Volíem batre’n mil. Descargolar impertinències i colps. Dúiem les cadenes engreixiuades, els anells de ferro, les porres de cuir, la «verga elèctrica»; tot just per deixar l’albereda perduda de sement i sang. I ho volíem! Baixàrem de les motos, tots tres, vestits de cuir negre i vinil, reblons de llautó i argent que lluïen força. El silenci era absolut, sols trencat per les nostres passes. Prenguérem posicions. Desarticulàrem la frescor de la nit amb la nostra marbrenca estatuària del segle vinent. A poc a poc, hi arribaren, deixant-se lliscar com fantasmes sorgits d’un encantament, els caçadors solitaris. Cimbellaven les mirades. Rodolaven sigil·losament, perseguint-nos i acaçant-nos entremig dels closos de flors somortes. Mos fregaven i aparentàvem casualitat, mentre medíem forces i possibilitats. La gentada de fantasmes nitaires s’apilotava en un moment determinat, en uns pocs metres quadrats, tot com si fóra l’únic espai factible d’una immensa albereda buida, per a, després, esbargir-se al més petit soroll de passes, pel ralentí d’un cotxe, pel temor clandestí que esperoneja els primitius desitjos d’un antic ritu, el reconeixement del tacte.

A Johny se li ha col·locat al costat un xic que, amb la mirada perduda en un horitzó invisible, es balanceja imperceptiblement al ritme d’una masturbació inter-camal. Johny acarona la cadena fosca que penja lànguidament, a l’entremig dels dos, i, estufant-se, culeja-culeja l’un-dos d’una pelvis de cuir.

Acaçar-me vol una carrossa més marieta que el queixal de l’enteniment, esmaperduda per l’atractiu del meu vinyl. Trau la verga. L’encantament esmunyint-se pel puny que vol apropar-se al plaer, sacsejada! I jo, mirant-lo, sacseig! Apropant-me, decidixc correspondre’l i trec la meua ortopèdica verga de piles 110 volts per conèixer els resultats de l’electricitat sobre un cos petant de gana.

A Micky li agrada, ans que cap altra cosa, buidar la bufeta. Mostrar-la impúdicament i oferir-la al millor postor. El bric-à-brac de l’amor públic. Sempre en troba. Retrepat sobre un tronc d’eucaliptus, obert de cames, rep les primeres càlides carícies d’una llengua desconeguda que, de segur, acomplirà un treball de marqueteria digne de premi. Xuplar és una vella funció que retrau a la infantesa. Micky té el piu tan sensibilitzat que al moment de rebre la tebior bucal, en sentir la llengua llepant fins als amagatalls del gland, comença a remugar i a sacsejar-se com un dimoni i tanta de fúria li assalta, que ja veig impossible que cap persona al món l’ature. El mànec puja i es clava cada volta amb més força dins de la gola, intentant d’arribar més enllà de la campaneta i foradar el vel del paladar. Agarrat com el té, la innocent víctima rep les primeres batzegades que acabaran en un enfollidor «a dins a dins» i una descàrrega de sement tan ofegadora com una glopada d’aigua de mar i d’estrelles. I colps, i colps de cadena, Johny!

Jo, ara, deixe vore un bony viu que es mou a l’altura de l’engonal, que atrau i encén, com un pin-bal, les llumenetes dels seus ulls. Tlinc! Cinc-mil! L’embalum puja. Cau la boleta d’inox, recorre la pantalla dels seus ulls encesos de desig. Plinc! Planc! Un miler! El recobrisc amb un toc d’obscenitat. Tlinc! Tlinc! Tlinc! Un milió! Un remenament lànguid de malucs combinat amb tremor de natges. Tlinc! Tlinc! Tlinc! Tlinc! Tlinc! Partida!

Cau! Em mira fugaç com una estrella balba quan es perd en lo cel, però no li dóne temps de demanar un desig. Rissscccccc! —baixa la cremallera—, rissscccccc!, i trau un mànec curt, però gros com un pomell. L’acosta amb suavitat i el frega contra el bony que, maliciosament, li amostre. Li clave la mà per dintre del pantaló, el descorde i el deixe caure. Ha comprès el que vull! Es gira, mentre baixa fins als genolls el calçotet, i espera l’enculada… Quina sorpresa, desconegut, que per primera i, potser, darrera volta coneixeràs la anotada elèctrica de mànec mòbil!

Em fixe a terra. Em lligue la verga a les cames per damunt del pantaló. Em vaig acostant a poc a poc al seu blanc cul, lluna en el ple, i, amb esma i molta de cura de no alçar sospites, vaig introduint-li-la. Cargolant, traient-la i després forçant la marxa, com un tècnic que coneix la seua tasca, fins que li arriba al topag. Prem. Distenc. Descarregue tot el pes del meu cos contra la seua esquena i m’agarre amb força del seu pit amb una mà mentre, amb l’altra, vaig soltant descàrregues intermitents d’electricitat, cada vegada més fortes. Mentre em balandrege, transmet, amb l’impuls dels malucs, el corrent elèctric. Note un tremolor de gust per tot el cos de la víctima o, si més no, conill d’Índies. Remuga rondinador i se li’n surt un xisclet cada vegada que puge la intensitat del corrent. Escarxofa lo cul com una bajoca, com si es desfera de plaer. S’hi vincla. Es giravoltetja nerviós i intenta mossegar-me rabiosament. Redoble les descàrregues, vuitanta, noranta volts. Xiscla i xilla de dolor. Intenta sortir-se’n. El tinc ben agarrat. Cent volts! Cent deu volts! De sobra conec el cor dels homes, el seu batec de rock’n’roll rabiós i contingut en els marges de la imprudència, per adonar-me que hi arriba el gran moment. Un petit desmai m’anuncia que haig d’actuar amb rapidesa. Els cent deu volts li pugen pels centres nerviosos fins al cap. El cervell es rebel·la. Bota i intenta escapolir-se’n. Ai, lladre de sensacions, enfronta’t amb dignitat per tal d’ultrapassar les absurdes voreres del plaer! Gaudeix d’un moment històric! Ets per atzar el Frankenstein eròtic d’un món que vol trobar el retorn al ritu de la mort, la suprema transgressió de la vida! Hem retrobat el glamour perdut, pel camí de la tecnologia!