CARTA III De Lulú Bon a Aureli Santonja

València, 28 d’agost de 1975

Aureli:

No n’hi ha dubtes, quan una estrella d’Hollywood decidix disparar sobre el seu amant en un restaurant de primera, els efectes són tan imprevisibles com la tremendista portada que El Caso va dedicar a la Corea, aquesta setmana.

La Corea es va lliurar a la policia, després de disparar-li dos trets al seu xulo, l’Andreu Vergara, amb una escopeta de canons retallats, quan es va assabentar que li la pegava amb un beneit de la jet-society valenciana i damunt tenia la barra i el descarament de dur-lo pels restaurants més cars de la ciutat. I a l’òpera, i a l’Hípica, al Tenis-Club, i sense cautela!

Comprendràs l’embolic que s’ha clavat la pobra Corea, total per un moment d’alienament mental, enfollida i atarantada per la gelosia d’un home, que no la mereixia ni tan sols aixina!

També és veritat que l’escàndol a nivell ciutadà, d’Agricultura al Tenis-Club, feia temps que venia covant-se i, en esclatar, allò sols podia acabar com el ball de Torrent: a ganivetades. Perquè, a més, l’estrafolari «benestant», un xic-pera, amb més cara que calés, el passejava amb la gosadia d’un provocador.

Des dels temps de l’escàndol de la Ruiz de Liori, l’assassina que trossejava les seues víctimes i les clavava en lleteres de plàstic, l’aristocràcia i les cases pudentes no havien estat bufetejades amb tanta violència.

Espere, encara que no ho crec, que la societat serà comprensiva amb aquest apassionat criminal d’amor.

Potser que d’amor ja no es muiga, però encara es mata en el seu nom. Visca l’amor!

He tornat a casa després de buscar informació sobre el cas de la Corea. Res de nou, et mantindré informat.

Ara, me’n vaig a putejar, com Déu mana! M’he ficat damunt tot el que penja i espere, amb un got de nuvolet a la mà, que em cride el pendó del Roger. Mire distragudament el cardigan, sobre el perxer d’enrinxolades volutes, damunt de la consola d’escaiola de barroques sanefes, brunyides en or maché. El petit portamonedes a la mà i, a la comissura dels meus llavis, un somriure indecís, feixuc. La cartereta és d’aquestes de nit, poc cridanera, però efectiva, alguns lluentons distrets sense ordre per damunt del negre setí. En aquestes coses, sóc senzilla com una princesa russa.

Trec una cigarreta i el meu Dupont, que tu em regalares, i l’encenc tot allumenant els meus ulls: ulls divinalment treballats, detall a detall, solcats amb pinzell i rimmel, repassats amb llapissera verda, sense escatimar ni temps ni cura. Dues llumenetes enceses a les nines. Apague la mistera. Les flametes dringuen fins a desaparèixer. Aspire profundament. Arrugue els llavis capturant la cigarreta Sissi, color malva i broqueta daurada, i respire. En eixir el fum, caldege el petit sojorn que tu coneixes tan bé. Ja hi ha, a més del teu record que no s’esborra, un poc de chanel, un poc de mel. Jo sóc aixina!

Truquen a la porta.

Escriu-me:

Lulú Bon