarrades com un arc, fent de corda allà baix el pantaló, impedint que s’òbriguen completament. Passa la mà per damunt de la plana lluent de la revista, com si volguera sentir el relleu de la carn i la textura de la pell dels protagonistes per sobre el paper setinat.

S’agafa el capoll amb tot el puny i se’l prem amb força. Intenta obrir les cames però no pot. Es trau una sabata i el camal. Ara, ja pot obrir-les lliurement, com un compàs, i retrau el ventre de plaer. S’agarra el piu amb tota la mà i se’l sacseja violentament. Baixa el ventre, lliura els muscles, i s’atura de colp, envermellit per l’esforç. Lentament es puja el pelló fins a dalt del tot, com una banana a mig pelar, i tanca el puny, intentant retindre el caliu que lluita per eixir-se-li’n desesperadament Per un moment pensí que se n’anava, però ha pogut controlar l’orgasme. «Uf», dic, i respire. Es relaxa. Es lleva l’altra sabata i deixa el pantaló i el calçotet de costat. Puja les cames per l’aire, com si fera el pi, i les vincla sobre el cos, acostant el piu a la boca, intentant d’arribar-hi i xuplar-lo. Trau la llengua. No pot. Pocs centímetres més i… Després d’unes quantes flexions, desistix. S’ensaliva el dit i se l’introduïx pel forat del cul, que amb aquesta postura és ben fàcil.

Li entra xino-xano fins l’arrel. El mou endins-enfora, el trau. S’ensaliva dos dits i se’ls clava molt junts amb un xic de dificultat. Quan han entrat al trull, fa un gest de gust. Se sacseja al mateix temps el piu i els dits, que sembla que remuguen dins del fogó. Panteixa. S’atura. Remuga. Se sacseja fortament. Decau. Prem el piu. Treu els dits. Se’n banya tres, forma com un garbell de llenya —molta saliva, tanta que li regalima lliscant grosses gotes pels dits—, i intenta clavar-se’ls. Sols pot introduir-se la punteta del manoll mig-mig. Li costa. Força. Torna a banyar-se’ls. Obri més les cames i hi van entrant a poc a poc, esmunyint-se dolçament pel caminet estret del cul. S’aturen. Els força i acaben entrant miraculosament. Remou el cul i se li eriçonen els pèls de tot el cos.

El piu sembla més gran després d’aquesta operació.

Lluenta la punta, tibant el frenell, cada volta que meneja la mà, ix el suquet que s’escampa per tot el caputxó i suavitza la relliscada rítmica.

La cara es contrau. S’enrogix. Tanca els ulls. Estreny els muscles del cul. Les cames estirades fins a la punteta dels dits dels peus. Es refrega la panxa nerviosament. L’entra i la trau xinglotant.

Es furoneja amb els dits violentament, com intentant que arriben més al fons, més al fons si fóra possible, però tot té un límit menys les ànsies. Jo en sé d’altres. Com els somnis poden ésser creadors!

Es repassa l’engonal, deixant que el virot es menege espasmòdicament per les batzegades del líquid que lluita per sortir. El cor amb més i més insistència. Sembla que li ha d’eixir d’un batec.

Obri la boca, se xuscla els llavis amb la llengua, a petites llepadetes, i respira a fons. El diafragma li fa un buit al ventre. De sobte, llança amb tota força el pes del cos cap avall i descarrega glopades intermitents de llet blanquinosa damunt de la boca, sobre el nas, als ulls, que tanca, i amb la llengua intenta arreplegar-la tota, llepant-se. Es repassa els llavis gustosos. Panteixa esgotat.

La panxa i el diafragma es mouen de nou, alteradament.

Es relaxa estirant-se al llarg del sòl. Sospira. Se li escampa la llet per tota la cara i es llepa la mà.

Xino-xano, el piu meravellós s’encuca com un cargol de la seua caseta i es perd en la immensitat del toís ros del baix ventre.

Engega la dutxa i deixa que l’aigua el reviscole per a mi. Perquè jo estaré aquesta nit esperant-lo de nou en el meu somni, per fer-li conèixer de què és capaç el meu amor per ell.

El silenciós desig que se somnia.

Vicent Montsomni